"Melancolía más, melancolía menos, la tristeza puede ser un dolor invisible." Mario Benedetti (1)
Pel que fa a "l'oportunitat" del moment de la mort de la meva mare, hi ha un altre aspecte al qual tampoc no m'hi he referit mai. L'enceto avui. El cas és que quan la meva mare va morir cap dels seus nombrosos néts tenia problemes emocionals importants. Però després de la seva mort, amb el pas dels anys, han anat apareixent algunes clivelles, en aquella uniformitat i estabilitat generals.
En aquest sentit, ella va tenir sort: es va estalviar el patiment que li hauria provocat contemplar l'eclosió i l'evolució dels problemes d'aquests néts. Com que de dolors i patiments ella ja n'havia passat molts, segurament va ser millor que no hagués de ser conscient, "també", d'aquells nous conflictes, d'aquelles noves causes d'angoixa i sofriments familiars. (2)
Pel que fa a aquesta "nova generació de problemes familiars" (d'alguns néts), els que estem vius la podem viure com un fet sorprenent, aliè als recorreguts familiars, per exemple explicable només per una combinació de dissortats atzars i dissortades herències genètiques. O podem pensar que els relats i recorreguts biogràfics també hi tenen algun protagonisme (d'un tipus o d'un altre).
És a dir, podem repetir la visió (i l'aproximació), que en general es va fer amb relació als problemes de la meva mare, sense atorgar protagonisme als elements biogràfics, o podem eixamplar la mirada i adoptar una visió més global (i alhora, segurament més valenta, més compromesa, menys autoprotectora).
En teoria, dels errors del passat n'hauríem de poder extreure aprenentatges... però de vegades, el pes de les rutines (i de les pors, o les vergonyes), ens ho fa difícil. En aquests casos, la conseqüència és que les possibilitats de repetir desencerts es mantenen més vives. I si és el cas que les històries es repeteixen, llavors en general qui en paga les conseqüències són els més fràgils: aquells que al final "es trenquen". Siguin avis, pares, fills, néts, nebots...
Segurament és impossible evitar tots els trencaments. Però sens dubte sempre és possible (i desitjable) intentar minimitzar-los. I si ni tan sols és possible això (la minimització), el que com a mínim sempre és possible és "acompanyar" una mica millor les persones que pateixen aquests trencaments; acompanyar-les per exemple amb una actitud més comprensiva i compassiva (que d'altra banda no té per què ser sempre tolerant, però ara això ho deixo, perquè si no em posaria en un altre tema que ja és prou complicat per a tractar-lo ara de passada com a subtema).
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 198)
(2) Parlo de néts de la meva mare perquè dels fills (els meus germans), ja he dit algun cop que he decidit no parlar-ne, per diferents motius (tot i que de vegades em tempta la idea).
