Una intuïció de fa quaranta-sis anys

"Quin sentit té intentar curar una persona si se la manté en el mateix lloc que l'emmalalteix?" Monique Begin (1)

Quan jo tenia uns vint-i-cinc anys, i la meva mare uns cinquanta, li vaig dir que, des del meu punt de vista, els seus problemes emocionals tenien a veure amb el seu matrimoni. Potser vaig ser molt agosarat, segur que sí, perquè els meus coneixements sobre el tema de les depressions eren menys que mínims; només intuïtius, sense cap base sòlida.

Quinze anys després, quan vaig tornar al domicili familiar, aquell pensament meu s'havia anat consolidant. Llavors, fins i tot la meva mare el compartia, si més no en part, o a estones. D'altra banda, la diferència més gran, amb quinze anys enrere, era que la relació entre els meus pares havia canviat completament. Ell, llavors, estava afectat per l'Alzheimer, en un estat ja bastant avançat, i ella, abans subordinada, havia anat agafant protagonisme.

Aquell canvi de rols, en la relació entre ells, va repercutir en els estats d'ànim de la meva mare: va iniciar una etapa d'estabilitat sostinguda. Una estabilitat que no havia gaudit des que, uns anys després de casar-se, van començar les seves oscil.lacions emocionals.

Durant els anys que llavors vaig viure amb ella, fins que va morir, vaig començar a llegir, cada vegada amb més interès, textos sobre les depressions i la bipolaritat. I des de llavors, ho he seguit fent.

Malgrat aquesta acumulació de lectures, em segueixo considerant molt ignorant, sobretot en relació amb la cosa biològica associada als estats depressius. Per exemple, d'entrada, si no ho repasso, encara em faig un embolic, amb les diferents generacions d'antidepressius.

El canvi més gran meu és que, aquella intuïció de quan tenia vint-i-cinc anys (o vint-i-tres, no ho recordo), ara, ja amb més de setanta anys, la puc acompanyar de moltes evidències (les de les històries que he anat coneixent), i amb el contingut de les moltes lectures acumulades, entre les quals també n'he trobat que argumenten, de manera raonada, aquesta explicació biogràfica en casos com el de la meva mare. És a dir: avui puc dir que aquella antiga intuïció meva considero que era correcta. Potser "per casualitat", tenint en compte la meva gran ignorància, llavors, sobre el tema. Però era correcta.

Les vides difícils, sota pressió, poden provocar estats depressius, i voler "curar" aquestes depressions, en lloc de fent canvis en la pròpia vida, amb medicaments, no té cap sentit, per molt que la majoria de psiquiatres afirmin el contrari. 

La meva mare va ser una víctima de la manera de pensar dels psiquiatres, tots, amb els quals va estar relacionada.

--
(1) El Periódico, 4/2/2025. Monique Begin va ser ministra de Salut del Canadà.

La Cristina, l'Eva, la meva mare

"Decirle a la gente que la depresión es un trastorno biológico puede parecer lo más benévolo (...) Puede mitigar los sentimientos de culpa y vergüenza durante un periodo corto de tiempo, pero, a largo plazo, arrastra a las personas a un sentimiento de impotencia, destruye su confianza, debilita su autonomía, les da expectativas poco realistas sobre el poder de las medicinas y mina sus propios esfuerzos por cambiar sus vidas." Joanna Moncrieff (1)

Vaig conèixer la Cristina i, més endavant, vaig conèixer l'Eva. Les seves històries eren semblants, amb un mateix patró: vides sense problemes emocionals rellevants abans de casar-se i, després, un cop casades, vides difícils, sota una pressió creixent. Una pressió que de mica en mica les va anar minant: se sentien desbordades, disminuïdes, atrapades. A poc a poc, es van anar enfonsant en un estat depressiu. I aquest estat depressiu es va anar consolidant.

Van passar temps, en aquest estat "gris", fred. Sense delit, i amb la sensació de tenir damunt una càrrega insuportable. Fins que un dia van començar a recuperar la seva anterior normalitat.

Però llavors, de manera inesperada, se'n van anar a l'altre extrem, a uns estats eufòrics amb diferents graus de descontrol. Se sentien immensament felices, omnipotents. La seva activitat era constant, no paraven, dormien cada cop menys. Fins que, exhaustes, sense energia, van tornar a caure en el pou de la depressió. 

A partir de llavors, la seva normalitat "d'abans de casades", quan la recuperaven, tenia una durada efímera. Vivien amb por, sacsejades, entre les depressions i les eufòries, sense que hi trobessin una explicació, a aquelles oscil.lacions.

En els dos casos, els diagnòstics dels professionals primer van ser "depressió de caràcter endogen", orgànic. Després, hi van afegir l'etiqueta de la bipolaritat, també d'origen orgànic. Com que era un problema orgànic, biològic, el remei que els van prescriure va ser medicació. Una medicació que, en cap dels dos casos, no ha complert les expectatives que hi havien posat els professionals. Unes expectatives que elles, més o menys convençudes, d'entrada també havien tingut. 

La realitat és que aquest abordatge farmacològic no ha servit perquè assolissin una mica d'estabilitat. En absolut. Totes dues han seguit amb les oscil.lacions, i alhora, patint els efectes secundaris, importants, severs, d'aquests medicaments.

Són dues històries semblants a la de la meva mare. Ella, la meva mare, va tenir una vida sense problemes emocionals, abans de casar-se. Després, ja casada, amb una pressió matrimonial i familiar creixent, van començar els problemes. Van arribar, primer, els estats depressius, i després, algunes eufòries. Els professionals també estaven convençuts de "l'explicació biològica", com a causa de les seves desregulacions emocionals. I per tant, també com en el cas de la Cristina i l'Eva, com que el seu "era un problema de la química del cervell", només li van oferir, fins que es va morir, medicació per tal de corregir "l'anomalia".

Ella, al final de tot, encara va tenir sort: quan "l'anomalia biogràfica" va desaparèixer, és a dir, quan el meu pare, a causa de l'Alzheimer, va deixar de ser la persona que havia sigut (i quan després va morir), ella encara va poder gaudir d'uns anys bons, emocionalment estables. Uns anys que encara haurien pogut ser millors, si no s'hagués seguit prenent els medicaments que es prenia, amb un munt d'efectes secundaris severs. Que es seguia prenent perquè, el psiquiatre que llavors tenia, estava convençut que s'havia estabilitzat gràcies a la medicació. (2)

Aquell psiquiatre era incapaç de pensar d'una altra manera. Era incapaç de renunciar a la seva "crença biologista", una creença acompanyada del desinterès, o fins i tot menyspreu, i no penso que exageri, per les influències biogràfiques en casos com el de la meva mare. I com en els de la Cristina i l'Eva.

--
(1) El mito de los antidepresivos. Editorial Almuzara, 2025 (p. 57)
(2) Com sempre recordo en aquests casos, no és que estigui en contra dels medicaments psicoactius: considero que, de vegades, poden ser útils. El que he explicat avui són tres casos en què es combinen el fonamentalisme biològic, la ceguesa biogràfica, la incapacitat de canviar de criteri quan la realitat mostra que el que s'està fent no funciona, i la frivolitat (o sobergueria, menyspreu, etc.), quan un cop palesa la inefectivitat, es segueix "obligant" els afectats a prendre's els medicaments, uns medicaments que, amb els seus efectes secundaris, els fan la vida encara més desgraciada.

Víctimes i culpables

"Culpable: 1. Que ha comès voluntàriament una falta. 2. Que té la culpa d’alguna cosa." DIEC

Quan parlo dels problemes emocionals de la meva mare, relacionant-los, entre altres coses (no només) amb el seu model de matrimoni, hi ha qui interpreta la meva exposició com una acusació cap al meu pare. Com si jo digués que ell, el meu pare, el seu marit, fos el culpable dels problemes emocionals de la meva mare.

No nego que temps enrere de vegades ho hagués pensat (i dit). Però de la mateixa manera que ho reconec, també dic que aquest punt de vista el vaig abandonar fa molt. Que abans que morissin ells, des de molt abans, la meva visió ja era una altra. Semblant a la d'ara, amb la paraula "culpabilitat" desterrada.

Suposo que si a algú el confonen els meus plantejaments quan parlo d'ells, quan parlo d'aquest tema, és perquè la paraula "víctima" sí que la utilitzo. La utilitzava i la segueixo utilitzant, perquè em sembla imprescindible. Com que la utilitzo, m'imagino que hi ha persones que al sentir parlar de víctimes sobreentenen que també hi ha d'haver culpables. I encara que en aquest cas (en un cas com aquest), alhora jo aclareixi (o ho intenti) que aquest no és ni el meu pensament ni el meu sentiment, suposo que no ho entenen. I per tant (suposo que inevitablement), no em creuen.

Jo no considero el meu pare culpable dels problemes de la meva mare. El que sí que argumento és que ell, com a home i marit (educat per tal que interpretés un determinat paper, i per tant fins a un cert punt "presoner d'aquell paper"), vivia dins "d'un sistema culpable". Un sistema (social, religiós, familiar) indiscutiblement culpable, en la mesura que aquell sistema defensava la inferioritat i subordinació de les dones.

De fet, una altra forma d'exposar això que dic és dir que el meu pare, al capdavall, també era una víctima d'aquella societat masclista, ja que l'educació rebuda i la pressió de l'entorn feien molt difícil, que els homes, els marits com ell, poguessin tenir una mirada més atenta i igualitària cap a les dones.

Amb una educació diferent, és obvi que el meu pare hauria sigut diferent. Igual que la meva mare, que amb una educació diferent, ella també hauria sigut diferent. I amb aquestes imaginàries educacions diferents i creences socials diferents (rols, expectatives, etc.), si igualment s'haguessin casat, la seva relació hauria sigut també diferent.

Millor? Seria gratuït que afirmés que sí. L'únic que puc dir, perquè és del que estic convençut, és que una educació que no fomenti la subordinació, sinó que fomenti una relació d'igualtat entre les dones i els homes, facilita a les dones "que les seves vides puguin ser millors", menys infelices. No els garanteix res, però els amplia "les possibilitats de felicitat".

Que després les possibilitats es converteixin en realitats, aquesta ja és una altra història, en la qual intervenen molts altres factors i sovint diferents atzars.

El regal de la Marina

Li diré així, Marina. La vaig conèixer en una trobada amb altra gent. Era especial, cridava l'atenció, tant per la seva forma de ser, d'expressar-se, molt extravertida, com pel que explicava, sobre la seva vida, una vida molt complicada.

Després, un altre dia, vam quedar sols i vam parlar molta estona. O més ben dit, ella va parlar molt. Va arribar un moment que em va preguntar si m'avorria, amb el relat de la seva vida, i li vaig dir que en absolut. Que al contrari, que m'agradava escoltar-la, perquè el que deia em feia pensar en la meva mare.

Després vam parlar algunes vegades per telèfon. Eren trucades espaiades, perquè quan ella entra en una fase depressiva, desapareix, deixa d'existir. Durant aquestes telefonades, parlàvem del mateix, de la seva vida, de les seves dificultats actuals, de la seva inestabilitat emocional, dels seus estats depressius, que ella relaciona amb les coses que li han passat i li van passant. Em parlava també de la seva mala experiència amb la medicació, de la qual, malgrat els canvis que li han anat fent, diu que n'ha patit molts efectes adversos, i cap de positiu.

Un dia, durant una d'aquestes converses, li vaig dir que escriure, a mi, m'ajudava a ordenar-me les idees. Vam parlar d'això, de la utilitat que pot tenir escriure. I parlant-ne, em va preguntar què escrivia jo, i llavors em vaig referir (em va semblar una referència escaient, tenint en compte les nostres converses), als meus escrits sobre la meva mare.

Un altre dia em va preguntar si el que jo havia escrit sobre la meva mare es podia llegir. Li vaig dir que sí, però que no creia que, a una persona en la seva situació, aquells escrits li poguessin ser útils. Que potser ho podien ser a persones de l'entorn d'algú amb problemes depressius, per tal que pogués entendre una mica aquests estats. I potser també, a una persona interessada en la vida de les dones casades durant el nacionalcatolicisme, com un testimoni concret en relació amb aquells anys. Malgrat no animar-la gens, ella va insistir, i al final li vaig enviar l'enllaç d'on estan els escrits. (1)

Va tornar a passar el temps, a causa d'una altra sotragada depressiva seva. Un dia, em va tornar a trucar, i em va dir que li agradaria tornar a quedar, que ja s'havia llegit tot "el llibre" i li agradaria parlar-ne. Vam tornar a quedar. Em va dir que li havia agradat i interessat molt, que s'havia sentit molt identificada amb el que jo explicava de la meva mare. I no m'ho va dir només d'una manera general, sinó també detallada; es va anar referint a parts concretes, fins i tot dient-me'n frases. Alhora, el que em deia ho anava relacionant amb la seva pròpia biografia: la difícil relació amb el marit, pel qual no se sentia valorada, la incomprensió de part de la gent del seu entorn a causa de la seva manera de ser vital i extravertida, "exagerada", els problemes amb la medicació, la sensació de no sentir-se entesa pels professionals...

Va elogiar el que havia fet, el que havia escrit. Em va sorprendre, aquesta valoració tan positiva seva, perquè d'ella no m'ho esperava en absolut. De fet, havia pensat que ni tan sols ho llegiria, i que el tema quedaria oblidat, que no en parlaríem més, d'aquest text.

Dic que em va sorprendre perquè de retorns positius, alguns molt positius, sí que n'he tingut; tinc la gran sort que de vegades ha sigut així, de vegades també per part d'algun professional de la salut mental, o de persones de qui, com a lectores, valoro els seus criteris i exigències literàries. Però amb ella ha sigut la primera vegada que, una persona "afectada" de manera important, amb una vida i problemes severs semblants als de la meva mare, m'ha dit una cosa així.

M'ha agradat, és clar. Ha sigut un gran regal, el que m'ha fet la Marina. Inesperat i bonic.

--
(1) Vaig parlar d'aquest tema fa uns dies, "Ni el recomano ni en faig propaganda":
https://442m.blogspot.com/2025/10/ni-el-recomano-ni-en-faig-propaganda.html

Resar

Quan hi ha un problema i es parla de què es pot fer per mirar de resoldre'l o alleujar-lo, si algú esmenta l'opció de resar, no em sobta, perquè em vaig criar en una família religiosa, amb una mare convençuda del poder real de les oracions. No em sobta i, en aquests casos, procuro no dir res, encara que com a bon descregut estigui convençut de la inutilitat de les oracions, amb la finalitat de resoldre problemes.

Si no és només una conversa sobre aquest tema en general, sinó que a més jo estic directament involucrat en la  història, també procuro no dir res. Perquè sé que el que diria ni serviria en relació amb el problema (que és el que importa), ni facilitaria la relació (cosa important), amb les altres persones implicades i que potser confien en les oracions com una manera realista de contribuir, en alguna mesura, a resoldre el problema.

No tinc res en contra de la gent que pensa d'aquesta manera, però sí que m'incomoda una mica que aquest convenciment seu l'exposin en segons quins moments. Considero que, de vegades, encara que una persona  estigui convençuda de la importància i eficàcia de les oracions, en segons quins llocs o circumstàncies seria preferible que s'abstingués de manifestar-ho. Perquè a més, no dir res no li impedeix alhora resar, és a dir, fer realment allò que creu que és efectiu.

Aquesta eventual incomoditat meva no només té relació, tal com ja he dit, amb el fet de ser jo una persona del tot descreguda pel que fa a la cosa religiosa en general i, en concret, a la inutilitat de les oracions "com a manera de resoldre problemes". Perquè de coses inútils tots en fem, de manera que cal ser tolerant, amb les inutilitats dels altres.

No, la meva incomoditat va per una altra banda. Ve, sobretot, del fet que, alguna vegada, m'he trobat que "resar com a forma de contribució" potser era l'excusa per relativitzar, o autojustificar, "la no participació" en intervencions més terrenals, "no sobrenaturals".

Per dir-ho d'una altra manera: si dues persones estan en una barca que té un forat pel qual va entrant aigua, i una resa perquè la barca no s'acabi enfonsant, mentre l'altra procura tapar el forat, alhora que va recollint l'aigua acumulada i la va llençant al mar, les dues poden estar igualment convençudes que estan contribuint al fet que la barca no s'enfonsi. Però a banda dels convenciments, la realitat és que només una de les dues persones està intentant, "de manera efectiva", que la barca no s'enfonsi. Esclar, també es pot tenir en compte la possibilitat d'un "miracle", fruit de les oracions del que resa, però en principi, els miracles no són gaire freqüents.

Com més gran et fas, més coses vius, i algunes, de vegades es poden assemblar a la de la barca foradada. De fet, jo m'hi he trobat, per això en parlo. I per això deia al principi que, de vegades, quan hi ha problemes (i amb més motiu si hi ha segons quins precedents, per exemple de barques foradades), és millor ser discret i, encara que un tingui una gran fe, absoluta, en el poder de les oracions, pot ser preferible, seria desitjable, que no es parlés d'oracions. Perquè pot passar que parlar-ne grinyoli una mica (o molt), no per la cosa de les oracions, sinó per la del moment o context.

Escric tot això pensant en històries familiars. Ara, el que tocaria, potser, per fer-ho més clar, seria posar exemples. Però no ho faré, perquè penso que, amb el que he dit, és suficient.

Llençar, conservar

Abandonar, llençar... recollir, guardar, conservar. Per exemple, papers familiars. De tant en tant hi torno, als papers de la meva mare que vaig decidir conservar quan ella va morir. Entre aquests papers n'hi havia de diferents tipus: escrits d'ella, cartes que havia rebut, cartes que semblava que pensava enviar, o que potser eren esborranys de cartes enviades, agendes amb anotacions, cartes publicades als diaris, documents de diferents tipus, algunes escriptures...

També hi havia papers relacionats amb altres persones de la família. D'aquests també en vaig conservar. Alguns, després, els vaig donar a qui em va semblar que li podien interessar. Altres encara els guardo.

De vegades, amb els germans, recordem coses de la nostra mare, o li atribuïm opinions, intencions, segons la idea i els records que cadascú té d'ella. Jo també ho faig. Sobre els records, tinc presents històries relacionades amb alguns dels seus papers.

Fa poc hi he tornat a pensar, en alguns d'aquells papers. Ha sigut amb motiu d'unes converses familiars. He pensat sobretot en uns papers concrets, relacionats amb una persona que, de la "galeria de preocupacions de la meva mare", una galeria molt extensa, potser era la persona que li generava més inquietud i preocupació.

Abandonar, llençar, recollir, guardar... Tal com he dit, fa anys vaig optar per guardar papers. I haver-los guardat, saber que existeixen, que els tinc a tal lloc, sobretot alguns en concret, avui em permet, amb més facilitat, o amb més intensitat, tenir present, per exemple, aquella preocupació concreta de la meva mare que he esmentat. Aquella persona.

Judicis sumaríssims i denunciants

https://senseseny.blogspot.com/2025/10/judicis-sumarissims-i-denunciants.html

Entendre no ha de ser compartir

Fa dies amb un germà vam parlar del nostre pare, del final de la seva vida. Entre altres coses, jo li vaig dir el que moltes vegades dic en aquests casos (parlant o escrivint). Que sense fer res que ho provoqués, el nostre pare segurament hauria pogut morir abans del que va morir. I que si hagués sigut així, s'hauria estalviat una part del seu llarg calvari. Ho subratllo com sempre que parlo d'això: sense fer res per provocar-li la mort, només "no fent" en algun moment de crisi.

Li vaig explicar això, i també això altre (que sovint també afegeixo quan parlo d'aquest tema): que a mi em pesa, el fet de, llavors, haver contribuït a l'allargament de la seva vida. Haver-hi contribuït amb el paper que feia aleshores a casa dels meus pares. Perquè no m'agradava, em costava d'entendre (o més que d'entendre, d'acceptar), que aquelles ocasions no s'aprofitessin, que no hi hagués aquest tipus de compassió cap al nostre pare (la paraula compassió em sembla la més escaient). El cas, però, és que malgrat el meu malestar, no m'hi oposava. Callava.

Converses com aquesta, amb germans o altres familiars, ja les he tingut altres vegades. Si ara en torno a parlar és perquè, aquesta vegada, hi va haver una cosa diferent. 

Després de la meva explicació, aquest germà em va dir "que no ho entenia", allò que li explicava del meu malestar. M'ho va repetir, que no ho entenia. Em va sobtar, perquè entenc que algú pugui no compartir els teus sentiments i maneres de pensar. És normal. Però em va sorprendre "que no entengués" el que li havia explicat. 

No és que no pugui entendre "la seva incomprensió", perquè per entendre una cosa només has de fer l'esforç d'intentar posar-te en la posició de l'altre. I si ho faig, en aquest cas, crec que puc entendre perquè aquest germà em va dir que no m'entenia. Suposo, considero, que té a veure amb les seves creences religioses.

Durant aquesta conversa, en relació amb el final de la vida del nostre pare, també em va dir que ell no voldria acabar com el nostre pare, que allò no ho volia ningú. Però que en el que havia passat, quan passava, i si ara hi pensa, hi veu "un misteri". No sé si ho va dir exactament tal com ho dic, m'hauria agradat recordar exactament les seves paraules, però crec que la idea era aquesta, la del misteri (i amb aquesta paraula explícita), lligat a una dimensió sobrenatural insinuada (però sense que pronunciés la paraula Déu).

En canvi, en lloc de misteris, jo només veia un home, el nostre pare, maltractat per la malaltia, amb la demència molt avançada, despersonalitzat, "desintegrat", desconnectat del món, absolutament dependent... Un home "que havia sigut el nostre pare", i que del que havia sigut, d'aquell pare, llavors només en quedava allò, un cos "deshabitat" i alhora torturat, amb mals físics dels quals ja ni tan sols tenia la capacitat de queixar-se'n, de manera que ni podies imaginar la possible intensitat, invasivitat, d'aquells mals (perquè la desaparició de la ment no comporta forçosament la desaparició del dolor).

Jo veia, vivia, sentia això. Des de la meva falta absoluta de dimensió sobrenatural, ho vivia així (i ho recordo i revisc així). No hi veia cap situació de misteri, sinó un drama absolut, i molt concret. "Passava allò". Amb el nostre pare passava allò, i t'hi havies de posicionar d'alguna manera (inhibir-se també era posicionar-se). I el que a mi em pesava, i em pesa encara ara, tal com ja he dit, és el meu posicionament i comportament llavors, la sensació, el pensament, d'haver abandonat el nostre pare, d'haver-lo traït, en el moment més difícil de la seva vida.

Tal com jo ho visc, ho sento, el vam "abandonar" a través "d'aquell cuidar" (perquè atencions les tenia totes), a través d'aquell cuidar que de vegades el que feia era, quan la mort en algun moment el rondava, impedir que se'l pogués endur. Se li barrava el pas, a aquella oportunitat de morir, i ell havia de seguir amb el seu calvari.

Jo, llavors, vaig tenir el meu paper (la meva passivitat i silenci), i és sobretot d'aquest paper meu, del que parlo quan parlo d'això. Els altres (sigui dit de passada, no conec cap germà que m'hagi transmès cap sentiment semblant), és cosa seva. 

Per acabar: de la nostra mare, com a responsable principal i, per tant, també  condicionadora principal d'allò que llavors es feia, es podia fer i es deixava de fer, ja n'he parlat alguna vegada. Avui, del que volia parlar era només del que he parlat.

Cadascú

"El passat és allò que recordes, allò que imagines que recordes, allò que vols recordar o allò que simules recordar." Harold Pinter (1) 

En relació amb la nostra mare, com era, quina va ser la seva vida, cada fill té uns records, un relat, una història, i alhora, unes opinions basades en el seu relat. És normal que sigui així, perquè, d'una banda, totes les històries són reconstruccions del passat, d'un passat que a més, en aquest cas, cada vegada queda més lluny. 

D'una altra banda, les històries que va viure cadascú no van ser sempre les mateixes. De vegades uns hi érem i uns altres no. I a més, encara que de vegades coincidíssim en un mateix moment i lloc, el que vèiem i sentíem cadascú podia ser molt diferent, perquè estava filtrat per les nostres maneres de ser.

El resultat d'aquestes variables o condicionants és que avui no hi ha, no hi pot haver, una única història de la nostra mare, sinó tantes històries com germans som (a més de les respectives històries de les altres persones que la van conèixer).

I per descomptat, cap d'aquestes històries seria la història de la nostra mare "amb la qual ella s'identificaria", la que ella sentiria com a pròpia i explicaria.

A partir d'aquí, és obvi que l'eventual pretensió, avui, per part d'algú, de tenir l'únic relat legítim sobre ella i la seva vida seria absurda. 

Alhora, i de manera coherent, entra dintre de la més absoluta normalitat que hi hagi germans que no estiguin d'acord amb el relat d'altres germans. És normal, perquè la relació de cada fill amb ella va ser diferent. 

Van ser diferents les etapes i els moments que vam compartir amb ella. I també era diferent la manera com, cadascú, rebia o sentia el que compartia, a causa dels seus lligams emocionals amb ella. I la manera com, després, anava processant o gestionant el que havia viscut, perquè aquesta manera estava condicionada per la pròpia manera de ser, els propis valors, les pròpies creences... 

Moltes variables, massa, que fan evident que, un relat coincident, és inimaginable.

--
(1) Trobat a Rodamots.cat

Equivocacions

M'he equivocat molt. De vegades dic que és el que més he fet, al llarg de la vida: equivocar-me. No sé si només és una frase, o també és veritat. El que sí que és veritat és que m'he equivocat moltes vegades.

De moltes equivocacions haig d'assumir que no me n'he adonat, les ignoro, però tinc clar que han existit. Com que no me n'he adonat, no hi he pogut pensar.

De les que n'he sigut conscient, perquè me n'he adonat, o perquè algú me les ha fet veure, primer he procurat pensar-hi i, després, si ha sigut possible, he procurat disculpar-me. I si era necessari, i alhora possible, he intentat reparar el que toqués reparar.

Bé, potser he exagerat: el que he dit és el que m'hauria agradat fer sempre en aquests casos, però no puc assegurar que hagi sigut sempre així. De fet, alguna vegada no ha sigut així, no m'he atrevit, no he tingut coratge... Això també m'ha passat.

Relacionat amb les equivocacions de les quals m'han avisat, hi ha també aquells casos en què m'han indicat una equivocació i que jo, quan hi he pensat, he considerat que no ho era. En algun d'aquests casos, malgrat tot, de vegades he optat per reconèixer aquella equivocació que se m'atribuïa, i que per a mi no ho era. De vegades, en aquell moment, m'ha semblat que era la millor alternativa, de cara a resoldre alguna situació incòmoda.

Altres vegades no. Davant d'algun d'aquests comentaris, encara m'he refermat més en la meva postura, de vegades fins al punt d'arribar a situacions tibants. En aquests casos, he actuat així perquè m'ha semblat que la veritable equivocació, llavors, hauria sigut cedir, donar la raó a l'altre.

Això últim que he explicat m'ha passat en tots els àmbits. També en el familiar: de vegades m'han atribuït equivocacions que jo considerava que no ho eren. Llavors, alguna vegada he cedit, he reconegut una d'aquestes "presumptes equivocacions"; ho he fet per facilitar la relació. Però en altres casos no he cedit. Fins i tot quan el resultat ha sigut el deteriorament de la relació.

Ara, quan fa vint anys que va morir la meva mare, penso en això un altre cop. Hi penso en relació amb el text que vaig escriure sobre ella fa uns anys, i que a alguns familiars els va molestar (algú fins i tot va considerar que no tenia dret a escriure el que havia escrit). Entenia i entenc les seves raons, però no les comparteixo.

Com que d'aquest tema n'he parlat unes quantes vegades, i quan ho he fet ja he argumentat la meva postura, ara no em repetiré.

De fet, només volia dir això: vint anys després de la mort de la meva mare, i uns set des que vaig escriure aquell text, continuo pensant el mateix. I m'agrada dir-ho un cop més. Per tal de recordar, i recordar-me, que després dels anys que han passat des de llavors, no he canviat gens d'opinió.

Ni el recomano ni en faig propaganda

No he recomanat mai a ningú afectat per una depressió (seva o d'algun conegut) que llegís el text que vaig escriure fa uns anys sobre la meva mare i les seves depressions. No he fet mai aquesta recomanació perquè, en aquests casos, dubto de la seva utilitat.

No és que pensi que el text no pugui tenir cap utilitat. Penso que sí, però d'un altre tipus. D'una banda, crec que el text ofereix una visió de les circumstàncies, els condicionants, les pressions, etc., que caracteritzaven la vida de la majoria de les dones de la generació de la meva mare, sobretot les que van fer vides de casades. 

I d'una altra banda, el text ofereix, si és que a algú li interessa, la possibilitat de conèixer el meu punt de vista (això ben subratllat, "el meu punt de vista"), sobre qui va ser la meva mare i quina va ser la seva vida. 

La "no recomanació" que he dit, a la vegada, s'emmarca en una actitud meva considero que en general força discreta, en relació amb aquest text. De vegades, fins i tot no n'he parlat en ocasions en què hauria sigut escaient, o normal, que ho fes. Cosa que, d'altra banda, algunes persones algun cop m'han retret, perquè hi ha qui m'ha anat insistint, en relació amb què hauria de fer gestions perquè el text fos més conegut, perquè fos publicat.

He dit que no he recomanat mai aquest text a una persona afectada per una depressió. No només això: si alguna vegada algú amb una depressió (o que pensava en algú que en patia alguna), s'ha assabentat de la seva existència, i llavors ha demostrat algun interès pel text, i m'ho ha dit, jo li he dit, de manera clara, que dubtava que li pogués ser d'alguna utilitat. És a dir, en aquests casos, com a norma, en lloc de facilitar la lectura del text, més aviat he optat per intentar desactivar l'eventual interès per llegir-lo.

Encara més. En altres contextos, alguna vegada, poques, he parlat de l'existència d'aquest text a algú, i si llavors aquesta persona ha demostrat interès per poder-lo llegir, normalment no m'he afanyat a dir-li com fer-ho. Només si més endavant un altre dia m'ho ha recordat, llavors li ho he dit. I si no m'ho ha recordat, el tema en general ha quedat oblidat (m'ha passat diferents vegades).

Per sort, aquesta actitud meva "distant" m'és fàcil, perquè el meu interès perquè la gent s'interessi pel que escric diguem que és relatiu (pel que escric en general, no només en relació amb aquest text). Entenc que això que dic potser no és fàcil d'entendre, perquè se suposa que, si escrius, és perquè vols que algú pugui llegir el que has escrit. De fet, també és el meu cas. Però alhora, no sé per què, hi ha aquest distanciament, aquesta actitud de relatiu desinterès, o de no sé què... 

És un distanciament que, a la vegada que per una banda potser em limita, per una altra banda sento que em protegeix (d'entrada, de la meva pròpia tonteria narcisista). Vaja, que és un "deseiximent" que, en definitiva, em dona una gran seguretat i tranquil.litat.

M'agrada molt escriure, i tinc la sort de poder-ho fer des d'aquesta posició, d'aquesta manera de ser. I en aquest sentit, a més de tranquil, em sento afortunat.

Obsessions i compulsions

https://horitzontal.blogspot.com/2025/10/obsessions-i-compulsions.html

Pilar i Mercedes

https://senseseny.blogspot.com/2025/09/pilar-i-mercedes.html

El requetè de plom

https://senseseny.blogspot.com/2025/09/el-requete.html

Foses comunes

(guerra i postguerra)

https://senseseny.blogspot.com/2025/08/foses-comunes.html

Silencis

(guerra i postguerra)

https://senseseny.blogspot.com/2025/08/silencis.html

Franco, Montserrat, mossèn Nonell...

Franco a la cripta del Terç de Requetès
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/franco-la-cripta-del-terc-de-requetes.html

Salvador Nonell
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/salvador-nonell.html

L'Església del Sagrat Cor
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/lesglesia-del-sagrat-cor.html

La Victòria, la camisa i el meu pare

"Em vull vestir i no sé posar-me la camisa. Com es posa una camisa? Com es posa el braç a dins de la màniga? En quina posició haig de posar la camisa? Com haig de moure el braç? De vegades, després d'una bona estona, al final ho aconsegueixo, però altres vegades no i, llavors, acabo llençant la camisa, els pantalons, el vestit o el que sigui, i em sento molt malament, una inútil.

"Altres coses, abans també automàtiques i igual de fàcils, ara també em són força difícils, o impossibles: cordar-me les sabates, tancar una cremallera, posar-me un mocador al coll... El dia a dia meu cada vegada és més difícil. Sóc conscient que el que ara em passa és a causa de la malaltia, de la degradació de les connexions del cervell. 

"Quan ja sabia el diagnòstic, insegura i atemorida, durant un temps no en parlava amb ningú. Però quan vaig decidir explicar-ho a la gent amb qui tenia més relació i confiança, em vaig sentir alleujada: El que em passa és que tinc Alzheimer."

La Victòria fa aquesta explicació de manera pausada, clara, sorprenentment fàcil, amb naturalitat. Com si en lloc d'estar parlant d'ella, del seu drama, de tot això tan difícil d'assimilar i viure, estigués parlant d'una altra persona. A més, tota l'estona conserva un petit somriure als llavis, malgrat un vel de tristesa als ulls.

Tant el que diu com la manera com ho diu, em recorda molt les explicacions públiques de l'actriu Carme Elias. La Victòria se sent molt identificada amb la Carme Elias. Li agraeix la seva valentia, que hagi tingut el coratge de fer públic el que li passa: l'Alzheimer, que li va robant la memòria, les habilitats i l'autonomia.

Aquesta consciència, aquesta capacitat i possibilitat de parlar, de posar paraules a les emocions, pensaments, pors, frustracions, de parlar-ne d'entrada "amb un mateix", seguint un procés de progressiva acceptació, i de poder parlar-ne després amb persones en qui es confia, que estimes i t'estimen, fa anys era impensable.

Fa vint-i-set anys, va morir el meu pare. Deu anys abans, va ser quan potser van aparèixer els seus primers símptomes, mínims, de l'Alzheimer. De què s'adonava ell? Què sentia? Com gestionava la progressiva pèrdua de facultats? Com vivia els seus desconcerts i inseguretats  i la creixent limitació de la seva autonomia?

No en parlava, que jo sàpiga no en va parlar mai. Tampoc amb la meva mare, malgrat la insistència d'ella en relació amb el fet "que passaven coses", cada cop més evidents. Crec que ni tan sols quan, els símptomes ja bastant acusats, un metge hi va posar l'etiqueta de l'Alzheimer, a ell no se li va dir. Aquest és el record que en tinc, però tampoc m'atreveixo a ser taxatiu, en relació amb aquesta falta d'informació.

De fet, podria molt ben ser que la meva mare hagués intentat parlar-ne amb ell, i que ell ho hagués negat, o no n'hagués volgut parlar. No ho sé. Com moltes altres coses.

De vegades s'ho passava malament, o molt malament (sobretot durant algunes etapes especialment difícils). Era evident, a la vista de les seves actituds, reaccions, de vegades fins i tot violentes. A la vista de les seves desconfiances, de les seves acusacions explícites, sobretot contra la meva mare, del tot injustes.

La meva mare va plorar moltes llàgrimes, llavors, abans d'arribar a un estat d'acceptació i serenitat. Aquest procés va ser possible, d'una banda, perquè ella es va veure lliure de les seves depressions, durant aquells anys. I també va afavorir el procés d'acceptació el fet que el meu pare, com passa en aquests casos, d'una banda, es va anar apaivagant, i d'una altra, va anar "desdibuixant-se". La persona que havia sigut anava desapareixent. Com si fos una figura de fang que, sota la pluja, cada vegada era més irreconeixible, perquè l'aigua se l'anava emportant.

Perquè arriba un dia que no només es perden les paraules per parlar amb els altres, sinó que, suposo, i inevitablement, també es perden les paraules "per parlar amb un mateix". Amb la destrucció de les connexions del cervell, amb la desintegració del jo, tot es deu anar difuminant. Amb el progressiu deteriorament del cap, de la consciència, la coherència es deu anar convertint en confusió informe, les paraules es deuen convertir només en sons... 

Si l'Alzheimer és terrible, patir-lo com el va patir el meu pare ha de ser una experiència encara més dura. Viure-ho, transitar-hi, "en solitud interior", sense parlar-ne amb ningú, a causa tant del tabú, de la falta de comunicació, com de la falta d'informació. 

Aquesta duresa me la fa veure ara, amb més força (per comparació), la Victòria, amb les seves paraules. Amb les seves explicacions, la seva franquesa, la seva lucidesa. Amb la seva confiança, de poder-se sentir entesa, el dia que ens ho explica a la Lívia i a mi.

Altres persones de la família, amb creences religioses, tenien explicacions diferents, sobrenaturals, davant d'aquell procés de degradació del meu pare. I ara també tenen records i emocions diferents dels meus. Jo, és clar, parlo només de les meves vivències, records, i ho faig des de la meva manera de pensar (perquè és obvi, que només pot ser així). 

No dic que jo tingui cap veritat, només dic que aquesta és la manera com ho vaig viure. I com ara ho recordo. I com encara m'afecta.

Vint anys

"Estoy en contra de Walt Disney y muy a favor de los fármacos. Larga vida a la química y a la venlafaxina." Almudena Sánchez (1)

Fa vint anys va morir la meva mare. N'he parlat moltes vegades. D'ella, de les seves depressions, del seu entorn... Durant aquest juliol he afegit aquí cinc textos, sobre ella i diferents temes, que havia estat escrivint aquests últims mesos: Teràpia familiar, Llista de pautes, Vides moralment reprovables, Treballs manuals, Biografia i farmacologia, Viure amb por.

Cadascú té la seva biografia: els seus records, experiències, pensaments, sentiments, interessos... I si és algú que escriu, és normal que, després, de vegades també escrigui sobre això que el conforma, amb què conviu, que per a ell és important.

A més de viure i escriure, llegeixo. L'últim llibre sobre depressions va ser una immensa sorpresa: 'Fármaco', d'Almudena Sánchez (Penguin Random House, 2021). Una doble sorpresa, perquè després d'haver-ne llegit alguna ressenya fa temps, i haver pensat que m'agradaria llegir-lo algun dia, fa poc me'l vaig trobar al carrer. Com si m'estigués esperant! És un llibre que m'ha deixat bocabadat, per la qualitat literària, per l'originalitat i, és clar, per la història que explica. La de "la seva vida i les seves depressions".

La cita del principi és també un reflex del llibre. L'Almudena afirma que, a ella, la medicació l'ha salvat. Ho va recordant al llarg del llibre. I com que jo quan parlo de depressions acostumo a posar més l'accent en les biografies, m'agrada també trobar testimonis clars com el seu de l'eficàcia de la farmacologia. (2)

No és fàcil, trobar llibres "bons" que tractin sobre depressions, tant si són autobiogràfics com si són assajos. Llibres que tinguin aquesta capacitat tant de seducció com d'enriquiment. Per exemple, des de principi d'any, he llegit o fullejat algun altre llibre sobre depressions, però cap m'ha atrapat com aquest. (3)

D'altra banda, no hi ha cap llibre sobre depressions que pensi que no té gens d'interès. Perquè al marge que em sembli més encertat o menys el que s'hi diu (més coherent o no, consistent o inconsistent, endreçat o desendreçat...), i al marge que el trobi literàriament bo o no, tots em serveixen per enriquir una mica la meva perspectiva sobre les diferents creences, opinions, prejudicis, tractaments (o "abandonaments"), etc., que han existit (i que també existeixen), sobre això que s'anomena depressió.

Fins i tot dels punts de vista més extravagants, m'agrada estar-ne al cas. Perquè estar-ne al cas de vegades m'ajuda a entendre escenaris (passats o presents) que, si no, em serien més difícils d'entendre.

Torno al principi. Fa ja vint anys, que va morir la meva mare. Si, abans de morir ella, ja m'interessava el món de les depressions, després, el meu interès no ha minvat. A més, parlar-ne amb qui sigui, una persona, o "un llibre", és també una manera de seguir "dialogant" amb la meva mare. (4)

I aquesta mena de diàleg (per dir-ne d'alguna manera), aquestes lectures, aquestes reflexions, crec que, alhora, em capacita per a relacionar-me, d'una manera més encertada, amb les persones que ara conec i que tenen la desgràcia de patir una depressió.

--
(1) La venlafaxina és un antidepressiu.
(2) Com que parla d'ella, no diu res sobre que hi ha molta gent a la qual la medicació no la treu del pou. I és normal que ella no en parli, perquè el seu llibre és un testimoni, no un assaig. D'altra banda, és curiós que, alhora, també parla de l'assetjament que va patir a l'escola de petita, i crec que d'alguna altra adversitat biogràfica. Però entenc que, en conjunt, el que potser vol dir és que, encara que aquestes adversitats haguessin afavorit l'aparició de la depressió, després, la solució li va arribar a través de la medicació. És com si digués alhora les dues coses, perquè després de dir, per exemple, "Tomar fármacos regulados ha sido mi medicina, la única", just a continuació diu, "He conversado horas con Antonina, mi pareja, mi gato. Todo es terapia, recalcó el Dr. Magnus [el seu psiquiatra] en una de nuestras sesiones: lo que has sacado de esto y lo que has contado a los demás" (p. 169). I referències com aquesta no són una excepció, en el llibre. 
(3) Una d'aquestes lectures ha sigut "Morbo mentis", d'Enric Álvarez, antic director del Servei de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (Publicacions Permanyer, 2023). Era també un llibre que, quan es va publicar, vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir-lo, i ara, a principis d'any, també me'l vaig trobar, com el de l'Almudena Sánchez. En el capítol dedicat a les depressions no hi ha res sorprenent, és el discurs habitual de la psiquiatria biologista. I en el capítol dedicat a la bipolaritat només parla d'eufòries. En els dos casos remarca que sempre s'ha d'actuar basant-se "en el mètode científic", una referència que sovint serveix als psiquiatres per encobrir creences personals que, de vegades, tenen ben poc a veure amb aquest mètode científic que s'invoca. 
(4) Llegir per a mi és sempre llegir "un llibre en paper". Els productes audiovisuals, siguin estudis, entrevistes o reportatges, de vegades en veig algun... però com em sento a gust de debò és amb els llibres, no sé si per una qüestió educativa i d'edat, o perquè el ritme de lectura el poso jo, un ritme que per a mi és fonamental, de cara a l'assimilació del contingut.

Teràpia familiar sistèmica, una consulta

"Psiquiatras, psicólogos, terapeutas, familiares y pacientes tenemos que darnos cuenta y aceptar que hay problemas que no tienen solución." Carles Ballús-Creus

El Luis J. Cabrero era un psiquiatre de l'Hospital Clínic. Es dedicava a la teràpia familiar sistèmica, una raresa al Clínic, on la farmacologia és la religió oficial, dins de la psiquiatria. No recordo com va ser, qui ens en va parlar, però el vam anar a veure amb la meva mare. Em sembla que dues vegades; després, em sembla recordar que la meva mare va decidir no tornar-hi. El motiu d'anar-hi no eren els problemes emocionals de la meva mare (o només ho eren "de rebot"), sinó els problemes d'una altra persona de la família.

Recordo que el psiquiatre que llavors feia el seguiment farmacològic de la meva mare (a la seva consulta privada), quan li vam dir que pensàvem anar a veure "el doctor Cabrero", va fer una cara de suficiència, com volent dir que allò no servia de res, però que féssim el que volguéssim. Ell coneixia el doctor Cabrero, perquè també treballava al Clínic.

No em va semblar bonica, aquella reacció seva, però altres aspectes d'ell sí que els valorava positivament. Algun, molt positivament (alguna altra vegada ja ho he explicat).

El doctor Cabrero em va agradar. Vaig trobar que era una persona que escoltava amb molta atenció, sense presses; s'interessava per la història, "pel cas" que li explicàvem a mitges la meva mare i jo. I també vaig trobar que era una persona honesta: si no ho recordo malament, ens va dir que fèiem les coses prou bé, que el cas era complicat, i que moltes vegades l'únic que es pot fer és acceptar la complicació d'una situació i aprendre a conviure-hi. (1)

Però això no és fàcil d'assumir. Perquè de vegades, algunes relacions són molt difícils de gestionar. Aquella ho era, molt difícil. I n'érem conscients, i no és que no haguéssim pensat en possibles alternatives. Però cap era viable. O no ho era, sobretot, perquè la meva mare no es veia capaç d'alterar una situació familiar que estava molt consolidada, "malaltissament consolidada". De manera que, en definitiva, la realitat era la que deia el doctor Cabrero i, per tant, "l'única alternativa" era aprendre a conviure amb aquella realitat, ja que no hi havia la possibilitat, o capacitat, de "moure fitxa" (una possibilitat que, només de pensar-hi, ja angoixava a la meva mare).

Hi he tornat a pensar ara, en el doctor Cabrero, perquè Carles Ballús-Creus dedica el seu llibre 'Abordar la esquizofrenia', del que està treta la cita inicial (Paidós, 2024), entre altres persones, al Luis J. Cabrero. I després, al llarg del llibre, també el va esmentant, en diferents moments. (2)   

--
(1) Em sembla recordar que fa bastant temps alguna vegada vaig parlar d'ell, del doctor Cabrero, però crec que sense donar el seu nom, de manera que em sento incapaç de localitzar l'escrit, cosa que ara ja m'agradaria poder fer: localitzar-lo, per tal de poder comparar el que en vaig escriure llavors i ara. Potser m'enduria una sorpresa, sobre l'eventual transformació del meu record...
(2) En parla en passat, de manera que suposo que deu haver mort. El 2015 encara era viu, perquè amb el mateix Carles Ballús-Creus van participar en el llibre col.lectiu 'Introducción a la psicopatología y la psiquiatría' (2015), amb l'article 'Terapia familiar sistémica'. Això és l'únic que he trobat ara a Internet, del Luis J. Cabrero.

Llistes de pautes i estats

"La causa 'única' de enfermar es rara, y lo habitual es la interacción entre causas ambientales, biológicas, psicológicas y sociales." Juan Gervás, Mercedes Pérez (1)

Són unes tires allargades de paper, de la mida d'una quartilla, doblegades verticalment per la meitat. Són llistes, amb dates, cada llista ordenada cronològicament. A cada data hi ha dosis de medicaments, de vegades junt amb les paraules "baixa", "molt baixa","alta", "estable". El conjunt de les tires  també està ordenat de manera cronològica, durant quinze anys. La lletra és del meu pare, inconfusible.

M'imagino que el meu pare duia aquell control confiant en trobar algun dia alguna relació entre l'estat d'ànim de la meva mare i la medicació presa. Una relació que, malauradament, sembla que mai va existir.

En aquestes llistes, a banda de les pautes farmacològiques i els estats d'ànims del moment, no hi ha cap referència més, de tipus biogràfic, o contextual. Com si els estats d'ànim de la meva mare fossin un fet estrictament biològic sense cap relació amb la seva vida quotidiana. (2)

Mirar aquestes notes m'entendreix i m'entristeix. Trobo que són com un resum de la incapacitat del meu pare per poder veure realment la meva mare. I alhora, són una mostra de la seva dedicació a fer per ella el que ell creia que podia fer, en relació amb les oscil.lacions dels seus estats d'ànim: confiar en la medicació i portar-ne el control. Anotar-ho tot, per si, en algun moment, es podia descobrir alguna relació, alguna pauta de medicació de resultats positius. I que llavor, d'aquesta manera, ella pogués recuperar la seva estabilitat, i mantenir-la.

La llàstima és que la medicació no funcionava. L'altra llàstima és que, confiant en la medicació (tothom: el meu pare, la meva mare, els metges, la família...), no era possible tenir altres visions de la situació. No era possible contemplar altres opcions d'intervenció, de comprensió, d'ajuda, de facilitació.

Miro aquestes notes i sento això, tristesa i tendresa. Que difícils que són, les vides d'algunes persones. Unes, perquè pateixen, unes altres, perquè conviuen amb qui pateix... I sovint, uns i altres, tan poc preparats per a abordar situacions complexes i doloroses.

--
(1) Sano y salvo, y libre de intervenciones médicas innecesarias. Los libros del lince, 2013.
(2) Aquestes anotacions formen part dels papers que vaig recollir dels meus pares. Amb aquests papers, no hi havia altres notes del meu pare amb aquest altre tipus de contingut que he dit, notes que relacionessin estats d'ànim i situacions familiars, matrimonials o d'altres tipus. Tampoc puc dir que no haguessin existit, l'únic que puc dir és que, el que vaig trobar quan la meva mare va morir, i que encara conservo, va ser això. 

Vides moralment reprovables

De vegades he pensat que a la meva mare li agradava (i fins i tot, d'alguna manera inconcreta, potser envejava una mica), el meu procés, quan jo era jove, d'emancipació i de trencament d'expectatives i normes. Això sí, sense cap mena de dubte, li hauria agradat que aquests trencaments meus, haguessin sigut compatibles amb el manteniment d'una fe i unes pràctiques religioses que, d'altra banda, llavors, jo ja havia perdut o abandonat feia molt temps. 

Al capdavall, per a ella potser era com si hagués escollit una vida d'anacoreta, bastant espartana (cosa que ella associava al món religiós), però amb la mancança de sentiments i motivacions religiosos.

És a dir, no crec que li preocupés massa, per exemple, que de vegades em passés setmanes sol, aïllat en un poble abandonat a dalt d'una serralada, menjant només plats de farinetes i poca cosa més. Vivint allí, on, si m'hagués mort, potser haurien passat setmanes, o mesos, abans que algú se n'hagués assabentat. Però no crec que, en conjunt, li desagradés, o que patís molt, a causa d'aquella forma de viure meva, durant aquells anys. En canvi, que no fos creient, i que "no anés a missa el diumenge", això sí que la preocupava. Molt.

Ella tenia les seves creences i la seva escala de valors, i un conjunt de preocupacions associades a aquestes creences i valors. De vegades en parlava, en els seus escrits, del tipus de vida que jo feia. 

La meva vida amb la meva primera parella, una vida "adúltera" (des del punt de vista de la seva moral), va ser un motiu de gran preocupació i patiment, per a ella. Amb aquella parella al final ens vam separar, però quan uns quants anys després vaig tornar al domicili familiar, llavors jo tenia una altra parella, amb la qual mantenia, igual que amb la primera, una relació també "adúltera" i, per tant, per a ella moralment reprovable. Si n'hagués estat al cas.

Dic que si n'hagués estat al cas perquè, per tal d'estalviar-me embolics, durant aquells anys a la meva mare mai n'hi vaig dir res, d'aquella nova relació. Durant els onze anys que llavors vaig conviure amb la meva mare, va ser com si no existís, aquesta parella meva. Perquè tenia clar que, si l'existència de la meva parella s'oficialitzava, la meva mare ho gestionaria malament. De fet, no ho puc assegurar, però crec que fins que la meva mare no va morir, no ho vaig dir a ningú de la família. Per si de cas, per tal d'evitar qualsevol eventual indiscreció.

Potser ara sembla exagerat, i potser ho era, tant secretisme. Però jo pensava (i segueixo pensant), que si ella hagués conegut "la meva vida secreta", se li hauria incrustat al cap l'obsessió "del meu nou adulteri". Ho hauria gestionat malament.

I si la meva mare se n'hagués assabentat, això hauria implicat una altra cosa. Que potser la relació entre nosaltres s'hauria enrarit. I si llavors la relació amb ella s'hagués enrarit, si al final, s'hagués tornat massa tibant, potser jo hauria acabat marxant... cosa que d'altra banda no volia fer, perquè pensava que, llavors, "el meu lloc era allí".

Era important no marxar, era important mantenir una bona convivència, perquè considero que tant l'eventual enrariment de la relació, com l'eventual marxa meva, segurament, haurien augmentat, potser molt, el risc que ella acabés perdent la seva estabilitat emocional (ho podria exposar de manera més detallada, però ara no em sembla necessari). 

Aquella estabilitat seva que tant i tant li havia costat aconseguir, després d'anys i anys de depressions.

D'altra banda, no sé tampoc fins a quin punt, durant aquells anys, la meva mare no es va ensumar res d'aquella parella meva. No n'he trobat cap rastre en els seus escrits (en els que jo conservo, que no són tots). Ni recordo que ningú de la família me n'hagués fet cap comentari. Però això no vol dir que ella no tingués les seves sospites, malgrat les meves cauteles. Potser ho va endevinar, o intuir, i en contra del que he dit abans, va ser capaç, també ella, "de dissimular". Potser perquè també es va adonar (si és que va ser així), que aquell equilibri que havíem assolit en la relació, en la bona relació, entre ella i jo, i que ens facilitava la vida, era una prioritat conservar-lo.

Secrets, cauteles, dissimuls... Com per exemple quan, algun dia, quan la meva mare ja havia anat a dormir (per sort hi anava aviat), al cap d'una estona, quan jo calculava que ja estaria ben adormida, sortia de casa i me n'anava una estona a casa de la meva companya. Aquestes sortides nocturnes encara van ser més curioses mentre el meu pare encara vivia. Perquè llavors, ara no recordo si era a les dues o a les tres de la matinada, a causa de la seva incontinència, calia canviar-li els bolquers. I per fer-ho, jo ajudava la meva mare. 

A mitjanit, sonava el despertador de la meva mare, i llavors ella em venia a despertar a l'altra punta del pis, on jo dormia. De manera que, quan ella em venia a cridar, jo ja havia d'haver tornat, i ella m'havia de trobar "dormint", com si no m'hagués mogut de casa. I jo ja tenia més de quaranta anys... fa riure.

Per sort, aquella parella meva, que ho segueix sent ara, era (i és) una persona meravellosa, i va tenir una paciència infinita amb mi (aquella paciència, i alguna altra paciència posterior també llarga i complicada, que ara no ve al cas comentar).

De vegades m'agrada, recordar alguna d'aquestes històries dels anys de convivència amb la meva mare, uns episodis que, en general, he explicat poc. 

Treballs manuals

"Decideix de distreure's fent collage. (...) Un regal incòmode, que pesa molt més del que sembla." Delphine de Vigan (1)

La composició està feta a base de fotos familiars retallades, acompanyades d'estampes de marededeus, també poc o molt retallades, més retalls de roba i alguns textos manuscrits, tot enganxat damunt d'una roba blanca, tensada damunt d'un cartró (alguns textos estan escrits directament sobre la roba). És una composició d'uns tres pams d'amplada per dos d'alçada.

A la meva mare li agradava fer aquest tipus de composicions. Després, normalment les regalava (2). En aquest cas, al mig de la composició hi ha una foto meva. I al mig del meu pit, a la foto hi ha un forat. No és un forat ben retallat, sinó que sembla que hagi estat fet amb la punta d'un ganivet, rascant. D'aquest forat, en surten unes gotes de sang, fetes amb una tinta que el pas dels anys ha anat descolorint, però encara prou visibles. A sota, més avall d'aquesta foto meva amb el cor degotant sang, hi ha una foto de la meva mare, damunt del cap de la qual cau el raig de gotes de sang.

La resta de l'espai està ocupat, tal com he dit, per retalls de fotos familiars, de marededeus i retalls de robes, sense que aparentment hi hagi cap intenció en la seva distribució. Els textos, d'altra banda, tampoc aporten pistes, i no n'hi ha cap que faci referència a l'escena central. Sembla que tot només hi sigui "per omplir l'espai" que envolta l'escena principal.

La meva mare de tant en tant feia composicions com aquesta. Composicions curioses, amb fotos, textos, marededeus i robes, composicions en generals de continguts amables. Aquesta crec que és l'excepció; no me'n consta cap més, amb característiques tan estranyes, inquietants. (3)

Sóc conscient que a la meva mare la preocupava tant la meva falta de fe, com el que ella considerava "la meva vida en pecat" (això si de cas ho deixo per a un altre dia). El cert és que, en els seus escrits, quan feia la llista de les seves penalitats, de vegades es referia a mi. (4)

--
(1) Delphine de Vigan. Els dies sense fam. Edicions 62, 2013 (p. 115).
(2) Aquest quadre el té la meva tia. És potser l'altra cosa que sobta, que la meva mare, quan el va fer, el regalés a la meva tia, tot i que no conté ni una sola referència visual o en els textos a ella. L'hi va regalar durant els anys que jo no vivia a casa dels meus pares. Jo no en sabia res, fins que un dia la meva tia me'n va parlar, me'l va ensenyar, i em vaig quedar bocabadat. 
(3) Per descomptat, aquestes composicions no les feia quan estava en el pou de la depressió. 
(4) No vaig ser l'únic fill que li vaig donar maldecaps "d'aquesta mena"; d'aquest tipus concret de preocupacions als seus escrits n'hi ha altres exemples. Però tal com he dit, desconec cap altra composició (o cosa semblant), com aquesta del cor degotant sang damunt del seu cap.

Biografia i farmacologia

"Imagini's que vostè cobra molt poc (...) La ideologia dominant converteix el seu problema en psicològic: li dirà que la causa de la seva desgràcia no és el sou, sinó que vostè és un depressiu i que vagi al psicòleg. I que prengui pastilles i intenti canviar la seva actitud (...) Però en realitat el problema no està en la seva ment; està en el seu sou (...) No vagi al psicòleg, vagi a un sindicat (...) I canviï aquest sistema que el deprimeix a vostè i a molts altres." Markus Gabriel (1)

He fet servir ja moltes vegades cites semblants per parlar del mateix, de situacions vitals complicades que generen diferents graus de malestars i impotències, de vegades greus, de vegades depressions severes, i que quan l'afectat busca ajuda, en lloc de plantejar-li la conveniència d'intentar buscar alternatives, si és possible, o d'intentar acceptar el que no és modificable, se li ofereix l'opció de la medicació, per tal de "curar" el que li passa.

De tant en tant parlo d'aquest tema, d'aquest "drama". Potser fins i tot de manera obsessiva. Perquè crec que és el que he dit, un veritable drama. Un drama individual per a cada persona que es troba en una d'aquestes situacions. I un drama col.lectiu, perquè la generalització d'aquest abordatge el que fa és fomentar un model de societat globalment malalta i  psicofarmacologicament medicalitzada. 

Una altra manera d'explicar-ho. És com si a una persona que li fan mal els peus perquè les sabates que fa servir li van petites, en lloc de dir-li que el problema és aquest, les sabates, li donin analgèsics "per curar-li el mal de peus". 

Quan parlo d'aquest tema, d'aquests escenaris, i d'aquests "tractaments", cada vegada que en parlo, i ja n'he parlat moltes vegades, a més d'altres persones sempre tinc present la meva mare. Ella, des que es va casar, va viure "calçada amb unes sabates que li constrenyien els peus", que li feien mal. I el seu entorn, familiar, mèdic i amistats, en lloc d'entendre el que li passava (i d'ajudar-la a ella perquè ho pogués entendre i assimilar), li van suggerir i oferir atencions farmacològiques... per tal d'alleujar-li "el seu mal de peus" (les seves depressions). 

Segons sembla, ningú es va adonar, o ningú es va atrevir a dir, que el problema no estava "en ella", sinó "en les sabates". Bé, com que moltes altres vegades que he parlat de les depressions de la meva mare, ja he parlat també d'això "de les sabates petites", avui ho deixo aquí.

Una altra cosa, és clar, era quina era l'alternativa. Aquesta ja és una altra història, i ben complicada. Però el fet de no suggerir jo cap alternativa no invalida el que he dit: "que ella vivia amb un important mal de peus a causa de les sabates". I no només a causa de les sabates, sinó també a causa de tots els psicofàrmacs que es va anar prenent, dels quals no hi va haver mai cap indici que tinguessin algun efecte positiu (mentre que, en canvi, els seus efectes secundaris, negatius, eren molt importants).

Algunes vegades, parlant d'ella, o de les depressions d'alguna altra persona, o de les depressions en general, ja he fet servir algun exemple relacionat amb el mal de peus, perquè trobo que pot facilitar imatges força gràfiques. 

A més, resulta que fer servir exemples com aquest, "de sabates", en el seu cas té una curiositat afegida. Perquè ella va patir realment mal de peus, físic. Primer, a causa d'anar amb sabates massa petites, i després, a causa dels peus deformats com a resultat dels anys durant els quals havia fet servir sabates petites.

Això venia de la seva educació familiar (o "mala educació"). La seva mare considerava que les noies amb els peus grans no eren bufones, i com que les seves filles no tenien els peus petits, les feia anar amb sabates més petites del que els corresponia. La germana de la meva mare explica que, quan es va casar, a l'alliberar-se de la supervisió materna, va començar a fer servir sabates dos números més grans que abans.

En canvi, no tinc clar que la meva mare s'alliberés de manera tan ràpida de la influència d'aquella mania materna. Una mania de resultats òbviament "torturadors", encara que aquesta no fos la intenció. Sí que recordo bé, en canvi, que quan vaig tornar a viure amb ella, quan ella ja tenia seixanta-sis anys, com que es queixava de mal de peus, de vegades havia intentat convèncer-la que fes servir sabates més còmodes de les que feia servir. 

I també recordo que, llavors, a ella li era fàcil posar-hi objeccions, com si encara li quedés alguna cosa de la mania "dels peus bufons" de la seva mare. (2)

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 27-4-2016
(2) Encara hi havia una altra possible explicació, de tipus religiós, per a aquella tossuderia seva, però avui és millor deixar-ho estar, per no complicar massa la cosa.

Viure amb por

https://horitzontal.blogspot.com/2025/07/viure-amb-por.html

La Villa Maria de Vallvidrera i la IA

https://senseseny.blogspot.com/2025/06/la-villa-maria-i-la-ia.html

Recerques limitades

https://senseseny.blogspot.com/2025/06/recerques-limitades.html

Dues històries

"L'error més comú en la gestió empresarial és actuar sobre els símptomes i no sobre les causes." Oriol Montanyà (La Vanguardia, 23/2/2024)

Hi ha històries que em recorden molt altres històries, de vegades històries familiars, de vegades històries de fa temps, però alhora emocionalment properes. 

Per exemple, la història de la Marina em fa pensar en la història de la meva mare, amb independència dels aspectes diferents, propis, de cada una de les dues històries. La coincidència, el que per a mi ho és, és sobretot el que explico al final d'aquest text:

https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/la-marina-dues-incidencies.html

I si la història de la Marina és una història real, el següent text és sobre el mateix tema, però amb una història inventada:

https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/els-peus.html

Paulino Aguilera Saumell

https://senseseny.blogspot.com/2025/03/paulino-aguilera-saumell.html

Revisió de sumaris

https://senseseny.blogspot.com/2025/03/revisio-de-sumaris.html

Josep Badia Martí. Causa 029658

https://senseseny.blogspot.com/2025/02/josep-badia-marti-causa-029658-1.html

Una altra història de borratges

https://passavolant.blogspot.com/2025/02/una-altra-historia-de-borratges.html

Josep Aguilera Saumell

https://senseseny.blogspot.com/2025/01/josep-aguilera-saumell.html

La foto

Les fotos antigues de casament eren fotos estudiades, no espontànies, fetes per fotògrafs professionals. En general, eren fotos que deien més del fotògraf que dels fotografiats, ja que era habitual que el fotògraf fos qui organitzés l'escena, indiqués les ubicacions i les postures, la direcció de les mirades, etc.

Crec que quan mirem una foto d'algú conegut, qualsevol comentari que puguem fer a partir de la foto està condicionat per allò que sabem d'aquesta persona, allò que sentim en relació amb ella. Tan condicionat que allò que diem té més a veure amb allò que sabem que amb allò que es veu a la foto.

Crec que aquest condicionament és una variable de la nostra eventual opinió sobre "qui sigui" que surti a una foto, conegut o no. És a dir, la foto de qualsevol desconegut la veiem de manera inevitable a través del vidre de la nostra manera de ser, la nostra història, experiència, prejudicis, etc. En la nostra emoció o opinió davant la foto, hi ha més de nosaltres que de l'altre. Per això és normal que, d'una mateixa foto, diferents persones en facin diferents lectures (i alhora la foto els generi diferents sentiments).

Crec també que "una foto és una foto", i que diferents fotos d'una mateixa persona (coneguda o no), poden generar cada una diferents emocions i opinions, totes igualment subjectives (i poc fiables). Perquè les persones no som fotos, instants, sinó biografies, recorreguts, existències canviants i complexes.

Per tant, comentar el que ens suggereix una foto d'aquestes és una forma de participar en un entreteniment, en un joc. Un joc que sens dubte pot ser un entreteniment divertit, perquè té un doble atractiu: el del joc, i el de l'activitat especulativa, fantasiosa.

De manera desordenada, només embastada, durant una reunió familiar amb germans penso en aquestes coses, quan un proposa que cadascú digui el que li suggereix una foto del casament dels pares.

M'agrada escoltar el que diu cadascú, però quan arriba el meu torn prefereixo no dir res. D'una banda, perquè no em sento còmode en aquests casos i, d'una altra, perquè allò que de mica en mica em va venint al cap m'adono que no és fàcil resumir-ho en una intervenció breu, que seria el que tocaria. 

Ara, escrivint, em sento més còmode i segur.