El jardiner i la memòria

Una persona explica als seus germans que, quan eren petits, el jardí de la casa on estiuejaven el cuidava un jardiner. Afegeix que aquest jardiner havia tingut un ajudant i, alhora que ho explica, ensenya una foto d'un noi vestit de ciclista. Pregunta si algú recorda si l'ajudant era aquell ciclista (no explica qui és el ciclista, ni d'on ha sortit la foto).

Un dels germans diu que recorda alguna vegada algun ajudant jove, però que no pot donar-ne més detalls.

Un altre diu que no recorda cap ajudant.

Un altre diu que ell tenia entès que era al revés, que el suposat jardiner principal era l'ajudant.

Un altre diu que el jardiner era un gran aficionat al ciclisme, un admirador del gran Federico Martín Bahamontes, guanyador d'un Tour de França.

Un altre diu (són molts germans) que també hi va haver un jardiner molt més gran, sense ajudant, i que es dedicava a plantar cols a un extrem del jardí.

Són records de fa bastants anys, uns cinquanta. Sembla que hi ha un consens, no absolut però molt general, sobre qui era el jardiner principal. Després, ja és tot bastant boirós: si tenia o no ajudant i, en cas que sí, si era ciclista, si hi havia hagut un altre jardiner que plantava cols...

Quan només una persona recorda i escriu sobre uns fets del passat que altres desconeixen, no hi ha problemes: expliqui el que expliqui, probablement no hi haurà confrontacions, es donarà per bo, sigui el relat ben fidel a la realitat, o més o menys amanit, enriquit, subjectiu... o potser del tot inventat.

En aquest cas, el jardiner era "el senyor Pere", el jardí, el de la Villa Maria de Vallvidrera, i els germans, els meus germans i jo.

Les eventuals conclusions que es puguin treure d'aquesta història d'avui ja són cosa de cadascú.

Lliçons de caminar

De vegades dic que de la meva tia Rosa la lliçó més valuosa per a mi va ser la seva forma de caminar. Sembla una broma, però no ho és.

La Rosa tenia un caminar pausat, suau, i alhora constant, incansable; feia la sensació que feia molt poc esforç, quan caminava. D'aquesta manera era capaç de caminar grans distàncies. De vegades suportant elevades temperatures i molta humitat.

Jo la veia durant alguna de les vegades que venia de vacances, cada uns quants anys. És clar, no té res a veure caminar per corriols de la selva que pels carrers d'una ciutat, però a mi de tota manera em cridava l'atenció, com ella caminava pel carrer; m'hi fixava, em tenia meravellat.

De vegades el contrast encara era més acusat, o divertit, si resultava que caminava al costat de la meva mare: tot allò que en el caminar de la Rosa era suau i pausat, en la meva mare era apressat. I a sobre, aquest contrast encara era més evident quan potser anava acompanyat dels comentaris de l'una i de l'altra.

Recordo aquest cas, un bon exemple. Anaven a agafar un autobús urbà, es dirigien a la parada, i la meva mare, que sempre estava alerta, va veure que en venia un i, de manera automàtica, va accelerar, per tal que no se'ls escapés. Però la Rosa no es va immutar, va seguir al seu pas, suau, lent, i li va dir: "No et preocupis, després d'aquest autobús en passarà un altre".

Potser aquesta reflexió és la segona gran lliçó que vaig poder aprendre de la meva tia, "que després d'un autobús, més aviat o més tard, en ve un altre".

Quan penso en la meva tia Rosa són les dues coses que més sovint em venen al cap: la seva forma de caminar, i aquest comentari. I m'agrada, sento que és una herència bonica i útil que ella m'ha deixat.

D'altra banda, sé que aquesta economia a l'hora de desplaçar-se no reduïa l'eficàcia de la molta feina que feia la meva tia (fos quin fos el seu destí, a un poblat de la selva, fent algun treball social a alguna ciutat, etc.). Al contrari, suposo que si era una persona tan efectiva i incansable (i sens dubte ho era), en bona part era gràcies a això, a què tenia incorporada aquesta forma de caminar. 

Aquesta forma de caminar pels camins... i de caminar "a través de la vida".

Apunts sobre la vida a les missions

La meva tia, per la seva feina de mestra als poblats de la selva, cobrava un sou que li pagava el bisbat. El bisbe feia la funció de "delegat d'ensenyament" en aquelles zones a les quals, a causa del seu aïllament, només hi arribaven les missions. És a dir, que el sou de la meva tia el pagava l'Estat, però a través del bisbe, cosa que era molt pràctica per a l'administració de l'Estat, ja que així no s'havia de responsabilitzar directament d'aquells territoris del país tan difícils, de poblats dispersos, allunyats els uns dels altres i mal comunicats.

En aquests poblats, les monges no assumien només les responsabilitats educatives. La meva tia, com altres monges de la seva orde destinades a missions, prèviament s'havien format per poder fer front "a qualsevol necessitat" que es pogués presentar en llocs aïllats com aquells.

Per descomptat, en aquells llocs de metges no n'hi havia, de manera que l'atenció mèdica també entrava dins de les competències de les monges. La companya de la meva tia, amb la qual va compartir diferents destins (la María Jesús, amb la que actualment mantinc el contacte), es va especialitzar en l'atenció sanitària. Ella també rebia un sou del mateix tipus que el de la meva tia, a través del bisbe, en tant que donava un servei, en el seu cas mèdic, que en cas contrari no hauria donat ningú. 

De fet, en aquells llocs tan apartats, les monges tocaven pràcticament totes les tecles. Menys la "d'agents de l'autoritat". I aquesta que no tocaven, sovint no la tocava ningú, de manera que si hi havia problemes grans calia anar molt lluny (de vegades le monges tenien una ràdio-telèfon, però funcionava quan funcionava...).

Una de les feines més habituals d'aquesta monja-metgessa, la María Jesús, havia sigut, a alguns dels poblats, els dies de borratxeres, cosir les ferides que els borratxos, aquests dies, es feien quan es barallaven. Sovint, talls de molta envergadura. I això es repetia cada setmana: cada setmana, a causa de l'alcohol i les baralles, de nit la María Jesús havia de llevar-se, enfilar l'agulla i, amb la llum d'una espelma, cosir els talls i esvorancs que amb els ganivets o matxets es feien els homes borratxos. S'emborratxaven amb un alcohol fet a partir de la canya de sucre, aspre i fort, d'una considerable graduació.

La María Jesús de vegades també havia hagut d'enfrontar-se a casos de tifus, de còlera i de malària. La malària a alguns poblats era endèmica; una vegada, en un de cent cinquanta habitants, quan ella hi era van acabar coincidint, alhora, cinquanta persones malaltes de malària.

De vegades potser la venien a buscar d'un poblat que estava a tres o quatre hores de camí. Després de la caminada, a l'arribar, es podia trobar qualsevol cosa, que ella havia d'enfrontar equipada amb els seus coneixements mèdics apresos en cursets, junt amb la seva intuïció, i amb una farmaciola de medicaments molt limitada. L'atenció mèdica era gratuïta, però els medicaments no, els havien de pagar les famílies i, aquí, sovint, hi havia problemes, un cop el malalt o malalta havia estat atès. Però d'una manera o una altra, no deixaven ningú sense atendre.

Un cas curiós: durant un brot de malària, un malalt no es podia empassar el medicament, i si aconseguia empassar-se'l, el vomitava (la cloroquina, efectiva en aquests casos). Ella, veient que si no feia alguna cosa l'home probablement moriria, va anar barrinant i, al final, va tenir una idea: va triturar la pastilla, va fer un embut, li va posar al cul i, d'aquesta manera, li va entaforar el medicament als budells. I va funcionar: el cap de poc el malalt va millorar, li va poder començar a donar les pastilles per la boca, sense que les vomités, i es va salvar.

Tot i que no era la seva feina, la meva tia de vegades també havia hagut d'assumir responsabilitats mèdiques, quan no hi havia la monja que en principi se n'ocupava, i que, per tant, tenia més experiència.

Tots això només són pinzellades. Naturalment, sobre la vida de la meva tia monja i la de les seves companyes, se'n podrien explicar centenars, milers d'anècdotes i històries. Jo només n'explico algunes, les poques que sé, perquè quan la meva tia vivia i encara tenia el cap clar, no vaig pensar que havia d'aprofitar per fer-li preguntes.

Fotos i estampes

El dia que quedo amb la germana María Jesús em dóna un sobre amb fotos i estampes que havien sigut de la meva tia Rosa. 

De fotos n'hi ha poques, unes cinc de familiars, quatre més amb la fundadora de la seva orde, i tres d'ella en algun dels seus destins missioners. Algunes fotos estan plastificades, per tal de retardar el seu deteriorament a causa de la humitat dels llocs on vivia la Rosa.

Una altra cosa que hi ha al sobre són els recordatoris de la mort dels seus pares (la mare va morir el 1958, als 65 anys, i el pare el 1966, als 78 anys). Als recordatoris, ella hi havia afegit petites fotos de les cares d'ells, i picats a màquina, els noms i les dates de naixement dels pares dels seus pares.

A dins del sobre hi ha també, en un sobre més petit, un penjoll, una insígnia i un clauer, els tres amb la bandera de Catalunya. I les estampes, set, totes són de la Mare de Déu de Montserrat. Una de les estampes té impresa, a una cantonada, la bandera de Catalunya, i dues més tenen enganxades un tros de cinta estreta, també amb la bandera

Miro el contingut del sobre quan encara estic amb la María Jesús, i li dic que em sorprenen, tantes Maresdedeus de Montserrat, i tantes banderes. I ella em diu que la Rosa era així, que tenia molt arrelada aquesta vinculació amb Catalunya. Em diu també que la Rosa era molt cantadora, i que li agradava molt cantar el Virolai i la Santa Espina. 

Suposo que el sobre que em dóna la Maria Jesús és una selecció que ha fet ella, de coses de la Rosa que ha pensat que em podien fer gràcia a mi. Però no faig cap comentari sobre això de la selecció, per tal que no sembli que faig "algun tipus de reclamació". Ja és molt, que hagi tingut aquest detall, de dur-me des de Colòmbia aquest sobre.

Els lligams de la Rosa amb Catalunya eren del tot compatibles amb els seus lligams amb Colòmbia, normals i inevitables deprés de tants anys vivint-hi. Per exemple, recordo que alguna vegada m'havia dit que era una seguidora del Atlético Nacional, un club de Medellín, tot un referent del futbol colombià (com el Barça o el Madrid aquí). Quan feien partits de l'Atlético Nacional per la tele, no se'n perdia ni un. Això, és clar, quan va començar a viure a llocs on hi havia electricitat, teles i cobertura televisiva, perquè al mig de la selva, per descomptat, no hi havia res de tot això: allí, quan es feia fosc, funcionaven amb espelmes.

Dels partits de l'Atlético Nacional també li agradava llegir-ne les cròniques dels diaris. I després dels partits li agradava parlar-ne: que si aquest jugador això, que l'altre allò, que quina barra l'àrbitre... Quan estava a la selva, és clar, les cròniques li arribaven bastant tard, quan potser els arribava algun diari, de potser feia un mes...

Abans d'acomiadar-me de la María Jesús, li dono les gràcies per triplicat. Per la conversa, pel sobre, i perquè també m'ha dut un paquet de cafè colombià: "Juán Valdez. Selección Premium".

Cinc anys / 2

Escric "A i B van a C i, allí, en un bar d'una plaça rodona, prenen un cafè".

Després, algú potser em diu que en aquell mateix text el que ell hi ha llegit és que "C i B van a A, a una merceria d'una plaça quadrada". Una altra opció. He escrit el que deia abans, i algú em diu que ho ha llegit igual. Però, a continuació, fa interpretacions sobre el que diu el text. Per exemple, si des del meu punt de vista el text era "un recordatori del fet que A i B havien anat amigablement a prendre un cafè a la plaça", aquesta persona potser diu que el text és "un menyspreu encobert d'A i B, i una crítica dissimulada sobre la qualitat del cafè". Per descomptat, no puc descartar que la interpretació d'aquesta persona sigui encertada, perquè sé que el món del subconscient és un misteri, i ens pot fer males passades amb facilitat. Potser aquesta persona, amb una visió clarivident, ha vist aquesta relació oculta. Tot és possible: el funcionament dels caps és complicat, del meu cap, del teu, del seu... Per tant, no ho puc descartar, ho haig de tenir en compte. Ara bé, de la mateixa manera que la meva tendència a dubtar de tot m'obliga a contemplar aquesta possibilitat, aquesta mateixa tendència també fa que, alhora, dubti d'aquesta possibilitat. A més, contribueix a alimentar aquest segon dubte el fet que, en general, d'entrada m'atrauen menys els plantejaments psicoanalítics que els analítics racionals. Torno a agafar el fil inicial. Entendre que davant d'un mateix text hi pot haver diferents lectures, i també diferents interpretacions de les lectures, no és gaire complicat. Sobretot si ja tens una edat, i has anat vivint situacions d'aquest tipus. De manera que, quan t'hi trobes, es tracta d'assumir-ho, amb naturalitat, sense alterar-te, sense donar-li més importància de la que té: les persones som així, el món és així, no passa res d'especial... Tot és absolutament normal.

Mariana Pineda

La meva mare va viure tres anys al carrer Mariana Pineda, durant els tres anys que va durar la Guerra Civil, i durant els quals el seu carrer oficialment va deixar de dir-se Sant Josep. No sé si la gent va fer gaire cas del canvi oficial, suposo que a banda de la gent més exaltada, devia prevaldre el costum, per comoditat i rutina, de seguir fent servir el nom de Sant Josep (si més no, quan no patien perquè els pogués sentir "algun delator"...). (1)

A la capital de província on vivia la meva mare llavors es van fer molts canvis de noms de carrers: el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer es va rebatejar com a Miquel Bakunin, el de Sant Jordi com a Lenin, el de la Misericòrdia com a Vapor Cremat... S'entretenien així.

Els canvis de nom dels carrers de les ciutats sovint sembla que estiguin motivats per les inseguretats de qui els promou: es veu que conviure amb el nom a la cantonada d'algú amb un pensament oposat a la teva ideologia, et podria encomanar la seva infecció ideològica. I això deu fer molta por.

Potser, per estalviar feina material i reduir una mica les demagògies mentals, una opció alternativa a la d'anar canviant de tant en tant els noms i les plaques dels carrers podria ser, en lloc de substituir-les, conservar-les, i al costat o a sota, afegir-hi les noves plaques amb els nous noms. I d'aquesta manera a les cantonades tindríem un bonic historial del canvi de noms de les places i carrers. I llavors, les escoles podrien aprofitar-ho per fer interessants lliçons d'història, d'una manera original, a partir d'aquests noms successius: 

-Aquest nom, qui el va afegir? Quan i per quin motiu? I aquest altre? I...? (2)

D'altra banda, també és veritat que canviar noms i plaques té una part positiva: dóna feina als marbristes (de fet, es probable que alguna d'aquelles plaques les fes el meu avi patern, ja que aquest era el seu ofici).

--
(1) "¡Oh! Qué día tan triste en Granada, / que a las piedras hacía llorar / al ver que Marianita se muere / en cadalso por no declarar." És l'inici (i també el final) de l'obra teatral 'Mariana Pineda', de Federico García Lorca, sobre la vida (sobretot la mort i les seves causes), d'aquesta heroïna liberal executada amb el garrot vil el 1831, a l'edat de 26 anys. Un recordatori de l'antiguitat dels enfrontaments ideològics a Espanya, i de la forma com es ventilaven...
(2) I amb les estàtues, es podria fer també una cosa semblant: parcs temàtics amb les diferents estàtues d'aquest o l'altre dictador, o demagog, o qui fos, i llavors, amb aquests amuntegaments de bronze i ciment presumptament artístics, afavorir la reflexió sobre aquesta dèria, tant de les esquerres com de les dretes, estatuística, monumental, propagandística...

Més sorolls

El mateix dia que la companya monja de la meva tia m'explica la història de les cadenes i les pedres, també m'explica (ens explica, hi són també les seves dues germanes), aquesta altra història.

Ella i la meva tia llavors feien vida urbana, vivien les dues, des de feia uns anys, a la casa principal que la comunitat tenia al país. Els temps dels poblats de la selva, els anys dels viatges en canoa, de les grans caminades, tot això quedava ja molt lluny. 

A la casa de la comunitat, aquesta companya de la meva tia s'ocupava (es segueix ocupant), d'atendre les monges més grans que ella. La mateixa ocupació que, uns anys abans, va tenir la meva tia, fins que va arribar el dia que, malauradament, va ser ella, la que va necessitar ser atesa. 

Fa uns dos anys, a aquesta casa, de nit, un dia aquesta monja va sentir que algú picava a la seva porta amb els nusos dels dits: "toc, toc, toc, toc, toc", cinc vegades. Va preguntar: "Qui hi ha? Què vols?", i ningú no va contestar. 

L'endemà, va passar el mateix: els trucs, a continuació ella va preguntar qui hi havia, i ningú va dir res. I al dia següent, igual. I si llavors obria la porta, no hi havia ningú. I allò es va anar repetint.

Alguna vegada fins i tot es va quedar immòbil darrere la porta, esperant els trucs, per tal de poder sorprendre qui els feia. Però quan llavors, en mig dels trucs, obria la porta d'una revolada, doncs igual, no hi havia ningú.

Va resar molt, per tal que aquells trucs misteriosos paressin: "Senyor, sigui quina sigui la causa, fes que aquests trucs s'aturin". Primer resava ella sola, i després tota la comunitat. Però malgrat les oracions, els trucs seguien. 

Llavors, una monja jove, nadiua, va dir que ella sabia una oració especial que servia, precisament, "per a aquell tipus de casos". No va dir a les altres monges quina oració era, però la va resar. I els misteriosos trucs nocturns es van acabar, en sec. No es van repetir mai més.

Quan això va passar, la meva tia encara vivia. Va morir poc després. Però no es va assabentar de res, d'aquell misteri dels trucs nocturns, perquè llavors la meva tia ja tenia el cap bastant extraviat.