De vegades penso en el que m'agradaria haver-li preguntat al meu pare, tant coses de la seva infantesa, com de la Guerra Civil i la immediata postguerra, sobre la meva mare, sobre la seva vida de casats, o sobre els seus negocis...
No li vaig preguntar mai res, o gairebé res. Si ho hagués fet penso que algunes coses, o moltes, potser no me les hauria contestat. Però si més no "les hi hauria preguntat", i ara no tinc ni això.
Hi he pensat diferents vegades, en totes aquestes preguntes no fetes, en aquest desinterès meu. Ara, fa poc, per primera vegada, vaig pensar el mateix en relació al seu pare, el meu avi. És veritat que jo només tenia XXX anys quan ell va morir, de manera que poques coses li hauria pogut preguntar. Però això no fa que no pensi "en tot el que m'hauria agradat preguntar-li", sobre la seva vida primer a pagès, i després com a picapedrer, i sobre el meu pare, i sobre els seus pares (els meus besavis), i sobre...
També ho penso en relació a la meva àvia materna, i amb ella sí que vaig disposar de molts anys per fer-ho, perquè va morir molt gran. I tanmateix "tampoc" no ho vaig fer.
En canvi, en relació al meu avi matern i a la meva àvia paterna no sento aquestes curiositats, potser perquè no en conservo records, cap o gairebé cap.
He viscut sense preguntar, i quan vaig començar a trobar el gust de preguntar, quan vaig començar a tenir la curiositat per fer-ho, resulta que totes aquestes persones ja no hi eren. Ja no hi són.
Amb la meva mare, en canvi, tinc un sentiment diferent. Vaig preguntar una mica, poc, però amb ella crec que si no vaig preguntar més en gran mesura va ser "perquè ja estava bé no preguntar més". Sí que m'hauria agradat saber-ne més coses, però em va agradar la relació que vam acabar tenint, en la qual la prudència i els silencis eren tan importants com les paraules. Amb ella va ser diferent.
Torno a agafar el fil del meu pare. No és només "que m'hauria agradat" haver-li preguntat això, allò... és que de fet "em dol" no haver-ho fet, em pesa. Crec que el vaig conèixer poc, i trobo a faltar no haver-lo conegut més.
I d'altra banda, també penso: i què hauria passat si l'hagués conegut més? Perquè no dono per fet que aquest més gran coneixement hauria suposat, automàticament, una més gran proximitat, complicitat (comprensió sí, però la comprensió és una cosa diferent). Ves a saber...
En qualsevol cas, fins i tot des de d'algunes eventuals discrepàncies (més o no tantes, més grans o lleus), m'hauria agradat conèixer-lo més.
Crec que si l'hagués conegut més jo hauria pogut entendre les contradiccions amb què suposo que devia conviure; perquè tots en tenim (de contradiccions), perquè és impossible viure sense que ens afectin, sense que ens condicionin...
Suposo que tot això ho sento i penso així perquè em faig vell, i la vellesa alimenta aquestes enyorances, aquests remordiments... Quan som joves no pensem en aquestes històries, estem massa enfeinats vivint, però quan ens fem grans ens adonem que això s'acaba, i llavors ens venen aquestes malenconies.
