Des que era petit conec a X i, alhora, la conec molt poc. Al llarg dels anys, de dècades, de vegades he tingut força relació amb el seu marit, però amb ella, a banda de saludar-nos les poques vegades que ens veiem, res més.
Fa un temps el seu marit em va començar a dir, de tant en tant, que mentalment X "estava perdent molt". Cada nova vegada que m'ho comentava ho feia amb més preocupació, insistint més en la davallada de X. Alguna vegada, una cunyada de X també m'havia fet el mateix comentari. I també me'l van fer, en una ocasió, dos nebots de X. De fet, aquests dos nebots el comentari ells me'l van fer a partir d'una situació curiosa.
X, de petita, havia viscut a un poble, i un dia, en una trobada amb diferents nebots, els va dir que recordava quan es va fer el mercat del poble, que quan era petita ho va anar veient.
Aquests dos nebots després m'ho van explicar a mi. I em van dir que probablement a X li fallava la memòria, ja que aquell mercat s'havia construït bastants anys abans que X visqués al poble (de fet, quan ella encara no havia nascut). Segons aquests nebots, aquella confusió de X era una prova del seu deteriorament mental.
Uns dies després, amb el dubte sobre quan s'havia construït realment el mercat (amb el dubte si a X li fallava la memòria, o si el que fallava era "alguna altra cosa"), vaig buscar la informació sobre l'any de la construcció del mercat. I el resultat va ser que X tenia raó: el mercat no era tan antic, es va construir quan ella vivia al poble.
Era normal, que tingués raó, perquè quan es va construir el mercat, ella hi vivia molt a prop. Però en l'opinió dels nebots havia tingut més pes la sospita, o el prejudici, del deteriorament de X, que donar crèdit a allò que ella havia dit X.
A partir de la història del mercat, vaig començar a encuriosir-me per l'estat real de X. Tal com he dit, la meva relació amb X fins aleshores havia sigut sempre molt superficial i esporàdica. Llavors, un dia vaig passar per casa seva i, aprofitant que el seu marit no hi era, vaig estar més d'una hora amb ella, parlant de diferents coses. I en cap moment vaig tenir la sensació que X no tingués el cap ben endreçat, o que li fallés la memòria. Al contrari, vaig trobar que la seva memòria era força bona, o molt, i que els seus raonaments eren impecables.
És veritat que tothom coincidia, i jo també, perquè era obvi, en què a X li costava bastant expressar-se, trobar les paraules i les frases adequades quan volia dir una cosa. Però a partir d'aquesta dificultat real seva, passar llavors a fer-ne una interpretació equivocada, la del seu presumpte deteriorament mental, això ja era una altra història.
A mi em semblava curiós, això: que a partir d'una dificultat expressiva, algú pensés que hi hagués també una dificultat de pensament. I encara trobava més curiós que, aquella visió, la compartís una part de la gent que es relacionava molt amb ella.
Unes setmanes després, vaig tornar a passar per la casa de X. Si la vegada anterior, que no hi fos el seu marit va ser una casualitat, en aquest cas hi vaig anar ja calculant que no hi fos, per tal de tenir la seguretat de poder estar sols ella i jo. I vam tornar a tenir una bona conversa. I després d'aquesta segona vegada, encara hi vaig tornar a passar alguna vegada més. I jo em vaig anar refermant en el meu punt de vista sobre ella.
L'interès per estar, en aquests casos, ella i jo sols era perquè, quan hi és el marit, tot és diferent. En primer lloc, perquè ell acapara tot el protagonisme. I, en segon lloc, perquè com que el marit és una persona molt nerviosa, normalment genera tensió al seu voltant: amb els seus nervis i la seva impaciència, contribueix poc a afavorir l'ambient que X necessita. Que necessita sobretot quan el que vol és "convertir els seus pensaments en paraules".
Sense aquesta necessària tranquil.litat, X es pot anar sentint atabalada, fins al punt d'acabar col.lapsant-se, perquè com més tensió hi ha al seu voltant, més grans són les seves dificultats en intentar parlar.
El cas és que, com més parlava jo amb X, cada vegada estava més convençut que el que necessitava ella era sobretot això: que li deixessin el temps necessari, sense pressionar-la, que l'escoltessin amb atenció i sense presses. D'altra banda, suposo que el que també passava era que, algunes persones, acostumades a la X d'abans, de respostes fàcils i ràpides, ara se sentien desconcertades, amb les seves noves lentituds i dificultats. I, després, al desconcert hi afegien la interpretació equivocada.
Però tot era més senzill: només calia adaptar-te "al seu nou ritme". Sense neguitejar-te ni neguitejar-la, sense voler-la apressar, ja que llavors, així, sense atabalar-la, era quan els seus pensaments del tot lúcids, de mica en mica, encara que fos de manera més o menys treballosa, els podia anar convertit en paraules verbalitzades i plenes de sentit.
Ara fa poc he parlat també de X amb dues nebodes seves (en té unes quantes), dues nebodes amb les quals mai no havia parlat d'aquest tema. I les dues m'han dit el mateix, que coincidien amb la meva opinió. Per descomptat, que m'ho diguessin d'una banda m'ha alleujat (mira, resulta que jo no anava tan desencaminat...). I d'una altra banda, també m'ha alegrat, perquè considero que el fet que hi hagi més gent de l'entorn de X que pensi així, sens dubte a ella l'afavoreix.
