Quan parlo dels meus pares no a tothom de la família li agrada. Sobretot, segons quin segui el tema. Per exemple, quan vaig compartir el text 'Depressions i tallarines', sobre la vida de la meva mare, a algunes persones no els va agradar gens. Fins al punt que alguna persona em va arribar a dir que, el que havia escrit, posava en evidència la rancúnia que jo sentia cap als meus pares, que l'escrit era una revenja pòstuma cap a ells.
Em va sorprendre molt, aquella opinió (o acusació) tan contundent. Però em va afectar poc, en relació amb la meva pròpia valoració del que havia escrit, perquè no tenia (ni tinc) cap mena de dubte que allò que havia escrit ho havia escrit des de l'afecte i des del respecte cap als meus pares.
Per sort, de seguida vaig veure que aquelles opinions tan negatives eren l'excepció, ja que en general en el text ningú hi veia allò que aquelles persones hi havien vist, sinó més aviat el contrari. Després, quan han anat passant els anys, i he anat recollint altres retorns de persones que ho han anat llegint, la norma ha sigut aquesta: una valoració positiva, sense la més mínima referència a una suposada animadversió o voluntat de revenja cap als meus pares. (2)
És obvi que, un mateix text, diferents persones el poden llegir i interpretar de diferents maneres, perquè llegim i interpretem segons la nostra manera de ser, els nostres sentiments, la nostra biografia, les nostres creences, etc. I si allí on tu creus que has escrit "blanc", hi ha qui llegeix "negre", no passa res. Cadascú és lliure de llegir com vulgui. Una altra cosa és que, quan algú llegeix "negre" (rancúnia), on la majoria de la gent llegeix "blanc" (afecte), sembla que és aquest algú, qui s'hauria de plantejar què passa, amb la lectura i la interpretació que en fa. Però en qualsevol cas, això ja és cosa d'aquest algú.
D'altra banda, aquella era una acusació curiosa, ja que de ser cert el que se m'atribuïa, hauria resultat que jo hauria estat vivint onze anys amb els meus pares, onze, sempre dissimulant. Amb aquella rancúnia sempre ben amagada dins meu. I després, deu anys després de la mort de la meva mare (el meu pare havia mort abans), resulta que llavors, finalment, aquella rancúnia hauria emergit, s'hauria plasmat en aquell text.
Poques vegades a la vida m'han dit coses tan curioses... i dic curioses per no córrer el risc de fer servir paraules potencialment més conflictives, més perilloses.
Aquell no va ser l'únic comentari remarcable. Una altra persona de la família em va dir que en el text jo havia fet unes caricatures dels meus pares. Que ells no eren així. En aquest cas, reconec que tenia part de raó, perquè parlar d'un altre des del teu punt de vista d'alguna manera és, inevitablement, fer-ne una mena de caricatura, perquè no dones mai la mateixa importància a tots els aspectes o detalls.
El que passa és que, en aquest cas, el problema no era (des del meu punt de vista) que jo hagués "caricaturitzat" els meus pares, sinó que les imatges que n'havia fet eren diferents de les imatges que volia que quedessin d'ells aquella persona. Per tant, era, per dir-ho així, "una guerra d'imatges o caricatures", de punts de vista, i aquella persona, acostumada al fet que fins llavors no hi hagués punts de vista oposats als seus, es va molestar quan jo vaig exposar el meu.
Encara hi va haver un tercer punt de desacord rellevant. Aquest va ser sobre el dret que tenia jo a fer servir cites textuals de la meva mare. D'aquest tema ja n'he parlat alguna altra vegada (i fins i tot ja m'hi referia al llibre). Aquesta desautorització, des del meu punt de vista (òbviament, tot el que dic "és des del meu punt de vista", no pot ser d'una altra manera), té relació amb el punt anterior, el de les "caricatures". Perquè si jo hagués fet servir cites de la meva mare per presentar una imatge d'ella que agradés a aquella persona (i a les altres que també havien qüestionat el que jo havia escrit), no hi hauria hagut cap problema, amb les cites. Al contrari, m'haurien felicitat.
Ho repeteixo, perquè em sembla fonamental: si hagués utilitzat cites literals de la meva mare per exposar un punt de vista que "ells" compartissin, no hi hauria hagut cap crítica relacionada amb l'ús de les cites. N'estic ben convençut. El problema era que ells consideraven que tenien l'exclusiva de la versió correcta de la vida de la meva mare i, per tant, una "desviació" com la meva els semblava intolerable. I en aquest context, el qüestionament de l'ús de les cites considero que, al capdavall, era només una estratègia per atacar la versió que jo donava de la vida de la meva mare.
El meu pare, als fills, sobretot quan érem adolescents, de vegades ens deia: "Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic el que és". Per a ell, nosaltres podíem tenir opinions, però la raó era seva. Des del meu punt de vista, aquests familiars crítics amb allò que havia escrit eren com el meu pare, "ells sabien", mentre que, en canvi, jo només tenia una opinió (i a sobre, equivocada i contaminada per la rancúnia). Val a dir que tenien part de raó, perquè jo ja ho deia, en el text, i de manera ben clara: que només exposava la meva opinió. El meu punt de vista. De manera que, sobre això en concret, estic del tot d'acord amb el que ells deien.
El que passa és que, alhora, afegeixo que, el que deien ells, era el mateix: "només opinions". Opinions que jo no comparteixo (per això vaig escriure el que vaig escriure), però que respecto. És a dir, que al capdavall, "el conflicte de versions" (i de tot aquest embolic al voltant dels punts de vista sobre el que va ser la vida de la meva mare, de l'ús de les cites, etc.), segurament es redueix a una qüestió molt elemental: de faltes de respecte en relació amb el que pensen els altres. De faltes de respecte, i d'irritacions, a causa d'haver qüestionat jo una suposada "versió canònica" de la vida de la meva mare de la qual, aquestes persones crítiques, es veu que n'eren (se'n consideren) els garants.
(1) La Vanguardia, 11/5/2024
(2) D'aquestes opinions favorables en vaig posar un exemple fa poc:
https://442m.blogspot.com/2024/03/lectura-i-comentari-de-text.html
Afegeixo que, a banda d'exemples com aquest, al llarg dels anys he anat buscant també opinions de professionals de la salut mental (sobretot psicòlegs), i de persones de les quals em refio, tant dels seus criteris literaris com de què em dirien realment, en tots els sentits, el que pensaven del text, i ningú no m'ha dit res que s'assemblés, ni de manera remota, al que em van dir fa anys aquelles persones.
