Les fotos antigues de casament eren fotos estudiades, no espontànies, fetes per fotògrafs professionals. En general, eren fotos que deien més del fotògraf que dels fotografiats, ja que era habitual que el fotògraf fos qui organitzés l'escena, indiqués les ubicacions i les postures, la direcció de les mirades, etc.
Crec que quan mirem una foto d'algú conegut, qualsevol comentari que puguem fer a partir de la foto està condicionat per allò que sabem d'aquesta persona, allò que sentim en relació amb ella. Tan condicionat que allò que diem té més a veure amb allò que sabem que amb allò que es veu a la foto.
Crec que aquest condicionament és una variable de la nostra eventual opinió sobre "qui sigui" que surti a una foto, conegut o no. És a dir, la foto de qualsevol desconegut la veiem de manera inevitable a través del vidre de la nostra manera de ser, la nostra història, experiència, prejudicis, etc. En la nostra emoció o opinió davant la foto, hi ha més de nosaltres que de l'altre. Per això és normal que, d'una mateixa foto, diferents persones en facin diferents lectures (i alhora la foto els generi diferents sentiments).
Crec també que "una foto és una foto", i que diferents fotos d'una mateixa persona (coneguda o no), poden generar cada una diferents emocions i opinions, totes igualment subjectives (i poc fiables). Perquè les persones no som fotos, instants, sinó biografies, recorreguts, existències canviants i complexes.
Per tant, comentar el que ens suggereix una foto d'aquestes és una forma de participar en un entreteniment, en un joc. Un joc que sens dubte pot ser un entreteniment divertit, perquè té un doble atractiu: el del joc, i el de l'activitat especulativa, fantasiosa.
De manera desordenada, només embastada, durant una reunió familiar amb germans penso en aquestes coses, quan un proposa que cadascú digui el que li suggereix una foto del casament dels pares.
M'agrada escoltar el que diu cadascú, però quan arriba el meu torn prefereixo no dir res. D'una banda, perquè no em sento còmode en aquests casos i, d'una altra, perquè allò que de mica en mica em va venint al cap m'adono que no és fàcil resumir-ho en una intervenció breu, que seria el que tocaria.
Ara, escrivint, em sento més còmode i segur.
