Fa unes setmanes, quan vaig parlar de la Rosa, una dona de fer feines que durant uns anys va anar a casa dels meus pars, vaig dir que tenia entès que el seu fill li retreia ser fill de mare soltera. Però que d'aquesta actitud del fill no n'estava segur. Després d'haver-ho escrit, vaig parlar un dia amb la meva tia (ella recorda les diferents dones de fer feines que van passar per casa dels meus pares), i em va dir que tenia present la Rosa, però que d'aquesta eventual actitud del fill no en sabia res.
Fa uns dies vaig anar a dinar a casa de la Mari, una altra de les dones de fer feines que va tenir la meva mare. Ella em va dir que la meva mare li havia explicat el mateix que jo recordava: que el fill de la Rosa li retreia ser fill de mare soltera, i que a causa d'això tenia una relació distant amb la seva mare, cosa que entristia i feia patir la Rosa.
La Mari va conèixer la Rosa, però això del fill no ho va saber a través d'ella, perquè la Rosa era molt discreta. Com jo, ho va saber a través de la meva mare, perquè ella sempre s'interessava per les dones de fer feines que tenia, i se sabia guanyar la seva confiança. Per això a ella la Rosa li ho havia explicat.
La Mari recorda la Rosa sobretot de quan, la Rosa ja jubilada, de vegades anava de visita a casa dels meus pares. I també recorda molt un viatge que van fer juntes, amb la meva mare. Això devia ser a finals dels anys 90, quan de tant en tant la meva mare agafava el cotxe i anava a passar tres o quatre dies a la caseta que tenia a la vora de Torreciudad.
Un dia les va convidar a anar-hi amb ella. Diu la Mari que perquè la meva mare devia tenir ganes d'ensenyar-los la casa, i jo penso que potser sí, però encara em sembla més versemblant que la meva mare pensés que el viatge podia ser una bona ocasió de fer apostolat, ja que devia considerar que les dues, tant la Rosa com la Mari, tot i ser creients no eren prou practicants. Aquest tipus d'activisme religiós era molt característic de la meva mare.
Va ser un viatge curt, de dos dies. El segon dia, a primera hora van anar a missa al santuari de Torreciudad, i després de la missa la Marí va demanar per parlar amb el mossèn. Llavors la Mari estava molt preocupada a causa d'un dels seus fills, embolicat amb les drogues, i era d'això, que volia parlar amb el mossèn.
Aquest fill, pocs anys després va aconseguir deixar les drogues. Però la seva mare, la Mari, segueix resant, demanant a Déu que el protegeixi, perquè tot i que veu que el seu fill té una vida estable, diu que ella encara té una mica d'inquietud de fons, la por que, un dia, a causa d'alguna adversitat, el fill pogués recaure.
Durant el viatge de tornada, la meva mare, que era la que conduïa, va dir que estava cansada, i es van aturar una estona. Mentre ella feia una becaina, la Rosa i la Mari van anar a un camp de pomeres, i en van pispar algunes. I quan després la meva mare ho va saber, els va fer un bon sermó: que allò de robar pomes estava molt mal fet, etc. Però ja no les podien tornar, perquè ja se les havien menjat.
Aquestes coses me les explica la Mari el dia que em convida a dinar. I també m'ensenya el pessebre que ha fet: em diu que les figures dels pastors, les úniques de fang que té, perquè les altres són de plàstic, les hi va regalar la meva mare.
La Mari m'explica anècdotes i històries durant quatre hores, que se'm fan curtes: tot el que explica ho trobo interessant. Des de com vivia quan era petita, en una casa sense aigua, ni llum, amb poc menjar, sense anar a l'escola perquè havia d'ajudar la mare, anant a buscar aigua, llenya... I el treball del seu pare primer al camp, i després a la mina, fent de picador, la feina més perillosa. I l'arribada de tota la família a Barcelona, buscant una oportunitat, una vida no tan dura, quan ella tenia vint anys, i era analfabeta. I les diferents feines que a partir de llavors va anar fent. I el problema del fill amb les drogues...
La seva ha sigut, des del meu punt de vista, una vida tan extraordinària que, sense necessitat d'inventar-se absolutament res, permetria escriure una gran novel.la.
