"Psiquiatras, psicólogos, terapeutas, familiares y pacientes tenemos que darnos cuenta y aceptar que hay problemas que no tienen solución." Carles Ballús-Creus
El Luis J. Cabrero era un psiquiatre de l'Hospital Clínic. Es dedicava a la teràpia familiar sistèmica, una raresa al Clínic, on la farmacologia és la religió oficial, dins de la psiquiatria. No recordo com va ser, qui ens en va parlar, però el vam anar a veure amb la meva mare. Em sembla que dues vegades; després, em sembla recordar que la meva mare va decidir no tornar-hi. El motiu d'anar-hi no eren els problemes emocionals de la meva mare (o només ho eren "de rebot"), sinó els problemes d'una altra persona de la família.
Recordo que el psiquiatre que llavors feia el seguiment farmacològic de la meva mare (a la seva consulta privada), quan li vam dir que pensàvem anar a veure "el doctor Cabrero", va fer una cara de suficiència, com volent dir que allò no servia de res, però que féssim el que volguéssim. Ell coneixia el doctor Cabrero, perquè també treballava al Clínic.
No em va semblar bonica, aquella reacció seva, però altres aspectes d'ell sí que els valorava positivament. Algun, molt positivament (alguna altra vegada ja ho he explicat).
El doctor Cabrero em va agradar. Vaig trobar que era una persona que escoltava amb molta atenció, sense presses; s'interessava per la història, "pel cas" que li explicàvem a mitges la meva mare i jo. I també vaig trobar que era una persona honesta: si no ho recordo malament, ens va dir que fèiem les coses prou bé, que el cas era complicat, i que moltes vegades l'únic que es pot fer és acceptar la complicació d'una situació i aprendre a conviure-hi. (1)
Però això no és fàcil d'assumir. Perquè de vegades, algunes relacions són molt difícils de gestionar. Aquella ho era, molt difícil. I n'érem conscients, i no és que no haguéssim pensat en possibles alternatives. Però cap era viable. O no ho era, sobretot, perquè la meva mare no es veia capaç d'alterar una situació familiar que estava molt consolidada, "malaltissament consolidada". De manera que, en definitiva, la realitat era la que deia el doctor Cabrero i, per tant, "l'única alternativa" era aprendre a conviure amb aquella realitat, ja que no hi havia la possibilitat, o capacitat, de "moure fitxa" (una possibilitat que, només de pensar-hi, ja angoixava a la meva mare).
Hi he tornat a pensar ara, en el doctor Cabrero, perquè Carles Ballús-Creus dedica el seu llibre 'Abordar la esquizofrenia', del que està treta la cita inicial (Paidós, 2024), entre altres persones, al Luis J. Cabrero. I després, al llarg del llibre, també el va esmentant, en diferents moments. (2)
(1) Em sembla recordar que fa bastant temps alguna vegada vaig parlar d'ell, del doctor Cabrero, però crec que sense donar el seu nom, de manera que em sento incapaç de localitzar l'escrit, cosa que ara ja m'agradaria poder fer: localitzar-lo, per tal de poder comparar el que en vaig escriure llavors i ara. Potser m'enduria una sorpresa, sobre l'eventual transformació del meu record...
(2) En parla en passat, de manera que suposo que deu haver mort. El 2015 encara era viu, perquè amb el mateix Carles Ballús-Creus van participar en el llibre col.lectiu 'Introducción a la psicopatología y la psiquiatría' (2015), amb l'article 'Terapia familiar sistémica'. Això és l'únic que he trobat ara a Internet, del Luis J. Cabrero.
