"Cuando se cobra por acto médico, el reflejo natural de los galenos es sobrediagnosticar y sobretratar." Antonio Sitges-Serra (1)
He dit ja més d'una vegada que em vaig alegrar de la mort de la meva mare, ja que llavors m'espantava l'escenari que l'esperava, si sobrevivia, després de tres entrades al quiròfan en pocs dies, i de les seqüeles d'aquelles operacions.
Però dues setmanes abans (abans d'anar a l'hospital, per a una operació que ni era urgent, ni imprescindible, i que en teoria era fàcil), no ho veia pas d'aquella manera. Abans, jo estava preocupat per l'estat general de la meva mare (tant pel seu estat psíquic com pel físic); la meva mare em generava "una preocupació tenyida de tristesa", alimentada per la constatació del seu declivi i la por al que pogués venir. Per tant, la meva preocupació d'abans era diferent del meu profund desig d'uns dies després, "d'aquell nou desig" que morís i deixés de patir. Tot havia canviat molt.
Del que va passar aquells dies a l'hospital ja n'he parlat altres vegades. Ara parlaré sobretot del capítol previ.
La meva mare va anar al ginecòleg a causa d'un prolapse vaginal. A la primera visita, exploratòria, la va acompanyar la seva germana, i a la segona, informativa, la vaig acompanyar jo. El dia de la segona visita el metge li va dir que, en aquell cas, hi havia tres alternatives. Una, no fer res, però que hi havia el perill d'ulceració, i fins i tot, va dir, d'un càncer com a conseqüència de la ulceració (és a dir, va parlar d'una "possible" ulceració que "potser podria" desencadenar un càncer).
La segona opció consistia en fer una intervenció de mínims, consistent en eliminar la part de la vagina inferior, per tal d'evitar que quedés exposada i s'arribés a ulcerar.
La tercera opció era "treure-ho tot", ja que era la manera més segura d'evitar tota mena de futurs problemes. Va dir que "des de la seva experiència", aquesta era l'opció aconsellable, i la meva mare hi va estar d'acord (jo la veritat és que llavors no tenia opinió, només tenia clar que el meu paper havia de ser procurar donar suport a la meva mare). (2)
Però, era realment la millor opció, aquella? A la meva mare li van plantejar tres opcions, amb diferents graus de riscos immediats o diferits, i de les tres opcions, se li va aconsellar la que implicava més riscos immediats.
La meva mare tenia 77 anys, i a aquelles edats amenaçar-la "amb un eventual càncer" era un absolut despropòsit, perquè tenia molts més números de morir abans per altres causes, que a causa "d'aquest eventual càncer resultat d'una eventual ulceració prèvia".
Tenint en compte la seva edat, no era tampoc sensat "convidar-la" a anar al quiròfan, llevat que fos per una necessitat imperiosa. Perquè com més grans som, les capacitats de reaccionar del cos davant de les agressions d'una intervenció quirúrgica cada cop són menors; el que un cos jove potser pot superar amb facilitat (per exemple una complicació inesperada), per a un cos vell pot ser insuperable; és obvi que un cos "cansat" (com el de la meva mare), aguanta menys.
Un altre problema que llavors hauria d'haver generat un dubte raonable amb relació a aquella intervenció "no imprescindible", era la fragilitat del sistema venós de la meva mare, un problema que arrossegava des de feia dècades, i que sens dubte va contribuir al problema d'hemorràgies que es van començar a produir, llavors, com a conseqüència tant de la primera entrada al quiròfan, com de les dues següents.
Si busco una explicació a aquesta història, se me n'acudeixen dues. La primera, "les ganes d'operar" del cirurgià (el ginecòleg que li va aconsellar l'operació va ser el mateix que la va operar); és a dir, les ganes d'operar "des de la perspectiva del treball remunerat" (era metge d'una mútua). (3)
La segona explicació és la de falta de consciència d'aquell metge dels seus propis límits, una falta de consciència suposo que lligada a un cert sentiment "d'omnipotència" com a metge i cirurgià, com a persona pertanyent a una elit, a un grup professional "per sobre" de la gent normal, etc. Aquesta segona explicació alhora estaria relacionada amb els diferents errors que es van cometre, no només aconsellant aquella intervenció, sinó també a l'hora de dur-la a terme.
He pensat en tot això perquè estic llegint el llibre d'Antonio Sitges-Serra de la cita inicial ("Si puede, no vaya al médico"). A banda d'algunes divagacions de tipus polític que considero que sobren (per sort puntuals i breus, potser suposen un dos per cent del text), la resta del llibre és una lectura molt aconsellable. I encara que no hi hagi referències o exemples de la intervenció concreta de la meva mare, és fàcil extrapolar les consideracions generals i els exemples d'altres especialitats al cas d'ella (interessos econòmics dels metges, realització d'operacions innecessàries, falta de personal d'infermeria qualificat, ocultació d'errors comesos...).
Punt i a part. Una altra cosa és que, si a la meva mare llavors no l'haguessin operat del prolapse, o si l'haguessin operat i no hagués anat tot tan malament, potser s'hauria mort igualment a causa de les complicacions d'una altra operació que ja tenia també programada, de pròtesi de maluc. Una operació que, sobretot ara, no tinc tampoc clar que, "ateses les seves circumstàncies" (la seva edat, els seus problemes venosos, etc.), era la millor opció. No dic ni que sí ni que no, només que no ho tinc clar.
Per acabar. Tot el que he dit no invalida el que ja he dit altres vegades, i que ara resumeixo: la meva mare havia arribat a un punt de la seva vida (ja abans de l'operació), en què tot li era cada vegada més costerut, molt. Vivia amb por el seu procés d'envelliment i deteriorament. Des d'aquest punt de vista, "només des d'aquest punt de vista", aquella acumulació llavors de males decisions i incompetències en aquell moment segurament va jugar a favor seu, ja que el resultat va ser que, en definitiva, es va estalviar haver de viure "el que tanta por li feia viure", la seva decrepitud.
Espremuda del tot, després d'una vida molt intensa, i també molt difícil, en aquell moment, als 77 anys, "va aparèixer aquella porta oberta". I així, paradoxalment, gràcies a un criteri desencertat i a una mala intervenció, al final va morir. I va poder marxar, i deixar de patir.
--
(1) Si puede, no vaya al médico. Debate, 2020 (p. 241)
(2) No faig servir "terminologia mèdica" (per descriure la segona i la tercera opció), perquè no la domino; és una terminologia que d'altra banda el ginecòleg tampoc no va fer servir, ja que es va expressar de manera semblant, més o menys (el dia de la segona visita), a com jo ho he fet.
(3) Aquell ginecòleg i cirurgià el va recomanar el llavors metge de capçalera de la meva mare, de la mateixa mútua, de manera que encara que només sigui com una hipòtesi, em sembla que no cal descartar un possible "clientelisme" entre els dos professionals. Sitges-Serra també fa alguna referència a aquest tema, una de les vegades que es refereix a la medicina privada, i entre altres coses diu que, a causa dels interessos dels professionals de la medicina privada, "els rics no sempre tenen la millor medicina" (al mateix capítol de la cita inicial, "Abusos en el modelo privado", p. 40 a 44).
