"Imagini's que vostè cobra molt poc (...) La ideologia dominant converteix el seu problema en psicològic: li dirà que la causa de la seva desgràcia no és el sou, sinó que vostè és un depressiu i que vagi al psicòleg. I que prengui pastilles i intenti canviar la seva actitud (...) Però en realitat el problema no està en la seva ment; està en el seu sou (...) No vagi al psicòleg, vagi a un sindicat (...) I canviï aquest sistema que el deprimeix a vostè i a molts altres." Markus Gabriel (1)
He fet servir ja moltes vegades cites semblants per parlar del mateix, de situacions vitals complicades que generen diferents graus de malestars i impotències, de vegades greus, de vegades depressions severes, i que quan l'afectat busca ajuda, en lloc de plantejar-li la conveniència d'intentar buscar alternatives, si és possible, o d'intentar acceptar el que no és modificable, se li ofereix l'opció de la medicació, per tal de "curar" el que li passa.
De tant en tant parlo d'aquest tema, d'aquest "drama". Potser fins i tot de manera obsessiva. Perquè crec que és el que he dit, un veritable drama. Un drama individual per a cada persona que es troba en una d'aquestes situacions. I un drama col.lectiu, perquè la generalització d'aquest abordatge el que fa és fomentar un model de societat globalment malalta i psicofarmacologicament medicalitzada.
Una altra manera d'explicar-ho. És com si a una persona que li fan mal els peus perquè les sabates que fa servir li van petites, en lloc de dir-li que el problema és aquest, les sabates, li donin analgèsics "per curar-li el mal de peus".
Quan parlo d'aquest tema, d'aquests escenaris, i d'aquests "tractaments", cada vegada que en parlo, i ja n'he parlat moltes vegades, a més d'altres persones sempre tinc present la meva mare. Ella, des que es va casar, va viure "calçada amb unes sabates que li constrenyien els peus", que li feien mal. I el seu entorn, familiar, mèdic i amistats, en lloc d'entendre el que li passava (i d'ajudar-la a ella perquè ho pogués entendre i assimilar), li van suggerir i oferir atencions farmacològiques... per tal d'alleujar-li "el seu mal de peus" (les seves depressions).
Segons sembla, ningú es va adonar, o ningú es va atrevir a dir, que el problema no estava "en ella", sinó "en les sabates". Bé, com que moltes altres vegades que he parlat de les depressions de la meva mare, ja he parlat també d'això "de les sabates petites", avui ho deixo aquí.
Una altra cosa, és clar, era quina era l'alternativa. Aquesta ja és una altra història, i ben complicada. Però el fet de no suggerir jo cap alternativa no invalida el que he dit: "que ella vivia amb un important mal de peus a causa de les sabates". I no només a causa de les sabates, sinó també a causa de tots els psicofàrmacs que es va anar prenent, dels quals no hi va haver mai cap indici que tinguessin algun efecte positiu (mentre que, en canvi, els seus efectes secundaris, negatius, eren molt importants).
Algunes vegades, parlant d'ella, o de les depressions d'alguna altra persona, o de les depressions en general, ja he fet servir algun exemple relacionat amb el mal de peus, perquè trobo que pot facilitar imatges força gràfiques.
A més, resulta que fer servir exemples com aquest, "de sabates", en el seu cas té una curiositat afegida. Perquè ella va patir realment mal de peus, físic. Primer, a causa d'anar amb sabates massa petites, i després, a causa dels peus deformats com a resultat dels anys durant els quals havia fet servir sabates petites.
Això venia de la seva educació familiar (o "mala educació"). La seva mare considerava que les noies amb els peus grans no eren bufones, i com que les seves filles no tenien els peus petits, les feia anar amb sabates més petites del que els corresponia. La germana de la meva mare explica que, quan es va casar, a l'alliberar-se de la supervisió materna, va començar a fer servir sabates dos números més grans que abans.
En canvi, no tinc clar que la meva mare s'alliberés de manera tan ràpida de la influència d'aquella mania materna. Una mania de resultats òbviament "torturadors", encara que aquesta no fos la intenció. Sí que recordo bé, en canvi, que quan vaig tornar a viure amb ella, quan ella ja tenia seixanta-sis anys, com que es queixava de mal de peus, de vegades havia intentat convèncer-la que fes servir sabates més còmodes de les que feia servir.
I també recordo que, llavors, a ella li era fàcil posar-hi objeccions, com si encara li quedés alguna cosa de la mania "dels peus bufons" de la seva mare. (2)
(1) La Vanguardia, La Contra, 27-4-2016
(2) Encara hi havia una altra possible explicació, de tipus religiós, per a aquella tossuderia seva, però avui és millor deixar-ho estar, per no complicar massa la cosa.
