La meva mare deia que va adonar-se que al meu pare li passava alguna cosa quan ell tenia 70 anys. Va morir als 80, devastat per l'alzheimer. Jo ara tinc 70 anys.
No sé si el meu pare alguna vegada havia pensat que li pogués passar el que li va passar. Es cuidava, feia exercici físic, també mental (ja gran, va començar a estudiar alemany), menjava de forma força saludable... Malgrat aquests hàbits, als 70 anys l'alzheimer va donar ja petits indicis, uns indicis que fins bastant més endavant no es van associar amb la terrible malaltia.
Sé que jo, com més anys tingui, també tinc més possibilitats que m'afecti aquest desastre. A causa dels anys, i de la genètica heretada. Mentrestant, faig com el meu pare: procuro estar actiu mentalment, faig exercici, m'alimento de manera crec que força saludable... i alhora, sé de sobres que tot això no és garantia de res. El monstre existeix, i no sé si un dia vindrà a trucar a la meva porta.
No és que visqui amb por. Però, això sí, procuro viure atent. Molt atent en relació amb un eventual primer indici de la proximitat del monstre. Per tal de poder decidir, llavors, si és el cas, fins a quin punt vull còrrer el risc de seguir vivint. Perquè sé que si et passas del punt, llavors ja no pots decidir. Llavors, decideixen els altres, i allò que decideixin pot ser que sigui allò que tu no hauries volgut mai.
No sé què pensava de tot això, el meu pare, quan encara tenia el cap lúcid. No em consta que en parlés. Però em costa pensar que no hi pensés. Perquè a tots ens fa respecte, o por, l'envelliment, la decrepitud, la dependència... i una eventual demència ens terroritza.
Quan encara tenia el cap del tot lúcid, no sé què passava pel seu cap, en relació amb aquest tema. Ni què en pensava quan van anar apareixent les primeres falles de memòria, i es van anar cronificant. I ell se'n devia adonar. Què pensava quan, de mica en mica, anava empitjorant ... I "què sentia", a partir d'un determinat punt, quan potser ja no podia pensar. No ho sé.
Però sí que sé el que jo penso i sento, quan penso en el final de la seva vida. I quan penso en un hipotètic final meu com el seu.
Sé això: que el que ell va viure jo no ho vull viure, perquè la meva subjectiva idea "d'una vida digna" és incompatible amb un final com el seu.
Per això estic atent. I amb la determinació absoluta de fer el que em sembli que hagi de fer (mentre encara sigui prou autònom per poder-ho fer jo, sense l'ajuda de ningú), si li començo a veure les orelles a aquest llop (o a algun cosí seu).
