"És molt humà no veure el que no es vol veure. Però no val com a excusa." Josep Ramoneda (1)
Un home d'una certa edat (com que això "d'una certa edat" és força inconcret, posem que, en aquest cas, més de seixanta anys), escriu als seus nebots i els parla dels últims anys de la vida dels seus avis, quan l'avi estava molt malalt i l'àvia se n'ocupava.
Els diu que ell anava seguint el que passava a casa dels avis (els seus pares), perquè amb l'àvia s'escrivien sovint (s'escrivien cartes perquè ell vivia bastant lluny). Explica als nebots anècdotes de la casa dels avis d'aquells anys.
També els diu que els pares dels nebots es van fent grans, i que algun dia és probable que necessitin ajudes, i que, com a fills, és bo pensar-hi, tenir-ho present. Els parla també d'ell mateix, diu que ves a saber en quina situació es pot trobar, més endavant, quan vagi acumulant anys.
Ara faig un petit incís. Tots ens expliquem a nosaltres mateixos, i expliquem als altres, les nostres històries de manera subjectiva (segons les nostres conveniències, biaixos, limitacions, temors, oblits, etc.). És inevitable que sigui així. Una altra cosa és què en fem, amb aquestes desviacions: si intentem limitar-les, o potser ens hi abandonem (o abonem).
Final de l'incís i torno a agafar el fil. En aquest cas (que he titulat "l'ocasió perduda"), aquest home hauria pogut fer un esforç de reflexió, d'humilitat, de sinceritat, i llavors, de passada, aportar un referent positiu als nebots, en lloc de fer-los només una aportació moralista. Per exemple, en lloc de dir-los el que els diu, els podria haver dit això altre:
"Mireu, quan l'avi estava molt malalt i l'àvia se n'ocupava, jo crec que no vaig comportar-me prou bé, amb ells, els meus pares. Vivia lluny, tenia els meus compromisos laborals, i també projectes d'altres tipus. I no em vaig plantejar (o si m'ho vaig plantejar ho vaig descartar), en aquells moments tan difícils per a ells, canviar la vida que llavors tenia ben organitzada, per tal d'estar una mica més a la vora dels meus pares.
"Es veritat que escrivia moltes cartes, i la meva mare també me n'escrivia, em posava al corrent del que anava passant. Però ara m'adono que les cartes, tot i ser (o poder ser) importants, són papers. I, de vegades, en aquests casos potser convé (o és imprescindible) un altre tipus d'implicació, un altre tipus de relacions. Amb un grau de compromís més elevat.
"Jo, ho penso avui, en relació amb els meus pares crec que llavors no vaig estar a l'altura de les circumstàncies. I és perquè tinc aquest sentiment incòmode que, en part, ara us escric i us parlo d'aquesta manera.
"D'altra banda, també vull que quedi clar que el que us dic és una opinió meva, fruit dels meus records, sentiments i reflexions. Però cadascú de vosaltres, si un dia es troba en una situació d'aquestes, haurà de decidir com s'hi posiciona.
"De fet, no penso que en aquests casos hi hagi una obligació filial, sobretot perquè més que una qüestió d'obligacions, crec que és una qüestió d'emocions, d'afectes. O de generositats, de compassions. O de devocions. Perquè si en un cas d'aquests les decisions no es prenen des d'aquesta posició, llibertat i generositat, si s'actua com a resultat d'un sentiment d'obligació, allò que se'n derivi podria ser complicat, i les relacions no funcionar com haurien de funcionar. Però si de cas, d'això últim ja en parlarem un altre dia.
"Avui, el que us volia dir ja us ho he dit."
(1) ARA, 30/10/2024
