Li diré així, Marina. La vaig conèixer en una trobada amb altra gent. Era especial, cridava l'atenció, tant per la seva forma de ser, d'expressar-se, molt extravertida, com pel que explicava, sobre la seva vida, una vida molt complicada.
Després, un altre dia, vam quedar sols i vam parlar molta estona. O més ben dit, ella va parlar molt. Va arribar un moment que em va preguntar si m'avorria, amb el relat de la seva vida, i li vaig dir que en absolut. Que al contrari, que m'agradava escoltar-la, perquè el que deia em feia pensar en la meva mare.
Després vam parlar algunes vegades per telèfon. Eren trucades espaiades, perquè quan ella entra en una fase depressiva, desapareix, deixa d'existir. Durant aquestes telefonades, parlàvem del mateix, de la seva vida, de les seves dificultats actuals, de la seva inestabilitat emocional, dels seus estats depressius, que ella relaciona amb les coses que li han passat i li van passant. Em parlava també de la seva mala experiència amb la medicació, de la qual, malgrat els canvis que li han anat fent, diu que n'ha patit molts efectes adversos, i cap de positiu.
Un dia, durant una d'aquestes converses, li vaig dir que escriure, a mi, m'ajudava a ordenar-me les idees. Vam parlar d'això, de la utilitat que pot tenir escriure. I parlant-ne, em va preguntar què escrivia jo, i llavors em vaig referir (em va semblar una referència escaient, tenint en compte les nostres converses), als meus escrits sobre la meva mare.
Un altre dia em va preguntar si el que jo havia escrit sobre la meva mare es podia llegir. Li vaig dir que sí, però que no creia que, a una persona en la seva situació, aquells escrits li poguessin ser útils. Que potser ho podien ser a persones de l'entorn d'algú amb problemes depressius, per tal que pogués entendre una mica aquests estats. I potser també, a una persona interessada en la vida de les dones casades durant el nacionalcatolicisme, com un testimoni concret en relació amb aquells anys. Malgrat no animar-la gens, ella va insistir, i al final li vaig enviar l'enllaç d'on estan els escrits. (1)
Va tornar a passar el temps, a causa d'una altra sotragada depressiva seva. Un dia, em va tornar a trucar, i em va dir que li agradaria tornar a quedar, que ja s'havia llegit tot "el llibre" i li agradaria parlar-ne. Vam tornar a quedar. Em va dir que li havia agradat i interessat molt, que s'havia sentit molt identificada amb el que jo explicava de la meva mare. I no m'ho va dir només d'una manera general, sinó també detallada; es va anar referint a parts concretes, fins i tot dient-me'n frases. Alhora, el que em deia ho anava relacionant amb la seva pròpia biografia: la difícil relació amb el marit, pel qual no se sentia valorada, la incomprensió de part de la gent del seu entorn a causa de la seva manera de ser vital i extravertida, "exagerada", els problemes amb la medicació, la sensació de no sentir-se entesa pels professionals...
Va elogiar el que havia fet, el que havia escrit. Em va sorprendre, aquesta valoració tan positiva seva, perquè d'ella no m'ho esperava en absolut. De fet, havia pensat que ni tan sols ho llegiria, i que el tema quedaria oblidat, que no en parlaríem més, d'aquest text.
Dic que em va sorprendre perquè de retorns positius, alguns molt positius, sí que n'he tingut; tinc la gran sort que de vegades ha sigut així, de vegades també per part d'algun professional de la salut mental, o de persones de qui, com a lectores, valoro els seus criteris i exigències literàries. Però amb ella ha sigut la primera vegada que, una persona "afectada" de manera important, amb una vida i problemes severs semblants als de la meva mare, m'ha dit una cosa així.
M'ha agradat, és clar. Ha sigut un gran regal, el que m'ha fet la Marina. Inesperat i bonic.
(1) Vaig parlar d'aquest tema fa uns dies, "Ni el recomano ni en faig propaganda":
https://442m.blogspot.com/2025/10/ni-el-recomano-ni-en-faig-propaganda.html
