Un germà m'escriu, diu que el nostre pare ara tindria 101 anys, i a mi m'agafa una esgarrifança. Perquè el recordo als 80 anys, quan va morir, amb el cos i el cap devastats, tot ell en un estat lamentable.
Aquell va ser "l'últim pare" que vaig conèixer. Per sort, llavors va morir (massa tard, tant de bo hagués mort uns anys abans i no hagués patit tant). De manera que pensar en ell amb 21 anys més (de sofriments, incomunicacions, degradacions...) és un pensament espantós.
Suposo que, a partir d'uns anys, en lloc d'aquesta frase, "ara tindria tants anys", per tal de referir-nos als que ja no hi són, potser seria més adequat fer servir altres fórmules.
A veure: si del meu avi patern dic que ara tindria 130 anys (o els que siguin, no sé quan va néixer), o del seu pare, el meu besavi, que en tindria (per exemple) 160, d'una banda òbviament sobtaria, si ho digués. I d'una altra banda, és clar, si llavors, fent "un esforç d'imaginació realista", pensés en aquestes persones amb aquests anys, la imatge resultant seria inevitablement espantosa, semblant a la de mòmies egípcies o precolombines.
Ja ho sé, tot són formes de parlar, però a mi, aquesta forma de parlar, aquesta frase, "ara el nostre pare tindria 101 anys", em genera una mica d'inquietud. En canvi, no em genera cap incomoditat l'eventual referència a que "fa 101 anys que va néixer".
Una altra cosa, és clar, és parlar d'aquesta manera referint-se no a gent ja molt gran, sinó jove, referint-se a algú que va morir prematurament (a causa d'una malaltia o accident), "i que ara tindria 25 anys". Aquest és un altre escenari, una altra història.
