Un amo té un peó contractat per fer feines de bastaix. Quan és el temps de les olives, el peó s'ocupa de traginar per un corriol els sacs d'olives des dels camps fins al molí. Els ha de dur a l'esquena, perquè les mules no poden passar per un camí tan estret.
Com que les olives s'acumulen al camp, l'amo li diu al peó que carregui més els sacs. Ell els carrega més; no vol que l'amo el prengui per un "fluix". Només faltaria, ell és molt fort i està orgullós de la seva resistència!
Més endavant, com que les olives segueixen acumulant-se, l'amo torna a insistir perquè carregui els sacs encara més, i ell ho fa. I així diferents vegades, de manera que els sacs cada vegada són més feixucs.
Fins que arriba un moment que l'esquena del peó es trenca: se li fa una hèrnia i ni tan sols pot caminar a causa del dolor.
L'amo busca l'explicació del que ha passat. D'entrada el que està clar, pensa, és que l'esquena "és del peó". I per tant el responsable de tenir-la en bones condicions també és el peó. De fet, és evident que si el peó hagués tingut una esquena més resistent, no li hauria passat res.
De manera que l'amo arriba a la conclusió que la causa del que ha passat ha sigut "el grau de vulnerabilitat" de l'esquena del peó.
L'amo explica això tan bé al peó que, al final, aquest, atordit, ho acaba "entenent". I acceptant (és un treballador submís). Interioritza els arguments de l'amo: "Sí, és cert, el desencadenant de la meva crisi de resistència ha sigut el grau de vulnerabilitat de la meva esquena"; "és obvi que amb una altra esquena no m'hauria passat"; "amb una esquena de cavall hauria pogut portar els sacs de quatre en quatre..."
Tan valent que es pensava que era, i al final mira, "resulta que és un fluix"!
Al parlar de malalties, trastorns o pertorbacions mentals és habitual parlar també de vulnerabilitats (genètiques, biològiques o biogràfiques). És un concepte imprescindible i alhora perillós, perquè de vegades és com un ganivet el mànec del qual l'agafen els professionals o els familiars, mentre la persona afectada n'agafa la fulla, que de vegades li esqueixa la carn.
Si el peó del relat es veu obligat a traginar pesos desmesurats (per exemple perquè necessita els diners, o senzillament perquè l'han educat "per ser capaç de carregar-ho tot"), i a causa d'aquest esforç al final se li fa malbé l'esquena, reflexionar llavors en primer lloc sobre el grau de vulnerabilitat de la seva esquena és una deshonestedat. Perquè implica desviar la mirada de la veritable causa de la lesió de l'esquena: la feina desmesurada, inapropiada, que el peó ha estat suportant.
Aquesta desviació de la mirada té una utilitat, però no per al peó, sinó per a l'amo, ja que d'aquesta manera l'amo queda al marge de les explicacions i responsabilitats sobre el que ha passat. Tota la responsabilitat és transferida al peó. O més ben dit, "a la seva fràgil esquena".
Aquest tema del grau de vulnerabilitat, i de les manipulacions i coartades que permet, és un dels que tracta Philippe Pignarre a "La depresión, una epidemia de nuestro tiempo". Llegint aquest llibre he tornat a pensar (un cop més) en les desestabilitzacions emocionals de la meva mare. (1)
--
(1) Debate / Random House Mondadori, 2003.
