L'ocasió perduda

"És molt humà no veure el que no es vol veure. Però no val com a excusa." Josep Ramoneda (1)

Un home d'una certa edat (com que això "d'una certa edat" és força inconcret, posem que, en aquest cas, més de seixanta anys), escriu als seus nebots i els parla dels últims anys de la vida dels seus avis, quan l'avi estava molt malalt i l'àvia se n'ocupava.

Els diu que ell anava seguint el que passava a casa dels avis (els seus pares), perquè amb l'àvia s'escrivien sovint (s'escrivien cartes perquè ell vivia bastant lluny). Explica als nebots anècdotes de la casa dels avis d'aquells anys. 

També els diu que els pares dels nebots es van fent grans, i que algun dia és probable que necessitin ajudes, i que, com a fills, és bo pensar-hi, tenir-ho present. Els parla també d'ell mateix, diu que ves a saber en quina situació es pot trobar, més endavant, quan vagi acumulant anys.

Ara faig un petit incís. Tots ens expliquem a nosaltres mateixos, i expliquem als altres, les nostres històries de manera subjectiva (segons les nostres conveniències, biaixos, limitacions, temors, oblits, etc.). És inevitable que sigui així. Una altra cosa és què en fem, amb aquestes desviacions: si intentem limitar-les, o potser ens hi abandonem (o abonem). 

Final de l'incís i torno a agafar el fil. En aquest cas (que he titulat "l'ocasió perduda"), aquest home hauria pogut fer un esforç de reflexió, d'humilitat, de sinceritat, i llavors, de passada, aportar un referent positiu als nebots, en lloc de fer-los només una aportació moralista. Per exemple, en lloc de dir-los el que els diu, els podria haver dit això altre:

"Mireu, quan l'avi estava molt malalt i l'àvia se n'ocupava, jo crec que no vaig comportar-me prou bé, amb ells, els meus pares. Vivia lluny, tenia els meus compromisos laborals, i també projectes d'altres tipus. I no em vaig plantejar (o si m'ho vaig plantejar ho vaig descartar), en aquells moments tan difícils per a ells, canviar la vida que llavors tenia ben organitzada, per tal d'estar una mica més a la vora dels meus pares.

"Es veritat que escrivia moltes cartes, i la meva mare també me n'escrivia, em posava al corrent del que anava passant. Però ara m'adono que les cartes, tot i ser (o poder ser) importants, són papers. I, de vegades, en aquests casos potser convé (o és imprescindible) un altre tipus d'implicació, un altre tipus de relacions. Amb un grau de compromís més elevat. 

"Jo, ho penso avui, en relació amb els meus pares crec que llavors no vaig estar a l'altura de les circumstàncies. I és perquè tinc aquest sentiment incòmode que, en part, ara us escric i us parlo d'aquesta manera.

"D'altra banda, també vull que quedi clar que el que us dic és una opinió meva, fruit dels meus records, sentiments i reflexions. Però cadascú de vosaltres, si un dia es troba en una situació d'aquestes, haurà de decidir com s'hi posiciona. 

"De fet, no penso que en aquests casos hi hagi una obligació filial, sobretot perquè més que una qüestió d'obligacions, crec que és una qüestió d'emocions, d'afectes. O de generositats, de compassions. O de devocions. Perquè si en un cas d'aquests les decisions no es prenen des d'aquesta posició, llibertat i generositat, si s'actua com a resultat d'un sentiment d'obligació, allò que se'n derivi podria ser complicat, i les relacions no funcionar com haurien de funcionar. Però si de cas, d'això últim ja en parlarem un altre dia.

"Avui, el que us volia dir ja us ho he dit."

--
(1) ARA, 30/10/2024

Monges

https://passavolant.blogspot.com/2024/12/monges.html

Cinc, i no quatre

He corregit els escrits 'Memòries confoses' (10 octubre) i 'Memòries parcials' (22 octubre). En el primer, al final ara també hi ha aquesta nota afegida:

"Inicialment havia escrit que les persones amenaçades van ser quatre, el meu avi, dos cunyats i el meu besavi. Fins ara aquest episodi jo sempre ho havia explicat així, ben convençut. I l'havia explicat moltes vegades, alguna aquí mateix. Però resulta que estava equivocat, eren cinc i no quatre, perquè també hi era un germà del meu avi (tal com ara surt en el text, ja corregit). El cas és que últimament dubtava, sobre aquest punt, i un dels testimonis de l'escena, un tio meu, encara viu i amb el cap ben clar, m'ho ha confirmat. És obvi que a mi la memòria i els records també em fan la guitza..."

Tarde de futbol

https://senseseny.blogspot.com/2024/11/tarde-de-futbol.html

Memòries parcials (què se'n va fer...?)

Fa poc vaig tornar a parlar de quan, just al principi de la Guerra Civil, el meu avi matern, un germà seu, dos cunyats i el meu besavi van estar a punt de morir afusellats. (1)

Fins ara, els homes que havien estat a punt de matar-los els havia anomenat milicians, no sé si de manera encertada; suposo que eren persones vinculades al Comitè local d'Igualada, potser membres d'alguna patrulla de control, de les moltes que llavors es van crear de manera espontània, i que sovint actuaven segons el seu criteri, de vegades molt arbitrari i expeditiu. Potser se'n podrien dir milicians, o no, la veritat és que no tinc clares les denominacions i diferències... (2)

En qualsevol cas, va ser gràcies a la intervenció, a l'últim moment, d'un dels homes d'aquell grup que el meu avi i els altres van salvar la vida.

Havia sentit explicar que aquell home era un treballador de la fàbrica dels dos cunyats del meu avi. També havia sentit que aquests dos cunyats, a més de ser d'idees republicanes, gestionaven la fàbrica interessats per les condicions laborals dels treballadors. Per exemple, es veu que van ser ells els que van posar els primers diners en una caixa de solidaritat destinada a situacions de malaltia o altres adversitats dels treballadors, caixes de solidaritat que llavors de vegades creaven els treballadors per pròpia iniciativa, al marge dels amos, per tal de sentir-se més a cobert.

És a dir, havia sentit explicar aquestes coses, no sé si ben bé com les he explicat, però crec que sí les idees generals: que era un treballador de la fàbrica qui va intercedir a favor del meu avi i els altres, que els dos cunyats tenien preocupacions socials i les aplicaven a la fàbrica, i que tots dos eren republicans (el meu avi i el meu besavi no ho eren).

Havia sentit això, i ara, per primer cop, m'adono que no m'havia fet mai aquesta pregunta: ¿Què va passar amb aquell home, quan va acabar la guerra? I també aquestes altres preguntes: ¿Com és que en els relats que a mi m'han arribat no hi havia cap referència en aquest sentit? ¿Com és que la pregunta que jo em faig ara no me l'havia fet abans? ¿I com és, "si és que és", cosa que no sé, que aquesta pregunta potser tampoc se l'havien fet els parents que m'havien explicat l'incident?

I en qualsevol cas, o en resum: Qui era aquell home i què se'n va fer? Perquè, en relació amb la història familiar, sens dubte és una persona molt important.

--
(1) Hi va haver tres parents, tres tios del meu avi, que al principi de la guerra sí que van ser assassinats:
https://442m.blogspot.com/2021/02/1936-tres-oncles-del-meu-avi-matern.html
(2) Després de la sublevació dels militars les patrulles de control i altres grups armats van tenir un paper ambivalent. D'una banda, van contribuir a impedir iniciatives favorables als revoltats i, d'una altra banda, de vegades van actuar de manera del tot arbitrària i criminal, assassinant capellans, monges, persones creients, de dretes... (o aprofitant per matar, de vegades, persones amb qui tenien conflictes personals). Quan actuaven així, és obvi que no feien cap favor a la credibilitat de la República (ni a la revolució social que volien fer), tal com llavors importants dirigents republicans van avisar, que aquells crims passarien factura a la viabilitat de la supervivència de la República.

Sobre els textos biogràfics

https://passavolant.blogspot.com/2024/10/sobre-els-textos-biografics.html

La carta

"La historia no sólo describe acontecimientos sino que coloca a cada uno de ellos en su propio lugar en el devenir histórico." Mar Fontcuberta (1)

De vegades hi ha gent que explica les coses una mica embolicades i, llavors, cal anar amb compte, abans de pensar que has entès bé el que volia dir. A través d'una explicació d'aquest tipus, jo entenc (ho dic així, "que ho entenc", perquè tot i que em sembla gairebé segur, de moment no en tinc la certesa), que la meva mare, en una carta, li havia dit a un germà meu que el llibre que ella havia estat escrivint sobre les seves depressions el tenia pràcticament fet, però que ja no es veia amb cor d'acabar-lo. I que confiava que aquest germà (o un altre, al qual anomenava), ho podria fer.

Si és així, que la meva mare va escriure això a aquest germà, a mi se'm plantegen dos interrogants. El primer, és si aquest text "gairebé acabat" era una cosa diferent dels papers de la meva mare que, després de morir ella, jo vaig arreplegar. És a dir, ¿serien uns papers que algú hauria recollit abans que jo recollís els papers que quedaven? És una possibilitat que em sembla bastant improbable (d'entrada, perquè mai he sentit que algú en digués res), però en principi no la puc descartar del tot. Qui podria resoldre aquest interrogant seria, si de cas, aquesta eventual altra persona, si realment existís.

De moment (em sembla el més versemblant), segueixo pensant que els papers de la meva mare relacionats amb el seu projecte de llibre eren només els que jo vaig recollir. Uns papers que, d'altra banda, no eren en absolut "un text gairebé acabat", sinó un conjunt de notes més aviat desordenades, moltes repetides, i alhora amb diferents buits (això últim es podria deduir de diferents referències temàtiques, només apuntades, que hi havia als textos). 

El fet que ella, en algun moment (com quan va escriure aquella carta), ho pogués considerar un text gairebé acabat a mi em sembla una exageració, que només s'explica per l'opinió poc ajustada a la realitat que ella podia tenir, en aquell moment, del que havia escrit.

El que sí que és cert és que, amb aquells textos, alguns dels germans que compartien els seus sentiments religiosos (aquest requisit per a ella era important, ja que el sentiment religiós era un aspecte fonamental del text), hauria pogut acabar aquell projecte. I a més ho hauria pogut fer mentre ella vivia, amb la qual cosa li hauria donat una gran alegria a ella. Això, a qui ho hagués fet, naturalment li hauria suposat una dedicació, una inversió d'energies i temps. Que fos assumible o no, això depenia de com valorés cadascú el valor del seu temps (i el valor de donar aquesta alegria a la nostra mare). 

El que acabo de dir al llarg dels anys ho he pensat moltes vegades. Però el que ignorava, fins ara, és que la meva mare hagués expressat aquest desig a algun germà meu. De manera concreta, explícita. És cert que alguna vegada jo havia imaginat que era molt probable, que hagués sigut així, però me'n faltava la prova.

També és curiós, sorprenent (o no sé quin adjectiu tocaria), que el germà destinatari de la carta que he esmentat al principi fos un dels dos que, quan jo vaig escriure el que vaig escriure, més es va disgustar. L'altre, dels dos que més es van disgustar, era precisament el que la meva mare també esmentava a la carta, com a possible finalitzador del seu llibre. Però, pel motiu que sigui, quan era el moment no ho van fer. Ni l'un ni l'altre. Tot i saber la il.lusió que li feia a la nostra mare. No ho van fer llavors, ni després de la seva mort. I quan es van queixar de la meva iniciativa, llavors tampoc no van tenir gens d'interès en fer un text alternatiu, amb l'objectiu de donar la seva versió del que va ser la vida de la nostra mare.

Sobreviure deu anys a la meva mare em va donar l'oportunitat d'escriure llavors el que vaig escriure sobre la seva vida, un text del qual en segueixo estant satisfet. Molt. D'haver-lo escrit i que qui vulgui el pugui llegir. Perquè a més d'una mostra d'afecte cap a ella (qualsevol opinió de sentit contrari sobre aquest punt no m'afecta en absolut, em sembla bastant absurda, fins i tot ridícula), considero que també és una reivindicació de la meva mare: una persona sens dubte original, apassionada, idealista, que de vegades va ser incompresa, amb moltes facetes, de vegades contradictòries, amb la qual no sempre era fàcil relacionar-se... Una persona que va viure una vida matrimonial complicada (i una forma de viure la religió també complicada), i que va arrossegar durant dècades el pes d'unes depressions tan severes que, de vegades, feien que no tingués gens de ganes de viure.

I haver viscut fins avui, nou anys més després d'haver escrit el text motiu de controvèrsia (dinou des de la mort de la meva mare), de manera inesperada m'ha permès conèixer, ara, el contingut d'aquesta carta, i d'aquesta manera reviure tant l'episodi de la recollida d'uns papers que ningú no volia, com el que va passar deu anys després, quan vaig escriure el que vaig escriure.

És l'avantatge de fer anys, de no haver-te mort abans: que de vegades et permet anar afegint peces a alguns trencaclosques incomplets... De vegades, com en aquest cas, amb peces potser no del tot inesperades, però una mica sorprenents, tenint en compte el context o característiques del trencaclosques.

--
(1) Estructura de la noticia periodística. ATE, Barcelona, 1980 (p. 17)

Memòries confoses

"Van arribar uns milicians, el buscaven, i com que no el van trobar van estar a punt de matar els seus fills."

Li dic a qui m'ho explica, un germà meu, que no va ser així, però ell insisteix en aquesta versió. Li explico que a mi, dos d'aquests fills, m'ho van explicar més d'una vegada, el que va passar. Els milicians buscaven el nostre avi, i el van trobar a casa, junt amb un germà, dos cunyats i el meu besavi, i van estar a punt de matar-los als cinc. I que si no ho van fer va ser perquè un dels milicians, treballador de la fàbrica dels cunyats, va fer canviar d'opinió als seus companys. I van marxar sense matar ningú. (1)

L'escena era al davant de la casa, i els dos fills i la filla del nostre avi tombaven per allà; espantats, contemplaven l'escena, alhora que també la contemplava la mare, morta de por, des d'una de les finestres de la casa.

Li asseguro que va anar així i, al final em diu que potser sí, que deu ser així, tal com jo dic, que de fet ell no ho recorda bé. M'ho diu així, "potser". En qualsevol cas, abans estava ben convençut de la seva versió i, òbviament, l'hauria explicat també d'aquella manera si algun dia n'hagués parlat amb algú altre.

Són interessants, aquestes confusions o trampes de la memòria, perquè ell només podia conèixer aquell episodi a través de les mateixes persones que me l'havien explicat a mi. Una era la nostra mare. Després, a causa del pas del temps, de l'afebliment del record, i d'una posterior recuperació deficient durant la qual va reconstruir l'escena a partir d'alguns elements dispersos que en conservava, el resultat va ser aquella altra escena. "Inventada", és clar, encara que ell no ho sabés; per a ell no només era versemblant, sinó del tot real.

Ell havia sentit la història correcta, segur, però després es va confondre d'aquella manera. Aquest tipus de confusions, a banda de a les personas a les quals han explicat una història, també els pot passar als mateixos protagonistes de la història, que després potser recorden el que van viure de manera distorsionada. De vegades molt distorsionada. I ho recorden "perfectament", això és el més interessant.

És important, tenir en compte "el testimoni dels testimonis", i alhora és important ser conscient de les fragilitats de la nostra memòria. Davant de qualsevol record (de qui sigui), aquest tipus de consciència, de prudència, és força sensat. I alhora saludable.

Per descomptat, estic convençut que coses que jo he explicat, pensant que van ser com les he explicat, podien estar també més o menys distorsionades. O fins i tot ser una pura invenció; inconscient, això sí, perquè quan la memòria ens fa la guitza d'aquesta manera, òbviament no ens avisa: "Ep, que t'enganyo!"

No ens ho diu, ens enganya i ja està.

--
(1) UNA CORRECCIÓ POSTERIOR (19/11/2024). Inicialment havia escrit que les persones amenaçades van ser quatre, el meu avi, dos cunyats i el meu besavi. Fins ara aquest episodi jo sempre ho havia explicat així, ben convençut. I l'havia explicat moltes vegades, alguna aquí mateix. Però resulta que estava equivocat, eren cinc i no quatre, perquè també hi era un germà del meu avi (tal com ara surt en el text, ja corregit). El cas és que últimament dubtava, sobre aquest punt, i un dels testimonis de l'escena, un tio meu, encara viu i amb el cap ben clar, m'ho ha confirmat. És obvi que a mi la memòria i els records també em fan la guitza...

Senyores de

La senyora Nubiola, la senyora Rovira, la senyora Murillo, la senyora Guarner, la senyora Cusí, la senyora Arumí... Eren amigues de la meva mare, i en general se les coneixia així, pels cognoms dels marits. A les parades dels mercats, als col.legis dels fills, a les parròquies, als edificis on vivien... A la meva mare també. Igual que a totes les dones casades de la seva generació.

Havien nascut durant la República, o una mica abans. Però quan encara eren adolescents, els drets i llibertats que la República els havia reconegut (una altra cosa era fins a quin punt els eren respectats, perquè la inèrcia patriarcal i masclista no es supera només a cop de decrets), els van ser retallats o eliminats: el nacionalcatolicisme les va retornar a la seva situació de dependència històrica.

Si havien nascut en famílies religioses, conservadores, de dretes, van notar poc el canvi, perquè abans tampoc s'havien beneficiat d'aquella situació més favorable per a les dones. Moltes, suposo que no totes, m'imagino que fins i tot devien trobar del tot normal aquell estat de submissió.

Vivien així, en aquella "subordinació normalitzada", una subordinació enaltida per la Secció Femenina, dirigida per la Pilar Primo de Rivera, fidel intèrpret i propagandista dels principis establerts pels "homes" que estaven al capdavant del Govern i de l'Església: nacionalcatolicisme en estat pur. Aquest "destí femení" era un designi diví, tal com ja havia dit Sant Pau. 

Més endavant, algunes van començar a qüestionar una mica aquesta subordinació general, i pel que fa al tractament de "senyores de", van començar a reivindicar el seu cognom (si més no en alguns contextos). Com la meva mare, tot i que no sé exactament a partir de quan, ni en quins àmbits, perquè crec que no va ser en tots.

Ser "senyores de", tractades socialment com a tals, haver-se d'adaptar (de grat o per força) a aquest "models d'esposes" segons la idea d'esposa que tenia l'Església i el Govern, no era un fet irrellevant. Aquest tractament (i l'autoidentificació acrítica que sovint l'acompanyava), no era en absolut un fet anecdòtic, sinó molt significatiu, i amb conseqüències. De vegades podia tenir un preu elevat. Com en el cas de la meva mare, ja que, per a mi, aquesta subordinació és inseparable de les inestabilitats emocionals seves, manifestades a través de les cícliques i greus depressions que va patir (l'estat de subordinació no com a única causa, però sí com una important contribució). 

De fet, a partir d'algun moment, ella va començar a ser-ne conscient, de la relació existent entre la seva situació de subordinació i les seves depressions. No només en el seu cas: de vegades la meva mare deia que a amigues seves els passava el mateix: dones que patien estats depressius "a causa dels marits que tenien". Ella ho deia exactament així, i afegia, "amb marits com el meu, molt brillants, però amb les dones sota la seva ombra, subordinades a ells".

Ja sé què et passa

Va anar a veure una filla. Abans d'arribar a la casa on vivia la filla, als afores del poble, a un prat del costat del camí hi va veure un home assegut a un marge, amb un aire absent, trist.

Va aturar el cotxe, va baixar, el va saludar i li va dir: "No cal que em diguis res, ja sé què et passa". El coneixia. Vivia al costat d'on vivia la filla, i va endevinar que patia una depressió.

Es veien només molt de tant en tant. Ell mai no n'hi havia dit res, de les seves depressions. No en parlava amb ningú; la gent del seu voltant potser el veia trist i més aviat apagat, però no ho relacionaven amb una possible depressió. 

M'ho explica ell, uns trenta anys després. Jo sí que ja era conscient, llavors, dels seus episòdics estats depressius, tot i que potser no del seu veritable abast. Érem molt amics i teníem molta relació. Però d'això en concret, del grau de severitat de les seves depressions no sé si jo n'era del tot conscient. No ho recordo bé, fa molts anys.

Aquelles paraules al prat ell diu que les recorda perfectament. Recorda com ella va endevinar què li passava, sense que hagués calgut dir res, només de veure-li la cara, el posat.

Ella sabia de què parlava: feia anys que també patia depressions. Molt severes. Era la meva mare.

No recordo si un dia ella em va explicar aquella trobada. És possible que sí, sabia que ell era molt amic meu. En qualsevol cas, segur que abans jo no li havia dit mai que ell patia depressions, perquè com que ell no en parlava (amb mi tampoc), jo no ho comentava amb ningú. N'estic convençut, d'aquesta discreció meva. D'altra banda, si llavors ella em va parlar d'aquella trobada, no ho vaig retenir. I pel que fa a la meva germana, la filla que ella anava a veure, el més probable és que tampoc en sabés res, perquè tot i veure'l més sovint sempre estava molt enfeinada.

Quan ara fa poc ell m'ho explica, m'imagino la meva mare aquell dia, baixant del cotxe, dient-li això. M'emociono.

M'ho explica un dia que els dos, passejant, arribem a aquell prat, on estava assegut, sol, absent, deprimit, aquell dia llunyà, tants anys enrere.

La Lorena, un altre cop

https://passavolant.blogspot.com/2024/09/la-lorena-un-altre-cop.html

Les mans

https://horitzontal.blogspot.com/2024/09/les-mans.html

Formes de cuidar i d'estimar

Fa molts anys li van diagnosticar Parkinson. Durant molt temps, els símptomes, cognitius i físics, eren gairebé imperceptibles; la malaltia progressava molt a poc a poc. Fins que es va començar a accelerar. Ara ja té una demència important. De vegades sembla que entén alguna cosa, però en general no. El cos se li ha anat afeblint i encarcarant, ja no camina. 

Al llit hi té un matalàs d'aire, d'aquests que, de manera alternativa, una bomba en va inflant i desinflant seccions. Per tal que els punts de pressió del cos vagin variant i sigui més difícil l'aparició de llagues. Quan no hi ha ningú amb ell, el tenen subjectat amb una corretja, per tal d'evitar que, movent-se, acabi caient del llit. 

Ja no menja sol, l'han de peixar, i vigilar que llavors no s'ennuegui. Porta una sonda uretral, i la bossa es va omplint d'un líquid fosc, com si hi hagués sang barrejada.

De vegades coincideixo a l'habitació amb la seva dona. Un dia m'explica com era el seu marit abans: intel.ligent, dinàmic, emprenedor, esportista, parlador, simpàtic... Li dic que el seu marit em fa pensar en el meu pare, que va patir una degradació semblant, però ell a causa de l'alzheimer.

La seva dona diu que no en van parlar mai, amb el seu marit, de la possibilitat que acabés com ha acabat. Ella ha fet ara el seu Document de Voluntats Avançades, perquè li sembla horrorosa, diu, la possibilitat d'acabar com el seu marit. 

M'explica que a un amic d'ells, fa relativament poc, li van dir que tenia un càncer, i va dir que no volia fer cap tractament. Aquell amic va deixar de menjar, només bevia una mica, i quan ja no tenia forces s'estava tot el dia al llit. No va voler anar a cap hospital, no va voler moure's de casa. Va demanar només que, si li calia, per tal de no patir, li donessin els analgèsics que calguessin. 

La seva família va entendre que allò era el que volia, i no van intentar forçar res. Va morir al cap d'unes setmanes, sense patir, sense menjar ni fer res per allargar la seva vida. Fins que entre la desnutrició, la deshidratació i el càncer es va apagar.  

Diu ella que aquell amic va poder decidir allò perquè tenia el cap completament lúcid, i que va ser una bona mort. De vegades diu, referint-se al seu marit, com si parlés ella sola: "Què passarà amb ell? I si el seu deteriorament dura anys, cada vegada més demenciat i dependent?" Diu que, com que amb el seu marit no van parlar mai d'aquest tema, troba que ara s'ha de fer el que es fa. 

Té cura del seu marit, el tracta afectuosament. S'està bona part del dia a l'habitació amb ell, i quan després de donar-li el sopar marxa cap a casa, se la veu cansada. I trista. De vegades ho diu, que està molt cansada, i que se sent emocionalment molt abatuda.

El seu marit em recorda moltes coses del meu pare. Trobo que físicament s'assemblen molt: els ulls, la boca, la forma de la cara, els cabells... Em fa impressió, quan el miro. A més, la situació d'aquest home m'ha fet recordar una cosa que no tenia present, quan últimament pensava en el meu pare o parlava d'ell: la sonda uretral. Una altra tortura. El meu pare en va tenir una posada un temps, no en recordo el motiu, però si recordo que li va provocar una infecció, a banda del problema pel qual li havien posat. 

No sé si va ser just abans o després de la sonda, durant un temps va dur posat una mena de preservatiu, connectat a un tub i una bossa, per recollir l'orina. Un invent que també li va provocar infeccions. A més, com que el molestava, de vegades s'ho volia treure, tant la sonda com aquesta altra cosa, i llavors potser es feia mal. Per això de vegades li subjectàvem el braç amb una corretja: un extrem al canell, i l'altre a la barana del llit.

Dement, incontinent, encongit, adolorit, sondat, lligat... Alimentat a cullerades, engolint el menjar de manera automàtica, de vegades ennuegant-se... D'aquesta manera el meu pare va haver d'arribar al final de la seva degradació i desintegració,  fins a  "beure's l'últim glop d'aquell calze amarg". No hauria sigut més fàcil "no fer res"? Administrar-li només els sedants necessaris perquè no patís i així pogués arribar-li la mort més aviat.

I el cas és que tot, tot el que es va fer llavors, es va fer "perquè se l'estimava"... 

Sé que he parlat d'això, del final de la vida del meu pare, moltes vegades, de manera insistent, i sempre de manera semblant a com ho he fet avui. I segur que ho tornaré a fer.

Aquesta vegada el desencadenant ha sigut una visita a un sociosanitari. Anava a veure una altra persona, i a la mateixa habitació, al llit del costat, m'he trobat amb aquest home, víctima del Parkinson. Demenciat com el meu pare, en un llit amb un matalàs d'aire, com el del meu pare, sondat també com el meu pare, a estones lligat, tot com el meu pare... I alhora, ja ho he dit, tan semblant físicament a ell.

Cada vegada que vaig al sociosanitari i el veig, m'esborrono.

Eliminar o conservar

La Marta, abans de morir, em va demanar que, un cop morta, eliminés el seu compte de correu, que també eliminés qualsevol cosa que pogués tenir "al núvol", que formatés el seu mòbil i ordinador, que donés de baixa el seu número de telèfon i els seus comptes de xarxes socials. Abans, junts, ja havíem eliminat les còpies de seguretat que tenia a casa, i ella havia anat estripant i llençant tots els papers personals seus que no volia que quedessin.

Després de morir, vaig fer el que ella m'havia demanat. Que m'ho hagués demanat em va agradar, d'una banda, perquè era una mostra de molta confiança, d'una altra, perquè va ser una oportunitat de viure de manera directa la voluntat d'una persona que no volia que, un cop morta, quedés cap documentació personal seva. Desconec si aquesta voluntat seva (i el fet que jo l'executés), va molestar algú de la seva família, només puc dir que no em consta que fos així. Fos per respecte cap a ella, o per desinterès, no em va arribar cap comentari d'un eventual desacord d'aquest tipus. Que, d'altra banda, si m'hagués arribat, potser hauria dificultat, però no hauria alterat gens, el meu propòsit d'executar el compromís que havia adquirit amb ella.

Aquesta experiència amb la Marta m'ha portat a pensar, un altre cop, en els papers de la meva mare. Aquesta vegada des d'aquest punt de vista. He pensat, he tornat a pensar, en la importància que té que diguem què volem que es faci amb les nostres coses, quan morim. Això, és clar, si és que ens preocupa el que algú en pugui fer. D'altra banda, òbviament, després pot passar que, malgrat comunicar la nostra voluntat, sigui la que sigui, els altres ens la respectin o no, aquesta ja és una altra història.

En el cas de la meva mare, si hagués sabut que la seva voluntat era la mateixa que la de la Marta, jo hauria fet, o hauria intentat fer (hauria defensat que s'havia de fer), el mateix que he fet jo ara amb les coses de la Marta. És a dir, que si ella hagués dit, o només insinuat, que si moria no volia que es conservés cap dels seus papers (o alguns en concret), per part meva puc garantir que hauria fet el que ella volia. O si més no (tenint en compte que no era fill únic), hauria defensat davant de qui fos que s'havia de respectar la seva voluntat i no conservar el que ella no volia que es conservés.

Com que ella no va dir res sobre aquest tema, després les coses van anar com van anar. Però com que d'això ja n'he parlat altres vegades, ara no cal que ho torni a fer.

Avui fa dinou anys que va morir la meva mare.

Emboscats, fugitius, desertors...

"En las zonas rurales la represión marxista fue, si cabe, aún más brutal que en las ciudades. (...) cuando se insinuaron las movilizaciones de mozos para nutrir las filas del Ejército rojo, los muchachos, muchos, se lanzaron al monte."

Ho deia Manuel Tarín-Iglesias a "Los años rojos" (1). Tarín-Iglesias s'havia afiliat a la falange i, durant la guerra, a Barcelona, va actuar com a "quintacolumnista"; va ser per la sospita d'aquestes activitats seves que el van detenir i el van dur a la txeca de Muntaner 321. Al llibre dedica unes quantes pàgines a aquesta detenció.

Just abans del fragment anterior, Tarín-Iglesias deia: "El tema de las guerrillas en zona roja está aún totalmente inédito. Bien es cierto que su origen no partió de la Quinta Columna, sino de los movilizados a través de los distintos reemplazos."

Ignoro quina és l'opinió actual dels estudiosos de la Guerra Civil sobre aquesta eventual activitat guerrillera de falangistes, carlistes o altres simpatitzants dels revoltats, a la rereguarda republicana, a què es refereix Tarín-Iglesias. Ja he dit altres vegades que a mi em desborda, l'intent d'ordenació i de comprensió dels diferents aspectes de la Guerra Civil, i literalment desbordat, desconcertat, al final em quedo només amb petites idees, fragments, suposo que sovint no prou contextualitzats. Què hi farem.

Si avui esmento això és només perquè, quan ho vaig llegir, vaig pensar en el meu pare, del qual ningú no sap què va fer durant el primer any i mig de la guerra, a banda de no presentar-se a files quan el van cridar, i mantenir-se ocult (segons sembla), durant tot aquell temps, abans de decidir marxar de la zona republicana.

O dit d'una altra manera: a l'interrogant relatiu a què va fer el meu pare durant aquell any i mig, ara se m'hi ha afegit "aquesta possibilitat", tot i no tenir ni idea de si té algun sentit, contemplar-la.

Punt final.

--
(1) Planeta, 1985 (p.89). M'hi he referit a:
https://senseseny.blogspot.com/2024/06/los-anos-rojos-manuel-tarin-iglesias.html

Opinions i objeccions

"Cuando alguien muere, no lo hace del todo, pues resucita una y otra vez en tu cabeza." Agustín Fernández Mallo (1)

Quan parlo dels meus pares no a tothom de la família li agrada. Sobretot, segons quin segui el tema. Per exemple, quan vaig compartir el text 'Depressions i tallarines', sobre la vida de la meva mare, a algunes persones no els va agradar gens. Fins al punt que alguna persona em va arribar a dir que, el que havia escrit, posava en evidència la rancúnia que jo sentia cap als meus pares, que l'escrit era una revenja pòstuma cap a ells.

Em va sorprendre molt, aquella opinió (o acusació) tan contundent. Però em va afectar poc, en relació amb la meva pròpia valoració del que havia escrit, perquè no tenia (ni tinc) cap mena de dubte que allò que havia escrit ho havia escrit des de l'afecte i des del respecte cap als meus pares. 

Per sort, de seguida vaig veure que aquelles opinions tan negatives eren l'excepció, ja que en general en el text ningú hi veia allò que aquelles persones hi havien vist, sinó més aviat el contrari. Després, quan han anat passant els anys, i he anat recollint altres retorns de persones que ho han anat llegint, la norma ha sigut aquesta: una valoració positiva, sense la més mínima referència a una suposada animadversió o voluntat de revenja cap als meus pares. (2)

És obvi que, un mateix text, diferents persones el poden llegir i interpretar de diferents maneres, perquè llegim i interpretem segons la nostra manera de ser, els nostres sentiments, la nostra biografia, les nostres creences, etc. I si allí on tu creus que has escrit "blanc", hi ha qui llegeix "negre", no passa res. Cadascú és lliure de llegir com vulgui. Una altra cosa és que, quan algú llegeix "negre" (rancúnia), on la majoria de la gent llegeix "blanc" (afecte), sembla que és aquest algú, qui s'hauria de plantejar què passa, amb la lectura i la interpretació que en fa. Però en qualsevol cas, això ja és cosa d'aquest algú.

D'altra banda, aquella era una acusació curiosa, ja que de ser cert el que se m'atribuïa, hauria resultat que jo hauria estat vivint onze anys amb els meus pares, onze, sempre dissimulant. Amb aquella rancúnia sempre ben amagada dins meu. I després, deu anys després de la mort de la meva mare (el meu pare havia mort abans), resulta que llavors, finalment, aquella rancúnia hauria emergit, s'hauria plasmat en aquell text.

Poques vegades a la vida m'han dit coses tan curioses... i dic curioses per no córrer el risc de fer servir paraules potencialment més conflictives, més perilloses.

Aquell no va ser l'únic comentari remarcable. Una altra persona de la família em va dir que en el text jo havia fet unes caricatures dels meus pares. Que ells no eren així. En aquest cas, reconec que tenia part de raó, perquè parlar d'un altre des del teu punt de vista d'alguna manera és, inevitablement, fer-ne una mena de caricatura, perquè no dones mai la mateixa importància a tots els aspectes o detalls. 

El que passa és que, en aquest cas, el problema no era (des del meu punt de vista) que jo hagués "caricaturitzat" els meus pares, sinó que les imatges que n'havia fet eren diferents de les imatges que volia que quedessin d'ells aquella persona. Per tant, era, per dir-ho així, "una guerra d'imatges o caricatures", de punts de vista, i aquella persona, acostumada al fet que fins llavors no hi hagués punts de vista oposats als seus, es va molestar quan jo vaig exposar el meu. 

Encara hi va haver un tercer punt de desacord rellevant. Aquest va ser sobre el dret que tenia jo a fer servir cites textuals de la meva mare. D'aquest tema ja n'he parlat alguna altra vegada (i fins i tot ja m'hi referia al llibre). Aquesta desautorització, des del meu punt de vista (òbviament, tot el que dic "és des del meu punt de vista", no pot ser d'una altra manera), té relació amb el punt anterior, el de les "caricatures". Perquè si jo hagués fet servir cites de la meva mare per presentar una imatge d'ella que agradés a aquella persona (i a les altres que també havien qüestionat el que jo havia escrit), no hi hauria hagut cap problema, amb les cites. Al contrari, m'haurien felicitat.

Ho repeteixo, perquè em sembla fonamental: si hagués utilitzat cites literals de la meva mare per exposar un punt de vista que "ells" compartissin, no hi hauria hagut cap crítica relacionada amb l'ús de les cites. N'estic ben convençut. El problema era que ells consideraven que tenien l'exclusiva de la versió correcta de la vida de la meva mare i, per tant, una "desviació" com la meva els semblava intolerable. I en aquest context, el qüestionament de l'ús de les cites considero que, al capdavall, era només una estratègia per atacar la versió que jo donava de la vida de la meva mare.

El meu pare, als fills, sobretot quan érem adolescents, de vegades ens deia: "Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic el que és". Per a ell, nosaltres podíem tenir opinions, però la raó era seva. Des del meu punt de vista, aquests familiars crítics amb allò que havia escrit eren com el meu pare, "ells sabien", mentre que, en canvi, jo només tenia una opinió (i a sobre, equivocada i contaminada per la rancúnia). Val a dir que tenien part de raó, perquè jo ja ho deia, en el text, i de manera ben clara: que només exposava la meva opinió. El meu punt de vista. De manera que, sobre això en concret, estic del tot d'acord amb el que ells deien.

El que passa és que, alhora, afegeixo que, el que deien ells, era el mateix: "només opinions". Opinions que jo no comparteixo (per això vaig escriure el que vaig escriure), però que respecto. És a dir, que al capdavall, "el conflicte de versions" (i de tot aquest embolic al voltant dels punts de vista sobre el que va ser la vida de la meva mare, de l'ús de les cites, etc.), segurament es redueix a una qüestió molt elemental: de faltes de respecte en relació amb el que pensen els altres. De faltes de respecte, i d'irritacions, a causa d'haver qüestionat jo una suposada "versió canònica" de la vida de la meva mare de la qual, aquestes persones crítiques, es veu que n'eren (se'n consideren) els garants.

--
(1) La Vanguardia, 11/5/2024
(2) D'aquestes opinions favorables en vaig posar un exemple fa poc:
https://442m.blogspot.com/2024/03/lectura-i-comentari-de-text.html
Afegeixo que, a banda d'exemples com aquest, al llarg dels anys he anat buscant també opinions de professionals de la salut mental (sobretot psicòlegs), i de persones de les quals em refio, tant dels seus criteris literaris com de què em dirien realment, en tots els sentits, el que pensaven del text, i ningú no m'ha dit res que s'assemblés, ni de manera remota, al que em van dir fa anys aquelles persones.

Compadir-se, deixar anar

"Las personas no pueden evitar sentir lo que sienten, pero pueden evitar escribir lo que escriben. También pueden hacer un esfuerzo por analizar por qué sienten lo que sienten." Siri Hustvedt (1)

Quan vaig escriure el text 'Depressions i tallarines' vaig ometre alguns temes, segons els casos per diferents raons. Ja en vaig parlar llavors, de l'existència d'aquestes omissions o silencis. 

Un d'aquests temes és la possibilitat que el meu pare hagués mort "abans" del que va morir. Altres vegades ja m'hi he referit, i fa ben poc en vaig tornar a parlar (2). I és que sovint hi penso, que si el meu pare hagués mort abans, s'hauria estalviat molts patiments. I que perquè això hagués pogut ser, segurament només hauria calgut, només, que en algun moment, o durant algunes etapes, senzillament no s'hagués fet res. És a dir, que s'hagués permès que, llavors, "de manera natural", amb una mica de sort, la mort hagués pogut arribar. En lloc d'intervenir per tal d'evitar-la, tal com es va fer més d'una vegada.

Quan vaig escriure 'Depressions i tallarines' no en vaig parlar, d'això, perquè llavors no volia que incloure aquest tema complicat pogués enterbolir la reivindicació i la defensa de la meva mare que volia fer (i considero que feia), en el text. Aquest tema va ser una de les diferents coses que, llavors, vaig pensar que era preferible no incloure, i que ara segueixo creient que ja està bé, que allí no hi sigui. (3)

Allí no hi és, però això no vol dir que em sembli bé oblidar-ho. Perquè quan penso en la meva mare en relació amb aquest aspecte de la vida del meu pare, sempre m'entristeixo. Perquè era ella, qui llavors decidia com s'havien de fer les coses, i és cert que moltes, la majoria, durant aquells anys les va fer molt bé. En canvi, aquesta considero que no: la de no facilitar que la mort del meu pare hagués pogut arribar, "potser", més aviat, a causa d'alguna complicació. 

No tinc cap mena de dubte sobre que ella va fer allò que estava del tot convençuda que era el correcte, i que ho va fer de la millor manera que va poder. Alhora, no tinc cap problema per entendre per què va actuar com va actuar. Però entendre-ho no m'alleuja la tristesa. Perquè penso que, condicionada per les seves creences (i per la influència de persones del seu entorn), llavors, en relació amb el meu pare malalt i desvalgut, va ser poc compassiva, encara que ella sentís que ho era absolutament. És clar, dic això segons la manera que jo entenc què és la compassió i l'empatia, que també tinc clar que no té per què ser la de tothom.

Ara hi torno a pensar perquè un germà m'ha enviat fragments d'unes cartes que la nostra mare li va escriure durant l'últim any de la vida del nostre pare. La nostra mare hi diu que, en relació amb el nostre pare malalt i desvalgut, se sent com una mare que té un nou fill quan ja no espera tenir-ne més, i que això li fa il.lusió, i que se sent contenta. També hi diu que el nostre pare sempre li somriu. (4) (5)

El germà que m'ho envia entenc que ho comparteix com a mostra d'una bona actitud i un bon fer per part de la nostra mare, de manera que a mi, a més de l'horror que em fa que la nostra mare pensés d'aquella manera, se m'hi afegeix aquest altre horror, que el meu germà pensi com pensa (un horror més petit, és clar, perquè per a mi el meu germà és molt menys important que la meva mare).

Pensar en el que pensava, sentia i feia la meva mare (pel que fa a aquest aspecte concret), pensar sobretot en les conseqüències d'aquella manera de ser i d'actuar d'ella, i que ara m'ho recordi un germà amb un testimoni tan clar, m'entristeix molt. 

D'altra banda, sé bé que no té sentit que qüestioni els sentiments de la meva mare: a mi em trasbalsen, però cadascú té els sentiments que té. I els d'ella "eren els que eren". I no ho eren per casualitat, ja m'he referit diferents vegades a les diferents influències que condicionaven (per be i per mal, segons els casos), la seva vida.

Ara bé, sí que puc qüestionar, si més no parcialment, l'objectivitat d'una de les coses que fa anys la meva mare li deia al meu germà. Perquè quan fa anys li deia que el nostre pare sempre li somreia, no deia tota la veritat. I ho puc dir perquè jo hi era (aquells anys, els últims quatre de la vida del nostre pare). Òbviament, quan ells estaven junts, jo no hi era sempre, però sí moltes vegades.

Recordo bé que, llavors, moltes vegades, el meu pare no somreia a la meva mare, sinó que feia una cara absent, apàtica. I també que de vegades tenia a la cara una expressió d'una tristesa infinita. Això, a més de les estones, hores, dies (algunes vegades dies sencers), en què la meva mare no hi era, i durant les quals, el meu record, sobretot durant l'última etapa de la vida del meu pare, és que l'expressió de la seva cara era, majoritàriament, inexpressiva, perduda, absent. 

Sí que és veritat que, entremig, de vegades, potser somreia una mica. De la mateixa manera que la norma de la inexpressivitat, del seu extraviament, també es trencava de vegades amb cares de profunda tristesa. Potser a parts iguals, no ho sé, aquests petits parèntesis de diferent sentit.

D'acord, cadascú recorda el que recorda, i a partir dels seus records cadascú construeix els seus propis relats. De manera inevitablement subjectiva. Segons allò que sentim, que pensem, en què creiem. O que som capaços d'assumir. Tots ho fem, jo també. El problema són les eventuals conseqüències, de vegades, d'aquestes subjectivitats, sobretot quan a causa d'elles hi ha víctimes. O quan el resultat de la subjectivitat és l'ocultació d'aquestes víctimes. 

A mi, "la transformació" del meu pare, quan ja era una persona dement, dependent, humiliada, en general absenta, inexpressiva, "en una persona que somriu", em sembla una simplificació abusiva, i una deslleialtat cap a ell. Sobretot per referir-se a llavors, quan estava en el moment més fràgil i vulnerable de la seva vida. Suposo que servia perquè la meva mare es protegís (i ara aquest germà), però crec que no tot pot valer, no tot hauria de valer, en relació amb casos i moments tan dramàtics com aquells.

Acabo. Des del meu punt de vista, parlar d'això que he parlat avui, d'aquest aspecte per a mi contradictori i complicat de la meva mare, em sembla correcte. Sé que és un tema familiarment complicat, i que algú, a banda d'estar-hi en desacord, també ho pot malinterpretar: el fet que jo n'hagi volgut parlar, i de la manera que ho he fet. Sé que parlar-ne és un risc. Però un risc que em sembla bé assumir-lo. Perquè crec que el meu pare se la mereix, aquesta reflexió. Encara que sigui pòstuma, ja que en vida malauradament no va ser possible. (6)

--
(1) 'Madres, padres y demás. Apuntes sobre mi familia real y literaria'. Seix Barral, 2022, p. 66.
(2) Voldries viure demenciat?
https://442m.blogspot.com/2024/05/voldries-viure-demenciat.html
(3) En canvi, després sí que n'he parlat més d'una vegada. Per exemple:
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html
https://442m.blogspot.com/2020/06/la-mort-del-meu-pare-una-altra.html
(4) Com que aquest germà fa temps em va retreure que hagués reproduït cites literals de la meva mare (quan vaig escriure 'Depressions i tallarines'), ara m'ha semblat més prudent no reproduir aquí les que ell m'ha enviat. Per això només "les explico". Òbviament, seria molt més convincent, didàctic, que fes servir les cites literals (és precisament per això, que jo en vaig fer servir quan vaig escriure 'Depressions i tallarines'). Però ara no em vull embolicar amb aquest tema de la "legitimitat de les cites", si de cas un altre dia ja m'hi estendré, perquè sens dubte s'ho val.
(5) Un parell de coses més. La primera: jo m'he assabentat del que deia la meva mare en aquestes cartes perquè aquest germà les ha guardat i, a més, després me n'ha passat aquests fragments. Encara que a mi les frases m'esgarrifin, m'alegra la vocació arxivística d'aquest germà; em doldria, que aquestes cartes haguessin desaparegut, ja que llavors mai no hauria pogut tenir aquestes referències que tinc ara (i això té molta relació amb la documentació de la meva mare que jo he conservat, i que algunes persones -m'ho han dit de manera explícita- haurien preferit que s'hagués perdut, per tal que jo no n'hagués pogut fer l'ús que en vaig fer). La segona cosa: també és veritat que les cites que m'envia aquest germà no sé en quin context estaven, ni si en el conjunt de les cartes que ell conserva de la nostra mare hi pot haver comentaris que suavitzin el contingut dels fragments que m'ha enviat. Ho ignoro. L'únic fet objectiu és que aquest germà (amb motiu de l'aniversari del naixement del nostre pare), va fer precisament aquesta selecció, aquesta i només aquesta.
(6) Encara que algú ho dubti (i hi ha qui n'ha dubtat, però això ho deixo per a un altre dia), o que fins i tot estigui convençut del contrari, el cas és que els últims anys de la vida dels meus pares, durant els quals vaig viure amb ells, la meva relació amb ells va ser cada vegada més afectuosa, compassiva, atenta. I tot el que he escrit després sobre ells ho he escrit, sempre, des d'aquests mateixos sentiments. Avui també.

Voldries viure demenciat?

Voldries viure demenciat?

Voldries que, a causa de la incontinència, t'haguessin de posar bolquers, i que a sobre te'ls precintessin amb cinta d'embalar, per tal d'evitar que te'ls arranquessis?

Voldries acabar fent algun dia pipí a una paperera, o cagant a una cadira?

Voldries que t'haguessin de rentar el cul?

Voldries insultar la teva dona perquè intenta rentar-te?

Voldries que, quan et rentessin, fessis uns crits tan forts que els veïns es pensessin que se t'estava maltractant?

Voldries insultar també la teva dona perquè, a causa de les teves confusions, pensessis que ella et roba?

Voldries, a causa de la falta de moviment, viure llagat, malgrat l'ús d'un matalàs d'aire per tal de minimitzar aquest risc d'ulceració?

Voldries arribar al punt que t'haguessin de tallar part dels talons, gangrenats també a causa de l'enllitament i la immobilitat?

Voldries que, quan ja no tinguessis esma d'obrir la boca per menjar, te l'obrissin a la força, amb l'argument que t'havies d'alimentar?

Voldries que, dement, incontinent, dependent, al final sempre al llit (potser amb un braç lligat perquè no et gratessis i ulceressis), en aquest estat, si llavors tinguessis una grip o una pneumònia, avisessin al metge per tal d'evitar que empitjoressis, i així allargar-te aquest tipus de vida demenciada i desgraciada?

Voldries que el metge vingués, si estiguessis en aquest estat? O potser preferiries que no vingués? Que no vingués i que, d'aquesta manera, durant una d'aquestes crisis, potser tinguessis la possibilitat, amb una mica de sort, que acabessis morint. I així s'acabés la teva vida tan torturada, degradada i humiliada.

Ignoro si, quan encara tenia el cap clar, al meu pare algú li va plantejar aquestes preguntes, va parlar amb ell d'aquests eventuals escenaris. Penso que és molt probable que no. Ignoro també si ell, alguna vegada, hi va pensar. De motius per pensar-hi en podia tenir, perquè quan ell encara estava bé, segur que va saber de casos de coneguts seus que ja havien iniciat aquest camí de desintegració i degradació.

Crec que si el meu pare, "quan encara era ell", s'hagués fet aquestes preguntes, o algú les hi hagués fet, hauria contestat que no. Que tot allò no ho volia, de cap manera. Perquè el meu pare era un home orgullós, i sóc incapaç d'imaginar-me'l acceptant submisament aquesta degradació sense sentir-se profundament avergonyit i humiliat.

Pel que fa a les diferents preguntes, subratllo que cap inclou "fer" (el que fos) per tal de poder morir. Perquè "fer", aquest eventual tipus de fer amb l'objectiu d'escurçar la vida, no era compatible amb les seves creences, encara que potser pogués ser compatible (ho ignoro), amb els seus desitjos. Només m'he referit, dues vegades, a "deixar de fer": en el cas del menjar forçat, i en el de la intervenció del metge.

Hi ha persones a les quals potser els molesta, que tantes vegades torni sobre aquest tema del final de la vida del meu pare. Potser pensen que, "si allò ja va passar i és irreversible", no té sentit, i potser fins i tot és morbós, anar-ne parlant.

Jo, és obvi, no ho penso, ni ho sento, ni ho visc així. Perquè a més, històries com la del meu pare no són una excepció, sinó dissortadament massa habituals.

Per això en segueixo parlant. Perquè em sembla que cal: parlar de com ens enfrontem al final de la vida, al nostre final o al de les persones que estimem, quan és el cas que tenim la desgràcia de patir demències, dolors, sofriments i degradacions tan greus com els que va haver de patir el meu pare.

70 anys

La meva mare deia que va adonar-se que al meu pare li passava alguna cosa quan ell tenia 70 anys. Va morir als 80, devastat per l'alzheimer. Jo ara tinc 70 anys. 

No sé si el meu pare alguna vegada havia pensat que li pogués passar el que li va passar. Es cuidava, feia exercici físic, també mental (ja gran, va començar a estudiar alemany), menjava de forma força saludable... Malgrat aquests hàbits, als 70 anys l'alzheimer va donar ja petits indicis, uns indicis que fins bastant més endavant no es van associar amb la terrible malaltia. 

Sé que jo, com més anys tingui, també tinc més possibilitats que m'afecti aquest desastre. A causa dels anys, i de la genètica heretada. Mentrestant, faig com el meu pare: procuro estar actiu mentalment, faig exercici, m'alimento de manera crec que força saludable... i alhora, sé de sobres que tot això no és garantia de res. El monstre existeix, i no sé si un dia vindrà a trucar a la meva porta.

No és que visqui amb por. Però, això sí, procuro viure atent. Molt atent en relació amb un eventual primer indici de la proximitat del monstre. Per tal de poder decidir, llavors, si és el cas, fins a quin punt vull còrrer el risc de seguir vivint. Perquè sé que si et passas del punt, llavors ja no pots decidir. Llavors, decideixen els altres, i allò que decideixin pot ser que sigui allò que tu no hauries volgut mai.

No sé què pensava de tot això, el meu pare, quan encara tenia el cap lúcid. No em consta que en parlés. Però em costa pensar que no hi pensés. Perquè a tots ens fa respecte, o por, l'envelliment, la decrepitud, la dependència... i una eventual demència ens terroritza.

Quan encara tenia el cap del tot lúcid, no sé què passava pel seu cap, en relació amb aquest tema. Ni què en pensava quan van anar apareixent les primeres falles de memòria, i es van anar cronificant. I ell se'n devia adonar. Què pensava quan, de mica en mica, anava empitjorant ... I "què sentia", a partir d'un determinat punt, quan potser ja no podia pensar. No ho sé.

Però sí que sé el que jo penso i sento, quan penso en el final de la seva vida. I quan penso en un hipotètic final meu com el seu.

Sé això: que el que ell va viure jo no ho vull viure, perquè la meva subjectiva idea "d'una vida digna" és incompatible amb un final com el seu. 

Per això estic atent. I amb la determinació absoluta de fer el que em sembli que hagi de fer (mentre encara sigui prou autònom per poder-ho fer jo, sense l'ajuda de ningú), si li començo a veure les orelles a aquest llop (o a algun cosí seu). 

1946-1947, Campions!

Caricatures de l'avi:

https://senseseny.blogspot.com/2024/04/1946-1947-campions.html

Lectura i comentari de text

"Para la persona deprimida, el tiempo se diría que se ha detenido y que alimenta el sufrimiento al hacer los días y las noches interminables." David Le Breton (1)

Ja fa uns quants anys que vaig escriure el text titulat "Depressions i tallarines", sobre la meva mare, un text que llavors vaig compartir amb els meus germans i algunes altres persones (una primera versió, que després vaig corregir).

Tot i que per a mi és un text molt important, no ho explico gaire, que l'he escrit. Les vegades que a algú n'hi he dit alguna cosa, ha sigut perquè a vingut a tomb dins d'una determinada conversa. Llavors, alguna vegada, quan algú m'ha demanat si ho podia llegir, li he passat el text. En aquests casos, després han passat coses diferents.

Per exemple, de vegades, tot i haver manifestat algú abans interès per llegir-ho, després no me n'ha dit res. I per tant m'he quedat amb l'interrogant, la curiositat, de si n'hauria llegit alguna cosa o no (i en cas que sí, què en pensava). Però no he preguntat res: si l'altre no me n'ha dit res, jo he fet igual, he callat.

Altres vegades me n'han criticat alguna cosa. Del contingut, o de com està escrit, o de tot plegat. O fins i tot algú m'ha qüestionat el dret que tenia a escriure el que havia escriure. 

Sempre he considerat que tant els silencis com les crítiques era interessant tenir-les en compte (en general, i per tant també en aquest cas). Les crítiques, perquè no saps mai qui et pot fer veure o pensar alguna cosa que no havies vist o pensat. I els silencis, perquè està bé recordar-te que, allò que per a tu és important, per a una altra persona pot no tenir gens d'interès (encara que potser abans aparentment s'hi hagués interessat). Cosa que d'altra banda és normal: de possibles lectures n'hi ha moltes, i a cadascú li interessa el que li interessa.

Finalment, hi ha també les persones que me n'han fet una valoració positiva, cosa que naturalment m'ha satisfet. Persones que m'han dit que l'escrit els havia interessat. En aquests casos, de vegades n'han ressaltat uns aspectes, de vegades uns altres... De vegades, per exemple, m'han dit que llegir-ho també els ha servit per pensar en la seva mare, en el funcionament de la seva família.

La Mireia és un exemple d'aquests. La conec fa molts anys, però no l'havia tractat gaire. Ara, des de fa uns mesos, hem anat parlant i veient-nos cada vegada més, per un motiu que ara no ve al cas.

Després de parlar de les respectives famílies més d'una vegada, sobretot ella de la seva, i com que durant les converses havia sortit el tema de les depressions, un dia li vaig comentar, de passada, que feia uns anys havia escrit un text sobre la meva mare. Com que la Mireia és molt discreta, de moment no em va fer cap comentari, però un altre dia em va preguntar si allò que jo havia escrit era privat, o si es podia llegir. I llavors li vaig passar l'enllaç, per tal que, si volia, ho pogués llegir. Sense saber si la Mireia formaria part del primer grup, el de les persones presumptament interessades en el text però que, quan tenen la possibilitat de llegir-lo, després no te'n diuen res. O del segon grup, el de les persones que me n'han criticat de manera més o menys rigorosa una cosa o una altra. O de les del tercer grup.

Al cap de només dos dies la Mireia em va escriure un correu i, primera sorpresa, em deia que ja ho havia llegit sencer. Segona sorpresa: que tornaria a llegir-ho a poc a poc. Tercera sorpresa, i alhora satisfacció: que li havia agradat molt, que li havia fet pensar moltes coses i que m'agraïa molt que li hagués facilitat poder-ho llegir. Després, més endavant, un dia que vaig anar a veure-la em va preguntar si voldria que parléssim del text, i jo, és clar, li vaig dir que si ella volia, per part meva encantat, perquè tot el que algú me'n pogués dir m'interessava. 

Com que aquell dia ja era tard, ho vam ajornar per un altre dia. I quan vaig tornar a veure-la, em va tornar a sorprendre, perquè va començar a comentar-me moltes coses, de diferents capítols, i de forma detallada: em va demostrar que, realment, n'havia fet una lectura molt acurada. Una sorpresa absoluta.

Em va dir que, d'una banda, li havia agradat conèixer la història de la meva mare (i la meva relació amb ella, sobretot durant els últims anys de la seva vida). I d'una altra banda, que el text la feia pensar en les seves pròpies depressions, i en aspectes de la vida de la seva família. I me n'anava posant exemples concrets. Quan parlava, la Mireia anava passant del que jo havia escrit sobre la meva mare (o el meu pare, la meva família...), als seus sentiments i vivències, a les experiències d'ella en relació amb la seva família. Unes vivències, les seves, encaixades en una història familiar diferent, però alhora amb molts punts en comú amb el contingut del meu relat. És a dir, que en el relat ella hi trobava elements que li servien per pensar en la seva pròpia història, i en la de la seva mare. 

La gràcia de la Mireia, "la seva saviesa", és que sap teixir aquests vincles entre les dues històries, anar de l'una a l'altra (una mena de balanceig intel.ligent i empàtic que em sedueix i alhora m'enriqueix). Perquè la Mireia pregunta, escolta, reflexiona, explica... I ho fa amb una atenció, una lucidesa i una intensitat que, per a mi, és tota una novetat. (2)

Al llarg dels anys, des que vaig escriure aquest text he tingut alguns retorns molt gratificants. I he de reconèixer que, sobretot al principi, van ser unes opinions que vaig agrair de manera especial, perquè em van ajudar a que no trontollés el meu convenciment que valia la pena, el que havia fet. Sobretot, en relació amb la "legitimitat" d'haver-ho fet, la crítica més esmolada de les que al principi vaig rebre. Però això avui no toca. (3)

Torno a la Mireia i al que estava dient dels retorns gratificants. El seu ha sigut dels meus gratificants: argumentat, detallat, emotiu. Molt emotiu. Perquè a més, veure que a banda de la curiositat per la història de la meva mare, a ella també li ha servit per pensar en la seva història familiar, per a mi té molt valor.

--
(1) Desaparecer de sí. Siruela, 2016, p. 64.
(2) De vegades potser li dius a algú que tens un problema (o que et fa mal el que sigui). Li ho dius i, quan encara no ho has acabat de dir, l'altre t'interromp i et diu que a ell li ha passat una cosa semblant. I llavors comença a parlar d'ell sense parar, estona i estona. Perquè de fet, tu, el que et passa, no li interessa en absolut. És evident que no és el cas de la Mireia.
(3) Sobre aquest tema dels drets i les legitimitats, algun dia potser en parlaré de manera més explícita, del que algunes persones em van dir, o que van fer, després d'haver llegit el que havia escrit. Dic que algun dia potser en parlaré perquè em va semblar, en aquell moment, i encara m'ho sembla ara, tan fora de lloc, i en algun moment fins i tot lleig, el que va passar, que considero "que també forma part de la història de la meva mare", perquè des del meu punt de vista ajuda a entendre un grapat de coses. Però de moment encara no, potser algun dia, ja ho veurem...

Misses, monges i txeques

https://senseseny.blogspot.com/2024/03/misses-monges-i-txeques.html

La revista

Era una revista d'un únic exemplar cada número. Els articles estaven escrits a mà o picats a màquina, i il.lustrats amb dibuixos. La meva tia Rosa participava en la seva elaboració; tant escriure com dibuixar sempre li va agradar.

La revista es deia Inter Nos i, un cop feta, anava circulant entre les noies que participaven en les activitats que organitzava un grup d'Acció Catòlica, del qual en formava part la Rosa. La Rosa i les seves companyes procuraven que les seves propostes no fossin tan rígides com les que promovia el nacionalcatolicisme llavors vigent. És clar, vist ara potser no ho sembla, però si et situes en aquella època, ja és una altra cosa. Crec que ella va participar en el grup d'Acció Catòlica i la revista fins que va entrar al noviciat, el 1954.

Bastant per casualitat, fa temps em vaig assabentar d'aquesta història de la revista, i em va cridar l'atenció: una revista feta a mà, d'un únic exemplar, que després anava circulant... com ha canviat tot! També vaig saber que una d'aquelles amigues de la Rosa, que encara viu, en tenia un exemplar (el nº 10, del maig de 1953, de 16 pàgines). Vaig parlar amb ella, i va ser tan gentil que me'n va fer fotocòpies. Em va fer molta il.lusió, perquè, a més, em va indicar els articles i dibuixos que ella creia que eren de la Rosa.

La portada de la revista nº 10, sense títol. Amb les "perspectives impossibles" (sens dubte no buscades), sembla un dibuix una mica surrealista...

D'aquesta pàgina n'he tret espais en blanc, he agrupat els blocs de text.

Les tres primeres pàgines són correlatives, aquesta ja no, és la nº 7 (comptant portada i sumari). Aquesta pàgina seria obra de la Rosa. Sobre el tema de la pàgina, durant tots els anys de vida missionera la Rosa no va oblidar els seus orígens, i sempre va conservar una devoció especial per la Mare de Déu de Montserrat.

A la revista també hi ha un article seu de dues pàgines titulat "Xina i la Legió de Maria", un text a partir del qual és fàcil pensar que, llavors, ja tingués bastant decidit fer-se monja missionera (va entrar al noviciat l'any següent). Els dibuixos també són seus.

I per acabar, un dels acudits de l'última pàgina de la revista. Aquests acudits eren aprofitats d'altres revistes, i llavors copiats a mà, en aquest cas val a dir que amb gust i força traça (com que crec que estic una mica qualificat per fer valoracions d'aquest tipus, en el cas dels dibuixos de la Rosa m'ha semblat més prudent no fer cap comentari...).

El diari

Durant la guerra, durant uns mesos el meu avi matern va estar a San Sebastián. No he pogut aclarir exactament des de quan fins quan, però d'aquell temps en queda un diari (en una petita llibreta) que va anar escrivint entre el 12 d'agost i el 9 de novembre del 1938 (cosa que no vol dir que aquestes dates coincidissin amb la seva arribada i la seva marxa de San Sebastián, potser hi va arribar abans i en va marxar després). De fet, em van comentar que hi havia hagut una segona llibreta-diari, d'aquella etapa, però que jo sàpiga d'aquesta hipotètica segona llibreta no n'hi ha cap prova, podria ser que fos només el resultat de la confusió d'algú.

Fa temps vaig tenir l'ocasió de llegir aquest diari, i em va semblar molt interessant, el que hi deia el meu avi. Per diferents motius.

De tant en tant, el meu avi parla de la preocupació que sent per dos cunyats seus, germans de la meva àvia. Fabricants de teixits com ell, però a diferència d'ell republicans, del text es dedueix que no han marxat de la zona republicana. Al principi de la Guerra Civil, aquells dos cunyats ja van estar a punt de ser afusellats per un escamot de milicians (junt amb el meu avi i el meu besavi), i llavors, des de San Sebastián, el meu avi tem que, al final, els dos cunyats potser puguin acabar afusellats pels franquistes. (1)

Aquesta preocupació pels seus dos cunyats era lògica, perquè llavors les coses anaven així: segons com, et podien afusellar tant els uns com els altres. D'altra banda, aquesta preocupació seva fa que alhora a mi em sobti que en el diari no hi hagi cap referència semblant amb relació a un germà seu, el qual, al principi de la guerra, s'havia afiliat a Estat Català i havia tingut algun protagonisme públic a favor de la República. I sembla que el meu avi n'havia d'estar al corrent, i per tant també preocupat, però no en parla ni una vegada. (2)

Un altre tema que surt algunes vegades al diari és el dels "avals", per a aquelles persones que, després d'haver marxat de la zona republicana, un cop a San Sebastián, llavors, per algun motiu, han sigut detingudes pels franquistes. I necessiten que algú les avali, és a dir, que avali la seva no implicació amb els republicans i la seva adhesió als revoltats. Eren uns avals que, naturalment, també comprometien als avaladors, per la qual cosa calia, m'imagino, sospesar bé a qui s'avalava.

Però el que surt més vegades al diari és l'enyorança que sent ell de la meva àvia, pel fet de no poder estar junts (de vegades també parla dels fills, però menys). D'ella en parla molts dies, "No saps com et trobo a faltar"... (bona part del diari està escrit així, com si fos una carta dirigida a ella). De fet, escriu la llibreta amb la intenció que, si ell morís, se li fes arribar a ella la llibreta. Aquesta és la primera anotació del diari: "Per a la meva esposa, si fos el cas que jo morís".

Un altre tema que va sortint tot sovint al diari són les seves gestions i dificultats per guanyar-se la vida a San Sebastián. Procura fer feines de tallista, restaurant talles i fent-ne de noves, i també té algun projecte d'algunes peces en sèrie. Explica les feines que pensava que li sortirien i al final potser no li surten, les dificultats, de vegades, per cobrar, els regatejos de les persones que li encarreguen feines, la compra dels materials i les eines necessaris...

Vaig llegir aquesta llibreta fa temps, i ara el que escric ho escric de memòria, de manera que podria ser que algun detall concret no sigui ben bé com l'he explicat. Però en conjunt, crec que tot és bastant correcte.

Els diferents temes que surten al diari, la forçada separació de la família, les dificultats per guanyar-se la vida, la preocupació pels cunyats, el problema dels avals, trobo que conformen un mosaic amb molta informació. És un conjunt d'informacions que penso que ajuden a entendre les vivències del meu avi llavors (semblants, és clar, a les de moltes altres persones en la seva mateixa situació, en aquells moments difícils de la guerra). Per això he dit abans que em sembla un diari interessant. No només per a la família, sinó més en general, també per a les persones interessades en aquells anys tan difícils i dramàtics. 

Quan vaig llegir el diari, la persona de la família que el guardava tenia la intenció de dur-lo a l'arxiu municipal de la ciutat on vivia el meu avi, una decisió que a mi em semblava molt encertada. Però llavors, quan se'n van assabentar altres persones de la família, s'hi van oposar, amb l'argument que aquell diari, deien, era molt personal.

Què podia incomodar, a aquells parents, del contingut del diari? No ho sé, però penso que potser això: un dia, el meu avi escriu, dirigint-se en primera persona a la meva àvia, "que ha estat a punt de fer-li el salt". Després, hi ha una pàgina arrencada, i la següent comença així, "però pensava en tu" (òbviament, és el final d'una frase que començava a la pàgina arrencada).

Què deia en aquella pàgina que faltava? Qui la va arrancar? El meu avi, la meva àvia, algú altre? Ves a saber, tot el que avui es pot fer és constatar que falta la pàgina i, si algú vol, "especular" sobre el seu contingut. Sigui dit de passada: si qui fos que va arrencar la pàgina (quan fos) hagués volgut que no quedés cap indici "d'aquell interrogant", només li hauria calgut arrencar també la pàgina anterior i la següent. (3)

En qualsevol cas, si aquest era el motiu per desaprovar el lliurament del diari a l'arxiu municipal (l'interrogant que queda a causa de la pàgina que falta i les dues frases que he esmentat), em sembla molt ridícul. Sobretot, tenint en compte el temps que ha passat (més de 80 anys des d'aquells fets), que la meva àvia va morir fa 28 anys (el 1996), i el meu avi fa 68 anys (el 1956).

--
(1) De la vegada que aquells dos cunyats, junt amb el meu avi i besavi, van estar a punt de ser afusellats, ja en vaig parlar:
https://442m.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
I també vaig parlar de tres parents més que van morir assassinats llavors, cosa que ajuda a entendre més la por del meu avi:
https://442m.blogspot.com/2021/02/1936-tres-oncles-del-meu-avi-matern.html
(2) Sobre aquest germà del meu avi i les seves peripècies durant la Guerra Civil: 
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
(3) Sobre aquest tema de seleccionar i ocultar episodis del passat n'he parlat moltes vegades. Per exemple, aquesta, relacionada també amb el meu avi:
https://442m.blogspot.com/2015/02/la-jura-de-la-bandera.html

Dijous llarder

Vaig en tren a Igualada. Faig el trajecte (de moment en direcció contrària), que de vegades feia el meu avi patern quan ens venia a veure, amb un colom a dins d'una capsa de sabates lligada amb un cordill, un colom que després calia matar i desplomar, cosa que horroritzava a la meva mare (sort que llavors tenia una minyona que, pel que fa a aquestes feines, era molt expeditiva). Recordo alguna vegada (o potser hauria de dir "em sembla recordar", jo devia ser bastant petit), anar-lo a esperar a l'estació de la Plaça d'Espanya. El colom l'havia criat ell a les gàbies que tenia al seu hort urbà, a dins d'Igualada, un hort que li havia comprat el meu pare, perquè el meu avi, amb el seu jornal de picapedrer, no l'hauria pogut pagar mai. 

D'aquell tren, també recordo una anècdota sobre el meu besavi matern que m'havia explicat la meva mare. Aquest besavi era un home bromista, i de vegades una mica poca-solta (això no ho deia la meva mare, és la meva conclusió a partir de diferents anècdotes que n'havia sentit explicar). Es veu que quan agafava el tren per anar a Barcelona, per tal que no se li  assegués ningú al costat i així estar més ample, de vegades al seient del costat hi posava una caca de broma. I sembla que aconseguia el que volia. (1)

Han passat molts anys, des de llavors, des d'aquells viatges de l'avi, i encara més dels del besavi... Els pobles pels quals passa el tren han crescut, però entre estació i estació veig una vegetació molt semblant a la que devia veure ells: pins, algunes alzines, llentiscles, ginesta, argelagues, esbarzers, sembrats, petites vinyes, oliveres, canyars, de vegades també pollancres, plàtans, lledoners...

Avui, dijous llarder, una parenta m'ha convidat a menjar truites de botifarres d'ou i d'altres ingredients. Està bé, aquesta tradició gastronòmica-religiosa, que a més també em serveix d'excusa per veure la família. 

Després de dinar, amb les truites ja endreçades a la panxa, abans d'agafar el tren de tornada cap a casa encara passo pel Cementiri Vell, i faig un glop d'aigua de la font de dos brocs que va fer el meu avi, el picapedrer dels coloms. Aquesta font es veu que abans estava a la Plaça dels Porcs (abans es deia així, ara oficialment és la Plaça d'Espanya). Més endavant, quan van reformar la plaça van traslladar la font a la seva ubicació actual, al Cementiri Vell, en concret, al darrere de la capella de Bonaventura Bassegoda. (2)

--

(1) D'aquest besavi ja en vaig parlar una vegada:
https://442m.blogspot.com/2021/04/els-xiulets.html
(2) La informació sobre la ubicació anterior de la font està treta d'aquí:
https://vigilant-far.blogspot.com/2011/12/el-picapedrer-del-pla-del-magre-2.html

3D

3D: amplada, llargada, alçada.

D'això ja fa uns dies (ja es dedueix del tema). Llegeixo una notícia que explica, com una novetat, la construcció d'un pessebre "en 3D".

Mira quines coses, resulta que el meu pare, que cada any feia el pessebre, sense saber-ho ja el feia "en 3D". I la Mari, la dona que anava a fer feines a casa dels meus pares, també. La Mari fa unes setmanes em va ensenyar el pessebre que, com cada any, havia fet. I em va explicar que les figures dels pastors, les úniques que té de fang, les hi va regalar la meva mare. I un amic meu de fa temps, amb motlles de pressió fa anys feia figures de pessebre que després anava a vendre a la Fira de Santa Llúcia, i és clar, les seves figuretes de fang pintat també eren en 3D. 

La notícia que he esmentat també explica que el pessebre noticiat és un pessebre tiflològic, perquè els cecs el poden tocar. Com que no conec la paraula, la busco al diccionari: diu que la tiflologia és la part de la medicina que estudia la ceguesa i els mitjans per a curar-la. 

Quin embolic. A veure, una cosa o una altra: o en aquesta notícia es fa un ús abusiu de la paraula tiflològic o, més interessant, s'atribueix al fet de poder tocar pessebres propietats curatives de la ceguesa. És a dir, propietats miraculoses. 

Un petit incís: poder tocar el pessebre, fer avançar les figures dels reis i dels pastors, moure altres figures, tombar-ne alguna sense voler i llavors redreçar-la, sempre ha sigut un dels encants dels pessebres casolans. El que ignoro és si a aquestes manipulacions en algun moment se li han atribuït propietats curatives de la ceguesa (el que sí que recordo és que, quan era petit, als germans que teníem problemes de visió ens duien a l'oculista).

Però, per què m'entretinc tant amb aquest tema? Doncs, d'una banda, perquè el trobo divertit. D'una altra banda, perquè la notícia del pessebre 3D i tiflològic té a veure amb un conegut. D'una altra, perquè el pessebrisme forma part de la meva tradició familiar. I finalment, perquè a través de la mateixa notícia m'assabento que el pessebrisme fa un parell d'anys va ser declarat, pel Consell de Ministres, "Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial" del país. (1)

Llàstima que quan el meu pare feia el pessebre encara no hi hagués aquest reconeixement oficial; segur que li hauria agradat, com a pessebrista, sentir-se part d'aquest patrimoni cultural immaterial.

--
(1) https://www.cultura.gob.es/actualidad/2022/06/220614-belenismo.html

Aniversari

Fa uns dies va ser l'aniversari del naixement de la meva mare (m'hauria passat per alt, si un germà no m'ho hagués dit). Un aniversari és una invitació per recordar i, de vegades, també pot ser una invitació per reflexionar.

Llegeixo bastant, i les lectures de vegades em porten a pensar en la gent que conec. De vegades en els meus pares. D'altra banda, de les coses que llegeixo, si em crida l'atenció de manera especial alguna frase, de vegades la copio. Recollir cites és una cosa que m'agrada.

De les moltes cites que tinc guardades, en copio ara aquí algunes. Tenen en comú que, cada una, de manera diferent (de vegades molt directa, "inevitable"), em poden portar a pensar en la meva mare. I juntes i barrejades, també.

Les primeres, totes fan referència als estats depressius. I és que si penso en la vida de la meva mare, és gairebé inevitable, que pensi també en les seves depressions. De la mateixa manera que també fan que pensi en ella les persones que actualment conec que en pateixen. En algun cas, depressions tan severes com les seves.

--

"Lo más espantoso de la depresión es la sensación de que nunca vas a salir a flote." Andrew Solomon

"Mis recuerdos son de oscuridad y fatalidad; pesadez, depresión, desolación: todo ello envuelto en un sudario de gris lobreguez. No recuerdo ni colores ni texturas. No recuerdo ni la primavera ni el verano, ni ver flores o plantas. (...) Y sin embargo, a pesar de la debilidad de mi cuerpo, algo, de algún modo, me ayudó a sobrevivir en aquellos años de desesperanza. Dios me había dado un espíritu, y me gusta pensar que esto, junto con mi fe y confianza en El, me ayudaron a seguir adelante." Agnes Sasson

"Si el sufrimiento psíquico se entiende como desadaptación y se trabaja para que el sujeto pueda volver a adaptarse al mundo, es fácil incurrir en hacerle adaptarse a una situación inadmisible." Javier Padilla, Marta Carmona.

"Una jaula se fue a buscar un pájaro." Franz Kafka

"Uso muy poco los antidepresivos porque (...) no funcionan muy bien. Probablemente, hay un grupo pequeño de gente que tiene una respuesta muy buena y por eso hay una señal en los ensayos clínicos aleatorios, pero en la gran mayoría no tiene efecto. (...) pasa con toda la medicina, que medicaliza demasiado. En psiquiatría todavía es más así porque, desde el principio, estamos medicalizando la historia narrativa del paciente."
Jim Van Os

"La imagenología también ha confirmado que la psicoterapia es un tratamiento biológico, es decir, que modifica físicamente el cerebro, de igual modo que lo modifican los medicamentos." Eric R. Kandel

"El perfeccionismo es autodestructivo (...) El perfeccionismo es adictivo." Brene Brown

"Però sé que el pensament subtil exigeix acceptar l'ambigüitat, reconèixer les llacunes en el coneixement i fer preguntes que no tenen respostes fàcils." Siri Husvedt

"Sentía que no podía hablar de todo esto hasta que él falleciera, por una cuestión de respeto y de distancia." Juan Villoro

"Al cap i a la fi, gran part de la meva capacitat afectiva i d'entendre els altres la dec a la Joana." Joan Margarit

"En todas las familias hay desencuentros. Y es verdad que cada uno tiene su versión de las cosas. Resulta inevitable." Miguel Milá

"Siempre pensamos que somos materia familiar en menor medida de lo que realmente lo somos, pero esta materia nos sustenta por debajo con inclinaciones, expectativas y miedos." Yolanda Cataño

"A partir del moment del decés, la nostra realitat, la individual i la que hem compartit, passa a ser un llegat que estarà exposat a totes les versions que els altres en vulguin donar. És una herència que reforçarà o refutarà les formes discursives dels que encara poden dir alguna cosa, dels que puguin reconstruir, reformular i transformar la veritat." Joan Julibert

"Nunca he sido capaz de confiar en los recuerdos. Ni en los míos ni en los de los otros." Raymond Carver

"Todos vemos aquello en lo que creemos." Juan Luis Arsuaga

"Lo que no se habla se borra." Gildo

--

Com que a més de recollir cites si puc m'agrada posar d'on les he tret (un altre dia si de cas ja explicaré millor el motiu), afegeixo a continuació les referències de les cites anteriors:

- Andrew Solomon (citat per Eric R. Kandel, 'La nueva biología de la mente', Paidós, 2019, p. 73)
- Agnes Sasson. 'He sobrevivido', RBA, 2002 (p. 44). La cita està treta del seu llibre autobiogràfic sobre el seu pas pels camps nazis de Dachau i Bergen-Belsen. Em va impactar per la semblança amb el testimoni de persones sobre les seves sensacions i vivències durant etapes depressives greus i, la segona part de la cita, quan és el cas que aquestes persones a més són creients.
- Javier Padilla, Marta Carmona. 'Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo'. Capitán Swing, 2022 (p. 22)
- Franz Kafka. És un dels 'Aforismes de Zürau' (1918), però no recordo de quina edició en concret el vaig treure.
- Jim Van Os, psiquiatra. El País, 29/10/2023
- Eric R. Kandel, 'La nueva biología de la mente', Paidós, 2019 (p. 116)
- Brene Brown. El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 123)
- Siri Husvedt. 'Els miratges de la certesa', Edicions 62, 2021 (p. 212)
- Juan Villoro. La Vanguardia, 17/6/2023
- Joan Margarit, 'Joan Margarit. Poesia Amorosa completa. 1980-2000' (pròleg), Proa, 2001.
- Miguel Milá. 'Lo esencial', Lumen, 2019 (p. 160)
- Yolanda Cataño. 20Minutos, 16/11/2023
- Joan Julibert. 'El poder de la mentida', Edicions Saldonar, 2018 (p. 171)
- Raymond Carver. 'Bajo una luz marina' (relat 'Disparos'), Visor Libros, 1990
- Juan Luis Arsuaga. La Vanguardia, 05/07/2019
- Gildo. 'La vida que te espera', Manuel Gutiérrez Aragón, 2004

El ciclista

https://senseseny.blogspot.com/2024/01/el-ciclista.html

La Rosa i la Mari

Fa unes setmanes, quan vaig parlar de la Rosa, una dona de fer feines que durant uns anys va anar a casa dels meus pars, vaig dir que tenia entès que el seu fill li retreia ser fill de mare soltera. Però que d'aquesta actitud del fill no n'estava segur. Després d'haver-ho escrit, vaig parlar un dia amb la meva tia (ella recorda les diferents dones de fer feines que van passar per casa dels meus pares), i em va dir que tenia present la Rosa, però que d'aquesta eventual actitud del fill no en sabia res. 

Fa uns dies vaig anar a dinar a casa de la Mari, una altra de les dones de fer feines que va tenir la meva mare. Ella em va dir que la meva mare li havia explicat el mateix que jo recordava: que el fill de la Rosa li retreia ser fill de mare soltera, i que a causa d'això tenia una relació distant amb la seva mare, cosa que entristia i feia patir la Rosa.

La Mari va conèixer la Rosa, però això del fill no ho va saber a través d'ella, perquè la Rosa era molt discreta. Com jo, ho va saber a través de la meva mare, perquè ella sempre s'interessava per les dones de fer feines que tenia, i se sabia guanyar la seva confiança. Per això a ella la Rosa li ho havia explicat.

La Mari recorda la Rosa sobretot de quan, la Rosa ja jubilada, de vegades anava de visita a casa dels meus pares. I també recorda molt un viatge que van fer juntes, amb la meva mare. Això devia ser a finals dels anys 90, quan de tant en tant la meva mare agafava el cotxe i anava a passar tres o quatre dies a la caseta que tenia a la vora de Torreciudad.

Un dia les va convidar a anar-hi amb ella. Diu la Mari que perquè la meva mare devia tenir ganes d'ensenyar-los la casa, i jo penso que potser sí, però encara em sembla més versemblant que la meva mare pensés que el viatge podia ser una bona ocasió de fer apostolat, ja que devia considerar que les dues, tant la Rosa com la Mari, tot i ser creients no eren prou practicants. Aquest tipus d'activisme religiós era molt característic de la meva mare.

Va ser un viatge curt, de dos dies. El segon dia, a primera hora van anar a missa al santuari de Torreciudad, i després de la missa la Marí va demanar per parlar amb el mossèn. Llavors la Mari estava molt preocupada a causa d'un dels seus fills, embolicat amb les drogues, i era d'això, que volia parlar amb el mossèn.

Aquest fill, pocs anys després va aconseguir deixar les drogues. Però la seva mare, la Mari, segueix resant, demanant a Déu que el protegeixi, perquè tot i que veu que el seu fill té una vida estable, diu que ella encara té una mica d'inquietud de fons, la por que, un dia, a causa d'alguna adversitat, el fill pogués recaure.

Durant el viatge de tornada, la meva mare, que era la que conduïa, va dir que estava cansada, i es van aturar una estona. Mentre ella feia una becaina, la Rosa i la Mari van anar a un camp de pomeres, i en van pispar algunes. I quan després la meva mare ho va saber, els va fer un bon sermó: que allò de robar pomes estava molt mal fet, etc. Però ja no les podien tornar, perquè ja se les havien menjat.

Aquestes coses me les explica la Mari el dia que em convida a dinar. I també m'ensenya el pessebre que ha fet: em diu que les figures dels pastors, les úniques de fang que té, perquè les altres són de plàstic, les hi va regalar la meva mare.

La Mari m'explica anècdotes i històries durant quatre hores, que se'm fan curtes: tot el que explica ho trobo interessant. Des de com vivia quan era petita, en una casa sense aigua, ni llum, amb poc menjar, sense anar a l'escola perquè havia d'ajudar la mare, anant a buscar aigua, llenya... I el treball del seu pare primer al camp, i després a la mina, fent de picador, la feina més perillosa. I l'arribada de tota la família a Barcelona, buscant una oportunitat, una vida no tan dura, quan ella tenia vint anys, i era analfabeta. I les diferents feines que a partir de llavors va anar fent. I el problema del fill amb les drogues...

La seva ha sigut, des del meu punt de vista, una vida tan extraordinària que, sense necessitat d'inventar-se absolutament res, permetria escriure una gran novel.la.

Inventari de monges, continuació

A la majoria dels convents de monges n'hi queden poques, i són grans o molt grans. No hi ha vocacions, i hi ha molts convents que han hagut de tancar. També hi ha alguna excepció, però són això, excepcions dins de la tònica general de regressió vocacional i de convents. En canvi, quan jo era petit encara n'hi havia moltes, de monges. I era fàcil veure'n, trobar-te'n, saber-ne coses, potser tenir-hi contacte...

Fa unes quantes setmanes vaig parlar de les monges de la família (1). A més d'aquelles, al llarg de la vida, des que era petit i fins ara, he conegut unes quantes monges més, directament o indirectament. Monges de diferents ordes, de diferents tarannàs... N'esmentaré algunes.

La primera parròquia de referència que vam tenir al barri (els meus pares s'hi van traslladar quan jo tenia, em sembla, quatre anys), va ser Santa Agnès, al carrer de Sant Elies. L'església havia pertanyut al convent de les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem, i tinc entès que, quan jo hi anava a missa, encara hi havia monges, a l'edifici del convent a tocar de l'església (després, el 1970, es van vendre la part del convent). Però no recordo haver-ne vist mai cap, d'aquelles monges, els anys abans. El convent, amb l'església i els soterranis, durant la Guerra Civil va ser una txeca, una de les de pitjor anomenada de la ciutat.

També a la vora hi havia el convent i l'església de les Magdalenes Agustines; tant el convent com l'església durant la Guerra Civil també van ser una txeca (la txeca de Vallmajor), tant o més terrible que la de Sant Elies. Sense saber res del seu passat sinistre, de vegades hi havia anat a missa (a casa d'aquella església en dèiem La Pau Vella). (2)

Unes altres monges que hi havia molt a la vora eren "les monges alemanyes", en dèiem així (crec que de la Congregació de Jesús). I una mica més lluny (al carrer Aribau), hi havia les Missionares del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada (3). No recordo si era a les misses d'aquestes monges del Santíssim Sagrament, o a les misses de les monges alemanyes, que de vegades hi havia anat a fer d'escolà, amb l'estímul que després em donaven algunes monedes.

Segueixo amb la relació de monges. Recordo també algunes coses que m'havia explicat la meva mare de les monges de l'escola a què havia anat, les Escolàpies d'Igualada. També m'havia explicat coses de les Teresianes, a l'escola de les quals va anar a continuació, a Barcelona, crec que a partir dels setze anys, només durant un o dos anys (després crec que a continuació encara va estar hostatjada a una residència també de les Teresianes, mentre feia un curs crec que de patronatge a una altra escola d'elles).

Ja fora de l'entorn de la vida familiar de quan era petit, i del barri, tinc presents altres monges. Per exemple la Pilar, no recordo de quina orde. Vaig coincidir amb ella durant tres anys a l'Escola de Belles Arts. Era molt discreta, em queia bé (en aquella promoció hi havia també el Jordi, marista, el Josep Ignasi, germà de la Salle, i l'Antonio, escolapi o gabrielista; els tres bona gent). (4)

Una altra monja que tinc molt present és la Genoveva, de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que va acollir el company d'una amiga meva, un home drogaddicte i amb la sida; la Genoveva i altres monges de la seva comunitat, quan ja estava molt malalt  se'n van ocupar, fins que va morir. I després, com que no tenia família, la Genoveva va fer que l'enterressin en un nínxol de la congregació, a Montjuïc, junt amb les restes d'altres monges mortes anys abans. (5) 

També recordo les monges, no en sé de quina orde, molt amables i pacients, que vaig conèixer les vegades que anava a veure el pare d'una amiga (ingressat en la residència que elles regentaven), un home amb un alzheimer molt avançat.

Una altra monja. Aquesta de les Missioneres Filles de l’Immaculat Cor de Maria, que quan jo era jove i un metge em va fer una radiografia i em va dir que no tenia res trencat (havia caigut d'una olivera), ella, la monja, que feia d'infermera del metge, em va ocultar que el metge era un borratxo, i que aquell dia es veu que venia del bar. I després, quan al cap d'uns dies vaig anar a un altre metge, va resultar que tenia la clavícula trencada per dos llocs diferents.

O les monges Cruzadas de Cristo Rey, de la presó de dones de la Trinitat Vella, de les quals una amiga (l'Assumpta, en parlo al final), que hi anava com a voluntària, no me'n deia precisament coses boniques. (6)

O sor Clara, la monja fundadora d'una congregació amb una única monja: ella. Amb el seu propi convent. Era una monja bastant peculiar i atípica, que vaig conèixer, durant els meus anys de neorural, a través d'una amiga que tenia molt contacte amb ella. (7)

Si hi anés pensant, segur que me'n sortirien més. Probablement, la llista sencera seria llarga, tenint en compte que les persones de la meva edat, tal com he dit, hem viscut durant molts anys en una societat en què les monges han estat presents en molts àmbits. I els exemples serien de tota mena, perquè entre les monges, com en tots els col.lectius, hi ha de tot. 

Abans d'acabar, a la llista hi haig d'afegir l'Assumpta, de l'Institut de Missioneres Seculars (val a dir que, estrictament, no són monges, però això dels "instituts seculars" si de cas ho deixo per a un altre dia). De l'Assumpta ja n'he parlat moltes vegades, i sempre n'he dit que és una de les persones que més admiro. Per això m'agrada, ara, poder acabar aquest escrit remarcant la meva admiració cap a l'Assumpta. (8)

--
(1) Inventari de monges de la família:
https://442m.blogspot.com/2023/08/inventari-de-monges.html
(2) Santjoanistes (amb referències a les Magdalenes Agustines):
https://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
(tinc un escrit més extens, pendent de revisar, sobre els tres convents del barri que, durant la Guerra Civil, van ser convertits en txeques)
(3) Missioneres del Santíssim Sagrament. Aquestes monges fa anys que faciliten un local a un grup d'Alcohòlics  Anònims, per tal que s'hi puguin reunir:
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/misioneras-del-santisimo-sacramento.html
(4) Alguna estona, igual que he fet amb les monges, potser podria fer una relació dels monjos, frares, germans, etc. que he anat coneixent al llarg dels anys, alguns ben curiosos. Del Josep Ignasi en vaig parlar una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2011/04/el-josep-ignasi.html
(5) En l'escrit enllaçat, a la Genoveva la vaig anomenar "la mare Caritat", no recordo si perquè llavors no sabia el seu nom, o perquè em va semblar més discret d'aquesta manera. I Julio no era tampoc el nom del protagonista, ni Ester el de la seva parella:
https://passavolant.blogspot.com/2013/04/el-julio.html
(6) "Las Cruzadas de Cristo Rey abandonaron la prisión dejando paso a las funcionarias en 1978. (...) La pequeña dictadura de las religiosas llevó consigo malos tratos a muchas presas y negligencias graves." Sandra Vicente, 'La cárcel de la Trinitat de Barcelona: memoria de la represión franquista contra las mujeres catalanas', Público, 06/06/2021. Sobre les dones que hi anaven a parar, al mateix article diu: "Por la cárcel pasaron centenares de mujeres, presas comunes y políticas, represaliadas por el franquismo por sus prácticas e ideologías o por el simple hecho de haber sido infieles, haber abortado o haber ejercido la prostitución."
(7) Sor Clara, la fundadora:
https://passavolant.blogspot.com/2022/12/la-fundadora.html
(8) De totes les vegades que he escrit sobre l'Assumpta n'he triat aquests dos escrits, que em semblen adequats per fer-se una idea del tipus de persona excepcional que és:
https://passavolant.blogspot.com/2013/03/el-dinar-de-lassumpta.html
https://passavolant.blogspot.com/2022/08/histories-de-presons.html