18/09/2018 (al final, explicació de l'origen del text)
1
Fa dies que plou, que plovineja, que està emboirat.
Fa fresca.
M'estic a la vora del foc.
Ara, d'un bot, saltarem a la primavera, i tot passant fulls -petits bocins d'esborranys de cartes- arribarem de bell nou a les vigílies de Nadal.
Bon viatge!
2
Hauria de venir, trobar-te, i explicar-te tantes coses...
Em fa por fer-ho escrivint, perquè no em veus, perquè no et veig, i sovint parla molt més el birbilleig dels ulls, un esguard, un silenci.
3
Que estrany que és el món, oi?
4
És divertit veure't tu mateix insegur, trontollar, tremolar... sentir que tens la pell tova envers tot.
5
De la vida en tinc el que vull.
Ahir, en tornar cap a casa, a Coll d'Ares, envoltat de llunyania i de soledat per tot arreu, hi pensava.
Pensava en la gent que coneixia, en el món que m'envoltava, en el meu cos, sa, en els embolics, pocs.
Tot em semblava adequat, bonic, favorable.
6
Veus com tanta gent va atrafegada pel món, i no saps per què tu tens aquesta sort.
I aleshores, pensant en tot això, si veus que una petita il.lusió se't fon, no té sentit queixar-te.
Perquè seria excessiu, que no hi hagués ni el més petit inconvenient.
7
Crec que amb el temps, de mica en mica, aprendré a respectar.
Respectar: no demanar allò que sabem que no ens pot ser donat.
Si més no, m'agradaria molt arribar a aquest punt.
8
Al davant meu -estic assegut a la plaça- comença a florir la camamilla.
Ara començo a fer la pau amb la primavera.
Al principi m'hi empipo: quan arriben les primeres orenetes, quan s'espiguen els primers lletsons, llavors m'entra una enyorança...
Veig volar una oreneta fent xisclets i empaitant una altra oreneta. I em planyo de la soledat que m'envolta.
Però no dura.
9
Tan bon punt la primavera, després dels seus tímids inicis, es va desbordant, sembla que la tristesa es va fonent en aquest devessall d'ufana i verdor i moviment.
Ja no em sento tant una petita ànima aïllada, sinó que m'amara aquest munt de vida que m'envolta.
Ja no sóc una cosa a part, sinó una part del tot.
I és ara, que la primavera passa de ser un seguit de petits fets aïllats a un tot expansiu i joiós.
10
M'agrada llevar-me d'hora.
Trec el nas a fora. Miro el cel, cap a llevant. I un cop comprovat que el sol, més aviat o més tard, sortirà un altre cop, em sento tranquil i content.
Penso que si hi ha algú que encara dorm, pot fer-ho tranquil: el món continua sent com cal, joiosament com cal.
11
Avui sembla que el sol no vol sortir.
Però jo sé que ja ho ha fet, el que passa és que hi ha un munt de núvols que l'amaguen.
12
De vegades, com tu dius, és més fàcil escriure que parlar.
De vegades, alhora, sovint, no cal dir que una cosa es diu de cor, perquè és prou evident.
13
I també canten les caderneres, i les mallerengues, i el cucut, i les cotxes fumades, i els pardals, i les merles, les gralles, les cueretes...
I floreix la junça, i les orquídies -aquí la gent en diu botons de gos- i la farigola, la boixerola, les violes de pastor, els crespinells...
14
Sol, amb una d'alegria no compartida.
El poble, envellint.
El cel, blau.
La pluja, absent.
L'esperança, intacta.
15
Ompliria un munt de fulls... i encara no em faria entendre.
Imagina't el que vulguis:
He decidit no dibuixar ni pintar ni escriure més. Em feia por continuar-ho fent, era com un parany.
Una mena de compensació de la solitud.
Un perill, sobretot a la llarga, massa gran.
16
Estic convençut que pot ser tan poètic treure fems d'un corral com escriure una poesia.
I això no vol dir que ambdues coses, de vegades, malauradament, n'estiguin del tot mancades, de poesia.
17
Amb l'excusa de treballar, estic una mica més a la vora de la gent.
He conegut gent maca, camperols i passavolants. En poc temps m'han ensenyat un munt de coses, i sobretot una: que me'n poden seguir ensenyant.
Hi ha tantes coses per aprendre!
18
M'he enamorat com un ximplet. I m'han donat una gran carabassa. Sembla que hauria d'estar trist... i no ho estic.
Em dol, és clar, però com que la resta de coses em van bé, ja em sembla normal que, aquesta, no hagi sortit com a mi m'hauria agradat.
Hauria sigut massa bonic, que fins i tot aquest detall hagués anat com jo volia.
19
Sort que la gent està atenta, i de les entrepussades en fan estímuls que empenyen allí enllà. Per nous camins (o vells, caminats amb un altre pas), sense perdre la il.lusió.
20
De programa, no en tinc cap.
I possible ho és tot, també continuar vivint aquí.
Ara no ho sé, ja s'anirà veient... a mesura que es vagi veient.
21
És un lloc aspre, eixut, pobre.
He après a copsar la magnificència de la natura en una petita flor de farigola, en una formiga atrafegada, en un núvol llunyà en mig del cel.
Un núvol que segurament no portarà l'aigua desitjada.
22
Saps? Ara s'ha adonat que el seu nom és Josep Maria.
Josep... i Maria.
I li agrada, dir-se així.
Josep: d'home, de valent, de treballador...
Maria: de dona, de sensible, de delicadesa...
Dos bonics programes per anar desenvolupant.
23
És clar que tot es pot repensar, i una afirmació d'ahir pot convertir-se en una negació avui, i tot rodola i canvia...
24
Sense fer ben res.
Potser mai m'hi havia estat, tant de temps tan de braços plegats.
Els pensaments fan corredisses i saltirons, entretinguts al voltant de petits o grans interrogants, sense arribar enlloc...
Estic completament despistat.
Sense les petites trampes -les engrunes de cultura- cada vegada enyoro més la gent.
Però d'entre els diferents camins possibles, de moment cap m'acaba de seduir.
25
(ja sé que sóc un trampós, no t'he demanat el teu parer i, tanmateix, tiro endavant... sí, sóc un petit trampós, però ve tan de gust, de vegades, fer petites trampes...)
26
El dia minvava.
El cel s'ennuvolava.
La lluna no sortia.
Però el món no s'acabava.
De mica en mica, aquell noi ho va anar paint.
De mica en mica va anar-se adonat que les fulles dels pollancres se les enduia la tardor, que l'aigua dels xaragalls s'escorria rostos avall...
27
Et despertes amb un pessigolleig dins del cor.
Et lleves, i veus com cap a llevant comença a clarejar.
I la imaginació corre allí enllà, cap als éssers estimats llunyans, que segurament encara dormen, amb la cara plàcida i serena d'un son reposat i tranquil.
28
La vitalitat és gran, i sembla que d'un bot podries saltar pel damunt del cim més alt.
I ve de gust treballar, fer poesia a cops de podall i destral, o forquejant fems dins d'un corral, o espedregant un camp al costat d'algú altre, amb l'alè panteixant.
El cansament no fa por.
Si les mans s'enceten, la pelladura és bona; l'alegria no s'esquinça, l'esperança és gran.
I quan s'escau, a l'ombra d'una alzina, també s'hi està bé.
I badant.
El món és pla i el cel una closca gegantina pintada de blaus; només cal obrir els ulls.
29
I si estimant ets refusat per l'estimada és perquè les coses de vegades són així.
Alhora, l'amor no correspost no és empobridor.
Perquè al mateix temps, emergeix la decisió creadora de foragitar la tristesa de dins.
I emergeix amb la il.lusió, també, de despreocupar la persona estimada: és obvi que, com que no està enamorada, no pot dir que sí.
Cap al tard, el sol es va envermellint, i el dia es va escolant.
Tot està bé.
Els amics.
La feina i la poesia.
La solitud, esquerdada.
Avui, ara, hi ha camins i esperança.
30
També podria dir que viure no és divertit.
Si penso en els altres.
Perquè hi ha qui dorm neguitós, qui viu angoixat, qui no coneix la poesia del treball, ni la del repòs, ni l'amistat, ni l'amor.
Però la solució és fora del propi abast, depèn de realitats que desborden.
O d'instransferibles petiteses.
O d'arbitrarietats.
Canviants segons els antulls dels dies.
31
M'ha dit que et digui coses boniques de part seva, però jo avui tinc el cap poc espavilat.
32
Veus? Ara ens n'anirem pel món de les paraules escrites... perquè segurament, mitjançant les paraules dites, o per dir, no me'n sortiria, de dir el que vull, el que voldria.
33
Saps? Penso que de coses per dir tots en tenim, perquè tots som persones interessants.
I que tots tenim coses per escoltar, perquè tots tenim moltes coses per aprendre.
34
El gira-sol mira el sol.
I la rosella es bada amb senzillesa.
S'afermen damunt la terra; al damunt seu, només el cel.
35
Fes camí escoltant tothom, garbellant-ho tot, no tancant-te a res, escoltant les paraules de les persones... i les del vent.
Escoltant la música que vagi sortint del teu cor... escorcollant els anhels del teu esperit.
I els anhels de l'esperit dels altres.
I els antulls de la lluna.
Quan vegis una cosa amb absoluta claredat, dubta una mica. I llavors, amb aquest dubte, tira endavant, escollint els camins que et semblin més adients, planers o costeruts.
36
Quan sentis plorar, aturat.
37
Que no et faci por decidir. De vegades, escollir és més difícil que passar la més llarga i més inestable maroma.
Que no et faci por esmenar les decisions.
38
No vulguis mai ensenyar res a ningú. Però quan endevinis que algú vol aprendre vora teu, amb senzillesa acull, ofereix-te.
Que no t'esporugueixi demanar, sobretot quan l'altre està esperant poder-se donar.
És tan trist no saber donar com no saber demanar.
Mira llunyanies... i mira marietes.
Escolta... paraules... silencis...
39
Aprèn a meravellar-te, que tot et meravelli, que tothom et meravelli, que tot sigui meravellós.
Amb un somriure empaita l'alegria.
Perquè es pot assolir.
I es pot encomanar.
40
Voleiadissos pensaments que estimo, il.lusions que vull anar encalçant.
Que te les explico perquè sovint me les dic a mi mateix.
Com que a mi m'agraden, penso que podria passar que a tu també.
41
Amb la voluntat de respectar els camins que anessis escollint i seguint per la vida, per allunyats que fossin dels meus.
Perquè al capdavall per a mi estimar és això, és a dir, respectar la capacitat de sorpresa de cadascú.
O si més no, així voldria que fos.
42
En canvi, voldria ser valent, amb senzillesa, de manera bondadosa, i anar-me acostant a una transparència més gran.
Encara que sàpiga del cert que mai arribaré prou on vull, i que ara per ara sóc més aviat opac i cantellut.
Però somniar és bonic.
A mi, somniar coses boniques em fa venir ganes de caminar.
43
Què haig de dir-hi jo?
Què haig de dir-hi jo si fet i fet la meva saviesa pot embolicar-se amb una fulla de bruc?
I encara sobraria fulla...
44
Tinc l'esperança de, mica en mica, anar esporgant de la meva persona les coses que no em plauen.
De vegades penso que no me'n sortiré, que em cansaré de barallar-me amb mi mateix, que em faltaran forces...
I tinc por.
45
Estic content.
Després d'anys de no fer-ho, torno a cantar.
M'agrada, molt.
46
La gent potser em continua fent por, com sempre.
Però el canvi és un altre: jo ja no me'n faig, de por.
47,
Abans, quan gairebé no sortia d'aquí dalt, vaig arribar a pensar, vaig arribar a plantejar-me si jo realment estimava algú.
I em quedava el dubte.
Era així.
D'un temps ençà, no tinc el dubte.
Quan me n'adono, m'amara una agradable placidesa.
48
És com si poquet a poquet s'anessin badant un seguit de finestretes de la meva closa fortalesa.
No es baden de cop, sinó amb lentitud, i una mira cap a llevant, i l'altra cap a migjorn, i l'altra cap a ponent, i l'altra amunt, i l'altra avall...
Unes són grans, unes altres xiques, i d'altres... indefinibles.
49
Deia que no escric.
I el contrari és evident.
Però és que ara mateix sóc a casa, al poble solitari, amarat de solitud, ple de soledat.
I haig de fer alguna trampa.
50
No estic trist.
Estic... alerta.
Vull estar alerta.
51
De vegades un cabàs de paraules fins i tot pot arribar a voler dir alguna cosa.
52
Moscat.
Xarel.lo.
Malvasia.
Carinyena.
Garnatxa.
Senalles, rengleres, sarments, pàmpols.
Raïm.
Sortosament, no hi ha cap de colla.
Les mans brutes i el cor content.
53
Viure no és cap beneiteria.
Els cigrons fan el xup-xup.
Els cigrons continuen fent el xup-xup.
54
Un dia em vas preguntar el que volia fer per la vida.
I vull fer tantes coses...
I alhora són tan poques...
No sé com explicar-ho.
Voldria...
Voldria viure estimant, és a dir, sentint com el cor fa saltirons i figueretes pel goig de sentir que algú existeix.
I sentint potser com s'entristeix quan a una persona que m'importa l'embolcalla la tristesa.
Voldria... res... mil coses.
55
El món és massa gran per a abastar-lo d'un pessic.
I tot giravolta i roda, rabent o a pleret, de manera imprevisible.
I els camins són plens de giragonses, i de marrades, i de dreceres.
Les boires i les clarianes, com la mar desfeta i la calma, ves a saber com s'originen.
Sens dubte, els altres sempre han de ser, indefugiblement, un gran interrogant.
En cas contrari, estimar podria tornar-se un mesquí tancar-se.
56
Si fos un mag...
Però no sóc un mag.
57
Si la flor ha de florir, florirà.
Si l'arbre ha de fruitar, fruitarà.
I si no plou, els ordis de les comes no caldrà pas segar-los.
58
A voltes, pel cap voleien pensaments... tenyits de colors temptadors.
Però un mateix, poruc, els ofega.
Però avui no vull que aquest sigui el cas, encara que tot plegat sigui un embolic que no porti enlloc.
Per tant, me'n vaig pel laberint...
Endins.
59
I ho dic ara, ja que ara el present no és un isolat i antic encastellament, sinó més aviat un intent d'acostar-se.
60
El vent bufa, de ponent, glaçat, esmolat...
Però jo faig un bon foc.
61
Com ets.
Segons el teu tarannà.
Com la teva intuïció, el teu perquè sí, el teu lliure albir et faci ser.
Com el teu escoltar-te et faci caminar... o deixar-te anar.
62
I vull ser capaç d'estimar-te siguin els que siguin els cels dels quals t'enamoris, els camins que segueixis, els somnis que bressolis, les fites que empaitis, els topants que habitis...
Vull ser capaç... Però encara no en sóc.
De moment encara sóc massa petit i poqueta cosa.
63
Darrerament he après a conjugar un, per a mi, nou verb.
M'agrada aquest aprenentatge, és un enriquiment assolit bo i rodolant per la vida, confrontant-me amb els altres.
Tanmateix, entre el punt assolit i el desitjat hi ha una línia que voreja l'infinit.
Però no em capfica, perquè la joia de fer camí és prou reconfortant.
De vegades, de tant en tant, ensopego.
64
Soc fal.lible, i no voler reconèixer-ho seria estar equivocat, i el que és pitjor, estar-ho ensuperbit.
Per tant... o tanmateix (ja no sé què és el més escaient) encara que una mica vergonyós, goso dir:
65
T'estimo.
--
Una explicació
El text anterior el vaig regalar a la meva mare a finals de 1979 o de 1980. Les frases o fragments de cada pàgina les vaig treure de les cartes que jo havia escrit durant l'any anterior. Vaig relligar les seixanta-cinc pàgines manuscrites que em van sortir, i va quedar un petit llibret.
De les cartes (dirigides algunes potser a ella mateixa, altres a alguna mitja nòvia, o a altres persones), en guardava els esborranys, de manera que em va ser fàcil la selecció. Fer esborranys, de cartes o del que sigui, és un costum de tota la vida: els faig, els corregeixo, i així, quan passo el text a net, sento que al final he aconseguit expressar millor allò que volia dir.
Quan la meva mare va morir, el 2005, vaig trobar entre les seves coses aquella mena de llibret, i el vaig guardar. Ara (2018) l'he rellegit, i m'ha vingut de gust transcriure'l. Tot i que no sé si pot tenir interès per a algú més.
No és una transcripció literal. La manera com escrivia jo quan era jove ara no m'agrada. Se'm fa estranya, sovint massa barroca (d'estructura i vocabulari), amb modismes i paraules de diferents orígens, de parlars dialectals amb els quals convivia, o trobades en obres literàries o diccionaris. Per exemple: llavors tenia el costum de llegir, de tant en tant, algunes pàgines del Diccionari català-valencià-balear (el Moll-Alcover, de deu volums), una font inesgotable de paraules desconegudes amb curioses sonoritats.
Aquesta heterogeneïtat d'influències, afegida a una tendència meva (llavors) als focs artificials sonors, tal com he dit ara m'és estranya. De manera que en fer la transcripció alhora he fet una feina de simplificació (de vegades lleu i de vegades considerable) tant del vocabulari com de l'estructura de les frases.
També he eliminat frases senceres, frases que amb el propòsit en el seu moment de posar més èmfasi en una idea, ara se'm feien carregoses. O que les he eliminat perquè ara no els sabia veure un sentit clar (amb els malabarismes amb paraules de vegades passa, que al final et fas un embolic).
Una altra modificació, menor, ha sigut l'alteració de la puntuació, amb l'objectiu que el ritme del text fos més homogeni: he eliminat punts suspensius que em semblaven innecessaris i he modificat alguns punts i seguit o punts i a part.
En canvi, el fons, el contingut, és el mateix. De fet, això m'ha sobtat, perquè m'he adonat que tot i que des del 1980 han passat molts anys, algunes de les característiques que aleshores em definien o condicionaven, són també actuals. Vaja, que potser (en la meva vida) he canviat bastant el paper d'embolicar, però menys allò embolicat.
Tinc clar que quan ho vaig fer la intenció era "que agradés a la meva mare", i suposo que si ho va conservar devia ser perquè, poc o molt, devia ser així. Pensar-hi ara també m'agrada.
Aquest text no tenia títol. "Fragments de cartes" li he posat ara, només perquè m'era incòmode haver-m'hi de referir com "aquell text sense títol que tracta de..."
I ara si: punt i final.
