La Villa Maria, una altra vegada

https://senseseny.blogspot.com/2026/01/la-villa-maria-una-altra-vegada.html

Les cites

Algunes de les coses que la meva mare deia en els seus diferents escrits també les deia en algunes de les cartes que enviava a algun fill. Segons el fill, segons la seva forma de pensar, les seves idees i creences, el que ella escrivia en aquelles cartes podia ser rebut d'una manera o d'una altra. Per exemple, si ella explicava que tots els dolors i sofriments que patia els acceptava perquè era el que Déu volia, i alhora afegia el valor "corredemptor" dels seus dolors i sofriments (que ella patís servia per contribuir al sacrifici que va fer Jesús morint crucificat, per tal de redimir la humanitat del pecat original), a uns fills, aquells que compartien les seves creences, els podia semblar admirable. I a uns altres no.

Per a mi, que la meva mare pensés el que he dit de la voluntat de Déu, era molt trist. Perquè, des del meu punt de vista (de persona no creient), a banda de la inutilitat "sobrenatural" d'aquells sofriments, considerava que aquell pensament seu dificultava la identificació de les causes "no sobrenaturals" d'aquells sofriments. I sense aquesta identificació, pensava que era complicat trobar alleujaments. 

Ella sempre deia, repetia, insistia, que cap dels seus molts mals era comparable, ni de forma remota, al de les seves depressions. Les depressions eren el pitjor del pitjor, deia. A partir d'aquesta afirmació seva, reiterada moltíssimes vegades, a mi, com a fill, en la mesura que pensava que les seves depressions estaven relacionades amb la seva biografia, el fet que ella acceptés, d'aquella manera, "la voluntat de Déu", m'entristia. Perquè considerava que li dificultava donar la importància que els tocava "a les circumstàncies terrenals" que li feien la vida difícil. 

Tot això ja ho he dit unes quantes vegades. Si torno un cop més a aquest tema és perquè, de la mateixa manera que jo, des de fa anys, he anat compartint les meves opinions amb persones de la família, des de fa un temps ja no sóc l'únic. Tinc companyia. I ja no sóc tampoc l'únic que fa servir cites de la nostra mare per argumentar els propis punts de vista. El curiós, això sí, és que unes mateixes cites de la nostra mare, o molt semblants, ens serveixen per argumentar punts de vista diferents.

Ara, un petit incís (que també he fet moltes altres vegades, al parlar d'aquest tema): no és que menystingui el valor de les creences religioses com a refugi per a poder suportar les adversitats de la vida, al contrari. De vegades, poden ser una ajuda important. Però quan inclouen aquesta ambivalència (aquesta invitació a l'acceptació del que no s'hauria d'acceptar), llavors, el seu caràcter de refugi, junt amb la relativització del valor d'enfrontar-se a les causes dels malestars (reals, no sobrenaturals), converteixen les creences en una altra cosa: en un "valor negatiu". Fins i tot considero que adquireixen un punt de perversitat. 

A més, si a la voluntat de Déu, com a element central, l'acompanya una segona centralitat, la de l'origen biològic dels problemes emocionals (desequilibris químics, excessos o defectes de substàncies, etc.), com era el cas de la nostra mare, el resultat és que qui pateix els malestars emocionals queda incapacitat i desmotivat per partida doble: pels capellans i pels psiquiatres. És molt difícil, que en una situació així, una persona tingui la força necessària per intentar fer-se responsable dels problemes de la seva vida. Perquè a causa tant de la religió com de la psiquiatria biologista, esdevé una persona passiva, desempoderada. L'única alternativa que li deixen, que li queda, és aquesta; l'acceptació. No hi ha espai per a la discrepància (i encara menys per a la revolta).

Ara podria citar algunes de les frases de la nostra mare que cadascú utilitza segons les seves idees. Fins i tot podria citar-ne alguna de les que aquest germà ha fet servir. Però no ho faré, no sigui que ell o algú altre m'ho retregui, que em retregui que utilitzi frases de cartes de la nostra mare que li havia enviat a ell. A més, tal com ja he dit, no cal:  són frases iguals a frases d'altres papers de la nostra mare, com els que jo tinc. 

Aquest germà potser no ho sap, però m'ha fet un bon favor. Va ser un dels germans que més em va criticar el meu text sobre la nostra mare, quan el vaig compartir. Me'l va criticar en general i, en concret, el fet que hagués utilitzat cites literals d'ella. Va dir que, fer servir aquelles cites, era una invasió de la privacitat de la nostra mare.

Ara, però, sembla que queda clar que el seu era un argument poc consistent. Perquè segons aquell argument, resulta que ell ara també vulnera la privacitat d'ella. Què és el que passa? Quin és aquest embolic? Doncs suposo que és molt senzill: el que realment va molestar a alguns germans no va ser que jo fes servir cites de la nostra mare, sinó la manera com les vaig fer servir. Devien pensar que només ells, o persones que pensessin com ells, podien ser els únics intèrprets vàlids "dels veritables pensaments, desitjos, inquietuds, etc." de la nostra mare. Devien pensar que en tenien l'exclusiva i que, per tant, eren els únics que estaven legitimats per fer servir aquest tipus de cites.

Per acabar. Considero que el fet que hi hagi més d'un relat sobre la vida de la nostra mare, i que no siguin coincidents, és positiu. Tant perquè reflecteix la realitat de la nostra família, amb persones d'idees i creences diferents, com perquè posa a l'abast de la següent generació aquests relats diferents. A partir de l'existència d'aquests relats diferents, aquesta nova generació, la dels nebots, si els interessa la vida de la seva àvia, si volen  els podran tenir en compte. Els podran tenir en compte junt amb allò que ells haguessin viscut amb la seva àvia, els més grans, i tots, el que n'hagin sentit explicar als seus pares. I a partir d'aquí podran construir el seu propi relat.

Això, és clar, si és que a algun nebot o neboda, algun dia, li interessa qui va ser la seva àvia.

Depressió materna, Alzheimer patern

"Es una enfermedad que asusta, en especial porque afecta al ser humano precisamente en aquello que hace que sea humano: su capacidad intelectual, su capacidad de comunicación, su capacidad de relacionarse y su comportamiento." Thierry Rousseau (1)

He anat a la biblioteca, a la secció de neurologia, he donat un cop d'ull als lloms, als títols sobre Alzheimer i demències, he estirat tres llibres, els he fullejat, i he trobat aquesta frase. El que he fet avui ha sigut una excepció: normalment no llegeixo res sobre l'Alzheimer.

Potser sobta. Sobretot, tenint en compte que el meu interès per les depressions està molt relacionat amb la vida de la meva mare. Sembla que, ja que el meu pare va patir l'Alzheimer, també hauria d'estar una mica interessat  per aquesta malaltia. Però només m'interessa de manera tangencial, en la mesura que pot ser la causa de finals de vida lamentables. És a dir, en aquest cas, m'interessa la biografia, però no la neurologia. 

Des de l'àmbit de les biografies, el meu limitat interès "per la malaltia de l'Alzheimer" estaria relacionat amb les dificultats que tenim per acceptar la nostra finitud. Per acceptar la degradació per la qual podem passar abans de morir-nos. Ho repeteixo: m'interessen les persones que pateixen demències, la seva angoixa, el seu sofriment, el seu desconcert al mig del laberint en el qual es van extraviant, però no la malaltia de l'Alzheimer (o altres causes de demències).

D'altra banda, el cas és que, tot i el meu interès per les depressions, no llegeixo tampoc textos sobre neurotransmissors, desequilibris químics, molècules d'això o allò altre, estabilitzadors de l'ànim, etc. És a dir, sobre allò que els psiquiatres diuen que és la causa de les depressions. No llegeixo, o només per sobre, textos sobre les "causes biològiques de la depressió". O suposades causes (avui deixem-ho així).

A diferència de l'Alzheimer, les depressions poden afectar persones de totes les edats. I llevat dels pocs casos que són resultat d'una patologia física concreta, com de vegades el Parkinson, o problemes de les tiroides, tenen sempre, des del meu punt de vista, un component biogràfic important. Un component biogràfic que, segons allò que hem heretat (d'una banda, la genètica, i d'una altra, el temperament), pot afavorir o dificultar l'aparició d'una depressió. Però no, tal com argumenta la psiquiatria biologista actualment dominant, a causa d'un determinat defecte a excés d'aquest o l'altre neurotransmissor. Sobre aquests defectes, excessos i desequilibris com a causa de les depressions, considero que hi ha molta "xerrameca científica", però cap prova, fins ara, que sigui així. 

Per tant, mentre no es demostri el contrari, sembla que és de sentit comú que, en lloc d'anar repartint píndoles com a primera opció (de vegades única), seria necessari posar atenció sobre els factors desestabilitzadors de la vida de les persones. 

Torno a l'Alzheimer. Una demència com l'Alzheimer és una demència senil, del final de la vida, davant de la qual l'opció més "elegant", des del meu punt de vista (tot el que dic evidentment és "des del meu punt de vista"), és el seu enfrontament des d'una postura estoica i deseixida. Ets gran, t'ha tocat el que t'ha tocat i, en qualsevol cas, les teves expectatives de vida ja eren limitades, a causa de l'edat. Per tant, més que barallar-te amb la malaltia, en aquest cas potser és millor barallar-te, per dir-ho d'alguna manera, amb la falta d'acceptació.

Per descomptat, gairebé mai és així. D'una banda, perquè adoptar aquesta postura deseixida és anar en contra del corrent, de la "normalitat" que ens envolta. I d'una altra banda, perquè, prèviament, abans, sovint més aviat hem evitat pensar en aquest escenari. Sovint ens hem limitat a dir: "Jo no ho voldria pas!" Però sense anar més enllà. Sense pensar que, "això", ens pot passar realment. A nosaltres. Que pot passar que ens acabi tocant.

I si no hi has pensat abans, és clar, no pots haver disposat el que vols i no vols, si la teva degradació sobrepassa una determinada ratlla vermella. De manera que, llavors, pot ser que l'acabis traspassant, i després acabis transitant per totes les etapes de la degradació, fins a l'absoluta desintegració com a persona.

Tal com he dit, la malaltia de l'Alzheimer m'interessa molt poc, però això últim que he exposat, molt. Per això en parlo tot sovint. Relacionant-ho o no, segons els dies, amb el final de la vida del meu pare.

--

(1) Comunicarse con un Alzheimer próximo. Ediciones Omega, 2015. 

Recordatori

Escric. Sobre el que m'interessa i m'agrada. La forma com escric també m'interessa: a més del contingut, el continent. Després, de vegades, amb el que he escrit faig un barquet de paper, i el deixo a algun dels rierols dels barquets de paper. El corrent se l'endú, arriba on arriba. Si algú s'hi fixa, i llavors potser en pensa una cosa o una altra, considero que és cosa seva. Procuro que no m'afectin, les opinions dels altres. Perquè si m'afectessin, quan escrivís, estaria pensant sempre si allò que vull escriure agradarà o disgustarà. Seria incòmode, i molt poc estimulant. Fins al punt que, llavors, el més fàcil seria que decidís no escriure. Per estalviar-me maldecaps. Però passa que, de moment, encara vull seguir escrivint un temps més. D'aquesta manera: sense preocupar-me del que pensin els altres. Paciència, ja arribarà, el dia que s'acabaran els meus barquets de paper... Amb absoluta seguretat, quan m'acabi jo. Ves a saber, potser abans. Llavors, algunes persones potser estaran contentes.

Una intuïció de fa quaranta-sis anys

"Quin sentit té intentar curar una persona si se la manté en el mateix lloc que l'emmalalteix?" Monique Begin (1)

Quan jo tenia uns vint-i-cinc anys, i la meva mare uns cinquanta, li vaig dir que, des del meu punt de vista, els seus problemes emocionals tenien a veure amb el seu matrimoni. Potser vaig ser molt agosarat, segur que sí, perquè els meus coneixements sobre el tema de les depressions eren menys que mínims; només intuïtius, sense cap base sòlida.

Quinze anys després, quan vaig tornar al domicili familiar, aquell pensament meu s'havia anat consolidant. Llavors, fins i tot la meva mare el compartia, si més no en part, o a estones. D'altra banda, la diferència més gran, amb quinze anys enrere, era que la relació entre els meus pares havia canviat completament. Ell, llavors, estava afectat per l'Alzheimer, en un estat ja bastant avançat, i ella, abans subordinada, havia anat agafant protagonisme.

Aquell canvi de rols, en la relació entre ells, va repercutir en els estats d'ànim de la meva mare: va iniciar una etapa d'estabilitat sostinguda. Una estabilitat que no havia gaudit des que, uns anys després de casar-se, van començar les seves oscil.lacions emocionals.

Durant els anys que llavors vaig viure amb ella, fins que va morir, vaig començar a llegir, cada vegada amb més interès, textos sobre les depressions i la bipolaritat. I des de llavors, ho he seguit fent.

Malgrat aquesta acumulació de lectures, em segueixo considerant molt ignorant, sobretot en relació amb la cosa biològica associada als estats depressius. Per exemple, d'entrada, si no ho repasso, encara em faig un embolic, amb les diferents generacions d'antidepressius.

El canvi més gran meu és que, aquella intuïció de quan tenia vint-i-cinc anys (o vint-i-tres, no ho recordo), ara, ja amb més de setanta anys, la puc acompanyar de moltes evidències (les de les històries que he anat coneixent), i amb el contingut de les moltes lectures acumulades, entre les quals també n'he trobat que argumenten, de manera raonada, aquesta explicació biogràfica en casos com el de la meva mare. És a dir: avui puc dir que aquella antiga intuïció meva considero que era correcta. Potser "per casualitat", tenint en compte la meva gran ignorància, llavors, sobre el tema. Però era correcta.

Les vides difícils, sota pressió, poden provocar estats depressius, i voler "curar" aquestes depressions, en lloc de fent canvis en la pròpia vida, amb medicaments, no té cap sentit, per molt que la majoria de psiquiatres afirmin el contrari. 

La meva mare va ser una víctima de la manera de pensar dels psiquiatres, tots, amb els quals va estar relacionada.

--
(1) El Periódico, 4/2/2025. Monique Begin va ser ministra de Salut del Canadà.

La Cristina, l'Eva, la meva mare

"Decirle a la gente que la depresión es un trastorno biológico puede parecer lo más benévolo (...) Puede mitigar los sentimientos de culpa y vergüenza durante un periodo corto de tiempo, pero, a largo plazo, arrastra a las personas a un sentimiento de impotencia, destruye su confianza, debilita su autonomía, les da expectativas poco realistas sobre el poder de las medicinas y mina sus propios esfuerzos por cambiar sus vidas." Joanna Moncrieff (1)

Vaig conèixer la Cristina i, més endavant, vaig conèixer l'Eva. Les seves històries eren semblants, amb un mateix patró: vides sense problemes emocionals rellevants abans de casar-se i, després, un cop casades, vides difícils, sota una pressió creixent. Una pressió que de mica en mica les va anar minant: se sentien desbordades, disminuïdes, atrapades. A poc a poc, es van anar enfonsant en un estat depressiu. I aquest estat depressiu es va anar consolidant.

Van passar temps, en aquest estat "gris", fred. Sense delit, i amb la sensació de tenir damunt una càrrega insuportable. Fins que un dia van començar a recuperar la seva anterior normalitat.

Però llavors, de manera inesperada, se'n van anar a l'altre extrem, a uns estats eufòrics amb diferents graus de descontrol. Se sentien immensament felices, omnipotents. La seva activitat era constant, no paraven, dormien cada cop menys. Fins que, exhaustes, sense energia, van tornar a caure en el pou de la depressió. 

A partir de llavors, la seva normalitat "d'abans de casades", quan la recuperaven, tenia una durada efímera. Vivien amb por, sacsejades, entre les depressions i les eufòries, sense que hi trobessin una explicació, a aquelles oscil.lacions.

En els dos casos, els diagnòstics dels professionals primer van ser "depressió de caràcter endogen", orgànic. Després, hi van afegir l'etiqueta de la bipolaritat, també d'origen orgànic. Com que era un problema orgànic, biològic, el remei que els van prescriure va ser medicació. Una medicació que, en cap dels dos casos, no ha complert les expectatives que hi havien posat els professionals. Unes expectatives que elles, més o menys convençudes, d'entrada també havien tingut. 

La realitat és que aquest abordatge farmacològic no ha servit perquè assolissin una mica d'estabilitat. En absolut. Totes dues han seguit amb les oscil.lacions, i alhora, patint els efectes secundaris, importants, severs, d'aquests medicaments.

Són dues històries semblants a la de la meva mare. Ella, la meva mare, va tenir una vida sense problemes emocionals, abans de casar-se. Després, ja casada, amb una pressió matrimonial i familiar creixent, van començar els problemes. Van arribar, primer, els estats depressius, i després, algunes eufòries. Els professionals també estaven convençuts de "l'explicació biològica", com a causa de les seves desregulacions emocionals. I per tant, també com en el cas de la Cristina i l'Eva, com que el seu "era un problema de la química del cervell", només li van oferir, fins que es va morir, medicació per tal de corregir "l'anomalia".

Ella, al final de tot, encara va tenir sort: quan "l'anomalia biogràfica" va desaparèixer, és a dir, quan el meu pare, a causa de l'Alzheimer, va deixar de ser la persona que havia sigut (i quan després va morir), ella encara va poder gaudir d'uns anys bons, emocionalment estables. Uns anys que encara haurien pogut ser millors, si no s'hagués seguit prenent els medicaments que es prenia, amb un munt d'efectes secundaris severs. Que es seguia prenent perquè, el psiquiatre que llavors tenia, estava convençut que s'havia estabilitzat gràcies a la medicació. (2)

Aquell psiquiatre era incapaç de pensar d'una altra manera. Era incapaç de renunciar a la seva "crença biologista", una creença acompanyada del desinterès, o fins i tot menyspreu, i no penso que exageri, per les influències biogràfiques en casos com el de la meva mare. I com en els de la Cristina i l'Eva.

--
(1) El mito de los antidepresivos. Editorial Almuzara, 2025 (p. 57)
(2) Com sempre recordo en aquests casos, no és que estigui en contra dels medicaments psicoactius: considero que, de vegades, poden ser útils. El que he explicat avui són tres casos en què es combinen el fonamentalisme biològic, la ceguesa biogràfica, la incapacitat de canviar de criteri quan la realitat mostra que el que s'està fent no funciona, i la frivolitat (o sobergueria, menyspreu, etc.), quan un cop palesa la inefectivitat, es segueix "obligant" els afectats a prendre's els medicaments, uns medicaments que, amb els seus efectes secundaris, els fan la vida encara més desgraciada.

Víctimes i culpables

"Culpable: 1. Que ha comès voluntàriament una falta. 2. Que té la culpa d’alguna cosa." DIEC

Quan parlo dels problemes emocionals de la meva mare, relacionant-los, entre altres coses (no només) amb el seu model de matrimoni, hi ha qui interpreta la meva exposició com una acusació cap al meu pare. Com si jo digués que ell, el meu pare, el seu marit, fos el culpable dels problemes emocionals de la meva mare.

No nego que temps enrere de vegades ho hagués pensat (i dit). Però de la mateixa manera que ho reconec, també dic que aquest punt de vista el vaig abandonar fa molt. Que abans que morissin ells, des de molt abans, la meva visió ja era una altra. Semblant a la d'ara, amb la paraula "culpabilitat" desterrada.

Suposo que si a algú el confonen els meus plantejaments quan parlo d'ells, quan parlo d'aquest tema, és perquè la paraula "víctima" sí que la utilitzo. La utilitzava i la segueixo utilitzant, perquè em sembla imprescindible. Com que la utilitzo, m'imagino que hi ha persones que al sentir parlar de víctimes sobreentenen que també hi ha d'haver culpables. I encara que en aquest cas (en un cas com aquest), alhora jo aclareixi (o ho intenti) que aquest no és ni el meu pensament ni el meu sentiment, suposo que no ho entenen. I per tant (suposo que inevitablement), no em creuen.

Jo no considero el meu pare culpable dels problemes de la meva mare. El que sí que argumento és que ell, com a home i marit (educat per tal que interpretés un determinat paper, i per tant fins a un cert punt "presoner d'aquell paper"), vivia dins "d'un sistema culpable". Un sistema (social, religiós, familiar) indiscutiblement culpable, en la mesura que aquell sistema defensava la inferioritat i subordinació de les dones.

De fet, una altra forma d'exposar això que dic és dir que el meu pare, al capdavall, també era una víctima d'aquella societat masclista, ja que l'educació rebuda i la pressió de l'entorn feien molt difícil, que els homes, els marits com ell, poguessin tenir una mirada més atenta i igualitària cap a les dones.

Amb una educació diferent, és obvi que el meu pare hauria sigut diferent. Igual que la meva mare, que amb una educació diferent, ella també hauria sigut diferent. I amb aquestes imaginàries educacions diferents i creences socials diferents (rols, expectatives, etc.), si igualment s'haguessin casat, la seva relació hauria sigut també diferent.

Millor? Seria gratuït que afirmés que sí. L'únic que puc dir, perquè és del que estic convençut, és que una educació que no fomenti la subordinació, sinó que fomenti una relació d'igualtat entre les dones i els homes, facilita a les dones "que les seves vides puguin ser millors", menys infelices. No els garanteix res, però els amplia "les possibilitats de felicitat".

Que després les possibilitats es converteixin en realitats, aquesta ja és una altra història, en la qual intervenen molts altres factors i sovint diferents atzars.