Silencis

(guerra i postguerra)

https://senseseny.blogspot.com/2025/08/silencis.html

Franco, Montserrat, mossèn Nonell...

Franco a la cripta del Terç de Requetès
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/franco-la-cripta-del-terc-de-requetes.html

Salvador Nonell
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/salvador-nonell.html

L'Església del Sagrat Cor
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/lesglesia-del-sagrat-cor.html

La Victòria, la camisa i el meu pare

"Em vull vestir i no sé posar-me la camisa. Com es posa una camisa? Com es posa el braç a dins de la màniga? En quina posició haig de posar la camisa? Com haig de moure el braç? De vegades, després d'una bona estona, al final ho aconsegueixo, però altres vegades no i, llavors, acabo llençant la camisa, els pantalons, el vestit o el que sigui, i em sento molt malament, una inútil.

"Altres coses, abans també automàtiques i igual de fàcils, ara també em són força difícils, o impossibles: cordar-me les sabates, tancar una cremallera, posar-me un mocador al coll... El dia a dia meu cada vegada és més difícil. Sóc conscient que el que ara em passa és a causa de la malaltia, de la degradació de les connexions del cervell. 

"Quan ja sabia el diagnòstic, insegura i atemorida, durant un temps no en parlava amb ningú. Però quan vaig decidir explicar-ho a la gent amb qui tenia més relació i confiança, em vaig sentir alleujada: El que em passa és que tinc Alzheimer."

La Victòria fa aquesta explicació de manera pausada, clara, sorprenentment fàcil, amb naturalitat. Com si en lloc d'estar parlant d'ella, del seu drama, de tot això tan difícil d'assimilar i viure, estigués parlant d'una altra persona. A més, tota l'estona conserva un petit somriure als llavis, malgrat un vel de tristesa als ulls.

Tant el que diu com la manera com ho diu, em recorda molt les explicacions públiques de l'actriu Carme Elias. La Victòria se sent molt identificada amb la Carme Elias. Li agraeix la seva valentia, que hagi tingut el coratge de fer públic el que li passa: l'Alzheimer, que li va robant la memòria, les habilitats i l'autonomia.

Aquesta consciència, aquesta capacitat i possibilitat de parlar, de posar paraules a les emocions, pensaments, pors, frustracions, de parlar-ne d'entrada "amb un mateix", seguint un procés de progressiva acceptació, i de poder parlar-ne després amb persones en qui es confia, que estimes i t'estimen, fa anys era impensable.

Fa vint-i-set anys, va morir el meu pare. Deu anys abans, va ser quan potser van aparèixer els seus primers símptomes, mínims, de l'Alzheimer. De què s'adonava ell? Què sentia? Com gestionava la progressiva pèrdua de facultats? Com vivia els seus desconcerts i inseguretats  i la creixent limitació de la seva autonomia?

No en parlava, que jo sàpiga no en va parlar mai. Tampoc amb la meva mare, malgrat la insistència d'ella en relació amb el fet "que passaven coses", cada cop més evidents. Crec que ni tan sols quan, els símptomes ja bastant acusats, un metge hi va posar l'etiqueta de l'Alzheimer, a ell no se li va dir. Aquest és el record que en tinc, però tampoc m'atreveixo a ser taxatiu, en relació amb aquesta falta d'informació.

De fet, podria molt ben ser que la meva mare hagués intentat parlar-ne amb ell, i que ell ho hagués negat, o no n'hagués volgut parlar. No ho sé. Com moltes altres coses.

De vegades s'ho passava malament, o molt malament (sobretot durant algunes etapes especialment difícils). Era evident, a la vista de les seves actituds, reaccions, de vegades fins i tot violentes. A la vista de les seves desconfiances, de les seves acusacions explícites, sobretot contra la meva mare, del tot injustes.

La meva mare va plorar moltes llàgrimes, llavors, abans d'arribar a un estat d'acceptació i serenitat. Aquest procés va ser possible, d'una banda, perquè ella es va veure lliure de les seves depressions, durant aquells anys. I també va afavorir el procés d'acceptació el fet que el meu pare, com passa en aquests casos, d'una banda, es va anar apaivagant, i d'una altra, va anar "desdibuixant-se". La persona que havia sigut anava desapareixent. Com si fos una figura de fang que, sota la pluja, cada vegada era més irreconeixible, perquè l'aigua se l'anava emportant.

Perquè arriba un dia que no només es perden les paraules per parlar amb els altres, sinó que, suposo, i inevitablement, també es perden les paraules "per parlar amb un mateix". Amb la destrucció de les connexions del cervell, amb la desintegració del jo, tot es deu anar difuminant. Amb el progressiu deteriorament del cap, de la consciència, la coherència es deu anar convertint en confusió informe, les paraules es deuen convertir només en sons... 

Si l'Alzheimer és terrible, patir-lo com el va patir el meu pare ha de ser una experiència encara més dura. Viure-ho, transitar-hi, "en solitud interior", sense parlar-ne amb ningú, a causa tant del tabú, de la falta de comunicació, com de la falta d'informació. 

Aquesta duresa me la fa veure ara, amb més força (per comparació), la Victòria, amb les seves paraules. Amb les seves explicacions, la seva franquesa, la seva lucidesa. Amb la seva confiança, de poder-se sentir entesa, el dia que ens ho explica a la Lívia i a mi.

Altres persones de la família, amb creences religioses, tenien explicacions diferents, sobrenaturals, davant d'aquell procés de degradació del meu pare. I ara també tenen records i emocions diferents dels meus. Jo, és clar, parlo només de les meves vivències, records, i ho faig des de la meva manera de pensar (perquè és obvi, que només pot ser així). 

No dic que jo tingui cap veritat, només dic que aquesta és la manera com ho vaig viure. I com ara ho recordo. I com encara m'afecta.

Vint anys

"Estoy en contra de Walt Disney y muy a favor de los fármacos. Larga vida a la química y a la venlafaxina." Almudena Sánchez (1)

Fa vint anys va morir la meva mare. N'he parlat moltes vegades. D'ella, de les seves depressions, del seu entorn... Durant aquest juliol he afegit aquí cinc textos, sobre ella i diferents temes, que havia estat escrivint aquests últims mesos: Teràpia familiar, Llista de pautes, Vides moralment reprovables, Treballs manuals, Biografia i farmacologia, Viure amb por.

Cadascú té la seva biografia: els seus records, experiències, pensaments, sentiments, interessos... I si és algú que escriu, és normal que, després, de vegades també escrigui sobre això que el conforma, amb què conviu, que per a ell és important.

A més de viure i escriure, llegeixo. L'últim llibre sobre depressions va ser una immensa sorpresa: 'Fármaco', d'Almudena Sánchez (Penguin Random House, 2021). Una doble sorpresa, perquè després d'haver-ne llegit alguna ressenya fa temps, i haver pensat que m'agradaria llegir-lo algun dia, fa poc me'l vaig trobar al carrer. Com si m'estigués esperant! És un llibre que m'ha deixat bocabadat, per la qualitat literària, per l'originalitat i, és clar, per la història que explica. La de "la seva vida i les seves depressions".

La cita del principi és també un reflex del llibre. L'Almudena afirma que, a ella, la medicació l'ha salvat. Ho va recordant al llarg del llibre. I com que jo quan parlo de depressions acostumo a posar més l'accent en les biografies, m'agrada també trobar testimonis clars com el seu de l'eficàcia de la farmacologia. (2)

No és fàcil, trobar llibres "bons" que tractin sobre depressions, tant si són autobiogràfics com si són assajos. Llibres que tinguin aquesta capacitat tant de seducció com d'enriquiment. Per exemple, des de principi d'any, he llegit o fullejat algun altre llibre sobre depressions, però cap m'ha atrapat com aquest. (3)

D'altra banda, no hi ha cap llibre sobre depressions que pensi que no té gens d'interès. Perquè al marge que em sembli més encertat o menys el que s'hi diu (més coherent o no, consistent o inconsistent, endreçat o desendreçat...), i al marge que el trobi literàriament bo o no, tots em serveixen per enriquir una mica la meva perspectiva sobre les diferents creences, opinions, prejudicis, tractaments (o "abandonaments"), etc., que han existit (i que també existeixen), sobre això que s'anomena depressió.

Fins i tot dels punts de vista més extravagants, m'agrada estar-ne al cas. Perquè estar-ne al cas de vegades m'ajuda a entendre escenaris (passats o presents) que, si no, em serien més difícils d'entendre.

Torno al principi. Fa ja vint anys, que va morir la meva mare. Si, abans de morir ella, ja m'interessava el món de les depressions, després, el meu interès no ha minvat. A més, parlar-ne amb qui sigui, una persona, o "un llibre", és també una manera de seguir "dialogant" amb la meva mare. (4)

I aquesta mena de diàleg (per dir-ne d'alguna manera), aquestes lectures, aquestes reflexions, crec que, alhora, em capacita per a relacionar-me, d'una manera més encertada, amb les persones que ara conec i que tenen la desgràcia de patir una depressió.

--
(1) La venlafaxina és un antidepressiu.
(2) Com que parla d'ella, no diu res sobre que hi ha molta gent a la qual la medicació no la treu del pou. I és normal que ella no en parli, perquè el seu llibre és un testimoni, no un assaig. D'altra banda, és curiós que, alhora, també parla de l'assetjament que va patir a l'escola de petita, i crec que d'alguna altra adversitat biogràfica. Però entenc que, en conjunt, el que potser vol dir és que, encara que aquestes adversitats haguessin afavorit l'aparició de la depressió, després, la solució li va arribar a través de la medicació. És com si digués alhora les dues coses, perquè després de dir, per exemple, "Tomar fármacos regulados ha sido mi medicina, la única", just a continuació diu, "He conversado horas con Antonina, mi pareja, mi gato. Todo es terapia, recalcó el Dr. Magnus [el seu psiquiatra] en una de nuestras sesiones: lo que has sacado de esto y lo que has contado a los demás" (p. 169). I referències com aquesta no són una excepció, en el llibre. 
(3) Una d'aquestes lectures ha sigut "Morbo mentis", d'Enric Álvarez, antic director del Servei de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (Publicacions Permanyer, 2023). Era també un llibre que, quan es va publicar, vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir-lo, i ara, a principis d'any, també me'l vaig trobar, com el de l'Almudena Sánchez. En el capítol dedicat a les depressions no hi ha res sorprenent, és el discurs habitual de la psiquiatria biologista. I en el capítol dedicat a la bipolaritat només parla d'eufòries. En els dos casos remarca que sempre s'ha d'actuar basant-se "en el mètode científic", una referència que sovint serveix als psiquiatres per encobrir creences personals que, de vegades, tenen ben poc a veure amb aquest mètode científic que s'invoca. 
(4) Llegir per a mi és sempre llegir "un llibre en paper". Els productes audiovisuals, siguin estudis, entrevistes o reportatges, de vegades en veig algun... però com em sento a gust de debò és amb els llibres, no sé si per una qüestió educativa i d'edat, o perquè el ritme de lectura el poso jo, un ritme que per a mi és fonamental, de cara a l'assimilació del contingut.

Teràpia familiar sistèmica, una consulta

"Psiquiatras, psicólogos, terapeutas, familiares y pacientes tenemos que darnos cuenta y aceptar que hay problemas que no tienen solución." Carles Ballús-Creus

El Luis J. Cabrero era un psiquiatre de l'Hospital Clínic. Es dedicava a la teràpia familiar sistèmica, una raresa al Clínic, on la farmacologia és la religió oficial, dins de la psiquiatria. No recordo com va ser, qui ens en va parlar, però el vam anar a veure amb la meva mare. Em sembla que dues vegades; després, em sembla recordar que la meva mare va decidir no tornar-hi. El motiu d'anar-hi no eren els problemes emocionals de la meva mare (o només ho eren "de rebot"), sinó els problemes d'una altra persona de la família.

Recordo que el psiquiatre que llavors feia el seguiment farmacològic de la meva mare (a la seva consulta privada), quan li vam dir que pensàvem anar a veure "el doctor Cabrero", va fer una cara de suficiència, com volent dir que allò no servia de res, però que féssim el que volguéssim. Ell coneixia el doctor Cabrero, perquè també treballava al Clínic.

No em va semblar bonica, aquella reacció seva, però altres aspectes d'ell sí que els valorava positivament. Algun, molt positivament (alguna altra vegada ja ho he explicat).

El doctor Cabrero em va agradar. Vaig trobar que era una persona que escoltava amb molta atenció, sense presses; s'interessava per la història, "pel cas" que li explicàvem a mitges la meva mare i jo. I també vaig trobar que era una persona honesta: si no ho recordo malament, ens va dir que fèiem les coses prou bé, que el cas era complicat, i que moltes vegades l'únic que es pot fer és acceptar la complicació d'una situació i aprendre a conviure-hi. (1)

Però això no és fàcil d'assumir. Perquè de vegades, algunes relacions són molt difícils de gestionar. Aquella ho era, molt difícil. I n'érem conscients, i no és que no haguéssim pensat en possibles alternatives. Però cap era viable. O no ho era, sobretot, perquè la meva mare no es veia capaç d'alterar una situació familiar que estava molt consolidada, "malaltissament consolidada". De manera que, en definitiva, la realitat era la que deia el doctor Cabrero i, per tant, "l'única alternativa" era aprendre a conviure amb aquella realitat, ja que no hi havia la possibilitat, o capacitat, de "moure fitxa" (una possibilitat que, només de pensar-hi, ja angoixava a la meva mare).

Hi he tornat a pensar ara, en el doctor Cabrero, perquè Carles Ballús-Creus dedica el seu llibre 'Abordar la esquizofrenia', del que està treta la cita inicial (Paidós, 2024), entre altres persones, al Luis J. Cabrero. I després, al llarg del llibre, també el va esmentant, en diferents moments. (2)   

--
(1) Em sembla recordar que fa bastant temps alguna vegada vaig parlar d'ell, del doctor Cabrero, però crec que sense donar el seu nom, de manera que em sento incapaç de localitzar l'escrit, cosa que ara ja m'agradaria poder fer: localitzar-lo, per tal de poder comparar el que en vaig escriure llavors i ara. Potser m'enduria una sorpresa, sobre l'eventual transformació del meu record...
(2) En parla en passat, de manera que suposo que deu haver mort. El 2015 encara era viu, perquè amb el mateix Carles Ballús-Creus van participar en el llibre col.lectiu 'Introducción a la psicopatología y la psiquiatría' (2015), amb l'article 'Terapia familiar sistémica'. Això és l'únic que he trobat ara a Internet, del Luis J. Cabrero.

Llistes de pautes i estats

"La causa 'única' de enfermar es rara, y lo habitual es la interacción entre causas ambientales, biológicas, psicológicas y sociales." Juan Gervás, Mercedes Pérez (1)

Són unes tires allargades de paper, de la mida d'una quartilla, doblegades verticalment per la meitat. Són llistes, amb dates, cada llista ordenada cronològicament. A cada data hi ha dosis de medicaments, de vegades junt amb les paraules "baixa", "molt baixa","alta", "estable". El conjunt de les tires  també està ordenat de manera cronològica, durant quinze anys. La lletra és del meu pare, inconfusible.

M'imagino que el meu pare duia aquell control confiant en trobar algun dia alguna relació entre l'estat d'ànim de la meva mare i la medicació presa. Una relació que, malauradament, sembla que mai va existir.

En aquestes llistes, a banda de les pautes farmacològiques i els estats d'ànims del moment, no hi ha cap referència més, de tipus biogràfic, o contextual. Com si els estats d'ànim de la meva mare fossin un fet estrictament biològic sense cap relació amb la seva vida quotidiana. (2)

Mirar aquestes notes m'entendreix i m'entristeix. Trobo que són com un resum de la incapacitat del meu pare per poder veure realment la meva mare. I alhora, són una mostra de la seva dedicació a fer per ella el que ell creia que podia fer, en relació amb les oscil.lacions dels seus estats d'ànim: confiar en la medicació i portar-ne el control. Anotar-ho tot, per si, en algun moment, es podia descobrir alguna relació, alguna pauta de medicació de resultats positius. I que llavor, d'aquesta manera, ella pogués recuperar la seva estabilitat, i mantenir-la.

La llàstima és que la medicació no funcionava. L'altra llàstima és que, confiant en la medicació (tothom: el meu pare, la meva mare, els metges, la família...), no era possible tenir altres visions de la situació. No era possible contemplar altres opcions d'intervenció, de comprensió, d'ajuda, de facilitació.

Miro aquestes notes i sento això, tristesa i tendresa. Que difícils que són, les vides d'algunes persones. Unes, perquè pateixen, unes altres, perquè conviuen amb qui pateix... I sovint, uns i altres, tan poc preparats per a abordar situacions complexes i doloroses.

--
(1) Sano y salvo, y libre de intervenciones médicas innecesarias. Los libros del lince, 2013.
(2) Aquestes anotacions formen part dels papers que vaig recollir dels meus pares. Amb aquests papers, no hi havia altres notes del meu pare amb aquest altre tipus de contingut que he dit, notes que relacionessin estats d'ànim i situacions familiars, matrimonials o d'altres tipus. Tampoc puc dir que no haguessin existit, l'únic que puc dir és que, el que vaig trobar quan la meva mare va morir, i que encara conservo, va ser això. 

Vides moralment reprovables

De vegades he pensat que a la meva mare li agradava (i fins i tot, d'alguna manera inconcreta, potser envejava una mica), el meu procés, quan jo era jove, d'emancipació i de trencament d'expectatives i normes. Això sí, sense cap mena de dubte, li hauria agradat que aquests trencaments meus, haguessin sigut compatibles amb el manteniment d'una fe i unes pràctiques religioses que, d'altra banda, llavors, jo ja havia perdut o abandonat feia molt temps. 

Al capdavall, per a ella potser era com si hagués escollit una vida d'anacoreta, bastant espartana (cosa que ella associava al món religiós), però amb la mancança de sentiments i motivacions religiosos.

És a dir, no crec que li preocupés massa, per exemple, que de vegades em passés setmanes sol, aïllat en un poble abandonat a dalt d'una serralada, menjant només plats de farinetes i poca cosa més. Vivint allí, on, si m'hagués mort, potser haurien passat setmanes, o mesos, abans que algú se n'hagués assabentat. Però no crec que, en conjunt, li desagradés, o que patís molt, a causa d'aquella forma de viure meva, durant aquells anys. En canvi, que no fos creient, i que "no anés a missa el diumenge", això sí que la preocupava. Molt.

Ella tenia les seves creences i la seva escala de valors, i un conjunt de preocupacions associades a aquestes creences i valors. De vegades en parlava, en els seus escrits, del tipus de vida que jo feia. 

La meva vida amb la meva primera parella, una vida "adúltera" (des del punt de vista de la seva moral), va ser un motiu de gran preocupació i patiment, per a ella. Amb aquella parella al final ens vam separar, però quan uns quants anys després vaig tornar al domicili familiar, llavors jo tenia una altra parella, amb la qual mantenia, igual que amb la primera, una relació també "adúltera" i, per tant, per a ella moralment reprovable. Si n'hagués estat al cas.

Dic que si n'hagués estat al cas perquè, per tal d'estalviar-me embolics, durant aquells anys a la meva mare mai n'hi vaig dir res, d'aquella nova relació. Durant els onze anys que llavors vaig conviure amb la meva mare, va ser com si no existís, aquesta parella meva. Perquè tenia clar que, si l'existència de la meva parella s'oficialitzava, la meva mare ho gestionaria malament. De fet, no ho puc assegurar, però crec que fins que la meva mare no va morir, no ho vaig dir a ningú de la família. Per si de cas, per tal d'evitar qualsevol eventual indiscreció.

Potser ara sembla exagerat, i potser ho era, tant secretisme. Però jo pensava (i segueixo pensant), que si ella hagués conegut "la meva vida secreta", se li hauria incrustat al cap l'obsessió "del meu nou adulteri". Ho hauria gestionat malament.

I si la meva mare se n'hagués assabentat, això hauria implicat una altra cosa. Que potser la relació entre nosaltres s'hauria enrarit. I si llavors la relació amb ella s'hagués enrarit, si al final, s'hagués tornat massa tibant, potser jo hauria acabat marxant... cosa que d'altra banda no volia fer, perquè pensava que, llavors, "el meu lloc era allí".

Era important no marxar, era important mantenir una bona convivència, perquè considero que tant l'eventual enrariment de la relació, com l'eventual marxa meva, segurament, haurien augmentat, potser molt, el risc que ella acabés perdent la seva estabilitat emocional (ho podria exposar de manera més detallada, però ara no em sembla necessari). 

Aquella estabilitat seva que tant i tant li havia costat aconseguir, després d'anys i anys de depressions.

D'altra banda, no sé tampoc fins a quin punt, durant aquells anys, la meva mare no es va ensumar res d'aquella parella meva. No n'he trobat cap rastre en els seus escrits (en els que jo conservo, que no són tots). Ni recordo que ningú de la família me n'hagués fet cap comentari. Però això no vol dir que ella no tingués les seves sospites, malgrat les meves cauteles. Potser ho va endevinar, o intuir, i en contra del que he dit abans, va ser capaç, també ella, "de dissimular". Potser perquè també es va adonar (si és que va ser així), que aquell equilibri que havíem assolit en la relació, en la bona relació, entre ella i jo, i que ens facilitava la vida, era una prioritat conservar-lo.

Secrets, cauteles, dissimuls... Com per exemple quan, algun dia, quan la meva mare ja havia anat a dormir (per sort hi anava aviat), al cap d'una estona, quan jo calculava que ja estaria ben adormida, sortia de casa i me n'anava una estona a casa de la meva companya. Aquestes sortides nocturnes encara van ser més curioses mentre el meu pare encara vivia. Perquè llavors, ara no recordo si era a les dues o a les tres de la matinada, a causa de la seva incontinència, calia canviar-li els bolquers. I per fer-ho, jo ajudava la meva mare. 

A mitjanit, sonava el despertador de la meva mare, i llavors ella em venia a despertar a l'altra punta del pis, on jo dormia. De manera que, quan ella em venia a cridar, jo ja havia d'haver tornat, i ella m'havia de trobar "dormint", com si no m'hagués mogut de casa. I jo ja tenia més de quaranta anys... fa riure.

Per sort, aquella parella meva, que ho segueix sent ara, era (i és) una persona meravellosa, i va tenir una paciència infinita amb mi (aquella paciència, i alguna altra paciència posterior també llarga i complicada, que ara no ve al cas comentar).

De vegades m'agrada, recordar alguna d'aquestes històries dels anys de convivència amb la meva mare, uns episodis que, en general, he explicat poc. 

Treballs manuals

"Decideix de distreure's fent collage. (...) Un regal incòmode, que pesa molt més del que sembla." Delphine de Vigan (1)

La composició està feta a base de fotos familiars retallades, acompanyades d'estampes de marededeus, també poc o molt retallades, més retalls de roba i alguns textos manuscrits, tot enganxat damunt d'una roba blanca, tensada damunt d'un cartró (alguns textos estan escrits directament sobre la roba). És una composició d'uns tres pams d'amplada per dos d'alçada.

A la meva mare li agradava fer aquest tipus de composicions. Després, normalment les regalava (2). En aquest cas, al mig de la composició hi ha una foto meva. I al mig del meu pit, a la foto hi ha un forat. No és un forat ben retallat, sinó que sembla que hagi estat fet amb la punta d'un ganivet, rascant. D'aquest forat, en surten unes gotes de sang, fetes amb una tinta que el pas dels anys ha anat descolorint, però encara prou visibles. A sota, més avall d'aquesta foto meva amb el cor degotant sang, hi ha una foto de la meva mare, damunt del cap de la qual cau el raig de gotes de sang.

La resta de l'espai està ocupat, tal com he dit, per retalls de fotos familiars, de marededeus i retalls de robes, sense que aparentment hi hagi cap intenció en la seva distribució. Els textos, d'altra banda, tampoc aporten pistes, i no n'hi ha cap que faci referència a l'escena central. Sembla que tot només hi sigui "per omplir l'espai" que envolta l'escena principal.

La meva mare de tant en tant feia composicions com aquesta. Composicions curioses, amb fotos, textos, marededeus i robes, composicions en generals de continguts amables. Aquesta crec que és l'excepció; no me'n consta cap més, amb característiques tan estranyes, inquietants. (3)

Sóc conscient que a la meva mare la preocupava tant la meva falta de fe, com el que ella considerava "la meva vida en pecat" (això si de cas ho deixo per a un altre dia). El cert és que, en els seus escrits, quan feia la llista de les seves penalitats, de vegades es referia a mi. (4)

--
(1) Delphine de Vigan. Els dies sense fam. Edicions 62, 2013 (p. 115).
(2) Aquest quadre el té la meva tia. És potser l'altra cosa que sobta, que la meva mare, quan el va fer, el regalés a la meva tia, tot i que no conté ni una sola referència visual o en els textos a ella. L'hi va regalar durant els anys que jo no vivia a casa dels meus pares. Jo no en sabia res, fins que un dia la meva tia me'n va parlar, me'l va ensenyar, i em vaig quedar bocabadat. 
(3) Per descomptat, aquestes composicions no les feia quan estava en el pou de la depressió. 
(4) No vaig ser l'únic fill que li vaig donar maldecaps "d'aquesta mena"; d'aquest tipus concret de preocupacions als seus escrits n'hi ha altres exemples. Però tal com he dit, desconec cap altra composició (o cosa semblant), com aquesta del cor degotant sang damunt del seu cap.

Biografia i farmacologia

"Imagini's que vostè cobra molt poc (...) La ideologia dominant converteix el seu problema en psicològic: li dirà que la causa de la seva desgràcia no és el sou, sinó que vostè és un depressiu i que vagi al psicòleg. I que prengui pastilles i intenti canviar la seva actitud (...) Però en realitat el problema no està en la seva ment; està en el seu sou (...) No vagi al psicòleg, vagi a un sindicat (...) I canviï aquest sistema que el deprimeix a vostè i a molts altres." Markus Gabriel (1)

He fet servir ja moltes vegades cites semblants per parlar del mateix, de situacions vitals complicades que generen diferents graus de malestars i impotències, de vegades greus, de vegades depressions severes, i que quan l'afectat busca ajuda, en lloc de plantejar-li la conveniència d'intentar buscar alternatives, si és possible, o d'intentar acceptar el que no és modificable, se li ofereix l'opció de la medicació, per tal de "curar" el que li passa.

De tant en tant parlo d'aquest tema, d'aquest "drama". Potser fins i tot de manera obsessiva. Perquè crec que és el que he dit, un veritable drama. Un drama individual per a cada persona que es troba en una d'aquestes situacions. I un drama col.lectiu, perquè la generalització d'aquest abordatge el que fa és fomentar un model de societat globalment malalta i  psicofarmacologicament medicalitzada. 

Una altra manera d'explicar-ho. És com si a una persona que li fan mal els peus perquè les sabates que fa servir li van petites, en lloc de dir-li que el problema és aquest, les sabates, li donin analgèsics "per curar-li el mal de peus". 

Quan parlo d'aquest tema, d'aquests escenaris, i d'aquests "tractaments", cada vegada que en parlo, i ja n'he parlat moltes vegades, a més d'altres persones sempre tinc present la meva mare. Ella, des que es va casar, va viure "calçada amb unes sabates que li constrenyien els peus", que li feien mal. I el seu entorn, familiar, mèdic i amistats, en lloc d'entendre el que li passava (i d'ajudar-la a ella perquè ho pogués entendre i assimilar), li van suggerir i oferir atencions farmacològiques... per tal d'alleujar-li "el seu mal de peus" (les seves depressions). 

Segons sembla, ningú es va adonar, o ningú es va atrevir a dir, que el problema no estava "en ella", sinó "en les sabates". Bé, com que moltes altres vegades que he parlat de les depressions de la meva mare, ja he parlat també d'això "de les sabates petites", avui ho deixo aquí.

Una altra cosa, és clar, era quina era l'alternativa. Aquesta ja és una altra història, i ben complicada. Però el fet de no suggerir jo cap alternativa no invalida el que he dit: "que ella vivia amb un important mal de peus a causa de les sabates". I no només a causa de les sabates, sinó també a causa de tots els psicofàrmacs que es va anar prenent, dels quals no hi va haver mai cap indici que tinguessin algun efecte positiu (mentre que, en canvi, els seus efectes secundaris, negatius, eren molt importants).

Algunes vegades, parlant d'ella, o de les depressions d'alguna altra persona, o de les depressions en general, ja he fet servir algun exemple relacionat amb el mal de peus, perquè trobo que pot facilitar imatges força gràfiques. 

A més, resulta que fer servir exemples com aquest, "de sabates", en el seu cas té una curiositat afegida. Perquè ella va patir realment mal de peus, físic. Primer, a causa d'anar amb sabates massa petites, i després, a causa dels peus deformats com a resultat dels anys durant els quals havia fet servir sabates petites.

Això venia de la seva educació familiar (o "mala educació"). La seva mare considerava que les noies amb els peus grans no eren bufones, i com que les seves filles no tenien els peus petits, les feia anar amb sabates més petites del que els corresponia. La germana de la meva mare explica que, quan es va casar, a l'alliberar-se de la supervisió materna, va començar a fer servir sabates dos números més grans que abans.

En canvi, no tinc clar que la meva mare s'alliberés de manera tan ràpida de la influència d'aquella mania materna. Una mania de resultats òbviament "torturadors", encara que aquesta no fos la intenció. Sí que recordo bé, en canvi, que quan vaig tornar a viure amb ella, quan ella ja tenia seixanta-sis anys, com que es queixava de mal de peus, de vegades havia intentat convèncer-la que fes servir sabates més còmodes de les que feia servir. 

I també recordo que, llavors, a ella li era fàcil posar-hi objeccions, com si encara li quedés alguna cosa de la mania "dels peus bufons" de la seva mare. (2)

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 27-4-2016
(2) Encara hi havia una altra possible explicació, de tipus religiós, per a aquella tossuderia seva, però avui és millor deixar-ho estar, per no complicar massa la cosa.

Viure amb por

https://horitzontal.blogspot.com/2025/07/viure-amb-por.html

La Villa Maria de Vallvidrera i la IA

https://senseseny.blogspot.com/2025/06/la-villa-maria-i-la-ia.html

Recerques limitades

https://senseseny.blogspot.com/2025/06/recerques-limitades.html

Dues històries

"L'error més comú en la gestió empresarial és actuar sobre els símptomes i no sobre les causes." Oriol Montanyà (La Vanguardia, 23/2/2024)

Hi ha històries que em recorden molt altres històries, de vegades històries familiars, de vegades històries de fa temps, però alhora emocionalment properes. 

Per exemple, la història de la Marina em fa pensar en la història de la meva mare, amb independència dels aspectes diferents, propis, de cada una de les dues històries. La coincidència, el que per a mi ho és, és sobretot el que explico al final d'aquest text:

https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/la-marina-dues-incidencies.html

I si la història de la Marina és una història real, el següent text és sobre el mateix tema, però amb una història inventada:

https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/els-peus.html

Paulino Aguilera Saumell

https://senseseny.blogspot.com/2025/03/paulino-aguilera-saumell.html

Revisió de sumaris

https://senseseny.blogspot.com/2025/03/revisio-de-sumaris.html

Josep Badia Martí. Causa 029658

https://senseseny.blogspot.com/2025/02/josep-badia-marti-causa-029658-1.html

Una altra història de borratges

https://passavolant.blogspot.com/2025/02/una-altra-historia-de-borratges.html

Josep Aguilera Saumell

https://senseseny.blogspot.com/2025/01/josep-aguilera-saumell.html

La foto

Les fotos antigues de casament eren fotos estudiades, no espontànies, fetes per fotògrafs professionals. En general, eren fotos que deien més del fotògraf que dels fotografiats, ja que era habitual que el fotògraf fos qui organitzés l'escena, indiqués les ubicacions i les postures, la direcció de les mirades, etc.

Crec que quan mirem una foto d'algú conegut, qualsevol comentari que puguem fer a partir de la foto està condicionat per allò que sabem d'aquesta persona, allò que sentim en relació amb ella. Tan condicionat que allò que diem té més a veure amb allò que sabem que amb allò que es veu a la foto.

Crec que aquest condicionament és una variable de la nostra eventual opinió sobre "qui sigui" que surti a una foto, conegut o no. És a dir, la foto de qualsevol desconegut la veiem de manera inevitable a través del vidre de la nostra manera de ser, la nostra història, experiència, prejudicis, etc. En la nostra emoció o opinió davant la foto, hi ha més de nosaltres que de l'altre. Per això és normal que, d'una mateixa foto, diferents persones en facin diferents lectures (i alhora la foto els generi diferents sentiments).

Crec també que "una foto és una foto", i que diferents fotos d'una mateixa persona (coneguda o no), poden generar cada una diferents emocions i opinions, totes igualment subjectives (i poc fiables). Perquè les persones no som fotos, instants, sinó biografies, recorreguts, existències canviants i complexes.

Per tant, comentar el que ens suggereix una foto d'aquestes és una forma de participar en un entreteniment, en un joc. Un joc que sens dubte pot ser un entreteniment divertit, perquè té un doble atractiu: el del joc, i el de l'activitat especulativa, fantasiosa.

De manera desordenada, només embastada, durant una reunió familiar amb germans penso en aquestes coses, quan un proposa que cadascú digui el que li suggereix una foto del casament dels pares.

M'agrada escoltar el que diu cadascú, però quan arriba el meu torn prefereixo no dir res. D'una banda, perquè no em sento còmode en aquests casos i, d'una altra, perquè allò que de mica en mica em va venint al cap m'adono que no és fàcil resumir-ho en una intervenció breu, que seria el que tocaria. 

Ara, escrivint, em sento més còmode i segur.