La meva mare va viure tres anys al carrer Mariana Pineda, durant els tres anys que va durar la Guerra Civil, i durant els quals el seu carrer oficialment va deixar de dir-se Sant Josep. No sé si la gent va fer gaire cas del canvi oficial, suposo que a banda de la gent més exaltada, devia prevaldre el costum, per comoditat i rutina, de seguir fent servir el nom de Sant Josep (si més no, quan no patien perquè els pogués sentir "algun delator"...). (1)
A la capital de província on vivia la meva mare llavors es van fer molts canvis de noms de carrers: el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer es va rebatejar com a Miquel Bakunin, el de Sant Jordi com a Lenin, el de la Misericòrdia com a Vapor Cremat... S'entretenien així.
Els canvis de nom dels carrers de les ciutats sovint sembla que estiguin motivats per les inseguretats de qui els promou: es veu que conviure amb el nom a la cantonada d'algú amb un pensament oposat a la teva ideologia, et podria encomanar la seva infecció ideològica. I això deu fer molta por.
Potser, per estalviar feina material i reduir una mica les demagògies mentals, una opció alternativa a la d'anar canviant de tant en tant els noms i les plaques dels carrers podria ser, en lloc de substituir-les, conservar-les, i al costat o a sota, afegir-hi les noves plaques amb els nous noms. I d'aquesta manera a les cantonades tindríem un bonic historial del canvi de noms de les places i carrers. I llavors, les escoles podrien aprofitar-ho per fer interessants lliçons d'història, d'una manera original, a partir d'aquests noms successius:
-Aquest nom, qui el va afegir? Quan i per quin motiu? I aquest altre? I...? (2)
D'altra banda, també és veritat que canviar noms i plaques té una part positiva: dóna feina als marbristes (de fet, es probable que alguna d'aquelles plaques les fes el meu avi patern, ja que aquest era el seu ofici).
(1) "¡Oh! Qué día tan triste en Granada, / que a las piedras hacía llorar / al ver que Marianita se muere / en cadalso por no declarar." És l'inici (i també el final) de l'obra teatral 'Mariana Pineda', de Federico García Lorca, sobre la vida (sobretot la mort i les seves causes), d'aquesta heroïna liberal executada amb el garrot vil el 1831, a l'edat de 26 anys. Un recordatori de l'antiguitat dels enfrontaments ideològics a Espanya, i de la forma com es ventilaven...
(2) I amb les estàtues, es podria fer també una cosa semblant: parcs temàtics amb les diferents estàtues d'aquest o l'altre dictador, o demagog, o qui fos, i llavors, amb aquests amuntegaments de bronze i ciment presumptament artístics, afavorir la reflexió sobre aquesta dèria, tant de les esquerres com de les dretes, estatuística, monumental, propagandística...
