El dia que quedo amb la germana María Jesús em dóna un sobre amb fotos i estampes que havien sigut de la meva tia Rosa.
De fotos n'hi ha poques, unes cinc de familiars, quatre més amb la fundadora de la seva orde, i tres d'ella en algun dels seus destins missioners. Algunes fotos estan plastificades, per tal de retardar el seu deteriorament a causa de la humitat dels llocs on vivia la Rosa.
Una altra cosa que hi ha al sobre són els recordatoris de la mort dels seus pares (la mare va morir el 1958, als 65 anys, i el pare el 1966, als 78 anys). Als recordatoris, ella hi havia afegit petites fotos de les cares d'ells, i picats a màquina, els noms i les dates de naixement dels pares dels seus pares.
A dins del sobre hi ha també, en un sobre més petit, un penjoll, una insígnia i un clauer, els tres amb la bandera de Catalunya. I les estampes, set, totes són de la Mare de Déu de Montserrat. Una de les estampes té impresa, a una cantonada, la bandera de Catalunya, i dues més tenen enganxades un tros de cinta estreta, també amb la bandera
Miro el contingut del sobre quan encara estic amb la María Jesús, i li dic que em sorprenen, tantes Maresdedeus de Montserrat, i tantes banderes. I ella em diu que la Rosa era així, que tenia molt arrelada aquesta vinculació amb Catalunya. Em diu també que la Rosa era molt cantadora, i que li agradava molt cantar el Virolai i la Santa Espina.
Suposo que el sobre que em dóna la Maria Jesús és una selecció que ha fet ella, de coses de la Rosa que ha pensat que em podien fer gràcia a mi. Però no faig cap comentari sobre això de la selecció, per tal que no sembli que faig "algun tipus de reclamació". Ja és molt, que hagi tingut aquest detall, de dur-me des de Colòmbia aquest sobre.
Els lligams de la Rosa amb Catalunya eren del tot compatibles amb els seus lligams amb Colòmbia, normals i inevitables deprés de tants anys vivint-hi. Per exemple, recordo que alguna vegada m'havia dit que era una seguidora del Atlético Nacional, un club de Medellín, tot un referent del futbol colombià (com el Barça o el Madrid aquí). Quan feien partits de l'Atlético Nacional per la tele, no se'n perdia ni un. Això, és clar, quan va començar a viure a llocs on hi havia electricitat, teles i cobertura televisiva, perquè al mig de la selva, per descomptat, no hi havia res de tot això: allí, quan es feia fosc, funcionaven amb espelmes.
Dels partits de l'Atlético Nacional també li agradava llegir-ne les cròniques dels diaris. I després dels partits li agradava parlar-ne: que si aquest jugador això, que l'altre allò, que quina barra l'àrbitre... Quan estava a la selva, és clar, les cròniques li arribaven bastant tard, quan potser els arribava algun diari, de potser feia un mes...
Abans d'acomiadar-me de la María Jesús, li dono les gràcies per triplicat. Per la conversa, pel sobre, i perquè també m'ha dut un paquet de cafè colombià: "Juán Valdez. Selección Premium".
