"Estoy en contra de Walt Disney y muy a favor de los fármacos. Larga vida a la química y a la venlafaxina." Almudena Sánchez (1)
Fa vint anys va morir la meva mare. N'he parlat moltes vegades. D'ella, de les seves depressions, del seu entorn... Durant aquest juliol he afegit aquí cinc textos, sobre ella i diferents temes, que havia estat escrivint aquests últims mesos: Teràpia familiar, Llista de pautes, Vides moralment reprovables, Treballs manuals, Biografia i farmacologia, Viure amb por.
Cadascú té la seva biografia: els seus records, experiències, pensaments, sentiments, interessos... I si és algú que escriu, és normal que, després, de vegades també escrigui sobre això que el conforma, amb què conviu, que per a ell és important.
A més de viure i escriure, llegeixo. L'últim llibre sobre depressions va ser una immensa sorpresa: 'Fármaco', d'Almudena Sánchez (Penguin Random House, 2021). Una doble sorpresa, perquè després d'haver-ne llegit alguna ressenya fa temps, i haver pensat que m'agradaria llegir-lo algun dia, fa poc me'l vaig trobar al carrer. Com si m'estigués esperant! És un llibre que m'ha deixat bocabadat, per la qualitat literària, per l'originalitat i, és clar, per la història que explica. La de "la seva vida i les seves depressions".
La cita del principi és també un reflex del llibre. L'Almudena afirma que, a ella, la medicació l'ha salvat. Ho va recordant al llarg del llibre. I com que jo quan parlo de depressions acostumo a posar més l'accent en les biografies, m'agrada també trobar testimonis clars com el seu de l'eficàcia de la farmacologia. (2)
No és fàcil, trobar llibres "bons" que tractin sobre depressions, tant si són autobiogràfics com si són assajos. Llibres que tinguin aquesta capacitat tant de seducció com d'enriquiment. Per exemple, des de principi d'any, he llegit o fullejat algun altre llibre sobre depressions, però cap m'ha atrapat com aquest. (3)
D'altra banda, no hi ha cap llibre sobre depressions que pensi que no té gens d'interès. Perquè al marge que em sembli més encertat o menys el que s'hi diu (més coherent o no, consistent o inconsistent, endreçat o desendreçat...), i al marge que el trobi literàriament bo o no, tots em serveixen per enriquir una mica la meva perspectiva sobre les diferents creences, opinions, prejudicis, tractaments (o "abandonaments"), etc., que han existit (i que també existeixen), sobre això que s'anomena depressió.
Fins i tot dels punts de vista més extravagants, m'agrada estar-ne al cas. Perquè estar-ne al cas de vegades m'ajuda a entendre escenaris (passats o presents) que, si no, em serien més difícils d'entendre.
Torno al principi. Fa ja vint anys, que va morir la meva mare. Si, abans de morir ella, ja m'interessava el món de les depressions, després, el meu interès no ha minvat. A més, parlar-ne amb qui sigui, una persona, o "un llibre", és també una manera de seguir "dialogant" amb la meva mare. (4)
I aquesta mena de diàleg (per dir-ne d'alguna manera), aquestes lectures, aquestes reflexions, crec que, alhora, em capacita per a relacionar-me, d'una manera més encertada, amb les persones que ara conec i que tenen la desgràcia de patir una depressió.
(1) La venlafaxina és un antidepressiu.
(2) Com que parla d'ella, no diu res sobre que hi ha molta gent a la qual la medicació no la treu del pou. I és normal que ella no en parli, perquè el seu llibre és un testimoni, no un assaig. D'altra banda, és curiós que, alhora, també parla de l'assetjament que va patir a l'escola de petita, i crec que d'alguna altra adversitat biogràfica. Però entenc que, en conjunt, el que potser vol dir és que, encara que aquestes adversitats haguessin afavorit l'aparició de la depressió, després, la solució li va arribar a través de la medicació. És com si digués alhora les dues coses, perquè després de dir, per exemple, "Tomar fármacos regulados ha sido mi medicina, la única", just a continuació diu, "He conversado horas con Antonina, mi pareja, mi gato. Todo es terapia, recalcó el Dr. Magnus [el seu psiquiatra] en una de nuestras sesiones: lo que has sacado de esto y lo que has contado a los demás" (p. 169). I referències com aquesta no són una excepció, en el llibre.
(3) Una d'aquestes lectures ha sigut "Morbo mentis", d'Enric Álvarez, antic director del Servei de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (Publicacions Permanyer, 2023). Era també un llibre que, quan es va publicar, vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir-lo, i ara, a principis d'any, també me'l vaig trobar, com el de l'Almudena Sánchez. En el capítol dedicat a les depressions no hi ha res sorprenent, és el discurs habitual de la psiquiatria biologista. I en el capítol dedicat a la bipolaritat només parla d'eufòries. En els dos casos remarca que sempre s'ha d'actuar basant-se "en el mètode científic", una referència que sovint serveix als psiquiatres per encobrir creences personals que, de vegades, tenen ben poc a veure amb aquest mètode científic que s'invoca.
(4) Llegir per a mi és sempre llegir "un llibre en paper". Els productes audiovisuals, siguin estudis, entrevistes o reportatges, de vegades en veig algun... però com em sento a gust de debò és amb els llibres, no sé si per una qüestió educativa i d'edat, o perquè el ritme de lectura el poso jo, un ritme que per a mi és fonamental, de cara a l'assimilació del contingut.
