"El duelo, más que cualquier otra experiencia vital, marca un antes y un después en el desarrollo evolutivo de cada uno." Isabel Fernández (1)
Torno al tema ja exposat altres vegades i que, expressat amb la claredat i fins i tot rotunditat que sovint el manifesto, suposo que potser sobta algunes persones: el de l'alegria per la mort del meu pare, i també per la mort de la meva mare.
A partir de la cita d'Isabel Fernández, ara exposaré una idea o sentiment (o idea "i" sentiment), paral.lel a aquesta "alegria" vinculada a la mort dels meus pares. I és que de fet, la meva va ser (i alhora segueix sent), "una alegria acompanyada de dol", no exactament per la pèrdua (podria dir "que ja estava tot o gairebé tot perdut"), sinó per la constatació que "s'havia abaixat definitivament aquell teló". I que per tant, "allò que m'hauria agradat fer millor ja no ho podria fer millor". De fet, aquesta era la veritable pèrdua, "l'ocasió": ja no era possible res (ser més amable, més comprensiu, més còmplice...). Ells ja no hi eren.
Una de les coses que diuen les persones que acompanyen processos de dol, o que teoritzen sobre aquest procés, com la Isabel Fernández (i que alhora forma part del sistema de creences general de la societat), és que els processos de dol han de seguir el seu curs, necessiten el seu temps. És a dir, es considera que el procés de dol és un procés lineal (de la llargada o durada que sigui, diferent segons les persones), amb un punt de destí, que ha de ser el de l'extinció del sentiment de dol (o si no extinció, com a mínim "amb un grau de dissolució" que permeti recuperar un mínim de normalitat i tranquil.litat en la vida quotidiana).
Jo potser parlo d'una cosa una mica diferent. Parlo d'un sentiment de dol que va emergint (com a resultat de la pèrdua), i que de mica en mica va ocupant un espai. I s'hi va aposentant, en aquest espai: "l'habita". En el meu cas, a més, jo no tinc cap intenció de fer-lo fora; l'objectiu no és "superar-lo", sinó intentar treure el millor possible "de la convivència amb aquest sentiment". Per això entenc que aquest dol del qual parlo potser és diferent d'allò que en general s'entén per dol; potser són parents, però no són iguals.
Més que d'un pes (que també hi és, però lleuger), per a mi aquest dol és "una presència". Presència i recordatori del passat, i alhora estímul per al present. És a dir, aquest dol o "presència de l'absència" també té un component clarament utilitari.
Els meus pares ja no existeixen, però el seu record i els sentiments que s'hi barregen (els seus i el d'altres persones que tampoc ja no hi són), sento que em conviden a estar atent, en la meva vida quotidiana, per tal d'evitar que, demà, no em passi (o si més no que no em passi tant), el que en part em passa avui amb l'ahir. (2)
--
(1) Inici del prefaci de "El duelo", d'Antonio Onofri i Cecilia La Rosa. Ediciones Pléyades, 2019
(2) Dit d'una altra manera, és un dol que té sentit si m'exhorta a detenir-me i a posar atenció a què només existeix el present, i que per tant haig d'estar pendent "de l'aquí i ara": les persones i relacions que tinc actualment al costat o al voltant. Si tot això no és així, si el dol i els records no condueixen cap a aquesta atenció al present, si no són "utilitaris"... quin sentit tenen?
