"Van arribar uns milicians, el buscaven, i com que no el van trobar van estar a punt de matar els seus fills."
Li dic a qui m'ho explica, un germà meu, que no va ser així, però ell insisteix en aquesta versió. Li explico que a mi, dos d'aquests fills, m'ho van explicar més d'una vegada, el que va passar. Els milicians buscaven el nostre avi, i el van trobar a casa, junt amb un germà, dos cunyats i el meu besavi, i van estar a punt de matar-los als cinc. I que si no ho van fer va ser perquè un dels milicians, treballador de la fàbrica dels cunyats, va fer canviar d'opinió als seus companys. I van marxar sense matar ningú. (1)
L'escena era al davant de la casa, i els dos fills i la filla del nostre avi tombaven per allà; espantats, contemplaven l'escena, alhora que també la contemplava la mare, morta de por, des d'una de les finestres de la casa.
Li asseguro que va anar així i, al final em diu que potser sí, que deu ser així, tal com jo dic, que de fet ell no ho recorda bé. M'ho diu així, "potser". En qualsevol cas, abans estava ben convençut de la seva versió i, òbviament, l'hauria explicat també d'aquella manera si algun dia n'hagués parlat amb algú altre.
Són interessants, aquestes confusions o trampes de la memòria, perquè ell només podia conèixer aquell episodi a través de les mateixes persones que me l'havien explicat a mi. Una era la nostra mare. Després, a causa del pas del temps, de l'afebliment del record, i d'una posterior recuperació deficient durant la qual va reconstruir l'escena a partir d'alguns elements dispersos que en conservava, el resultat va ser aquella altra escena. "Inventada", és clar, encara que ell no ho sabés; per a ell no només era versemblant, sinó del tot real.
Ell havia sentit la història correcta, segur, però després es va confondre d'aquella manera. Aquest tipus de confusions, a banda de a les personas a les quals han explicat una història, també els pot passar als mateixos protagonistes de la història, que després potser recorden el que van viure de manera distorsionada. De vegades molt distorsionada. I ho recorden "perfectament", això és el més interessant.
És important, tenir en compte "el testimoni dels testimonis", i alhora és important ser conscient de les fragilitats de la nostra memòria. Davant de qualsevol record (de qui sigui), aquest tipus de consciència, de prudència, és força sensat. I alhora saludable.
Per descomptat, estic convençut que coses que jo he explicat, pensant que van ser com les he explicat, podien estar també més o menys distorsionades. O fins i tot ser una pura invenció; inconscient, això sí, perquè quan la memòria ens fa la guitza d'aquesta manera, òbviament no ens avisa: "Ep, que t'enganyo!"
No ens ho diu, ens enganya i ja està.
(1) UNA CORRECCIÓ POSTERIOR (19/11/2024). Inicialment havia escrit que les persones amenaçades van ser quatre, el meu avi, dos cunyats i el meu besavi. Fins ara aquest episodi jo sempre ho havia explicat així, ben convençut. I l'havia explicat moltes vegades, alguna aquí mateix. Però resulta que estava equivocat, eren cinc i no quatre, perquè també hi era un germà del meu avi (tal com ara surt en el text, ja corregit). El cas és que últimament dubtava, sobre aquest punt, i un dels testimonis de l'escena, un tio meu, encara viu i amb el cap ben clar, m'ho ha confirmat. És obvi que a mi la memòria i els records també em fan la guitza...
