Una intuïció de fa quaranta-sis anys

"Quin sentit té intentar curar una persona si se la manté en el mateix lloc que l'emmalalteix?" Monique Begin (1)

Quan jo tenia uns vint-i-cinc anys, i la meva mare uns cinquanta, li vaig dir que, des del meu punt de vista, els seus problemes emocionals tenien a veure amb el seu matrimoni. Potser vaig ser molt agosarat, segur que sí, perquè els meus coneixements sobre el tema de les depressions eren menys que mínims; només intuïtius, sense cap base sòlida.

Quinze anys després, quan vaig tornar al domicili familiar, aquell pensament meu s'havia anat consolidant. Llavors, fins i tot la meva mare el compartia, si més no en part, o a estones. D'altra banda, la diferència més gran, amb quinze anys enrere, era que la relació entre els meus pares havia canviat completament. Ell, llavors, estava afectat per l'Alzheimer, en un estat ja bastant avançat, i ella, abans subordinada, havia anat agafant protagonisme.

Aquell canvi de rols, en la relació entre ells, va repercutir en els estats d'ànim de la meva mare: va iniciar una etapa d'estabilitat sostinguda. Una estabilitat que no havia gaudit des que, uns anys després de casar-se, van començar les seves oscil.lacions emocionals.

Durant els anys que llavors vaig viure amb ella, fins que va morir, vaig començar a llegir, cada vegada amb més interès, textos sobre les depressions i la bipolaritat. I des de llavors, ho he seguit fent.

Malgrat aquesta acumulació de lectures, em segueixo considerant molt ignorant, sobretot en relació amb la cosa biològica associada als estats depressius. Per exemple, d'entrada, si no ho repasso, encara em faig un embolic, amb les diferents generacions d'antidepressius.

El canvi més gran meu és que, aquella intuïció de quan tenia vint-i-cinc anys (o vint-i-tres, no ho recordo), ara, ja amb més de setanta anys, la puc acompanyar de moltes evidències (les de les històries que he anat coneixent), i amb el contingut de les moltes lectures acumulades, entre les quals també n'he trobat que argumenten, de manera raonada, aquesta explicació biogràfica en casos com el de la meva mare. És a dir: avui puc dir que aquella antiga intuïció meva considero que era correcta. Potser "per casualitat", tenint en compte la meva gran ignorància, llavors, sobre el tema. Però era correcta.

Les vides difícils, sota pressió, poden provocar estats depressius, i voler "curar" aquestes depressions, en lloc de fent canvis en la pròpia vida, amb medicaments, no té cap sentit, per molt que la majoria de psiquiatres afirmin el contrari. 

La meva mare va ser una víctima de la manera de pensar dels psiquiatres, tots, amb els quals va estar relacionada.

--
(1) El Periódico, 4/2/2025. Monique Begin va ser ministra de Salut del Canadà.

La Cristina, l'Eva, la meva mare

"Decirle a la gente que la depresión es un trastorno biológico puede parecer lo más benévolo (...) Puede mitigar los sentimientos de culpa y vergüenza durante un periodo corto de tiempo, pero, a largo plazo, arrastra a las personas a un sentimiento de impotencia, destruye su confianza, debilita su autonomía, les da expectativas poco realistas sobre el poder de las medicinas y mina sus propios esfuerzos por cambiar sus vidas." Joanna Moncrieff (1)

Vaig conèixer la Cristina i, més endavant, vaig conèixer l'Eva. Les seves històries eren semblants, amb un mateix patró: vides sense problemes emocionals rellevants abans de casar-se i, després, un cop casades, vides difícils, sota una pressió creixent. Una pressió que de mica en mica les va anar minant: se sentien desbordades, disminuïdes, atrapades. A poc a poc, es van anar enfonsant en un estat depressiu. I aquest estat depressiu es va anar consolidant.

Van passar temps, en aquest estat "gris", fred. Sense delit, i amb la sensació de tenir damunt una càrrega insuportable. Fins que un dia van començar a recuperar la seva anterior normalitat.

Però llavors, de manera inesperada, se'n van anar a l'altre extrem, a uns estats eufòrics amb diferents graus de descontrol. Se sentien immensament felices, omnipotents. La seva activitat era constant, no paraven, dormien cada cop menys. Fins que, exhaustes, sense energia, van tornar a caure en el pou de la depressió. 

A partir de llavors, la seva normalitat "d'abans de casades", quan la recuperaven, tenia una durada efímera. Vivien amb por, sacsejades, entre les depressions i les eufòries, sense que hi trobessin una explicació, a aquelles oscil.lacions.

En els dos casos, els diagnòstics dels professionals primer van ser "depressió de caràcter endogen", orgànic. Després, hi van afegir l'etiqueta de la bipolaritat, també d'origen orgànic. Com que era un problema orgànic, biològic, el remei que els van prescriure va ser medicació. Una medicació que, en cap dels dos casos, no ha complert les expectatives que hi havien posat els professionals. Unes expectatives que elles, més o menys convençudes, d'entrada també havien tingut. 

La realitat és que aquest abordatge farmacològic no ha servit perquè assolissin una mica d'estabilitat. En absolut. Totes dues han seguit amb les oscil.lacions, i alhora, patint els efectes secundaris, importants, severs, d'aquests medicaments.

Són dues històries semblants a la de la meva mare. Ella, la meva mare, va tenir una vida sense problemes emocionals, abans de casar-se. Després, ja casada, amb una pressió matrimonial i familiar creixent, van començar els problemes. Van arribar, primer, els estats depressius, i després, algunes eufòries. Els professionals també estaven convençuts de "l'explicació biològica", com a causa de les seves desregulacions emocionals. I per tant, també com en el cas de la Cristina i l'Eva, com que el seu "era un problema de la química del cervell", només li van oferir, fins que es va morir, medicació per tal de corregir "l'anomalia".

Ella, al final de tot, encara va tenir sort: quan "l'anomalia biogràfica" va desaparèixer, és a dir, quan el meu pare, a causa de l'Alzheimer, va deixar de ser la persona que havia sigut (i quan després va morir), ella encara va poder gaudir d'uns anys bons, emocionalment estables. Uns anys que encara haurien pogut ser millors, si no s'hagués seguit prenent els medicaments que es prenia, amb un munt d'efectes secundaris severs. Que es seguia prenent perquè, el psiquiatre que llavors tenia, estava convençut que s'havia estabilitzat gràcies a la medicació. (2)

Aquell psiquiatre era incapaç de pensar d'una altra manera. Era incapaç de renunciar a la seva "crença biologista", una creença acompanyada del desinterès, o fins i tot menyspreu, i no penso que exageri, per les influències biogràfiques en casos com el de la meva mare. I com en els de la Cristina i l'Eva.

--
(1) El mito de los antidepresivos. Editorial Almuzara, 2025 (p. 57)
(2) Com sempre recordo en aquests casos, no és que estigui en contra dels medicaments psicoactius: considero que, de vegades, poden ser útils. El que he explicat avui són tres casos en què es combinen el fonamentalisme biològic, la ceguesa biogràfica, la incapacitat de canviar de criteri quan la realitat mostra que el que s'està fent no funciona, i la frivolitat (o sobergueria, menyspreu, etc.), quan un cop palesa la inefectivitat, es segueix "obligant" els afectats a prendre's els medicaments, uns medicaments que, amb els seus efectes secundaris, els fan la vida encara més desgraciada.