Fa dies amb un germà vam parlar del nostre pare, del final de la seva vida. Entre altres coses, jo li vaig dir el que moltes vegades dic en aquests casos (parlant o escrivint). Que sense fer res que ho provoqués, el nostre pare segurament hauria pogut morir abans del que va morir. I que si hagués sigut així, s'hauria estalviat una part del seu llarg calvari. Ho subratllo com sempre que parlo d'això: sense fer res per provocar-li la mort, només "no fent" en algun moment de crisi.
Li vaig explicar això, i també això altre (que sovint també afegeixo quan parlo d'aquest tema): que a mi em pesa, el fet de, llavors, haver contribuït a l'allargament de la seva vida. Haver-hi contribuït amb el paper que feia aleshores a casa dels meus pares. Perquè no m'agradava, em costava d'entendre (o més que d'entendre, d'acceptar), que aquelles ocasions no s'aprofitessin, que no hi hagués aquest tipus de compassió cap al nostre pare (la paraula compassió em sembla la més escaient). El cas, però, és que malgrat el meu malestar, no m'hi oposava. Callava.
Converses com aquesta, amb germans o altres familiars, ja les he tingut altres vegades. Si ara en torno a parlar és perquè, aquesta vegada, hi va haver una cosa diferent.
Després de la meva explicació, aquest germà em va dir "que no ho entenia", allò que li explicava del meu malestar. M'ho va repetir, que no ho entenia. Em va sobtar, perquè entenc que algú pugui no compartir els teus sentiments i maneres de pensar. És normal. Però em va sorprendre "que no entengués" el que li havia explicat.
No és que no pugui entendre "la seva incomprensió", perquè per entendre una cosa només has de fer l'esforç d'intentar posar-te en la posició de l'altre. I si ho faig, en aquest cas, crec que puc entendre perquè aquest germà em va dir que no m'entenia. Suposo, considero, que té a veure amb les seves creences religioses.
Durant aquesta conversa, en relació amb el final de la vida del nostre pare, també em va dir que ell no voldria acabar com el nostre pare, que allò no ho volia ningú. Però que en el que havia passat, quan passava, i si ara hi pensa, hi veu "un misteri". No sé si ho va dir exactament tal com ho dic, m'hauria agradat recordar exactament les seves paraules, però crec que la idea era aquesta, la del misteri (i amb aquesta paraula explícita), lligat a una dimensió sobrenatural insinuada (però sense que pronunciés la paraula Déu).
En canvi, en lloc de misteris, jo només veia un home, el nostre pare, maltractat per la malaltia, amb la demència molt avançada, despersonalitzat, "desintegrat", desconnectat del món, absolutament dependent... Un home "que havia sigut el nostre pare", i que del que havia sigut, d'aquell pare, llavors només en quedava allò, un cos "deshabitat" i alhora torturat, amb mals físics dels quals ja ni tan sols tenia la capacitat de queixar-se'n, de manera que ni podies imaginar la possible intensitat, invasivitat, d'aquells mals (perquè la desaparició de la ment no comporta forçosament la desaparició del dolor).
Jo veia, vivia, sentia això. Des de la meva falta absoluta de dimensió sobrenatural, ho vivia així (i ho recordo i revisc així). No hi veia cap situació de misteri, sinó un drama absolut, i molt concret. "Passava allò". Amb el nostre pare passava allò, i t'hi havies de posicionar d'alguna manera (inhibir-se també era posicionar-se). I el que a mi em pesava, i em pesa encara ara, tal com ja he dit, és el meu posicionament i comportament llavors, la sensació, el pensament, d'haver abandonat el nostre pare, d'haver-lo traït, en el moment més difícil de la seva vida.
Tal com jo ho visc, ho sento, el vam "abandonar" a través "d'aquell cuidar" (perquè atencions les tenia totes), a través d'aquell cuidar que de vegades el que feia era, quan la mort en algun moment el rondava, impedir que se'l pogués endur. Se li barrava el pas, a aquella oportunitat de morir, i ell havia de seguir amb el seu calvari.
Jo, llavors, vaig tenir el meu paper (la meva passivitat i silenci), i és sobretot d'aquest paper meu, del que parlo quan parlo d'això. Els altres (sigui dit de passada, no conec cap germà que m'hagi transmès cap sentiment semblant), és cosa seva.
Per acabar: de la nostra mare, com a responsable principal i, per tant, també condicionadora principal d'allò que llavors es feia, es podia fer i es deixava de fer, ja n'he parlat alguna vegada. Avui, del que volia parlar era només del que he parlat.
