"Las personas no pueden evitar sentir lo que sienten, pero pueden evitar escribir lo que escriben. También pueden hacer un esfuerzo por analizar por qué sienten lo que sienten." Siri Hustvedt (1)
Quan vaig escriure el text 'Depressions i tallarines' vaig ometre alguns temes, segons els casos per diferents raons. Ja en vaig parlar llavors, de l'existència d'aquestes omissions o silencis.
Un d'aquests temes és la possibilitat que el meu pare hagués mort "abans" del que va morir. Altres vegades ja m'hi he referit, i fa ben poc en vaig tornar a parlar (2). I és que sovint hi penso, que si el meu pare hagués mort abans, s'hauria estalviat molts patiments. I que perquè això hagués pogut ser, segurament només hauria calgut, només, que en algun moment, o durant algunes etapes, senzillament no s'hagués fet res. És a dir, que s'hagués permès que, llavors, "de manera natural", amb una mica de sort, la mort hagués pogut arribar. En lloc d'intervenir per tal d'evitar-la, tal com es va fer més d'una vegada.
Quan vaig escriure 'Depressions i tallarines' no en vaig parlar, d'això, perquè llavors no volia que incloure aquest tema complicat pogués enterbolir la reivindicació i la defensa de la meva mare que volia fer (i considero que feia), en el text. Aquest tema va ser una de les diferents coses que, llavors, vaig pensar que era preferible no incloure, i que ara segueixo creient que ja està bé, que allí no hi sigui. (3)
Allí no hi és, però això no vol dir que em sembli bé oblidar-ho. Perquè quan penso en la meva mare en relació amb aquest aspecte de la vida del meu pare, sempre m'entristeixo. Perquè era ella, qui llavors decidia com s'havien de fer les coses, i és cert que moltes, la majoria, durant aquells anys les va fer molt bé. En canvi, aquesta considero que no: la de no facilitar que la mort del meu pare hagués pogut arribar, "potser", més aviat, a causa d'alguna complicació.
No tinc cap mena de dubte sobre que ella va fer allò que estava del tot convençuda que era el correcte, i que ho va fer de la millor manera que va poder. Alhora, no tinc cap problema per entendre per què va actuar com va actuar. Però entendre-ho no m'alleuja la tristesa. Perquè penso que, condicionada per les seves creences (i per la influència de persones del seu entorn), llavors, en relació amb el meu pare malalt i desvalgut, va ser poc compassiva, encara que ella sentís que ho era absolutament. És clar, dic això segons la manera que jo entenc què és la compassió i l'empatia, que també tinc clar que no té per què ser la de tothom.
Ara hi torno a pensar perquè un germà m'ha enviat fragments d'unes cartes que la nostra mare li va escriure durant l'últim any de la vida del nostre pare. La nostra mare hi diu que, en relació amb el nostre pare malalt i desvalgut, se sent com una mare que té un nou fill quan ja no espera tenir-ne més, i que això li fa il.lusió, i que se sent contenta. També hi diu que el nostre pare sempre li somriu. (4) (5)
El germà que m'ho envia entenc que ho comparteix com a mostra d'una bona actitud i un bon fer per part de la nostra mare, de manera que a mi, a més de l'horror que em fa que la nostra mare pensés d'aquella manera, se m'hi afegeix aquest altre horror, que el meu germà pensi com pensa (un horror més petit, és clar, perquè per a mi el meu germà és molt menys important que la meva mare).
Pensar en el que pensava, sentia i feia la meva mare (pel que fa a aquest aspecte concret), pensar sobretot en les conseqüències d'aquella manera de ser i d'actuar d'ella, i que ara m'ho recordi un germà amb un testimoni tan clar, m'entristeix molt.
D'altra banda, sé bé que no té sentit que qüestioni els sentiments de la meva mare: a mi em trasbalsen, però cadascú té els sentiments que té. I els d'ella "eren els que eren". I no ho eren per casualitat, ja m'he referit diferents vegades a les diferents influències que condicionaven (per be i per mal, segons els casos), la seva vida.
Ara bé, sí que puc qüestionar, si més no parcialment, l'objectivitat d'una de les coses que fa anys la meva mare li deia al meu germà. Perquè quan fa anys li deia que el nostre pare sempre li somreia, no deia tota la veritat. I ho puc dir perquè jo hi era (aquells anys, els últims quatre de la vida del nostre pare). Òbviament, quan ells estaven junts, jo no hi era sempre, però sí moltes vegades.
Recordo bé que, llavors, moltes vegades, el meu pare no somreia a la meva mare, sinó que feia una cara absent, apàtica. I també que de vegades tenia a la cara una expressió d'una tristesa infinita. Això, a més de les estones, hores, dies (algunes vegades dies sencers), en què la meva mare no hi era, i durant les quals, el meu record, sobretot durant l'última etapa de la vida del meu pare, és que l'expressió de la seva cara era, majoritàriament, inexpressiva, perduda, absent.
Sí que és veritat que, entremig, de vegades, potser somreia una mica. De la mateixa manera que la norma de la inexpressivitat, del seu extraviament, també es trencava de vegades amb cares de profunda tristesa. Potser a parts iguals, no ho sé, aquests petits parèntesis de diferent sentit.
D'acord, cadascú recorda el que recorda, i a partir dels seus records cadascú construeix els seus propis relats. De manera inevitablement subjectiva. Segons allò que sentim, que pensem, en què creiem. O que som capaços d'assumir. Tots ho fem, jo també. El problema són les eventuals conseqüències, de vegades, d'aquestes subjectivitats, sobretot quan a causa d'elles hi ha víctimes. O quan el resultat de la subjectivitat és l'ocultació d'aquestes víctimes.
A mi, "la transformació" del meu pare, quan ja era una persona dement, dependent, humiliada, en general absenta, inexpressiva, "en una persona que somriu", em sembla una simplificació abusiva, i una deslleialtat cap a ell. Sobretot per referir-se a llavors, quan estava en el moment més fràgil i vulnerable de la seva vida. Suposo que servia perquè la meva mare es protegís (i ara aquest germà), però crec que no tot pot valer, no tot hauria de valer, en relació amb casos i moments tan dramàtics com aquells.
Acabo. Des del meu punt de vista, parlar d'això que he parlat avui, d'aquest aspecte per a mi contradictori i complicat de la meva mare, em sembla correcte. Sé que és un tema familiarment complicat, i que algú, a banda d'estar-hi en desacord, també ho pot malinterpretar: el fet que jo n'hagi volgut parlar, i de la manera que ho he fet. Sé que parlar-ne és un risc. Però un risc que em sembla bé assumir-lo. Perquè crec que el meu pare se la mereix, aquesta reflexió. Encara que sigui pòstuma, ja que en vida malauradament no va ser possible. (6)
(1) 'Madres, padres y demás. Apuntes sobre mi familia real y literaria'. Seix Barral, 2022, p. 66.
(2) Voldries viure demenciat?
https://442m.blogspot.com/2024/05/voldries-viure-demenciat.html
(3) En canvi, després sí que n'he parlat més d'una vegada. Per exemple:
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html
https://442m.blogspot.com/2020/06/la-mort-del-meu-pare-una-altra.html
(4) Com que aquest germà fa temps em va retreure que hagués reproduït cites literals de la meva mare (quan vaig escriure 'Depressions i tallarines'), ara m'ha semblat més prudent no reproduir aquí les que ell m'ha enviat. Per això només "les explico". Òbviament, seria molt més convincent, didàctic, que fes servir les cites literals (és precisament per això, que jo en vaig fer servir quan vaig escriure 'Depressions i tallarines'). Però ara no em vull embolicar amb aquest tema de la "legitimitat de les cites", si de cas un altre dia ja m'hi estendré, perquè sens dubte s'ho val.
(5) Un parell de coses més. La primera: jo m'he assabentat del que deia la meva mare en aquestes cartes perquè aquest germà les ha guardat i, a més, després me n'ha passat aquests fragments. Encara que a mi les frases m'esgarrifin, m'alegra la vocació arxivística d'aquest germà; em doldria, que aquestes cartes haguessin desaparegut, ja que llavors mai no hauria pogut tenir aquestes referències que tinc ara (i això té molta relació amb la documentació de la meva mare que jo he conservat, i que algunes persones -m'ho han dit de manera explícita- haurien preferit que s'hagués perdut, per tal que jo no n'hagués pogut fer l'ús que en vaig fer). La segona cosa: també és veritat que les cites que m'envia aquest germà no sé en quin context estaven, ni si en el conjunt de les cartes que ell conserva de la nostra mare hi pot haver comentaris que suavitzin el contingut dels fragments que m'ha enviat. Ho ignoro. L'únic fet objectiu és que aquest germà (amb motiu de l'aniversari del naixement del nostre pare), va fer precisament aquesta selecció, aquesta i només aquesta.
(6) Encara que algú ho dubti (i hi ha qui n'ha dubtat, però això ho deixo per a un altre dia), o que fins i tot estigui convençut del contrari, el cas és que els últims anys de la vida dels meus pares, durant els quals vaig viure amb ells, la meva relació amb ells va ser cada vegada més afectuosa, compassiva, atenta. I tot el que he escrit després sobre ells ho he escrit, sempre, des d'aquests mateixos sentiments. Avui també.
