El dia que quedo amb la Maria vaig pensant que, a més del que ja vaig explicar, li vull parlar també d'un altre tema. Abans ho he comentat amb el seu fill, i m'ha dit que, d'això altre, a la seva mare també li aniria molt bé, que n'hi parles.
Li dic que, en el cas del meu pare (això ja ho he explicat moltes vegades), a mi em pesa, ja em pesava llavors, que quan ja estava molt deteriorat, algunes ocasions que es podrien haver aprofitat per facilitar que, potser, pogués morir, no es van aprofitar. I al no morir, es va seguir allargant la seva degradació.
Va seguir patint, al final immòbil, llagat, fins i tot amputat a causa de la gangrena... i algunes altres calamitats.
Li explico això, i li dic que potser estaria bé, que ella pensés en aquest tema. Que pensés quines decisions prendria, si es trobés en una d'aquestes situacions: permetre llavors que potser el marit mori a causa d'una complicació, o fer el que sigui (o el que diguin els metges) perquè segueixi vivint.
A més, ella té l'avantatge que, en els moments de lucidesa, el seu marit, de tant en tant, diu que no vol seguir vivint, que la seva vida, la seva dependència, el seu "sentiment d'humiliació", se li fan insuportables. Que el que hauria de fer és morir-se.
Això també és diferent del cas del meu pare. Quan a causa de la seva malaltia jo vaig tornar a casa dels pares, ell ja no tenia la capacitat de raonar aquestes coses. "Ja havia desaparegut", en aquest sentit. El que pensava el meu pare, si és que encara pensava, o el que en algun moment de la seva vida hagués pensat sobre aquest tema, era un misteri. O si més no, per a mi ho era, ja que no tenia cap indici (i segueixo sense tenir-lo) que mai n'hagués parlat, referint-se a ell mateix.
