Viu lluny, fa molts anys que no la veig. De tant en tant la trucava; a mesura que anava passant el temps, a cada nova trucada la conversa es feia més difícil, més pobre, amb més incoherències i silencis.
El darrer cop ja no s'hi va posar. Vaig parlar amb una companya seva. I em va dir d'ella que estava bé, "recuperant-se". Però com més detalls li preguntava més obvi era que cada vegada estava pitjor, més empetitida, físicament i mentalment.
Del que em va explicar aquesta companya, el que em va colpir més va ser que em va dir que algunes estones "la subjectaven" a la cadira de rodes (on ara es passa la major part del dia). Que la subjectaven les estones que ningú no podia estar pendent d'ella, ja que sense aquesta contenció, se li podia acudir aixecar-se, i com que ja no conserva l'equilibri, llavors caure i trencar-se alguna cosa. De fet, ja li havia passat alguna vegada, per això ara està més vigilada (i quan s'escau, "continguda").
És tristíssim, si arribem a un punt que ens han de lligar per tal d'evitar que prenguem mal. Que "pel nostre bé" ens lliguen. Ens hauríem de morir abans d'arribar a aquest extrem. Però de vegades no és així, i passa això, que seguim vivint quan de fet "ja no existim del tot", perquè la persona què érem, en realitat ja no hi és, només en queda una ombra, un cos molt deteriorat, i potser unes filagarses de ment, en algun instant.
Ella ara té 84 anys, i encara no ha arribat a aquest estadi de "deshabitació", encara són considerables, "les filagarses de ment" que li queden. Però el seu declivi és immens, i molt trist, sobretot pel contrast, perquè havia estat una persona molt activa. Fins que va patir un ictus (fa dos anys).
És la germana petita del meu pare. Ell, el meu pare, també va acabar la seva vida de vegades "subjectat", és un record que sempre que em ve em mortifica.
