Selecció de records

"Punto número dos: la memoria trae también recuerdos encubridores, que pueden ser perfectamente recuerdos de nimiedades. ¿Por qué me acuerdo de eso cuando realmente de lo importante no me acuerdo?. Y eso que ahora evoco tapa completamente lo que es relevante." Justo Serna (1)

Tant si parlem de nosaltres com si parlem de persones o històries que ens interessen, tots fem un ús selectiu de la memòria, de manera més o menys inconscient, i de manera més limitada o generalitzada (és només una qüestió de proporcions, ja que aquests mecanismes i distorsions ens afecten a tots, formen part "de la nostra naturalesa humana").

Penso en això, o més ben dit, "torno a pensar-hi" (és evident que estic aviciat amb aquest tipus de reflexions sobre la memòria, les seves trampes, interessos, etc.), quan llegeixo el relat d'un familiar sobre uns fets de fa molts anys, amb algunes dades no del tot coincidents amb les que jo tinc (no dic que les meves siguin més verídiques, només dic que són en part diferents).

D'altra banda, aquesta versió no m'estranya, perquè en el relat hi detecto traces d'informacions i informadors que en el seu moment vaig decidir relativitzar, perquè em van semblar poc fiables, tenint en compte la seva procedència (cada font d'informació té el seu grau de credibilitat, en funció "de les trajectòries i credibilitats prèvies"). En aquest cas, el relat em sembla, sobretot, un bon exemple del fàcil, gairebé inevitable, que és que uns mateixos fets acabin explicats a través de relats no coincidents i, de vegades, fins i tot oposats.

Però no és això, el que més em crida l'atenció aquesta vegada, sinó una altra característica del funcionament de la nostra memòria: la feina conscient de selecció que fem, de vegades, entre les diferents memòries o relats que conservem, a l'hora de compartir-los. Una selecció que implica que, al seleccionar, alhora decidim (aquí ja no hi ha falta de consciència) deixar alguns fets, temporalment o definitivament, en algun calaix tancat, ocults, pels motius que sigui.

En l'exemple concret d'avui, en el relat que he esmentat s'exposen (entre altres coses) uns fets els protagonistes dels quals no eren persones de la família, i alhora se'n critiquen, amb severitat, alguns dels seus comportaments. I aquí rau l'interès de la història: perquè alhora que es fa aquesta exposició, no es diu res d'uns comportaments semblants, durant el mateix període històric, d'un membre destacat de la pròpia família. 

Qui explica la història ho sap, n'està al corrent, d'això que estic dient. No és que no en tingui la informació, però prefereix parlar "d'altres casos", i no del més proper. (2)

--
(1) "Historia y ficción. Conversaciones con Jacvier Cercas". Justo Serna. Punto de Vista Editores, 2019 (p. 232)
(2) Deia Arthur Schopenhauer que "cadascú té el màxim de memòria per a allò que li interessa, i el mínim per a allò que no li interessa". No sé si jo algun dia tornaré a parlar d'aquest cas o història, afegint-hi llavors els fets concrets, les dates i els noms dels protagonistes... No ho sé, ja ho veurem, també pot ser que no ho faci mai.

Una cadena de causes o atzars

Suposo que em repetiré una mica (perquè ja m'hi he anat referint), però em sembla que ara pot estar bé fer un repàs de conjunt, sobre la trajectòria dels papers de la meva mare.

Començo. Si la meva mare hagués aconseguit acabar i publicar el llibre sobre les seves depressions que s'havia proposat escriure, probablement després no hauria conservat totes les notes que durant anys havia anat acumulant amb aquest propòsit. No les hauria conservat perquè, en aquest cas, la seva conservació ja no hauria sigut necessària. 

I si hagués anat així, jo ja no hauria trobat aquestes notes entre les seves coses, més tard, quan ella va morir.

Que la meva mare volia escriure un llibre sobre les seves depressions ho sabíem tots els fills. Sabíem també que de vegades ho anava intentant, i que li costava, que no se'n sortia. 

Alguns d'aquests fills teníem les habilitats literàries necessàries per poder-la ajudar en aquest projecte, i d'aquests, alguns alhora també compartien amb ella les seves creences religioses. Els segons, llavors haurien pogut tenir l'interès afegit d'ajudar la mare per aquest motiu, el de l'apostolat, ja que era un dels propòsits del seu llibre.  

Però ni la possibilitat que ella pogués tenir l'alegria de veure el llibre acabat i publicat, ni el fet de contribuir a la seva intenció de fer apostolat a través del llibre, no van ser suficients de cara a que algun fill es decidís a ajudar-la. 

Si l'haguéssim ajudat, i gràcies a l'ajuda ella hagués aconseguit acabar el llibre, pel que fa a les seves notes hauria passat el mateix que he dit al principi: més tard, jo no les hauria trobat. Va ser un altre punt d'inflexió que va incidir en la possibilitat de conservació o desaparició de les notes de la meva mare.

Després de morir ella, tots aquests papers van estar, durant dos anys, a dins d'un armari del pis familiar. Tothom sabia que hi eren, i qui va voler se'ls va mirar. I va agafar el que va voler, sense cap mena de control. Però sembla que ningú no va considerar que les notes relacionades amb el seu projecte de llibre tinguessin gens d'interès, ja que ningú no va dir que les volgués conservar. Algú, fins i tot va dir, explícitament, que d'interès no en tenien cap. 

Si algú, durant aquells dos anys, hagués recollit aquells papers (tant si ho hagués fet amb el propòsit de conservar-los, o de llençar-los, o del que fos), jo tampoc els hauria trobat allí, quan al final vam haver de buidar definitivament el pis i tornar les claus.

Durant aquells dos anys jo no vaig agafar ni un sol paper d'aquell armari, ni un. M'ho havia proposat així, i vaig ser absolutament estricte. D'altra banda, llavors jo també pensava que d'interès en tenien poc, aquells papers; tanmateix, com que em dolia haver-los de llençar, al final vaig decidir conservar-los. 

Si llavors jo no els hagués conservat, si els hagués llençat, com tantes altres coses del pis que vaig llençar perquè, després de diferents avisos ningú no estava interessat en conservar-las o aprofitar-les, llavors d'aquells papers no se n'hauria parlat més. Va ser un altre moment de possible alteració d'aquesta història.

Durant els vuit anys següents no em vaig mirar aquells papers, van estar sempre tancats a dins d'una caixa, a casa meva. Si durant aquells vuit anys algun germà hagués volgut escriure "el llibre que volia escriure la nostra mare", i m'hagués demanat aquells papers, els hi hauria donat encantat de la vida. De fet, fins i tot hauria sentit un bon alleujament, ja que així m'hauria pogut despreocupar de la seva conservació, amb la tranquil.litat alhora de saber que, probablement, tindrien una utilització acord amb la voluntat de la nostra mare (acord "en principi", perquè aquest és un altre tema, la creença de tenir l'exclusiva de "la interpretació correcta" de la voluntat de la mare, però aquest és un altre tema). 

Sigui com sigui, en aquest cas, igual que en els supòsits ja apuntats, el resultat hauria sigut el mateix, és a dir, que jo, després, ja no ho hauria pogut utilitzar aquells papers.

Resumit: després de morir la nostra mare, primer passen dos anys durant els quals ningú no té gens d'interès en aquells papers. Després, vuit anys més durant els quals el desinterès segueix sent el mateix. I és només llavors, deu anys després de la seva mort que, un dia, em plantejo que jo potser en podria fer alguna cosa, d'aquells papers. I la primera idea és precisament la seva: "fer el que ella volia fer, i com ho volia fer".

És una possibilitat que, tanmateix, aviat la descarto. Perquè m'adono de seguida que és impossible que jo pugui fer el que ella volia fer: la meva llunyania de l'univers religiós de la meva mare era tan gran (a diferència d'altres germans), que m'incapacitava completament, per a una feina d'aquest tipus. Jo no era en absolut la persona adequada. 

És, per tant, només a partir d'aquell moment, que em plantejo per primer cop que podria escriure "alguna altra cosa", sobre la vida de la meva mare. Des del meu subjectiu punt de vista, sense pretendre escriure "el que volia escriure ella": Perquè, a més, també és llavors quan m'adono de l'immens valor que tenen aquells papers, aquells escrits que, durant molts anys, tothom ha menystingut, fins i tot jo.

Bé, amb aquesta exposició no és que vulgui legitimar la meva decisió, pel que fa a la utilització de les notes de la meva mare; sobre aquest tema, el de les legitimitats, si de cas ja m'hi entretindré una altra estona (si és que ho faig). Ara només volia exposar aquesta seqüència de moments, causes, desinteressos i atzars relacionats amb la supervivència d'aquests escrits. 

Ho exposo perquè, com que tots tenim la tendència a recordar només el que volem recordar, em sembla també oportú recordar, per si algú no la té present, aquesta seqüència d'episodis.

Sobre les cites

"No entenc res, no entenc la vida, la meva vida."
"No m'interessa res, no m'atrau res. Dins meu, un immens dolor."
"Durant les depressions, ni fe, ni esperança ni res. Només ganes de plorar i de marxar."
"El cap m'esclata, no ho podré resistir. No puc més i em sento sola amb el meu sofriment."

"Em sento embolcallada en una solitud impossible d'explicar." (1)

Vaig explicar que mentre escrivia el text sobre la meva mare, de vegades tenia damunt la taula una foto d'ella, d'alguna etapa depressiva: una foto amb una cara tan expressiva, a causa de la tristesa i el malestar que reflectia, que no em calia cap argument més, per tenir clar el motiu pel qual estava escrivint.

Ara m'he imprès en un full les cinc frases de més amunt, tretes de les notes de la meva mare, i quan algú em qüestiona l'ús que he fet dels escrits seus, rellegeixo aquestes cinc frases, o les recordo. I mentre em ressonen per dins, els retrets que qui sigui em pugui fer se'm tornen del tot irrellevants, fora de lloc. 

I alhora penso això: ¿Com és que algú vol ignorar aquestes paraules? ¿Com és possible que, fins i tot, algú hagi dit que tant de bo no s'haguessin conservat aquests papers, tenint en compte que jo n'he acabat fent l'ús que n'he fet? ¿Com és possible aquesta voluntat d'ignorar i enterrar aquesta realitat, el testimoni de tant dolor i sofriment, sigui quin sigui l'argument que es faci servir per justificar l'enterrament?

D'altra banda, aquesta oposició per a mi és la millor motivació i justificació, de cara a seguir escrivint sobre la vida de la meva mare. Per quin motiu hauria de callar? Per què no puc dir allò que sembla que, sobretot algunes persones, "no volen sentir"? O que fins i tot no volen "que sigui sentit"... Per ningú! Perquè segons sembla, ells, els censuradors, es consideren els únics depositaris, els únics interpretadors legítims, del que seria la voluntat d'ella pel que fa a l'ús dels seus papers. 

Per descomptat, algú pot pensar, i té tot el dret a pensar-ho, que jo traeixo la voluntat de la meva mare, quan faig el que faig. Quan escric el que escric i, de vegades, per fer-ho més entenedor, faig servir cites seves. Algú ho pot pensar, és normal, perquè cadascú és lliure de pensar el que vulgui, cadascú té els seus punts de vista. 

Però és clar, si tothom és lliure, jo també, igual de lliure. I resulta que jo considero que, en aquest cas, la meva traïció més gran a la meva mare, actualment, seria callar. És a dir, sotmetre'm a la voluntat dels partidaris del silenci. La meva traïció "a ella", penso jo (aquest és el meu criteri, tan subjectiu com el dels altres, però no més), avui seria precisament no parlar d'ella de la manera que ho faig: des del meu punt de vista i utilitzant, quan em sembla oportú, cites seves.

--
(1) Aquestes cites de la meva mare ja les vaig incloure al principi del text "Depressions i tallarines". 

Cinc anys

"Las estrategias médicas fracasan porque concentran demasiados esfuerzos en la enfermedad y muy pocos en cambiar el ambiente que enferma a la gente." Iván Illich (1)

Han passat cinc anys des que vaig acabar d'escriure "Depressions i tallarines", el text sobre la meva mare, sobre les seves depressions, sobre el seu entorn familiar, religiós i mèdic... i sobre la meva relació amb ella.

Des d'aleshores, he anat llegint (he seguit llegint) assajos sobre les depressions, i també relats autobiogràfics de persones que n'han patit. I m'he relacionat, he parlat (de vegades de manera regular, de vegades esporàdica) amb persones que en patien o n'havien patit. O amb familiars seus.

Per exemple: cada dissabte ve a dinar una amiga, l'Adriana. Fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa, i tot i que la seva història és bastant diferent de la de la meva mare, hi ha punts en comú: la falta de comprensió de l'entorn, l'acumulació d'ansietat a causa de no satisfer les expectatives (dels altres i pròpies), l'ús de fàrmacs, la seva ineficàcia, els seus efectes secundaris greus, l'absència de tractament psicològic...

Cada setmana, aquest espai amb l'Adriana em fa pensar, en algun moment, en la meva mare. Sobretot, en la seva solitud. Perquè quan estàs al fons del pou, encara que t'envolti un munt de gent (i encara que ho faci de manera afectuosa), la sensació de solitud és immensa. Tens aquesta sensació, i també la sensació d'una gran tristesa, de falta de sentit, de buidor. I el convenciment de la impossibilitat d'un canvi. Estàs al pou, i t'és inimaginable que un dia en puguis sortir. 

He escrit això últim en primera persona, tot i que, com he dit molts cops, aquest estat només el conec a través del que algunes persones m'han explicat. O a través dels diferents llibres que he llegit sobre el tema. Per sort, no ho conec "directament", ja que a mi aquesta terrible fatalitat no m'ha afectat mai. Fins al dia d'avui, no.

Fa anys que penso i dic que s'ha de parlar de les vides difícils de les persones amb problemes mentals. De les persones como la meva mare o l'Adriana, que de vegades ens envolten, i en relació amb les quals de vegades ja ens està bé, no ser gaire conscients de la dificultat de les seves vides. Perquè ser-ne ens pot alterar les nostres, i això ens fa por.

Per això jo vaig decidir parlar de la meva mare. Perquè em semblava un exemple molt clar de com les circumstàncies d'una vida poden desencadenar, i cronificar, un problema mental. Perquè també és un exemple d'incomprensió de l'entorn. I de la subordinació de les necessitats vitals d'una persona a uns principis ideològics o sistemes de creences. 

I perquè, a més, és un cas que conec força bé, i del que a sobre en tinc una considerable documentació. De fet, podria dir-ho al revés: tenint tot això en compte, i el meu interès general per la salut mental, l'equivocació hauria sigut no escriure aquest text sobre ella i les seves depressions. 

Ara he rellegit el que jo vaig escriure fa cinc anys. I he pensat: "Que bé, fa cinc anys em vaig proposar això, i ho vaig fer!" 

N'estic content fins al punt que si avui em diguessin que tot el que he escrit al llarg dels anys desapareixeria de manera immediata, però que de moment podia salvar un text durant un temps més, només un, no tindria cap mena de dubte sobre el text que salvaria.

Escolliria l'escrit sobre la meva mare. 

--
(1) Némesis Médica, 1974 (edició 'Irrecuperables', 2021, p. 284)

Apedaçar les conseqüències, ignorar les causes

"En vez de reflexionar sobre las causas de la depresión, nos hemos limitado a medicar a la gente." Johann Hari (1)

I si la medicació antidepressiva a la meva mare li hagués anat bé? És a dir, que la medicació hagués servit per a evitar-li tant els estats depressius com els eufòrics. Que hagués aconseguit que es mantingués estable. Si això hagués passat... què hauria passat?

Bé, en primer lloc, resulta que això no va passar. Però si hagués passat... en principi ella hauria tornat "a l'estat previ" a l'inici de les depressions. Perquè la depressió no apareix "a partir de no res", hi ha un abans. Quin era aquest abans o estat previ?

Hi ha una relació bastant demostrada (en general) entre l'acumulació d'ansietat i el desencadenament o aparició de la depressió. De la mateixa manera que també hi ha relació entre l'acumulació de frustració (i de la inseguretat) i l'aparició de l'ansietat. Aquest sembla que seria, per tant, el punt de partida: la inseguretat, la insatisfacció, la frustració,  a causa d'algunes circumstàncies de la pròpia vida. Una inseguretat i frustració de vegades reconegudes per la persona afectada, i de vegades negades (però existents).

De manera que, si en el cas de la meva mare els antidepressius haguessin sigut efectius, llavors probablement haurien sigut necessaris també els ansiolítics. I si llavors els ansiolítics també haguessin funcionat, a continuació potser hauria necessitat "medicaments contra la insatisfacció i la frustració".

No sé si hi ha medicaments als quals se'ls atribueix aquestes últimes propietats, però en cas d'existir, i que haguessin sigut efectius, aparentment en teoria ja hauria estat tot resolt: gràcies als medicaments, ella hauria aconseguit estar bé. 

Hauria aconseguit estar bé... o "un simulacre d'estar bé". Dic simulacre perquè, tot plegat, seria el resultat d'estar molt drogada (encara més del que ho va estar). Molt, per tal de no notar (o notar menys) aquell conjunt de diferents simptomatologies encadenades. Originades, en primer lloc, per unes determinades circumstàncies de la seva vida. Unes circumstàncies que, en quedar dissimulades "gràcies a l'eficàcia de les pastilles", no hauria sigut necessari qüestionar-les (les circumstàncies causants de la seva frustració, causants a la vegada de l'ansietat i, aquesta, causant de la depressió final). 

Això que exposo és una tonteria sense cap relació amb la realitat? O sí que té a veure, amb la realitat que a ella li va tocar viure?

Imaginem que sí, que hi ha relació. I llavors a continuació fem-nos aquesta pregunta: Què hauria passat si, en lloc de tractar només els símptomes de les seves depressions, s'haguessin tractat també, o principalment, les "causes primeres" dels estats depressius?

És a dir: quan una persona se sent frustrada, insatisfeta, com a primera opció se li han de donar pastilles? Se li han de donar pastilles ja que presumptament l'únic que té és "un desequilibri químic al cervell"? O s'hauria de fer alguna altra cosa? 

Potser s'hauria de seure al seu costat i preguntar-li per què se sent frustrada? 

D'entrada, això no seria més assenyat? I llavors, escoltar-la, sense presses. I a partir del que ella expliqués, ajudar-la a rumiar quines possibilitats hi ha de reduir el seu sentiment de frustració. Sense descartar la possibilitat que, aquesta reducció, pugui implicar la necessitat d'intentar modificar (o eliminar) les causes, siguin les que siguin, del malestar. 

Però les coses van anar com van anar. No hi va haver cap reflexió ni actuació d'aquest tipus. Hi havia el convenciment general que el seu problema era només "un desequilibri químic del seu cervell". I que, com que el problema era aquest, modificant la seva química cerebral es podia solucionar el seu malestar existencial. 

Com que parlar de "relacions" devia incomodar, o més que incomodar fer por (a tothom, metges, família, entorn social i religiós), es va preferir no parlar-ne. I d'aquesta manera va poder prevaldre el "pensament màgic" que la solució pel seu malestar eren les pastilles. Malgrat que no hi va haver mai cap evidència de la seva eficàcia. Durant dècades, cap evidència.

Va poder prevaldre aquest pensament, sense que fos qüestionat. Acompanyat, alhora, de la falta d'interès pel que fa "al sistema de relacions i expectatives" com a possible origen dels seus problemes emocionals.

Vaig tornar a pensar en tot això a partir d'una informació recent, en principi de temàtica diferent, sobre les condicions laborals dels treballadors d'Amazon. No és cap secret que Amazon té un sistema explotador dels treballadors que repercuteix sobre la seva salut, fins al punt que l'empresa, en lloc de canviar les condicions laborals, reparteix medicació gratuïta als magatzems, per tal que la jornada laboral sigui suportable:

"En las instalaciones de Amazon hay (...) dispensadores de analgésicos en las paredes para combatir el dolor, pasillos interminables poblados por trabajadores que llegan a caminar veinte y treinta kilómetros diarios en jornadas extenuantes (...)." Manuel Ruiz Rico. (2)

En lloc de corregir les causes, s'intenta apedaçar les conseqüències. Com en el cas de la meva mare.

--
(1) 'Conexiones perdidas. Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión'. Capitán Swing, 2019 (p. 190)
(2) 'Crónica del modelo de trabajo de EEUU: miles de personas vagando por el país para encontrar un empleo mal pagado'. Público, 12/10/2020
www.publico.es/sociedad/cronica-modelo-eeuu-miles-personas-vagando-pais-encontrar-mal-pagado.html"La depresión es una enfermedad 

43.200 pastilles

3 x 30 = 90
90 x 12 = 1.080
1.080 x 40 = 43.200

Suposem que de mitjana es prenia tres pastilles cada dia. Al cap de quaranta anys, el resultat són aquestes 43.200 pastilles. Imagina-te-les afilerades, ara una, ara l'altra, ara l'altra, com van entrant a la boca. 43.200 vegades. 

Ara tingues en compte que no es va demostrar mai que aquelles pastilles contribuïssin a estabilitzar les seves oscil.lacions emocionals. Passaven els anys i no hi havia cap prova dels seus presumptes o desitjables efectes positius. Cap relació causa-efecte demostrable. 

Efectes obvis només ho eren els secundaris, els negatius: tots els diferents mals i malestars, restrenyiments, tremolors, marejos, nàusees, mals de cap, llagues a la boca, problemes de visió... que li provocaven aquelles pastilles. Durant quaranta anys. 

Recorda les pastilles, visualitza-les. Una rere l'altra, entrant a la boca, durant quaranta anys. 43.200 pastilles.

L'interrogant és aquest: per què ningú, mai, no es va plantejar eliminar la medicació? Si no hi havia manera de regular els estats emocionals amb les pastilles, per què ningú, mai, no va apostar per retirar-les? 

Retirar-les i, llavors, "observar què passava"... 

Insisteixo, 43.200 pastilles. Torno a insistir: sense cap prova de la seva utilitat. I insisteixo una altra vegada: imagina-te-les afilerades, davant de la seva boca oberta...

La meva mare.

L'Elisabet i la meva mare

Quan penso en l'Elisabet i en la relació estreta que vaig tenir amb ella els últims anys de la seva vida (va morir el passat juliol), i de manera especial la complicitat pel que fa a la importància de la religió en la seva vida, és inevitable que alhora pensi amb la meva mare (va morir fa setze anys), una persona també molt religiosa i amb la qual no vaig tenir la més mínima complicitat d'aquest tipus.

El que sí que vaig fer amb ella, amb la meva mare, els últims anys, va ser aprendre a respectar les seves creences, no criticar-les, que és el que havia fet abans. Aquest aprenentatge crec que al final el vaig fer raonablement bé, fins i tot n'estic content, però no vaig anar ni un mil.límetre més enllà.

Ara bé, per entendre aquestes diferències (entre la meva actitud amb l'Elisabet i amb la meva mare pel que fa a aquest tema), cal tenir en compte sobretot dues coses: la primera, que la meva mare estava obsessionada amb fer apostolat, cosa que a mi em cansava molt, i de vegades fins i tot m'irritava. En canvi, a l'Elisabet, això de l'apostolat ni li passava pel cap; l'única que volia, i alhora agraïa, pel que fa a les seves creences i devocions, era ser una mica entesa, escoltada, consolada... I a mi, amb ella, això no em costava gens.

La segona diferència és que la meva mare, al contrari de l'Elisabet, sí que tenia un entorn de persones amb les seves mateixes creences, inclosos alguns fills (i contacte amb diferents capellans). Tenia un munt de complicitats d'aquest tipus. No li feia cap falta que precisament un descregut com jo es plantegés res de tot això, perquè per sort, ja hi havia altres persones amb aquesta disposició. 

Sigui dit de passada: també és veritat que aquestes persones de vegades prioritzant aquest tipus d'atenció i gestions pel davant d'altres atencions i gestions més quotidianes i, des del meu punt de vista subjectiu, més importants. Però aquesta ja és una altra història, i ara no toca.

Explico aquesta diferència entre les històries de l'Elisabet i de la meva mare per si és que algú que em conegui, i ara s'assabenta del que dic sobre l'Elisabet, s'estranya d'aquesta diferent actitud i implicació meva amb elles pel que fa al tema religiós. Els motius són els que he exposat.

--
Annex. La meva relació amb l'Elisabet i les seves creences religioses, tres exemples:
-El Sagrat Cor
https://passavolant.blogspot.com/2016/11/el-sagrat-cor.html
-La medalla de la Miraculosa
https://passavolant.blogspot.com/2017/02/la-medalla-de-la-miraculosa.html
-La visita al Santíssim
https://passavolant.blogspot.com/2019/11/la-visita-al-santissim.html