Quan hi ha un problema i es parla de què es pot fer per mirar de resoldre'l o alleujar-lo, si algú esmenta l'opció de resar, no em sobta, perquè em vaig criar en una família religiosa, amb una mare convençuda del poder real de les oracions. No em sobta i, en aquests casos, procuro no dir res, encara que com a bon descregut estigui convençut de la inutilitat de les oracions, amb la finalitat de resoldre problemes.
Si no és només una conversa sobre aquest tema en general, sinó que a més jo estic directament involucrat en la història, també procuro no dir res. Perquè sé que el que diria ni serviria en relació amb el problema (que és el que importa), ni facilitaria la relació (cosa important), amb les altres persones implicades i que potser confien en les oracions com una manera realista de contribuir, en alguna mesura, a resoldre el problema.
No tinc res en contra de la gent que pensa d'aquesta manera, però sí que m'incomoda una mica que aquest convenciment seu l'exposin en segons quins moments. Considero que, de vegades, encara que una persona estigui convençuda de la importància i eficàcia de les oracions, en segons quins llocs o circumstàncies seria preferible que s'abstingués de manifestar-ho. Perquè a més, no dir res no li impedeix alhora resar, és a dir, fer realment allò que creu que és efectiu.
Aquesta eventual incomoditat meva no només té relació, tal com ja he dit, amb el fet de ser jo una persona del tot descreguda pel que fa a la cosa religiosa en general i, en concret, a la inutilitat de les oracions "com a manera de resoldre problemes". Perquè de coses inútils tots en fem, de manera que cal ser tolerant, amb les inutilitats dels altres.
No, la meva incomoditat va per una altra banda. Ve, sobretot, del fet que, alguna vegada, m'he trobat que "resar com a forma de contribució" potser era l'excusa per relativitzar, o autojustificar, "la no participació" en intervencions més terrenals, "no sobrenaturals".
Per dir-ho d'una altra manera: si dues persones estan en una barca que té un forat pel qual va entrant aigua, i una resa perquè la barca no s'acabi enfonsant, mentre l'altra procura tapar el forat, alhora que va recollint l'aigua acumulada i la va llençant al mar, les dues poden estar igualment convençudes que estan contribuint al fet que la barca no s'enfonsi. Però a banda dels convenciments, la realitat és que només una de les dues persones està intentant, "de manera efectiva", que la barca no s'enfonsi. Esclar, també es pot tenir en compte la possibilitat d'un "miracle", fruit de les oracions del que resa, però en principi, els miracles no són gaire freqüents.
Com més gran et fas, més coses vius, i algunes, de vegades es poden assemblar a la de la barca foradada. De fet, jo m'hi he trobat, per això en parlo. I per això deia al principi que, de vegades, quan hi ha problemes (i amb més motiu si hi ha segons quins precedents, per exemple de barques foradades), és millor ser discret i, encara que un tingui una gran fe, absoluta, en el poder de les oracions, pot ser preferible, seria desitjable, que no es parlés d'oracions. Perquè pot passar que parlar-ne grinyoli una mica (o molt), no per la cosa de les oracions, sinó per la del moment o context.
Escric tot això pensant en històries familiars. Ara, el que tocaria, potser, per fer-ho més clar, seria posar exemples. Però no ho faré, perquè penso que, amb el que he dit, és suficient.
