Algunes de les coses que la meva mare deia en els seus diferents escrits també les deia en algunes de les cartes que enviava a algun fill. Segons el fill, segons la seva forma de pensar, les seves idees i creences, el que ella escrivia en aquelles cartes podia ser rebut d'una manera o d'una altra. Per exemple, si ella explicava que tots els dolors i sofriments que patia els acceptava perquè era el que Déu volia, i alhora afegia el valor "corredemptor" dels seus dolors i sofriments (que ella patís servia per contribuir al sacrifici que va fer Jesús morint crucificat, per tal de redimir la humanitat del pecat original), a uns fills, aquells que compartien les seves creences, els podia semblar admirable. I a uns altres no.
Per a mi, que la meva mare pensés el que he dit de la voluntat de Déu, era molt trist. Perquè, des del meu punt de vista (de persona no creient), a banda de la inutilitat "sobrenatural" d'aquells sofriments, considerava que aquell pensament seu dificultava la identificació de les causes "no sobrenaturals" d'aquells sofriments. I sense aquesta identificació, pensava que era complicat trobar alleujaments.
Ella sempre deia, repetia, insistia, que cap dels seus molts mals era comparable, ni de forma remota, al de les seves depressions. Les depressions eren el pitjor del pitjor, deia. A partir d'aquesta afirmació seva, reiterada moltíssimes vegades, a mi, com a fill, en la mesura que pensava que les seves depressions estaven relacionades amb la seva biografia, el fet que ella acceptés, d'aquella manera, "la voluntat de Déu", m'entristia. Perquè considerava que li dificultava donar la importància que els tocava "a les circumstàncies terrenals" que li feien la vida difícil.
Tot això ja ho he dit unes quantes vegades. Si torno un cop més a aquest tema és perquè, de la mateixa manera que jo, des de fa anys, he anat compartint les meves opinions amb persones de la família, des de fa un temps ja no sóc l'únic. Tinc companyia. I ja no sóc tampoc l'únic que fa servir cites de la nostra mare per argumentar els propis punts de vista. El curiós, això sí, és que unes mateixes cites de la nostra mare, o molt semblants, ens serveixen per argumentar punts de vista diferents.
Ara, un petit incís (que també he fet moltes altres vegades, al parlar d'aquest tema): no és que menystingui el valor de les creences religioses com a refugi per a poder suportar les adversitats de la vida, al contrari. De vegades, poden ser una ajuda important. Però quan inclouen aquesta ambivalència (aquesta invitació a l'acceptació del que no s'hauria d'acceptar), llavors, el seu caràcter de refugi, junt amb la relativització del valor d'enfrontar-se a les causes dels malestars (reals, no sobrenaturals), converteixen les creences en una altra cosa: en un "valor negatiu". Fins i tot considero que adquireixen un punt de perversitat.
A més, si a la voluntat de Déu, com a element central, l'acompanya una segona centralitat, la de l'origen biològic dels problemes emocionals (desequilibris químics, excessos o defectes de substàncies, etc.), com era el cas de la nostra mare, el resultat és que qui pateix els malestars emocionals queda incapacitat i desmotivat per partida doble: pels capellans i pels psiquiatres. És molt difícil, que en una situació així, una persona tingui la força necessària per intentar fer-se responsable dels problemes de la seva vida. Perquè a causa tant de la religió com de la psiquiatria biologista, esdevé una persona passiva, desempoderada. L'única alternativa que li deixen, que li queda, és aquesta; l'acceptació. No hi ha espai per a la discrepància (i encara menys per a la revolta).
Ara podria citar algunes de les frases de la nostra mare que cadascú utilitza segons les seves idees. Fins i tot podria citar-ne alguna de les que aquest germà ha fet servir. Però no ho faré, no sigui que ell o algú altre m'ho retregui, que em retregui que utilitzi frases de cartes de la nostra mare que li havia enviat a ell. A més, tal com ja he dit, no cal: són frases iguals a frases d'altres papers de la nostra mare, com els que jo tinc.
Aquest germà potser no ho sap, però m'ha fet un bon favor. Va ser un dels germans que més em va criticar el meu text sobre la nostra mare, quan el vaig compartir. Me'l va criticar en general i, en concret, el fet que hagués utilitzat cites literals d'ella. Va dir que, fer servir aquelles cites, era una invasió de la privacitat de la nostra mare.
Ara, però, sembla que queda clar que el seu era un argument poc consistent. Perquè segons aquell argument, resulta que ell ara també vulnera la privacitat d'ella. Què és el que passa? Quin és aquest embolic? Doncs suposo que és molt senzill: el que realment va molestar a alguns germans no va ser que jo fes servir cites de la nostra mare, sinó la manera com les vaig fer servir. Devien pensar que només ells, o persones que pensessin com ells, podien ser els únics intèrprets vàlids "dels veritables pensaments, desitjos, inquietuds, etc." de la nostra mare. Devien pensar que en tenien l'exclusiva i que, per tant, eren els únics que estaven legitimats per fer servir aquest tipus de cites.
Per acabar. Considero que el fet que hi hagi més d'un relat sobre la vida de la nostra mare, i que no siguin coincidents, és positiu. Tant perquè reflecteix la realitat de la nostra família, amb persones d'idees i creences diferents, com perquè posa a l'abast de la següent generació aquests relats diferents. A partir de l'existència d'aquests relats diferents, aquesta nova generació, la dels nebots, si els interessa la vida de la seva àvia, si volen els podran tenir en compte. Els podran tenir en compte junt amb allò que ells haguessin viscut amb la seva àvia, els més grans, i tots, el que n'hagin sentit explicar als seus pares. I a partir d'aquí podran construir el seu propi relat.
Això, és clar, si és que a algun nebot o neboda, algun dia, li interessa qui va ser la seva àvia.
