"La Virgen María es la más perfecta criatura salida de las manos de Dios. Es tan buena, tan sencilla, tan delicada, tan prodigiosamente humilde y pura que se la quiere sin querer."
És l'inici del llibre "La Virgen Nuestra Señora", de Federico Suárez (Ediciones Rialp, primera edició, 1956).
Arreplego aquest llibre (el trobo al carrer, en una pila amb altres llibres), i l'afegeixo a la meva "rèplica parcial" de la biblioteca de llibres religiosos que hi havia a casa dels meus pares. Els que tinc, uns són originaris de casa dels meus pares (recollits quan es va desmuntar el pis; els que quedaven, altres familiars ja havien passat abans), i uns altres afegits posteriorment.
M'agrada aquesta mena de reconstrucció, perquè considero que el contingut de les biblioteques és indicatiu de les inquietuds, preocupacions i aficions dels seus propietaris. I com que la "dimensió religiosa", sobretot de la meva mare, era molt important, m'agrada tenir, també "físicament", llibres d'aquests.
Fullejo aquest llibre del Federico Suárez i tinc aquesta sensació de tristesa que m'envaeix en aquesta mena de casos, amb textos tan ensucrats, en definitiva tan banals, insubstancials... O tan terribles, sobretot quan el tema és la mortificació; Federico Suárez, "naturalment", també en parla:
"Sin Cruz no hay cristianismo, y la mortificación (aceptada cuando viene sin buscarla, porque Dios la envía al paso, o buscada voluntariamente) es la demostración habitual de que la creencia en Cristo es algo vivo y no puro conocimiento teórico. La señal del cristiano -enseña el Catecismo- es la Santa Cruz; y no parece que el sentido de la expresión deba necesariamente circunscribirse a la materialización del signo exterior." (p. 219)
M'entristeix pensar en la meva mare dedicant el seu temps a aquestes lectures (i encara pitjor, imaginar-me-la posant-les en pràctica).
No és una qüestió de la meva posició com a no creient enfrontada a la seva com a creient, no és això; conec persones creients "que s'han alimentat" amb lectures religioses empoderadores, valentes, desafiants... Dins de la religió, i dins del cristianisme, hi caben moltes postures, moltes interpretacions. En canvi, el sector religiós de la biblioteca familiar era tot d'aquesta mena, infantil, uniforme, enfarfegador, hagiogràfic... o inquietant, terrible. Per descomptat, tot plegat sempre dintre d'allò considerat ortodox segons els criteris de l'Opus, l'ambient en què la meva mare estava del tot immersa.
