Una intuïció de fa quaranta-sis anys

"Quin sentit té intentar curar una persona si se la manté en el mateix lloc que l'emmalalteix?" Monique Begin (1)

Quan jo tenia uns vint-i-cinc anys, i la meva mare uns cinquanta, li vaig dir que, des del meu punt de vista, els seus problemes emocionals tenien a veure amb el seu matrimoni. Potser vaig ser molt agosarat, segur que sí, perquè els meus coneixements sobre el tema de les depressions eren menys que mínims; només intuïtius, sense cap base sòlida.

Quinze anys després, quan vaig tornar al domicili familiar, aquell pensament meu s'havia anat consolidant. Llavors, fins i tot la meva mare el compartia, si més no en part, o a estones. D'altra banda, la diferència més gran, amb quinze anys enrere, era que la relació entre els meus pares havia canviat completament. Ell, llavors, estava afectat per l'Alzheimer, en un estat ja bastant avançat, i ella, abans subordinada, havia anat agafant protagonisme.

Aquell canvi de rols, en la relació entre ells, va repercutir en els estats d'ànim de la meva mare: va iniciar una etapa d'estabilitat sostinguda. Una estabilitat que no havia gaudit des que, uns anys després de casar-se, van començar les seves oscil.lacions emocionals.

Durant els anys que llavors vaig viure amb ella, fins que va morir, vaig començar a llegir, cada vegada amb més interès, textos sobre les depressions i la bipolaritat. I des de llavors, ho he seguit fent.

Malgrat aquesta acumulació de lectures, em segueixo considerant molt ignorant, sobretot en relació amb la cosa biològica associada als estats depressius. Per exemple, d'entrada, si no ho repasso, encara em faig un embolic, amb les diferents generacions d'antidepressius.

El canvi més gran meu és que, aquella intuïció de quan tenia vint-i-cinc anys (o vint-i-tres, no ho recordo), ara, ja amb més de setanta anys, la puc acompanyar de moltes evidències (les de les històries que he anat coneixent), i amb el contingut de les moltes lectures acumulades, entre les quals també n'he trobat que argumenten, de manera raonada, aquesta explicació biogràfica en casos com el de la meva mare. És a dir: avui puc dir que aquella antiga intuïció meva considero que era correcta. Potser "per casualitat", tenint en compte la meva gran ignorància, llavors, sobre el tema. Però era correcta.

Les vides difícils, sota pressió, poden provocar estats depressius, i voler "curar" aquestes depressions, en lloc de fent canvis en la pròpia vida, amb medicaments, no té cap sentit, per molt que la majoria de psiquiatres afirmin el contrari. 

La meva mare va ser una víctima de la manera de pensar dels psiquiatres, tots, amb els quals va estar relacionada.

--
(1) El Periódico, 4/2/2025. Monique Begin va ser ministra de Salut del Canadà.

La Cristina, l'Eva, la meva mare

"Decirle a la gente que la depresión es un trastorno biológico puede parecer lo más benévolo (...) Puede mitigar los sentimientos de culpa y vergüenza durante un periodo corto de tiempo, pero, a largo plazo, arrastra a las personas a un sentimiento de impotencia, destruye su confianza, debilita su autonomía, les da expectativas poco realistas sobre el poder de las medicinas y mina sus propios esfuerzos por cambiar sus vidas." Joanna Moncrieff (1)

Vaig conèixer la Cristina i, més endavant, vaig conèixer l'Eva. Les seves històries eren semblants, amb un mateix patró: vides sense problemes emocionals rellevants abans de casar-se i, després, un cop casades, vides difícils, sota una pressió creixent. Una pressió que de mica en mica les va anar minant: se sentien desbordades, disminuïdes, atrapades. A poc a poc, es van anar enfonsant en un estat depressiu. I aquest estat depressiu es va anar consolidant.

Van passar temps, en aquest estat "gris", fred. Sense delit, i amb la sensació de tenir damunt una càrrega insuportable. Fins que un dia van començar a recuperar la seva anterior normalitat.

Però llavors, de manera inesperada, se'n van anar a l'altre extrem, a uns estats eufòrics amb diferents graus de descontrol. Se sentien immensament felices, omnipotents. La seva activitat era constant, no paraven, dormien cada cop menys. Fins que, exhaustes, sense energia, van tornar a caure en el pou de la depressió. 

A partir de llavors, la seva normalitat "d'abans de casades", quan la recuperaven, tenia una durada efímera. Vivien amb por, sacsejades, entre les depressions i les eufòries, sense que hi trobessin una explicació, a aquelles oscil.lacions.

En els dos casos, els diagnòstics dels professionals primer van ser "depressió de caràcter endogen", orgànic. Després, hi van afegir l'etiqueta de la bipolaritat, també d'origen orgànic. Com que era un problema orgànic, biològic, el remei que els van prescriure va ser medicació. Una medicació que, en cap dels dos casos, no ha complert les expectatives que hi havien posat els professionals. Unes expectatives que elles, més o menys convençudes, d'entrada també havien tingut. 

La realitat és que aquest abordatge farmacològic no ha servit perquè assolissin una mica d'estabilitat. En absolut. Totes dues han seguit amb les oscil.lacions, i alhora, patint els efectes secundaris, importants, severs, d'aquests medicaments.

Són dues històries semblants a la de la meva mare. Ella, la meva mare, va tenir una vida sense problemes emocionals, abans de casar-se. Després, ja casada, amb una pressió matrimonial i familiar creixent, van començar els problemes. Van arribar, primer, els estats depressius, i després, algunes eufòries. Els professionals també estaven convençuts de "l'explicació biològica", com a causa de les seves desregulacions emocionals. I per tant, també com en el cas de la Cristina i l'Eva, com que el seu "era un problema de la química del cervell", només li van oferir, fins que es va morir, medicació per tal de corregir "l'anomalia".

Ella, al final de tot, encara va tenir sort: quan "l'anomalia biogràfica" va desaparèixer, és a dir, quan el meu pare, a causa de l'Alzheimer, va deixar de ser la persona que havia sigut (i quan després va morir), ella encara va poder gaudir d'uns anys bons, emocionalment estables. Uns anys que encara haurien pogut ser millors, si no s'hagués seguit prenent els medicaments que es prenia, amb un munt d'efectes secundaris severs. Que es seguia prenent perquè, el psiquiatre que llavors tenia, estava convençut que s'havia estabilitzat gràcies a la medicació. (2)

Aquell psiquiatre era incapaç de pensar d'una altra manera. Era incapaç de renunciar a la seva "crença biologista", una creença acompanyada del desinterès, o fins i tot menyspreu, i no penso que exageri, per les influències biogràfiques en casos com el de la meva mare. I com en els de la Cristina i l'Eva.

--
(1) El mito de los antidepresivos. Editorial Almuzara, 2025 (p. 57)
(2) Com sempre recordo en aquests casos, no és que estigui en contra dels medicaments psicoactius: considero que, de vegades, poden ser útils. El que he explicat avui són tres casos en què es combinen el fonamentalisme biològic, la ceguesa biogràfica, la incapacitat de canviar de criteri quan la realitat mostra que el que s'està fent no funciona, i la frivolitat (o sobergueria, menyspreu, etc.), quan un cop palesa la inefectivitat, es segueix "obligant" els afectats a prendre's els medicaments, uns medicaments que, amb els seus efectes secundaris, els fan la vida encara més desgraciada.

Víctimes i culpables

"Culpable: 1. Que ha comès voluntàriament una falta. 2. Que té la culpa d’alguna cosa." DIEC

Quan parlo dels problemes emocionals de la meva mare, relacionant-los, entre altres coses (no només) amb el seu model de matrimoni, hi ha qui interpreta la meva exposició com una acusació cap al meu pare. Com si jo digués que ell, el meu pare, el seu marit, fos el culpable dels problemes emocionals de la meva mare.

No nego que temps enrere de vegades ho hagués pensat (i dit). Però de la mateixa manera que ho reconec, també dic que aquest punt de vista el vaig abandonar fa molt. Que abans que morissin ells, des de molt abans, la meva visió ja era una altra. Semblant a la d'ara, amb la paraula "culpabilitat" desterrada.

Suposo que si a algú el confonen els meus plantejaments quan parlo d'ells, quan parlo d'aquest tema, és perquè la paraula "víctima" sí que la utilitzo. La utilitzava i la segueixo utilitzant, perquè em sembla imprescindible. Com que la utilitzo, m'imagino que hi ha persones que al sentir parlar de víctimes sobreentenen que també hi ha d'haver culpables. I encara que en aquest cas (en un cas com aquest), alhora jo aclareixi (o ho intenti) que aquest no és ni el meu pensament ni el meu sentiment, suposo que no ho entenen. I per tant (suposo que inevitablement), no em creuen.

Jo no considero el meu pare culpable dels problemes de la meva mare. El que sí que argumento és que ell, com a home i marit (educat per tal que interpretés un determinat paper, i per tant fins a un cert punt "presoner d'aquell paper"), vivia dins "d'un sistema culpable". Un sistema (social, religiós, familiar) indiscutiblement culpable, en la mesura que aquell sistema defensava la inferioritat i subordinació de les dones.

De fet, una altra forma d'exposar això que dic és dir que el meu pare, al capdavall, també era una víctima d'aquella societat masclista, ja que l'educació rebuda i la pressió de l'entorn feien molt difícil, que els homes, els marits com ell, poguessin tenir una mirada més atenta i igualitària cap a les dones.

Amb una educació diferent, és obvi que el meu pare hauria sigut diferent. Igual que la meva mare, que amb una educació diferent, ella també hauria sigut diferent. I amb aquestes imaginàries educacions diferents i creences socials diferents (rols, expectatives, etc.), si igualment s'haguessin casat, la seva relació hauria sigut també diferent.

Millor? Seria gratuït que afirmés que sí. L'únic que puc dir, perquè és del que estic convençut, és que una educació que no fomenti la subordinació, sinó que fomenti una relació d'igualtat entre les dones i els homes, facilita a les dones "que les seves vides puguin ser millors", menys infelices. No els garanteix res, però els amplia "les possibilitats de felicitat".

Que després les possibilitats es converteixin en realitats, aquesta ja és una altra història, en la qual intervenen molts altres factors i sovint diferents atzars.

El regal de la Marina

Li diré així, Marina. La vaig conèixer en una trobada amb altra gent. Era especial, cridava l'atenció, tant per la seva forma de ser, d'expressar-se, molt extravertida, com pel que explicava, sobre la seva vida, una vida molt complicada.

Després, un altre dia, vam quedar sols i vam parlar molta estona. O més ben dit, ella va parlar molt. Va arribar un moment que em va preguntar si m'avorria, amb el relat de la seva vida, i li vaig dir que en absolut. Que al contrari, que m'agradava escoltar-la, perquè el que deia em feia pensar en la meva mare.

Després vam parlar algunes vegades per telèfon. Eren trucades espaiades, perquè quan ella entra en una fase depressiva, desapareix, deixa d'existir. Durant aquestes telefonades, parlàvem del mateix, de la seva vida, de les seves dificultats actuals, de la seva inestabilitat emocional, dels seus estats depressius, que ella relaciona amb les coses que li han passat i li van passant. Em parlava també de la seva mala experiència amb la medicació, de la qual, malgrat els canvis que li han anat fent, diu que n'ha patit molts efectes adversos, i cap de positiu.

Un dia, durant una d'aquestes converses, li vaig dir que escriure, a mi, m'ajudava a ordenar-me les idees. Vam parlar d'això, de la utilitat que pot tenir escriure. I parlant-ne, em va preguntar què escrivia jo, i llavors em vaig referir (em va semblar una referència escaient, tenint en compte les nostres converses), als meus escrits sobre la meva mare.

Un altre dia em va preguntar si el que jo havia escrit sobre la meva mare es podia llegir. Li vaig dir que sí, però que no creia que, a una persona en la seva situació, aquells escrits li poguessin ser útils. Que potser ho podien ser a persones de l'entorn d'algú amb problemes depressius, per tal que pogués entendre una mica aquests estats. I potser també, a una persona interessada en la vida de les dones casades durant el nacionalcatolicisme, com un testimoni concret en relació amb aquells anys. Malgrat no animar-la gens, ella va insistir, i al final li vaig enviar l'enllaç d'on estan els escrits. (1)

Va tornar a passar el temps, a causa d'una altra sotragada depressiva seva. Un dia, em va tornar a trucar, i em va dir que li agradaria tornar a quedar, que ja s'havia llegit tot "el llibre" i li agradaria parlar-ne. Vam tornar a quedar. Em va dir que li havia agradat i interessat molt, que s'havia sentit molt identificada amb el que jo explicava de la meva mare. I no m'ho va dir només d'una manera general, sinó també detallada; es va anar referint a parts concretes, fins i tot dient-me'n frases. Alhora, el que em deia ho anava relacionant amb la seva pròpia biografia: la difícil relació amb el marit, pel qual no se sentia valorada, la incomprensió de part de la gent del seu entorn a causa de la seva manera de ser vital i extravertida, "exagerada", els problemes amb la medicació, la sensació de no sentir-se entesa pels professionals...

Va elogiar el que havia fet, el que havia escrit. Em va sorprendre, aquesta valoració tan positiva seva, perquè d'ella no m'ho esperava en absolut. De fet, havia pensat que ni tan sols ho llegiria, i que el tema quedaria oblidat, que no en parlaríem més, d'aquest text.

Dic que em va sorprendre perquè de retorns positius, alguns molt positius, sí que n'he tingut; tinc la gran sort que de vegades ha sigut així, de vegades també per part d'algun professional de la salut mental, o de persones de qui, com a lectores, valoro els seus criteris i exigències literàries. Però amb ella ha sigut la primera vegada que, una persona "afectada" de manera important, amb una vida i problemes severs semblants als de la meva mare, m'ha dit una cosa així.

M'ha agradat, és clar. Ha sigut un gran regal, el que m'ha fet la Marina. Inesperat i bonic.

--
(1) Vaig parlar d'aquest tema fa uns dies, "Ni el recomano ni en faig propaganda":
https://442m.blogspot.com/2025/10/ni-el-recomano-ni-en-faig-propaganda.html

Resar

Quan hi ha un problema i es parla de què es pot fer per mirar de resoldre'l o alleujar-lo, si algú esmenta l'opció de resar, no em sobta, perquè em vaig criar en una família religiosa, amb una mare convençuda del poder real de les oracions. No em sobta i, en aquests casos, procuro no dir res, encara que com a bon descregut estigui convençut de la inutilitat de les oracions, amb la finalitat de resoldre problemes.

Si no és només una conversa sobre aquest tema en general, sinó que a més jo estic directament involucrat en la  història, també procuro no dir res. Perquè sé que el que diria ni serviria en relació amb el problema (que és el que importa), ni facilitaria la relació (cosa important), amb les altres persones implicades i que potser confien en les oracions com una manera realista de contribuir, en alguna mesura, a resoldre el problema.

No tinc res en contra de la gent que pensa d'aquesta manera, però sí que m'incomoda una mica que aquest convenciment seu l'exposin en segons quins moments. Considero que, de vegades, encara que una persona  estigui convençuda de la importància i eficàcia de les oracions, en segons quins llocs o circumstàncies seria preferible que s'abstingués de manifestar-ho. Perquè a més, no dir res no li impedeix alhora resar, és a dir, fer realment allò que creu que és efectiu.

Aquesta eventual incomoditat meva no només té relació, tal com ja he dit, amb el fet de ser jo una persona del tot descreguda pel que fa a la cosa religiosa en general i, en concret, a la inutilitat de les oracions "com a manera de resoldre problemes". Perquè de coses inútils tots en fem, de manera que cal ser tolerant, amb les inutilitats dels altres.

No, la meva incomoditat va per una altra banda. Ve, sobretot, del fet que, alguna vegada, m'he trobat que "resar com a forma de contribució" potser era l'excusa per relativitzar, o autojustificar, "la no participació" en intervencions més terrenals, "no sobrenaturals".

Per dir-ho d'una altra manera: si dues persones estan en una barca que té un forat pel qual va entrant aigua, i una resa perquè la barca no s'acabi enfonsant, mentre l'altra procura tapar el forat, alhora que va recollint l'aigua acumulada i la va llençant al mar, les dues poden estar igualment convençudes que estan contribuint al fet que la barca no s'enfonsi. Però a banda dels convenciments, la realitat és que només una de les dues persones està intentant, "de manera efectiva", que la barca no s'enfonsi. Esclar, també es pot tenir en compte la possibilitat d'un "miracle", fruit de les oracions del que resa, però en principi, els miracles no són gaire freqüents.

Com més gran et fas, més coses vius, i algunes, de vegades es poden assemblar a la de la barca foradada. De fet, jo m'hi he trobat, per això en parlo. I per això deia al principi que, de vegades, quan hi ha problemes (i amb més motiu si hi ha segons quins precedents, per exemple de barques foradades), és millor ser discret i, encara que un tingui una gran fe, absoluta, en el poder de les oracions, pot ser preferible, seria desitjable, que no es parlés d'oracions. Perquè pot passar que parlar-ne grinyoli una mica (o molt), no per la cosa de les oracions, sinó per la del moment o context.

Escric tot això pensant en històries familiars. Ara, el que tocaria, potser, per fer-ho més clar, seria posar exemples. Però no ho faré, perquè penso que, amb el que he dit, és suficient.

Llençar, conservar

Abandonar, llençar... recollir, guardar, conservar. Per exemple, papers familiars. De tant en tant hi torno, als papers de la meva mare que vaig decidir conservar quan ella va morir. Entre aquests papers n'hi havia de diferents tipus: escrits d'ella, cartes que havia rebut, cartes que semblava que pensava enviar, o que potser eren esborranys de cartes enviades, agendes amb anotacions, cartes publicades als diaris, documents de diferents tipus, algunes escriptures...

També hi havia papers relacionats amb altres persones de la família. D'aquests també en vaig conservar. Alguns, després, els vaig donar a qui em va semblar que li podien interessar. Altres encara els guardo.

De vegades, amb els germans, recordem coses de la nostra mare, o li atribuïm opinions, intencions, segons la idea i els records que cadascú té d'ella. Jo també ho faig. Sobre els records, tinc presents històries relacionades amb alguns dels seus papers.

Fa poc hi he tornat a pensar, en alguns d'aquells papers. Ha sigut amb motiu d'unes converses familiars. He pensat sobretot en uns papers concrets, relacionats amb una persona que, de la "galeria de preocupacions de la meva mare", una galeria molt extensa, potser era la persona que li generava més inquietud i preocupació.

Abandonar, llençar, recollir, guardar... Tal com he dit, fa anys vaig optar per guardar papers. I haver-los guardat, saber que existeixen, que els tinc a tal lloc, sobretot alguns en concret, avui em permet, amb més facilitat, o amb més intensitat, tenir present, per exemple, aquella preocupació concreta de la meva mare que he esmentat. Aquella persona.

Judicis sumaríssims i denunciants

https://senseseny.blogspot.com/2025/10/judicis-sumarissims-i-denunciants.html