"La medicina avanza tanto que pronto estaremos todos enfermos". Aldous Huxley (1)
Torno al tema dels prolapses. El cas és que a les alternatives que vaig exposar (no fer res, pessari, intervenció quirúrgica mínima, intervenció gran), encara n'hi falta una, els exercicis per reforçat la musculatura pèlvica. Són uns exercissis que, sobretot quan hi ha factors de risc, el més sensat seria incorporar-los de forma sistemàtica, ja que poden minimitzar (que no vol dir garantir), les possibilitats que es produeixi el prolapse (o minimitzar-ne l'envergadura, si s'acaba produint). De fet, incorporar-los en els casos de risc és una forma d'autoresponsabilitzar-se del propi cos, en lloc de desentendre-se'n i, llavors, quan venen els problemes, "buscar l'especialista" perquè hi posi remei (o ho intenti).
La meva mare de factors de risc en tenia sobretot dos: els múltiples embarassos i el restrenyiment crònic. Però no em consta que tingués present la utilitat d'aquests exercicis (em refereixo sobretot a "abans" de l'aparició del problema del prolapse), i desconec si algú n'hi havia parlat.
També és veritat que la meva mare tenia molts fronts oberts. D'entrada, el mateix restrenyiment, un problema que va arrossegar sempre i que de vegades li va provocar grans malestars (i que se li van agreujar encara més a causa dels efectes secundaris dels psicofàrmacs que durant dècades es va prendre).
D'una altra banda, les seves oscil.lacions emocionals. Sobretot els seus estats depressius, que li dificultaven molt el dia a dia, i per tant també l'eventual incorporació d'uns exercicis diaris d'aquest tipus (a més, a ella tot el que fos més o menys "gimnàs" més aviat li generava rebuig, a diferència de nedar, i sobretot caminar, que li agradava).
Per descomptat hi havia un tercer factor de risc, l'edat: és obvi que amb l'edat tot es desgasta, es fa més fràgil, vulnerable. Per això quan ens fem grans és encara més necessari "invertir en manteniment i prevenció".
Una altra dificultat, diferent, ja no física sinó social (a l'hora de gestionar ginecològics), era aquella cultura d'ocultació, puritanisme, vergonya, etc., que envoltava tot el relacionat amb la sexualitat, sobretot en el cas de les dones. Una "atmosfera" llavors resultat tant d'un cristianisme "enfadat amb el sexe", com d'un patriarcat o masculinisme per al qual les dones eren fonamentalment subjectes de plaer i d'utilitat reproductiva. En aquest context, amb aquest entorn social, amb aquest tipus d'educació rebuda, per a les dones parlar d'aquesta mena de problemes no era fàcil.
Recordo la que fa anys era la metgessa del poble on vivia jo, que de vegades m'explicava que quan les dones anaven a la consulta a causa d'algun problema ginecològic, habitualment no feien servir les paraules concretes per a referir-se a aquestes parts del cos, sinó que deien que hi anaven perquè tenien problemes "als baixos", o alguna cosa semblant. I llavors ella, la metgessa, havia d'anar "ubicant i posant nom" al problema.
Vivim en un món en què sembla que les dones encara han de ser sempre "floreros", com en la cançó "Mujer florero" (2). I que si no ho són al cent per cent ("floreros"), si per exemple resulta que potser tenen problemes "en aquesta part del cos", sembla que això és una cosa que les devalua. El cas és que per a moltes dones, sovint aquest encara és un tema incòmode de parlar, un tema de vegades fins i tot brut, "lleig"...
Bé, torno a la meva mare. He volgut incloure el tema dels exercicis (per reforçar el sòl pèlvic) per tal de completar una mica més l'escenari dels problemes, en general, dels prolapses. (3)
D'altra banda, aquesta referència als exercicis no invalida cap de les opinions que ja vaig exposar, tant les referents a la deshonestedat i incompetència d'alguns professionals als quals la meva mare va demanar ajuda mèdica llavors, com, en general, sobre l'eventual deshonestedat (i l'eventual incompetència), amb què es poden trobar les dones en situacions semblants... avui també. (4)
I no faig, no vull fer, generalitzacions. Perquè seria absurd. L'únic que he fet (en els darrers escrits sobre aquest tema), és només posar uns exemples concrets de "mala praxi mèdica" (amb els casos de la meva mare, i de la germana de la Lívia), com a recordatori de què aquesta realitat també existeix.
--
(1) Cita recollida per Antonio Sitges-Serra a "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2020).
(2) El duet Ella Baila Sola eren Marilia Andrés y Marta Botía. Aquest és el començament de la cançó "Mujer florero" (2001): "De mayor quiero ser mujer florero, metidita en casita yo te espero (...)."
(3) Els exercisis de Kegel o similars. Sobre el tema dels prolapses en general, com que no sóc cap expert no descarto que alguna cosa no l'hagi explicat prou bé. I pel que fa a les diferents opcions (de cara a gestionar els problemes dels prolapses), suposo que també és possible que encara me n'hagi quedat alguna per comentar.
(4) Elles, o de fet qualsevol persona que amb un problema de salut vagi a buscar l'ajuda d'algun/a professional (i tingui la mala sort de trobar una persona incompetent o deshonesta). Aquests dies m'ha ajudat a pensar sobre aquest tema la lectura del llibre de Sitges-Serra que ja he esmentat. Aprofito i en copio un fragment (p. 96): "Lo peor de la confluencia de abuso tecnológico e incompetencia professional (a menudo aderezada con prepotencia) es que no solo el paciente quizá no quede curado de su problema inicial, sino que puede salir perjudicado por decisiones erróneas".
