Voldries viure demenciat?
Voldries que, a causa de la incontinència, t'haguessin de posar bolquers, i que a sobre te'ls precintessin amb cinta d'embalar, per tal d'evitar que te'ls arranquessis?
Voldries acabar fent algun dia pipí a una paperera, o cagant a una cadira?
Voldries que t'haguessin de rentar el cul?
Voldries insultar la teva dona perquè intenta rentar-te?
Voldries que, quan et rentessin, fessis uns crits tan forts que els veïns es pensessin que se t'estava maltractant?
Voldries insultar també la teva dona perquè, a causa de les teves confusions, pensessis que ella et roba?
Voldries, a causa de la falta de moviment, viure llagat, malgrat l'ús d'un matalàs d'aire per tal de minimitzar aquest risc d'ulceració?
Voldries arribar al punt que t'haguessin de tallar part dels talons, gangrenats també a causa de l'enllitament i la immobilitat?
Voldries que, quan ja no tinguessis esma d'obrir la boca per menjar, te l'obrissin a la força, amb l'argument que t'havies d'alimentar?
Voldries que, dement, incontinent, dependent, al final sempre al llit (potser amb un braç lligat perquè no et gratessis i ulceressis), en aquest estat, si llavors tinguessis una grip o una pneumònia, avisessin al metge per tal d'evitar que empitjoressis, i així allargar-te aquest tipus de vida demenciada i desgraciada?
Voldries que el metge vingués, si estiguessis en aquest estat? O potser preferiries que no vingués? Que no vingués i que, d'aquesta manera, durant una d'aquestes crisis, potser tinguessis la possibilitat, amb una mica de sort, que acabessis morint. I així s'acabés la teva vida tan torturada, degradada i humiliada.
Ignoro si, quan encara tenia el cap clar, al meu pare algú li va plantejar aquestes preguntes, va parlar amb ell d'aquests eventuals escenaris. Penso que és molt probable que no. Ignoro també si ell, alguna vegada, hi va pensar. De motius per pensar-hi en podia tenir, perquè quan ell encara estava bé, segur que va saber de casos de coneguts seus que ja havien iniciat aquest camí de desintegració i degradació.
Crec que si el meu pare, "quan encara era ell", s'hagués fet aquestes preguntes, o algú les hi hagués fet, hauria contestat que no. Que tot allò no ho volia, de cap manera. Perquè el meu pare era un home orgullós, i sóc incapaç d'imaginar-me'l acceptant submisament aquesta degradació sense sentir-se profundament avergonyit i humiliat.
Pel que fa a les diferents preguntes, subratllo que cap inclou "fer" (el que fos) per tal de poder morir. Perquè "fer", aquest eventual tipus de fer amb l'objectiu d'escurçar la vida, no era compatible amb les seves creences, encara que potser pogués ser compatible (ho ignoro), amb els seus desitjos. Només m'he referit, dues vegades, a "deixar de fer": en el cas del menjar forçat, i en el de la intervenció del metge.
Hi ha persones a les quals potser els molesta, que tantes vegades torni sobre aquest tema del final de la vida del meu pare. Potser pensen que, "si allò ja va passar i és irreversible", no té sentit, i potser fins i tot és morbós, anar-ne parlant.
Jo, és obvi, no ho penso, ni ho sento, ni ho visc així. Perquè a més, històries com la del meu pare no són una excepció, sinó dissortadament massa habituals.
Per això en segueixo parlant. Perquè em sembla que cal: parlar de com ens enfrontem al final de la vida, al nostre final o al de les persones que estimem, quan és el cas que tenim la desgràcia de patir demències, dolors, sofriments i degradacions tan greus com els que va haver de patir el meu pare.
