"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius." Ciceró
Una cosa és fer (el que s'escaigui) amb l'objectiu d'allargar una vida. Una altra és no fer, inhibir-se, per tal d'afavorir que una vida a la qual ja no se li veu sentit, en lloc de seguir-se allargant, es pugui acabar. I una tercera és fer, actuar, amb el propòsit d'afavorir, o fins i tot provocar directament, aquest final.
El primer supòsit, en el cas de segons quines vides ja molt degradades, de vegades pot ser criticat, però mai és penat, ni en els casos de veritables, desmesurats i cruels acarnissaments terapèutics, cosa que no deixa de ser sorprenent.
El segon cas, el de la inhibició, pot ser motiu d'intervenció judicial. Perquè és un terreny delicat: ¿on és el llindar entre el dret legítim a l'ajuda, a la cura (perquè la vida d'algú segueix tenint un sentit), i la passivitat a conseqüència de considerar que aquella vida ja no en té cap, de sentit?
Pel que fa als llindars, alhora hi ha dues postures. Una és la de les persones que tenen clars els extrems, però que alhora consideren que hi ha "una zona grisa", conflictiva. Una zona que alhora té una "ubicació variable", ja que no és la mateixa per a tothom. Cosa que fa que en aquests casos sovint siguin difícils (fins i tot impossibles), "les decisions consensuades".
L'altra postura, en relació amb els llindars, és la de les persones que consideren que no hi ha mai zona grisa, "perquè tota vida, sigui del tipus que sigui", sempre mereix ser viscuda. Si cal, fins a l'última degradació.
Queda la tercera opció, la d'actuar per tal d'escurçar la vida. En lloc d'intentar allargar la vida (opció 1), o en lloc de no fer res per allargar-la (opció 2), intervenir amb el propòsit explícit d'escurçar-la. La pròpia o la d'algú altre. D'aquesta opció n'he parlat moltes vegades, fins i tot de manera podria dir que obsessiva, però no ho he fet mai parlant del meu pare. Avui ho faré. No perquè hi pensi per primera vegada, sinó només perquè serà la primera vegada "que hi pensi en veu alta".
És només un exercici d'imaginació: ¿què hauria fet jo (potser), o volgut fer, si el mau pare hagués sigut el mateix (devorat pel seu procés de degradació), jo també el mateix (amb la mateixa forma de pensar), "però la meva família una altra"? És a dir, si la meva mare hagués sigut diferent i també diferents els meus germans. Diferents, o "inexistents": per exemple, la meva mare ja morta i jo fill únic. Per això dic que només és un exercici d'imaginació (de vegades va bé, fer aquests exercicis).
En un cas així (la família una altra i el meu pare el mateix i en el mateix estat), vull pensar que si la inhibició (la passivitat) no fos suficient per facilitar-li la mort, hauria buscat la manera de provocar-la, accelerant processos, o intervenint de manera més definitiva, resolutiva. No em sembla necessari donar detalls (de com), perquè l'important és la idea, el posicionament. I la voluntat.
Vull pensar que hauria tingut el coratge d'actuar d'aquesta manera (fer que s'acabessin d'una vegada els seus sofriments). Que hauria tingut el coratge i la valentia de córrer el risc d'allò que després em pogués passar. Perquè es pot actuar així mogut només per la compassió, però òbviament és una actuació que vulnera de manera clara la Llei (fins i tot en el supòsit d'una llei d'eutanàsia vigent, jo no hauria pogut reivindicar aquesta empara, en el cas del meu pare, ja que ell mai va manifestar cap voluntat d'aquest tipus).
Seria (m'ho miro així), una història amb un cert paral.lelisme amb la història d'Antígona, la protagonista de l'obra de Sòfocles. Creont, l'oncle d'Antígona, no és cap malvat, el que fa és defensar la Llei, tal com li correspon com a cap de Tebes. Antígona, per la seva banda, defensa el que considera el seu deure com a germana de Polinices: violar les disposicions de Creont i enterrar Polinices. Després, Creont, en tant que defensor "de l'ordre establert", condemna Antígona.
Antígona va voler enterrar el seu germà, i jo (en aquest escenari imaginari), hauria intentat enterrar "la degradació i el sofriment del meu pare". Que després me la carregaria? Bé, aquesta és una altra història, i intentaria que no fos així (òbviament procuraria ser discret, no en faria cap propaganda). Però d'altra banda, fins i tot en el cas de ser descobert, sempre em quedaria la satisfacció d'haver actuat segons la meva consciència.
Bé, ho torno a recordar: estic fent només un exercici d'imaginació. Ho dic per si és el cas que algú es confon. Ho especifico perquè hi ha fets que podrien afavorir pensaments de desconfiança, després d'haver dit el que he dit. Perquè el dia que el meu pare va morir, o més ben dit, el moment concret en què va morir, al seu costat hi era jo, sol. Ningú més (després, només després, vaig avisar un germà, que també era al pis, tancat a la seva habitació).
La del meu pare va ser una mort ràpida (ja ho he explicat alguna altra vegada). Suposo que es va ofegar, a causa de la bromera que li va començar a sortir per la boca i que li impedia respirar. Tot plegat va durar potser un o dos minuts, poc. Jo estava al seu costat, immòbil. Ni tan sols li vaig agafar la mà. Mentre moria no el vaig voler tocar el més mínim. Tal vegada (no ho vaig pensar llavors, ho penso ara), per poder ara escriure això que escric: "Mentre moria no el vaig tocar".
Va morir i em vaig sentir alleujat: "Finalment havia pogut morir!" I va ser llavors que vaig avisar el meu germà, quan ja s'havia acabat. I al cap d'una estona, potser mitja hora (no ho recordo bé), va arribar la meva mare. I després, de mica en mica, tothom...
La família era la que era, la meva mare era com era... i va ser necessari arribar a aquell extrem, a l'esgotament i l'exhauriment total, a la devastació absoluta, després d'anys de vida degradada i torturada... Per això, quan parlo d'aquesta història, de vegades dic que encara m'incomoda el protagonisme i la complicitat (pel que fa a aquest tema, no era l'únic tema), que vaig tenir jo llavors, durant aquells llargs anys de degradació del meu pare.
Ho sento i ho dic així perquè crec honestament que hauria pogut ser més fàcil. I sense cap necessitat d'arribar "a la tercera opció": amb la segona, la inhibició, en més d'un moment hauria sigut suficient.
--
Anteriors, sobre aquest tema:
La seva mort i cadascú
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu.html
La seva mort i cadascú (un resum)
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html
