Quan vaig parlar dels dos cosins de la meva mare que, de petits, van morir a causa del xarampió, vaig explicar que, a casa dels meus avis, el nen es veu que el tenien en una habitació a les fosques, perquè segons sembla pensaven que la foscor podia afavorir la bona evolució de la malaltia. He buscat alguna referència d'aquesta creença, i no l'he trobat, tot i que val a dir que he buscat poc, sense gaire empenta.
D'altra banda, si pel que fa a les malalties infeccioses de la meva pròpia família en tinc una informació limitada, de la família de la meva companya la informació que en tinc encara és més minsa. Ben poca cosa. Alguna sí, per exemple, que el pare d'ella, durant la Guerra Civil, va passar el tifus, i que el va superar. I que, de passada, la malaltia li va servir per evitar haver d'anar al front.
Torno a la foscor de l'habitació. És inqüestionable que durant segles les mesures sensates de contenció de les epidèmies (sobretot els aïllaments), anaven de la mà de tota mena de pràctiques, en el millor dels casos inútils (per exemple, els rosaris i les processons), i que en els pitjors, encara deterioraven més la salut dels malalts, com per exemple les sagnies, els dejunis o les purgues.
Aquest estiu em van explicar que una besàvia de la meva companya, a finals del segle XIX o principis del XX (va viure del 1857 al 1921), va escriure en una llibreta diferents remeis per tractar les diferents malalties que llavors devien ser presents entre la gent de la seva generació. Entre d'altres, el tifus, la verola i el garrotillo (diftèria). Aquestes són les receptes que tenia anotades a la llibreta la besàvia, per a cada una de les tres malalties:
Tifus: "S’agafa mitja terça de llard blanc, quatre cebes blanques i un palpís de carn magra cuit en una cassola. Quan les cebes són cuites es piquen i es col.loquen al ventre, i la carn al mig del cap. Després, per cada planta de peu s’agafa tres cargols bovers, cinc caps d’arengades rovellades, tres grans d’all, tres brots de ruda, tot picat al morter. Es fan dues planxes de cort de llevat, i tot el picat es posa a sobre de les planxes. Se’n posa una mica a cada part dels polsos i el demés a les plantes dels peus. Després, per tot beure, aigua d’arrel de panical i lavatives d’aigua de farigola. Aquest cataplasma es muda cada deu hores. Després s’agafa una unça de grana de mata feta bullir en un porró d’aigua, i cada dues hores se n’ha de beure una xicra."
Verola: "S’agafa grana de mata. Es comença a prendre, al primer dia, tres grans; al segon dia, cinc grans; al tercer dia, set grans; al quart dia, nou grans. Després, de nou es torna a tres, i per tot beure, aigua d’escabaiosa, xarop de magrana i caldo. Després, cada quatre hores, una cullerada de mel i una mica d’aigua calenta."
Garrotillo: "S’agafa una gasa i se’n fa una corbata que volti el coll just. S’agafen tres cucs d’un hort que siguin d’aquests que s’estiren i s’arronsen, i que aquests tres cucs es passegin pel coll. Quan cauen morts ja és fora el mal." (1)
Suposo que no és necessari fer cap comentari. O potser només aquest: avui encara hi ha gent, fins i tot "amb estudis", que creu que hi ha malalties infeccioses que es poden combatre amb remeis equivalents als d'aquesta besàvia: només cal llegir, de tant en tant, algunes notícies curioses que apareixen als mitjans de comunicació.
(1) Gentilesa de la transcripció: un germà de la meva companya.
