"El tenor Francesc Viñas (1863-1933), caracteritzat com a Lohengrin, en l'òpera homònima de Richard Wagner, segons la còpia de JMS realitzada el 1960 del plafó de ceràmica ubicat a la Villa Maria de Vallvidrera, una torre dedicada a la memòria del tenor i decorada amb diferents escultures, pintures i plafons de ceràmica de les seves actuacions."
Fa uns quants anys explicava això (20/08/2010). Ara afegiria que no sé si era una còpia d'aquest plafó que hi havia al jardí, o d'un quadre que hi havia a dins de la casa, amb el Francesc Viñas més o menys en la mateixa postura i amb la mateixa vestimenta. No ho recordo. En qualsevol cas, és el primer retrat que conservo (no sé com és que l'he conservat) dels que he fet al llarg dels anys.
Un incís: aquest text sobre els retrats té l'objectiu, sobretot, de fer més evident el que plantejo al final, just abans d'acabar. De manera que si et vols estalviar aquest llarg "preàmbul", pots anar ja directament al final. Tu mateix. Aclarit això, segueixo. El segon record com a retratista, diguem-ho així, és de quan tenia potser catorze anys; eren uns apunts ràpids, petits, fets amb bolígraf en una llibreta que em cabia a la butxaca, retrats de persones que veia aquí o allà, o de companys del col.legi. En feia molts, de manera gairebé compulsiva, i no els ensenyava a ningú. Penso que no eren gaire reeixits, i no recordo el temps que em va durar aquella dèria. No conservo cap d'aquelles llibretes. Poc després vaig fer també uns dibuixos, més grans, mig retrats mig caricatures, d'alguns professors del col.legi. És a dir, per primera vegada vaig incorporar un component de fantasia als retrats. Eren dibuixos bastant barrocs, de vegades molt, amb parts una mica surrealistes, com molts dels dibuixos que llavors vaig fer. Eren un intent de fer "alguna cosa diferent", però amb resultats, com a norma, crec que mediocres. El més rellevant o de profit era, tal com he dit, que va ser un primer pas de cara a no limitar-me a copiar de la manera més realista possible el model. D'altra banda, llavors em va quedar clar que si els retrats em costaven però podia anar fent aprenentatges i avanços, el tema de les caricatures se'm resistia, no el dominava (a diferència, per exemple, del meu avi matern, que hi tenia molta traça, però jo llavors no ho sabia, no me'n vaig assabentar fins uns quants anys més tard). Un altre record és d'una "activitat retratística" que qualificar-la així potser és una mica abusiu. Devia tenir setze o disset anys i vaig anar a algunes acadèmies de dibuix. Allí normalment copiava guixos i, de vegades, els guixos eren caps. Era una etapa d'aprenentatges, igual que quan vaig anar a dibuixar al Reial Cercle Artístic, i després a l'Escola Superior de Belles Arts. En aquests dos últims casos eren dibuixos i apunts ja no de guixos, sinó de senyores despullades, naturalment amb els corresponents caps i cares (en general avorrides), de manera que la cosa també tenia la seva part de retrat. Un altre record que s'encavalla amb els anteriors és de quan potser tenia disset o divuit anys. Llavors vaig fer alguns retrats, en general de grans dimensions, de diferents persones, que després regalava als retratats. La majoria els vaig fer a partir de fotos. Són ja una altra història, més ambiciosa i objectivament més consistent que totes les anteriors. Els resultats m'agradaven. I en general encara m'agraden ara: penso que aquells retrats em sortien força bé. Llavors hi va haver persones que, després de veure algun d'aquells retrats, em van demanar que els en fes un, però la majoria de les vegades no em va venir de gust, a causa de les meves rareses. El cas és que aquella etapa va durar poc, i per tant també van ser pocs els retrats que aleshores vaig fer. D'aquests retrats, per a mi el més important va ser el que vaig fer de la meva mare, que va estar penjat al pis familiar fins que es va desllogar, després de la seva mort. Dos o tres d'aquells retrats els vaig fer a l'oli i, els següents, amb pintura plàstica, de vegades preparada barrejant pigments i làtex. També feia servir pintures de pintar parets i portes, comprades a drogueries (recordo la marca Valón, que devia ser molt bona, perquè ha resistit força bé el pas dels anys). Quan tenia vint-i-un anys vaig fer un altre retrat. Estava fent la mili, Franco es va morir i, a la caserna on estava (Regimiento Acorazado de Caballería Lepanto, plena de cavalls i de mosquits), buscaven algun pintor de pinzell fi per fer un retrat del rei Joan Carles, perquè havien de substituir el quadre o retrat de Franco que hi havia al despatx del coronel del regiment. Em vaig presentar com a candidat i em van escollir. I també a partir de fotos, durant unes setmanes em vaig dedicar a pintar un retrat de cos sencer, de grans dimensions, de l'actualment emèrit. El vaig pintar a l'oli, perquè als militars "un quadre a l'oli" els semblava més important. Però el vaig pintar amb uns olis molt dolents (marca Ulker, llavors els olis més barats). Suposo que poc després de llicenciar-me el quadre es devia començar a deteriorar. Des del meu punt de vista, era un retrat d'una qualitat molt inferior als que m'he referit abans, com ara el de la meva mare. Però als militars es veu que els va agradar i, efectivament, va acabar presidint el despatx del coronel. Poc després va passar una altra cosa curiosa: resulta que el Rei va fer una visita a Barcelona, i tenia programada una recepció a la caserna. I a la sala de la recepció, presidint-la, hi van posar el retrat. I em van dir que m'enllustrés bé les botes, per si el Rei demostrava interès per conèixer l'autor del quadre. Per sort, es veu que aquest interès no el va demostrar, i em vaig estalviar aquest tràngol. Següent capítol. Tinc potser trenta anys, i en fa un grapat que no pinto res. Aleshores un germà em diu que li agradaria que fes un retrat de la seva dona. Dubto, faig algunes proves, no ho veig clar; penso que em sortirà un bunyol, o una banalitat. Suposo que el que em passa, sobretot, és que ja no tinc la motivació necessària per pintar: el cap ja se n'ha anat molt lluny, d'aquest món de les pintures... Al final dic que no el faré, i sento que em trec un pes de sobre. Un altre capítol. Al voltant dels seixanta anys, faig algunes "activitats" de vegades relacionades amb retrats, però com les faig de manera anònima, de moment no toca parlar-ne. L'últim capítol és de fa poc. Vorejo els setanta anys i, amb l'ajuda d'un ordinador, em poso a fer proves de cara a un possible retrat del meu pare. Proves d'un retrat que de fet ja sé que no faré, que quedarà només en això, en aquestes proves prèvies. Punt i final de la relació de les meves activitats com a retratista. I ara, unes consideracions sobre les característiques i els resultats dels retrats en general, unes consideracions que també tenen alguna relació amb les meves activitats d'aquest tipus. Fa poc llegia això que deia Carlos del Amor, i que també diuen, amb paraules més o menys semblants, la majoria dels entesos en retrats: "Un retrat només és bo si el pinzell és un escalpel que esbudella el retratat". (1) El cas és que les poques vegades que jo he fet retrats, això que diu Carlos del Amor no m'ho he proposat mai. De fet, crec que si m'ho hagués proposat m'hauria quedat del tot bloquejat, incapaç de fer res. Quan he fet algun retrat només he tingut un objectiu, una referència: que el resultat m'agradés. A mi (si a més agradava al retratat, doncs mira, encara millor, però primer anava jo). No sé detallar quins són els requisits necessaris, per tal d'aconseguir aquesta autoaprovació. Només puc dir que aquest objectiu l'aconseguia bastant, amb els retrats de quan tenia divuit anys. I que ara també em sento "raonablement a gust", amb algunes de les proves que he fet relacionades "amb aquest retrat del meu pare que al final no faré". Una altra consideració que cal tenir en compte: he pintat molts quadres poc reeixits (retrats o no). O fins i tot dolents. Alguns considero que molt dolents. En diferents moments i de diferents estils. "Intents fracassats", en podria dir. Fracassats fins al punt que estic content que la major part de les coses que he pintat ja no existeixin. Perquè així també han desaparegut aquests fracassos. De tota manera, i malauradament, no han desaparegut tots: algun d'aquests fracassos encara sobreviuen. Però si de cas, d'això ja en parlaré amb més detall un altre dia. Per acabar: per què he explicat ara tot això dels retrats, donant-ne tants detalls? Doncs suposo que per aquest motiu: per posar més en relleu l'absurd, o difícil d'entendre que és, que quan tenia disset o divuit anys i vaig fer alguns retrats de diferents persones i que van ser ben valorats, i que a mi també m'agradaven, llavors no en fes cap del meu pare. Ni llavors ni més endavant, mentre ell va viure. (2)--
(1) La Vanguardia, 27/12/2023
(2) Mes detalls sobre "aquell quadre que no vaig pintar":
https://442m.blogspot.com/p/el-retrat.html
