A casa dels meus pares hi havia un disc enregistrat per la meva tia Rosa i les seves companyes de congregació a la missió que llavors tenien a Snyder, als Estats Units. Aquella missió va durar poc, es veu que algun motiu va aconsellar tancar-la, i llavors van enviar les monges a altres destins, a la meva tia a Colòmbia. Aquest disc va arribar a casa dels meus pares quan jo encara no m'havia emancipat. En recordo la funda, i algun cop el devia escoltar, perquè sempre n'he recordat una cançó. Només una, la melodia i part de la lletra. Potser l'he recordat perquè tot i haver-se enregistrat el disc als Estats Units, aquesta cançó era en català, i això em devia cridar l'atenció. I suposo que també perquè la música i la lletra em van agradar. De la cançó, després de tants anys, ja no en sabia ni el títol ni l'autor. I tenia curiositat per saber-ho. Fa uns mesos, vaig taral.lejar la melodia a un conegut, junt amb part de la lletra, i li vaig demanar si em podia buscar quina cançó era. I ho va fer de manera ràpida i eficient: al cap de poc em va dir que el títol de la cançó era 'Digueu-me per què', de la Guillermina Motta. Després, vaig parlar amb una monja de la congregació de la meva tia, i li vaig preguntar si el disc havia existit, o si eren imaginacions meves. Em va dir que tenia molt present el disc, i quan li vaig descriure la caràtula que jo recordava, em va confirmar també que era tal com jo deia. I va afegir-hi que la inclusió de la cançó de la Guillermina Motta segur que tenia a veure amb el fet que, llavors, amb el grup de la meva tia, hi havia dues monges més catalanes, una sobretot molt cantadora. Fa uns dies, mirant una caixa de fotos familiars, vaig trobar la mateixa foto que jo recordava que sortia al disc: un grup de set monges al voltant d'una altra que toca la guitarra. En el disc, recordo la foto petita, sobre un gran fons blanc. Vaig estar content de tot plegat, perquè encara que em malfio de la meva memòria (i crec que és molt saludable que me'n malfiï, sobretot com més gran em faig), em va agradar constatar que, si més no en aquest cas, la meva memòria visual i musical no m'havia fallat, "ni per defecte ni per excés" (inventar-se coses també és "oblidar-se" de la realitat...). A la meva tia, que encara viu, aquestes coses ja no les hi puc preguntar, perquè té el cap bastant deteriorat. Però quan vaig parlar amb la monja que ara viu amb ella (a Colòmbia), i que ja m'havia confirmat l'existència del disc, li vaig suggerir que li podien fer escoltar la cançó, a veure si reaccionava d'alguna manera, perquè diuen que la memòria musical perdura més que altres memòries, en casos de demències. (1) Quan al cap d'unes setmanes vaig tornar a parlar amb aquesta monja, em va dir que la meva tia, quan li expliquen qualsevol cosa, ja no reacciona de cap manera, està sempre absent, desconnectada. Per exemple, em va dir que quan fa uns mesos va morir una altra monja molt amiga seva i li ho van explicar, ni es va immutar, com si no li haguessin dit res.
Però que quan li van fer escoltar la cançó de la Guillermina Motta, se li va il.luminar la cara i va somriure.
