La senyora Nubiola, la senyora Rovira, la senyora Murillo, la senyora Guarner, la senyora Cusí, la senyora Arumí... Eren amigues de la meva mare, i en general se les coneixia així, pels cognoms dels marits. A les parades dels mercats, als col.legis dels fills, a les parròquies, als edificis on vivien... A la meva mare també. Igual que a totes les dones casades de la seva generació.
Havien nascut durant la República, o una mica abans. Però quan encara eren adolescents, els drets i llibertats que la República els havia reconegut (una altra cosa era fins a quin punt els eren respectats, perquè la inèrcia patriarcal i masclista no es supera només a cop de decrets), els van ser retallats o eliminats: el nacionalcatolicisme les va retornar a la seva situació de dependència històrica.
Si havien nascut en famílies religioses, conservadores, de dretes, van notar poc el canvi, perquè abans tampoc s'havien beneficiat d'aquella situació més favorable per a les dones. Moltes, suposo que no totes, m'imagino que fins i tot devien trobar del tot normal aquell estat de submissió.
Vivien així, en aquella "subordinació normalitzada", una subordinació enaltida per la Secció Femenina, dirigida per la Pilar Primo de Rivera, fidel intèrpret i propagandista dels principis establerts pels "homes" que estaven al capdavant del Govern i de l'Església: nacionalcatolicisme en estat pur. Aquest "destí femení" era un designi diví, tal com ja havia dit Sant Pau.
Més endavant, algunes van començar a qüestionar una mica aquesta subordinació general, i pel que fa al tractament de "senyores de", van començar a reivindicar el seu cognom (si més no en alguns contextos). Com la meva mare, tot i que no sé exactament a partir de quan, ni en quins àmbits, perquè crec que no va ser en tots.
Ser "senyores de", tractades socialment com a tals, haver-se d'adaptar (de grat o per força) a aquest "models d'esposes" segons la idea d'esposa que tenia l'Església i el Govern, no era un fet irrellevant. Aquest tractament (i l'autoidentificació acrítica que sovint l'acompanyava), no era en absolut un fet anecdòtic, sinó molt significatiu, i amb conseqüències. De vegades podia tenir un preu elevat. Com en el cas de la meva mare, ja que, per a mi, aquesta subordinació és inseparable de les inestabilitats emocionals seves, manifestades a través de les cícliques i greus depressions que va patir (l'estat de subordinació no com a única causa, però sí com una important contribució).
De fet, a partir d'algun moment, ella va començar a ser-ne conscient, de la relació existent entre la seva situació de subordinació i les seves depressions. No només en el seu cas: de vegades la meva mare deia que a amigues seves els passava el mateix: dones que patien estats depressius "a causa dels marits que tenien". Ella ho deia exactament així, i afegia, "amb marits com el meu, molt brillants, però amb les dones sota la seva ombra, subordinades a ells".
