Eva Meijer, a 'Los límites de mi lenguaje, Meditaciones sobre la depresión' (Katz Editores, 2021), escriu:
"Una cama es una muy buena imagen para la depresión, porque muchas depresiones se sobrellevan en la cama y porque es un lugar fuera de la vida real (...) El tiempo en una depresión es siempre un entretiempo, o un tiempo a medias, así como la persona deprimida es una persona a medias, no está muerta pero ciertamente no está viva (ojalá pudiera estar o muerta o viva)." (p. 29)
"Cuando tanto la vida como el pensamiento se desmoronan, se enredan y tejen sus hilos oscuros a mi alrededor (...) Entonces empiezo a dormir peor, y cuando duermo peor ya no puedo relativizar las cosas, y los pensamientos equivocados anidan dentro de mí, se traducen en sentimientos y a la inversa; luego los cubre de moho, que luego de tapar la alegría, tapa la lógica, la desdibuja, hasta que todo queda gris y borroso." (p. 88)
"La depresión hace que el mundo se vuelva más blanco, pero no blanco como la nieve, cuya belleza nos muestra que el mundo es más grande que nosotros. La depresión no recubre: borra. Cuanto más ruidoso y alegre sea el mundo a tu alrededor, mayor será el contraste." (p. 132)
Llegir textos com aquests, ja ho he dit altres vegades, em porta records de la meva mare i, alhora, "a través d'ella", em vincula a les persones que conec ara amb problemes emocionals semblants als seus. Per això, encara que la meva mare faci molts anys que va morir, m'agrada seguir llegint llibres sobre les depressions, com aquest de l'Eva Meijer. Un llibre que aquesta vegada m'he trobat, per casualitat (no coneixia de res aquesta autora), a la taula de novetats de la biblioteca. A més, és un llibre no només rellevant pel seu contingut, sinó també pel seu "continent", amb una prosa que a mi m'encisa.
Un altre tema que surt més d'un cop al llibre, i que també em fa pensar en la meva mare, és aquest:
"Cuando me pasa esto, me pongo en modo militar, en el que la disciplina y la regularidad son fundamentales (...) Puedo y debo cancelar citas, porque no logro tolerar a otras personas, pero tengo que seguir (...) Aunque sea muy lento. No tengo otra opción. Si dejo de hacerlo, me resbalo." (p. 89)
Hi ha persones que quan les atrapa la depressió són del tot incapaces de mantenir "aquests mínims", uns mínims que, si es poden mantenir, sembla que, d'una banda, eviten una ensulsiada de més envergadura i que, per tant, probablement, també afavoreixen les possibilitats (això sí, sense garanties) de sortir potser més aviat de la foscor. En aquest sentit, pel que fa a aquesta "militarització" o "manteniment de mínims", la meva mare era com l'Eva Meijer (d'aquest aspecte seu en concret ja n'he parlat també altres vegades).
