M'he equivocat molt. De vegades dic que és el que més he fet, al llarg de la vida: equivocar-me. No sé si només és una frase, o també és veritat. El que sí que és veritat és que m'he equivocat moltes vegades.
De moltes equivocacions haig d'assumir que no me n'he adonat, les ignoro, però tinc clar que han existit. Com que no me n'he adonat, no hi he pogut pensar.
De les que n'he sigut conscient, perquè me n'he adonat, o perquè algú me les ha fet veure, primer he procurat pensar-hi i, després, si ha sigut possible, he procurat disculpar-me. I si era necessari, i alhora possible, he intentat reparar el que toqués reparar.
Bé, potser he exagerat: el que he dit és el que m'hauria agradat fer sempre en aquests casos, però no puc assegurar que hagi sigut sempre així. De fet, alguna vegada no ha sigut així, no m'he atrevit, no he tingut coratge... Això també m'ha passat.
Relacionat amb les equivocacions de les quals m'han avisat, hi ha també aquells casos en què m'han indicat una equivocació i que jo, quan hi he pensat, he considerat que no ho era. En algun d'aquests casos, malgrat tot, de vegades he optat per reconèixer aquella equivocació que se m'atribuïa, i que per a mi no ho era. De vegades, en aquell moment, m'ha semblat que era la millor alternativa, de cara a resoldre alguna situació incòmoda.
Altres vegades no. Davant d'algun d'aquests comentaris, encara m'he refermat més en la meva postura, de vegades fins al punt d'arribar a situacions tibants. En aquests casos, he actuat així perquè m'ha semblat que la veritable equivocació, llavors, hauria sigut cedir, donar la raó a l'altre.
Això últim que he explicat m'ha passat en tots els àmbits. També en el familiar: de vegades m'han atribuït equivocacions que jo considerava que no ho eren. Llavors, alguna vegada he cedit, he reconegut una d'aquestes "presumptes equivocacions"; ho he fet per facilitar la relació. Però en altres casos no he cedit. Fins i tot quan el resultat ha sigut el deteriorament de la relació.
Ara, quan fa vint anys que va morir la meva mare, penso en això un altre cop. Hi penso en relació amb el text que vaig escriure sobre ella fa uns anys, i que a alguns familiars els va molestar (algú fins i tot va considerar que no tenia dret a escriure el que havia escrit). Entenia i entenc les seves raons, però no les comparteixo.
Com que d'aquest tema n'he parlat unes quantes vegades, i quan ho he fet ja he argumentat la meva postura, ara no em repetiré.
De fet, només volia dir això: vint anys després de la mort de la meva mare, i uns set des que vaig escriure aquell text, continuo pensant el mateix. I m'agrada dir-ho un cop més. Per tal de recordar, i recordar-me, que després dels anys que han passat des de llavors, no he canviat gens d'opinió.
