Després de la mort del meu pare, el dia de l'acceptació de l'herència, a cal notari, no tot va anar bé. L'hereva única era la meva mare i, sobre la legítima dels fills, el meu pare havia inclòs en el testament la "petició" que els fills dediquéssim el deu per cent de la nostra part a l'Església.
He dit que no tot va anar bé perquè allí, a cal notari, hi va haver una petita discussió, que va provocar que la meva mare acabés plorant. En aquell incident jo vaig tenir-hi un protagonisme important. Però ara no en donaré més detalls, volia només exposar just el que he exposat.
Jo, per descomptat, de la meva part de l'herència no tenia la més mínima intenció de donar-ne res a l'Església, malgrat la petició pòstuma del meu pare.
El cas és que, ara (ell va morir el 1998, fa vint-i-quatre anys), pensant en el que he anat fent amb els diners que llavors vaig heretar (més els que després vaig heretar al morir la meva mare), m'adono que, sense haver-m'ho proposa mai, resulta que sí que he acabat donant a l'Església aquell deu per cent (o més) al qual el meu pare es referia en el seu testament.
El meu pare no va concretar a quina activitat de l'Església s'havien de destinar aquells diners i, per tant, això incloïa la possibilitat de destinar-los a la seva obra social. Per exemple, a Caritas, o a altres iniciatives a càrrec d'algunes de les diferents institucions i ordes de l'Església que, entre les seves activitats, inclouen el treball social.
En general, i altres cops ja ho he dit, confio bastant en la serietat, l'honestedat i l'eficiència d'aquestes iniciatives socials vinculades a l'Església, i això ha fet que quan m'ha semblat que amb els diners que disposava (fos quin fos el seu origen) havia de fer o podia fer alguna aportació a alguna iniciativa solidària, alguna vegada em decidís per alguna d'aquestes obres socials de l'Església. (1)
El resultat és que al final, sense haver-m'ho proposat en cap moment, resulta que he acabat complint el desig del meu pare. Però és que encara he fet una altra cosa, una que no hauria dit mai que jo pogués arribar a fer-la. Perquè l'última contribució meva a una obra de l'Església la vaig fer "sense respectar els meus criteris" de contribuir només a obres socials, però no a apostolats, finançament de cultes, temples, etc.
Me'ls vaig saltar, els meus criteris, quan per primera vegada (i segur que última), vaig donar uns diners pensant només que, en aquell cas, "allò era el que el meu pare hauria fet", si hagués viscut. I ho vaig fer sense que em preocupés gens, llavors, que aquells diners s'acabessin gastant (potser, no ho sé), en alguna iniciativa proselitista, evangèlica, etc. I a sobre, vaig estar ben content.
(Si algú espera ara que doni més detalls d'aquest cas o excepció, doncs no cal que s'esperi, perquè de les històries no cal explicar-ho sempre tot, només faltaria)
D'altra banda, al marge d'aquest cas concret, en general crec que aquest tipus d'actituds pel que fa a l'ús dels diners, tenen molta relació amb el solatge que m'ha quedat de l'educació familiar que vaig rebre. Perquè els meus pares em van ensenyar, sobretot amb l'exemple, que els diners no havien de ser només per satisfer les pròpies necessitats i desitjos, sinó que, si se'n tenen, també es tenen obligacions socials, de diferents envergadures segons l'envergadura dels diners que es disposen.
De manera que si avui penso en el meu pare quan escrivia aquella part del seu testament, o en el malestar i les llàgrimes de la meva mare aquell dia a cal notari, alhora també penso que, si ells existeixen a algun lloc (ser un descregut impenitent no és un impediment per, de vegades, fer volar una mica la fantasia), i potser miren per un foradet què fan els seus fills, al capdavall potser no estaran del tot descontents, del que jo he anat fent amb la meva vida... i del que he fet amb els seus diners.
Potser no n'estaran del tot descontents, encara que alhora els disgusti (com abans els disgustava), que jo segueixi sent un descregut i, de vegades, fins i tot un poca-solta anticlerical.
(1) En aquests casos, sempre he procurat separar la poca simpatia, fins i tot animadversió, que sento cap a l'Església com a institució alienant, dogmàtica, fonamentalista, amb aspectes reaccionaris, misògina, etc., de les seves implicacions en iniciatives de caràcter estrictament social. O més ben dit, d'aquestes implicacions seves "quan no són instruments al servei del seu apostolat", ja que llavors, malgrat la seva part de benefici social, no vull contribuir-hi de cap manera.
