"La historia es la certeza que se produce cuando se cruzan las imperfecciones de la memoria con las insuficiencias de la documentación." Adrian Finn (1)
Un germà m'explica que, quan tenia dotze o tretze anys, havia anat alguna vegada des de la casa on passàvem els estius, a la casa on els passava la nostra àvia, una tirada llarga, molts quilòmetres. Entenc que m'ho explica com un exemple de com anaven les coses a la família, de la llibertat que teníem i dels riscos que podíem córrer sense que els nostres pares es preocupessin excessivament: marxàvem en bicicleta quan teníem dotze o tretze anys, fèiem un munt de quilòmetres per una carretera nacional molt transitada, arribàvem a la casa de l'àvia, una casa sense telèfon, de manera que no podíem avisar que havíem arribat bé... I els nostres pares se suposa que tan tranquils.
Li faig un petit comentari, mínim, sobre que no ho veig vaire clar, això que diu, però com que ell insisteix, assegurant-me que ho recorda bé, prefereixo no insistir. Entre altres coses, perquè no és la primera vegada que a mi em sorprenen alguns records seus.
Uns dies després, ho comento amb una tia i una cosina que, durant aquells anys, passaven els estius a la casa de la nostra àvia. Em diuen que no en tenen cap record, del que m'ha explicat el meu germà, i que a més no ho veuen gaire versemblant. Tenint en compte que, de la gent de les dues famílies que als estius s'aplegaven a la casa de la nostra àvia, segurament eren les dues persones amb qui el meu germà tenia més relació, considero que el que em diuen té bastant pes.
El curiós, a més, és que fa bastants anys, potser deu, amb aquest germà un dia ja vam parlar de les anades en bicicleta a la casa de la nostra àvia. Però la conversa, segons el meu record, va ser diferent.
Va anar així. No sé per quin motiu, però el cas és que li vaig explicar que, quan jo tenia quinze anys, una vegada havia anat en bicicleta des de la casa on nosaltres passàvem els estius, a la casa on les passava la nostra àvia, i que després, el mateix dia havia tornat a la nostra casa d'estiueig. Ell, llavors, em va dir que alguna vegada també havia anat en bicicleta la casa de l'àvia, però més protegit: amb la nostra mare seguint-lo amb el cotxe, per si de cas. Jo no ho recordava, però em va semblar del tot versemblant. (2)
Quan ara fa poc m'explica la nova versió, no li explico aquest record meu, de la conversa amb ell de fa uns anys. Suposo que a ell li agrada més aquest nou record, i alhora està convençut que és un record fidel a la realitat... Doncs molt bé, no passa res. Al capdavall, només són històries de pedalades de fa molts anys...
--
(1) A la peli 'El sentido de un final' (Ritesh Batra, 2017)
(2) Als quinze anys, jo potser no anava molt en bicicleta, però ja m'entrenava regularment com a corredor de fons, de manera que, una excursió en bicicleta com aquella, a mi no em suposava cap repte desmesurat. En el seu cas, en canvi, i a sobre amb només uns dotze anys, no està ni de bon tros tan clar.
