De vegades he pensat que a la meva mare li agradava (i fins i tot, d'alguna manera inconcreta, potser envejava una mica), el meu procés, quan jo era jove, d'emancipació i de trencament d'expectatives i normes. Això sí, sense cap mena de dubte, li hauria agradat que aquests trencaments meus, haguessin sigut compatibles amb el manteniment d'una fe i unes pràctiques religioses que, d'altra banda, llavors, jo ja havia perdut o abandonat feia molt temps.
Al capdavall, per a ella potser era com si hagués escollit una vida d'anacoreta, bastant espartana (cosa que ella associava al món religiós), però amb la mancança de sentiments i motivacions religiosos.
És a dir, no crec que li preocupés massa, per exemple, que de vegades em passés setmanes sol, aïllat en un poble abandonat a dalt d'una serralada, menjant només plats de farinetes i poca cosa més. Vivint allí, on, si m'hagués mort, potser haurien passat setmanes, o mesos, abans que algú se n'hagués assabentat. Però no crec que, en conjunt, li desagradés, o que patís molt, a causa d'aquella forma de viure meva, durant aquells anys. En canvi, que no fos creient, i que "no anés a missa el diumenge", això sí que la preocupava. Molt.
Ella tenia les seves creences i la seva escala de valors, i un conjunt de preocupacions associades a aquestes creences i valors. De vegades en parlava, en els seus escrits, del tipus de vida que jo feia.
La meva vida amb la meva primera parella, una vida "adúltera" (des del punt de vista de la seva moral), va ser un motiu de gran preocupació i patiment, per a ella. Amb aquella parella al final ens vam separar, però quan uns quants anys després vaig tornar al domicili familiar, llavors jo tenia una altra parella, amb la qual mantenia, igual que amb la primera, una relació també "adúltera" i, per tant, per a ella moralment reprovable. Si n'hagués estat al cas.
Dic que si n'hagués estat al cas perquè, per tal d'estalviar-me embolics, durant aquells anys a la meva mare mai n'hi vaig dir res, d'aquella nova relació. Durant els onze anys que llavors vaig conviure amb la meva mare, va ser com si no existís, aquesta parella meva. Perquè tenia clar que, si l'existència de la meva parella s'oficialitzava, la meva mare ho gestionaria malament. De fet, no ho puc assegurar, però crec que fins que la meva mare no va morir, no ho vaig dir a ningú de la família. Per si de cas, per tal d'evitar qualsevol eventual indiscreció.
Potser ara sembla exagerat, i potser ho era, tant secretisme. Però jo pensava (i segueixo pensant), que si ella hagués conegut "la meva vida secreta", se li hauria incrustat al cap l'obsessió "del meu nou adulteri". Ho hauria gestionat malament.
I si la meva mare se n'hagués assabentat, això hauria implicat una altra cosa. Que potser la relació entre nosaltres s'hauria enrarit. I si llavors la relació amb ella s'hagués enrarit, si al final, s'hagués tornat massa tibant, potser jo hauria acabat marxant... cosa que d'altra banda no volia fer, perquè pensava que, llavors, "el meu lloc era allí".
Era important no marxar, era important mantenir una bona convivència, perquè considero que tant l'eventual enrariment de la relació, com l'eventual marxa meva, segurament, haurien augmentat, potser molt, el risc que ella acabés perdent la seva estabilitat emocional (ho podria exposar de manera més detallada, però ara no em sembla necessari).
Aquella estabilitat seva que tant i tant li havia costat aconseguir, després d'anys i anys de depressions.
D'altra banda, no sé tampoc fins a quin punt, durant aquells anys, la meva mare no es va ensumar res d'aquella parella meva. No n'he trobat cap rastre en els seus escrits (en els que jo conservo, que no són tots). Ni recordo que ningú de la família me n'hagués fet cap comentari. Però això no vol dir que ella no tingués les seves sospites, malgrat les meves cauteles. Potser ho va endevinar, o intuir, i en contra del que he dit abans, va ser capaç, també ella, "de dissimular". Potser perquè també es va adonar (si és que va ser així), que aquell equilibri que havíem assolit en la relació, en la bona relació, entre ella i jo, i que ens facilitava la vida, era una prioritat conservar-lo.
Secrets, cauteles, dissimuls... Com per exemple quan, algun dia, quan la meva mare ja havia anat a dormir (per sort hi anava aviat), al cap d'una estona, quan jo calculava que ja estaria ben adormida, sortia de casa i me n'anava una estona a casa de la meva companya. Aquestes sortides nocturnes encara van ser més curioses mentre el meu pare encara vivia. Perquè llavors, ara no recordo si era a les dues o a les tres de la matinada, a causa de la seva incontinència, calia canviar-li els bolquers. I per fer-ho, jo ajudava la meva mare.
A mitjanit, sonava el despertador de la meva mare, i llavors ella em venia a despertar a l'altra punta del pis, on jo dormia. De manera que, quan ella em venia a cridar, jo ja havia d'haver tornat, i ella m'havia de trobar "dormint", com si no m'hagués mogut de casa. I jo ja tenia més de quaranta anys... fa riure.
Per sort, aquella parella meva, que ho segueix sent ara, era (i és) una persona meravellosa, i va tenir una paciència infinita amb mi (aquella paciència, i alguna altra paciència posterior també llarga i complicada, que ara no ve al cas comentar).
De vegades m'agrada, recordar alguna d'aquestes històries dels anys de convivència amb la meva mare, uns episodis que, en general, he explicat poc.