CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

10 d’ag. 2017

Els diners familiars

El meu pare va guanyar molts diners i en diferents ocasions també en va perdre molts. Els va guanyar de la mateixa manera, important i exportant pells, i els va perdre d'altres maneres, embrancant-se en aventures en les quals no tenia el control ni la seguretat del seu propi negoci.

Una altra cosa que va fer el meu pare amb els diners va ser donar-ne molts. Com que era bastant discret, això només es podia saber de manera indirecta i parcial. Jo ho vaig saber a través de la meva mare: ella algunes coses sí que les explicava. Algunes, segur que totes no. Per exemple, com a mínim un parell de dones de fer feines que es van casar després d'haver estat treballant a casa nostra bastants anys, al casar-se els meus pares els van regalar un pis. I no van ser els únics pisos que ells van regalar, van ser més, però no sé quants ni a qui.

Aquest tipus "d'obra social" (de la quals els pisos només n'és un exemple) més endavant es va anar transformant. D'aquesta transformació la meva mare de vegades en parlava atribuint la decisió del canvi al meu pare: "Va decidir que a partir de llavors només donaria diners a l'Església". Però la meva mare (des del meu punt de vista) va tenir un protagonisme immens en aquell canvi. Perquè a partir del moment que ella es va fer de l'Opus (ell no en va ser mai), la seva activitat com a captadora de recursos econòmics per a l'organització va ser constant. I per descomptat, la persona que tenia més a l'abast a l'hora de demanar diners era el meu pare.

L'altre factor determinant del canvi van ser, crec, les activitats d'una germana i una neboda del meu pare. Les dues monges, les dues vinculades a la teologia de l'alliberament. Als meus pares allò de la teologia de l'alliberament no els feia cap gràcia, ells s'identificaven plenament amb la postura del Vaticà, contraria a aquella visió del catolicisme. Aquesta postura contrària també era la de l'Opus. El cas és que les ajudes a la germana monja i a la neboda monja van començar a ser condicionades, en teoria ja no les podien destinar, per exemple, a un projecte d'alfabetització, sinó només a la construcció de capelles, l'adquisició de custòdies i coses d'aquestes. En teoria; no tinc clar què n'acabaven fent elles, potser no ho tenien tampoc clar els meus pares, i per això les ajudes (o si més no les voluminoses) van anar canviant de destinataris.

De mica en mica, l'obra social dels meus pares es va anar convertint en obra ornamental religiosa: capelles, calzes, custòdies, casulles... i altres contribucions relacionades amb iniciatives de l'Opus: pisos de numeraris (les persones de l'Opus que no es casen), esplais de l'Opus, col.legis de l'Opus... En aquests casos de les iniciatives de l'Opus suposo (de fet ho sé del cert) que la condició de la dedicació als ornaments sagrats de vegades era més laxa.

No és que abans els meus pares no contribuïssin a les necessitats de l'Església, sempre ho havien fet i de manera generosa, però llavors aquesta contribució encara es va ampliar més (en la mesura que es va tancar l'altra aixeta, no sé si del tot però com a mínim molt). I també es va concentrar, especialitzar: en general, tal com he dit, en iniciatives de l'Opus.

Per descomptat que podien fer el que els donés la gana amb els seus diners, però a mi em va decebre aquell canvi d'orientació. Això, quan me'n vaig adonar, que va ser al cap de molts anys, perquè durant molt de temps no en vaig saber res, no em vaig adonar de res. Vivia al marge de tot el relacionat amb la família.

Malgrat perdre de vegades bastants diners i donar-ne molts, quan el meu pare va morir en seguia tenint acumulat un munt. Aquest munt va passar a la meva mare al morir ell (a banda de la legítima, la part obligatòria pels fills), i quan ella va morir ho vam heretar tot nosaltres, els fills. A parts iguals.

Jo fa anys que visc de la part que em va tocar. Gràcies al meu pare que va guanyar i acumular aquells diners, gràcies a la meva mare que els va repartir. Perquè ella si hagués volgut també els podria haver donat tots a l'Opus, o a qui fos, i no ho va fer. Algunes vegades en vam parlar. I sempre li deia que fes el que volgués. I alhora li deia que pensés bé el que volia. Que qui volia, quan ella morís, que estigués content, l'Opus o els fills. Que qui volia, de forma prioritària, que tingués un bon record d'ella, els fills o la gent de l'Opus.

Un altre tema recurrent (per part meva) durant aquelles converses era que si repartia l'herència entre els fills ho fes a parts iguals, que no especulés amb eventuals més grans necessitats d'un o un altre fill, cosa que de vegades ella es plantejava. Tots igual, ja que era un criteri molt més fàcil de ser explicat.

D'això de l'herència en vam parlar unes quantes vegades, sempre de manera tranquil.la, i és una de les coses que estic content d'haver fet, parlar-ne amb ella, dir-li el que jo pensava, en lloc d'haver-me callat. No només perquè ara visc gràcies a aquells diners, sinó sobretot per les raons que li exposava a ella, i que no m'afectaven només a mi.

De fet, si parlo només de mi, pot ser comprensible que algú no em cregui si ara dic que no m'hauria importat si no hagués heretat res. Però la veritat és que si no hagués heretat res això no m'hauria preocupat, perquè sempre he procurat viure en el present, no especulant amb el futur. I vivint en el present he aprés a adaptar-me al que ha convingut. Fos el que fos. D'això crec que n'he aprés bastant, fins i tot molt. De vegades, és clar, l'aprenentatge l'he fet amb dificultats, perquè no he tingut més remei. Però l'he fet.

Un últim apunt. En relació a aquests diners del meu pare hi ha un aspecte que sempre m'ha incomodat, perquè mai he acabat d'entendre (o d'acceptar) com és que algú pot guanyar tants diners (i per tant deixar-ne tants al seus fills) quan hi ha gent que treballant tant o més que el meu pare amb prou feines arribava (o arriba) a final de mes.

No vull dir que el meu pare fes negocis tèrbols, crec que no; senzillament, suposo que aprofitava les oportunitats de negoci que tenia i, com que era llest, les coses li anaven bé. A més, l'època acompanyava: en aquells temps del franquisme sovint era la gent que més diners guanyava la que n'evadia més i pagava menys impostos. En això ell no va ser una excepció. És clar, avui segueixen passant aquestes coses, però com a mínim està mal vist, a diferència d'abans.

D'aquella manera de gestionar els diners se'n va beneficiar molta gent, per exemple (i no és una llista exhaustiva), les dones de fer feines, l'Opus, els fills mentre els meus pares vivien, i un altre cop els fills quan ells van morir. Per això jo, si més no algunes estones, tinc un sentiment ambivalent en relació a aquest tema dels diners que "avui" em serveixen per viure.

Que em serveixen per viure i per escriure. Si ara m'entretinc parlant de tot això és perquè és un entreteniment que em puc permetre, ja que no em cal anar apressat per la vida intentant guanyar-me les garrofes. Si més no, m'ho puc permetre mentre em quedi alguna garrofa de les que em van arribar dels meus pares.

Si arriba un dia que s'acaben (les garrofes), llavors ja veurem què passa. Ves a saber, potser hauré de tornar a menjar garrofes, tal com de vegades fa molts anys ja havia fet, però si de cas aquesta és ja (o serà) una altra història.