CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

20 de jul. 2026

Herències

Fa dos o tres anys va morir un home que no havia tingut fills. Feia molt temps que tenia un cuidador, un llatinoamericà amable, eficient, de tota confiança, amb el que s'entenia molt bé. El va contractar quan la seva dona encara vivia i, a ella, li va començar a fallar la salut, i es va anar tornant cada vegada més dependent. 

Després de la mort de la dona, va decidir conservar el cuidador, perquè es va adonar que s'anava apropant a un estat de dependència semblant al de la seva dona.

Uns anys després, quan finalment va morir, els seus parents més propers eren quatre nebots, i els va deixar tot el que tenia, el pis i uns quants diners. Amb un d'aquests nebots som amics. Molt amics. Quan em va explicar el testament del seu oncle, li vaig dir que trobava estrany que no hagués tingut cap detall amb el cuidador. Ell em va contestar que no li semblava malament, que mentre el seu oncle el va tenir al seu servei, ja li pagava el que havien establert.

Vaig tenir una sensació estranya, d'estar parlant des de sensibilitats i criteris diferents. No vaig insistir, però em va entristir una mica, que veiés tan normal allò que, per a mi, ho era menys. Amb els amics de vegades passen aquestes coses.

Fa uns dies em vaig trobar amb un cas semblant: un oncle que, quan va morir, ho va deixar tot als nebots, sense tenir cap detall amb l'home que, els últims anys, havia estat a casa seva facilitant-li la vida. Un home d'una bondat, discreció i honradesa extremes.

Vaig fer el mateix comentari a alguns nebots (els conec), i em va semblar que, en general, llevat d'alguna excepció, no van entendre el que els vaig dir, o si ho van entendre, no ho compartien. D'altra banda, vaig veure que sí que estaven ben interessats (com els nebots de l'altre home) en accedir al que el seu oncle els havia deixat en el testament.

Mira, coses que passen... I de les que, amb segons qui, pot ser complicat parlar-ne, a causa de les interpretacions que poden fer del que dius. 

Segueixo. El protagonista de la segona història era oncle meu i, per tant, jo soc un dels nebots. Quan vaig fer el comentari que abans he explicat, alhora, tenia molt present una altra història. La de la meva mare. 

La tenia present perquè, durant els seus últims anys, el fill que més es va implicar en la gestió de la seva vida quotidiana (el que més, no dic l'únic), vaig ser jo. I és clar, al fer fa poc el comentari que vaig fer sobre el meu oncle, vaig pensar que, potser, algú ho podria interpretar com una mena de reivindicació meva, ni que fos simbòlica. No és que em preocupés gaire, aquesta eventualitat, però la tenia una mica present.

Potser és per aquesta "mica", que ara escric el que escric. Per dir, un cop més (perquè no és la primera vegada) que a ella, a la meva mare, a la nostra mare, sempre li vaig aconsellar que, si no volia raons entre els fills quan morís, que no fes discriminacions amb l'herència. Cap discriminació. (1) (2)

--
(1) Durant els últims anys de la meva mare, de vegades es plantejava què era el millor que podia decidir, en relació amb el seu patrimoni. Quan ella me'n parlava, i me n'havia parlat unes quantes vegades, sempre li deia el mateix. Dues coses: la primera, que era lliure de fer el que volgués. La segona, que si desitjava, tal com deia, que quan morís no hi hagués disputes entre els fills, el més aconsellable era, d'una banda, que deixés els seus béns als fills. I d'una altra, que deixés el mateix a tots.
(2) La veritat és que sí que hi va haver una excepció, però era fàcil preveure que no generaria discrepàncies (no n'hi va haver). En relació amb aquesta excepció, la meva postura va ser defensar (i fins i tot estimular) aquesta discriminació positiva. Però aquesta ja és una altra història.