Vint anys

"Estoy en contra de Walt Disney y muy a favor de los fármacos. Larga vida a la química y a la venlafaxina." Almudena Sánchez (1)

Fa vint anys va morir la meva mare. N'he parlat moltes vegades. D'ella, de les seves depressions, del seu entorn... Durant aquest juliol he afegit aquí cinc textos, sobre ella i diferents temes, que havia estat escrivint aquests últims mesos: Teràpia familiar, Llista de pautes, Vides moralment reprovables, Treballs manuals, Biografia i farmacologia, Viure amb por.

Cadascú té la seva biografia: els seus records, experiències, pensaments, sentiments, interessos... I si és algú que escriu, és normal que, després, de vegades també escrigui sobre això que el conforma, amb què conviu, que per a ell és important.

A més de viure i escriure, llegeixo. L'últim llibre sobre depressions va ser una immensa sorpresa: 'Fármaco', d'Almudena Sánchez (Penguin Random House, 2021). Una doble sorpresa, perquè després d'haver-ne llegit alguna ressenya fa temps, i haver pensat que m'agradaria llegir-lo algun dia, fa poc me'l vaig trobar al carrer. Com si m'estigués esperant! És un llibre que m'ha deixat bocabadat, per la qualitat literària, per l'originalitat i, és clar, per la història que explica. La de "la seva vida i les seves depressions".

La cita del principi és també un reflex del llibre. L'Almudena afirma que, a ella, la medicació l'ha salvat. Ho va recordant al llarg del llibre. I com que jo quan parlo de depressions acostumo a posar més l'accent en les biografies, m'agrada també trobar testimonis clars com el seu de l'eficàcia de la farmacologia. (2)

No és fàcil, trobar llibres "bons" que tractin sobre depressions, tant si són autobiogràfics com si són assajos. Llibres que tinguin aquesta capacitat tant de seducció com d'enriquiment. Per exemple, des de principi d'any, he llegit o fullejat algun altre llibre sobre depressions, però cap m'ha atrapat com aquest. (3)

D'altra banda, no hi ha cap llibre sobre depressions que pensi que no té gens d'interès. Perquè al marge que em sembli més encertat o menys el que s'hi diu (més coherent o no, consistent o inconsistent, endreçat o desendreçat...), i al marge que el trobi literàriament bo o no, tots em serveixen per enriquir una mica la meva perspectiva sobre les diferents creences, opinions, prejudicis, tractaments (o "abandonaments"), etc., que han existit (i que també existeixen), sobre això que s'anomena depressió.

Fins i tot dels punts de vista més extravagants, m'agrada estar-ne al cas. Perquè estar-ne al cas de vegades m'ajuda a entendre escenaris (passats o presents) que, si no, em serien més difícils d'entendre.

Torno al principi. Fa ja vint anys, que va morir la meva mare. Si, abans de morir ella, ja m'interessava el món de les depressions, després, el meu interès no ha minvat. A més, parlar-ne amb qui sigui, una persona, o "un llibre", és també una manera de seguir "dialogant" amb la meva mare. (4)

I aquesta mena de diàleg (per dir-ne d'alguna manera), aquestes lectures, aquestes reflexions, crec que, alhora, em capacita per a relacionar-me, d'una manera més encertada, amb les persones que ara conec i que tenen la desgràcia de patir una depressió.

--
(1) La venlafaxina és un antidepressiu.
(2) Com que parla d'ella, no diu res sobre que hi ha molta gent a la qual la medicació no la treu del pou. I és normal que ella no en parli, perquè el seu llibre és un testimoni, no un assaig. D'altra banda, és curiós que, alhora, també parla de l'assetjament que va patir a l'escola de petita, i crec que d'alguna altra adversitat biogràfica. Però entenc que, en conjunt, el que potser vol dir és que, encara que aquestes adversitats haguessin afavorit l'aparició de la depressió, després, la solució li va arribar a través de la medicació. És com si digués alhora les dues coses, perquè després de dir, per exemple, "Tomar fármacos regulados ha sido mi medicina, la única", just a continuació diu, "He conversado horas con Antonina, mi pareja, mi gato. Todo es terapia, recalcó el Dr. Magnus [el seu psiquiatra] en una de nuestras sesiones: lo que has sacado de esto y lo que has contado a los demás" (p. 169). I referències com aquesta no són una excepció, en el llibre. 
(3) Una d'aquestes lectures ha sigut "Morbo mentis", d'Enric Álvarez, antic director del Servei de psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (Publicacions Permanyer, 2023). Era també un llibre que, quan es va publicar, vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir-lo, i ara, a principis d'any, també me'l vaig trobar, com el de l'Almudena Sánchez. En el capítol dedicat a les depressions no hi ha res sorprenent, és el discurs habitual de la psiquiatria biologista. I en el capítol dedicat a la bipolaritat només parla d'eufòries. En els dos casos remarca que sempre s'ha d'actuar basant-se "en el mètode científic", una referència que sovint serveix als psiquiatres per encobrir creences personals que, de vegades, tenen ben poc a veure amb aquest mètode científic que s'invoca. 
(4) Llegir per a mi és sempre llegir "un llibre en paper". Els productes audiovisuals, siguin estudis, entrevistes o reportatges, de vegades en veig algun... però com em sento a gust de debò és amb els llibres, no sé si per una qüestió educativa i d'edat, o perquè el ritme de lectura el poso jo, un ritme que per a mi és fonamental, de cara a l'assimilació del contingut.

Teràpia familiar sistèmica, una consulta

"Psiquiatras, psicólogos, terapeutas, familiares y pacientes tenemos que darnos cuenta y aceptar que hay problemas que no tienen solución." Carles Ballús-Creus

El Luis J. Cabrero era un psiquiatre de l'Hospital Clínic. Es dedicava a la teràpia familiar sistèmica, una raresa al Clínic, on la farmacologia és la religió oficial, dins de la psiquiatria. No recordo com va ser, qui ens en va parlar, però el vam anar a veure amb la meva mare. Em sembla que dues vegades; després, em sembla recordar que la meva mare va decidir no tornar-hi. El motiu d'anar-hi no eren els problemes emocionals de la meva mare (o només ho eren "de rebot"), sinó els problemes d'una altra persona de la família.

Recordo que el psiquiatre que llavors feia el seguiment farmacològic de la meva mare (a la seva consulta privada), quan li vam dir que pensàvem anar a veure "el doctor Cabrero", va fer una cara de suficiència, com volent dir que allò no servia de res, però que féssim el que volguéssim. Ell coneixia el doctor Cabrero, perquè també treballava al Clínic.

No em va semblar bonica, aquella reacció seva, però altres aspectes d'ell sí que els valorava positivament. Algun, molt positivament (alguna altra vegada ja ho he explicat).

El doctor Cabrero em va agradar. Vaig trobar que era una persona que escoltava amb molta atenció, sense presses; s'interessava per la història, "pel cas" que li explicàvem a mitges la meva mare i jo. I també vaig trobar que era una persona honesta: si no ho recordo malament, ens va dir que fèiem les coses prou bé, que el cas era complicat, i que moltes vegades l'únic que es pot fer és acceptar la complicació d'una situació i aprendre a conviure-hi. (1)

Però això no és fàcil d'assumir. Perquè de vegades, algunes relacions són molt difícils de gestionar. Aquella ho era, molt difícil. I n'érem conscients, i no és que no haguéssim pensat en possibles alternatives. Però cap era viable. O no ho era, sobretot, perquè la meva mare no es veia capaç d'alterar una situació familiar que estava molt consolidada, "malaltissament consolidada". De manera que, en definitiva, la realitat era la que deia el doctor Cabrero i, per tant, "l'única alternativa" era aprendre a conviure amb aquella realitat, ja que no hi havia la possibilitat, o capacitat, de "moure fitxa" (una possibilitat que, només de pensar-hi, ja angoixava a la meva mare).

Hi he tornat a pensar ara, en el doctor Cabrero, perquè Carles Ballús-Creus dedica el seu llibre 'Abordar la esquizofrenia', del que està treta la cita inicial (Paidós, 2024), entre altres persones, al Luis J. Cabrero. I després, al llarg del llibre, també el va esmentant, en diferents moments. (2)   

--
(1) Em sembla recordar que fa bastant temps alguna vegada vaig parlar d'ell, del doctor Cabrero, però crec que sense donar el seu nom, de manera que em sento incapaç de localitzar l'escrit, cosa que ara ja m'agradaria poder fer: localitzar-lo, per tal de poder comparar el que en vaig escriure llavors i ara. Potser m'enduria una sorpresa, sobre l'eventual transformació del meu record...
(2) En parla en passat, de manera que suposo que deu haver mort. El 2015 encara era viu, perquè amb el mateix Carles Ballús-Creus van participar en el llibre col.lectiu 'Introducción a la psicopatología y la psiquiatría' (2015), amb l'article 'Terapia familiar sistémica'. Això és l'únic que he trobat ara a Internet, del Luis J. Cabrero.

Llistes de pautes i estats

"La causa 'única' de enfermar es rara, y lo habitual es la interacción entre causas ambientales, biológicas, psicológicas y sociales." Juan Gervás, Mercedes Pérez (1)

Són unes tires allargades de paper, de la mida d'una quartilla, doblegades verticalment per la meitat. Són llistes, amb dates, cada llista ordenada cronològicament. A cada data hi ha dosis de medicaments, de vegades junt amb les paraules "baixa", "molt baixa","alta", "estable". El conjunt de les tires  també està ordenat de manera cronològica, durant quinze anys. La lletra és del meu pare, inconfusible.

M'imagino que el meu pare duia aquell control confiant en trobar algun dia alguna relació entre l'estat d'ànim de la meva mare i la medicació presa. Una relació que, malauradament, sembla que mai va existir.

En aquestes llistes, a banda de les pautes farmacològiques i els estats d'ànims del moment, no hi ha cap referència més, de tipus biogràfic, o contextual. Com si els estats d'ànim de la meva mare fossin un fet estrictament biològic sense cap relació amb la seva vida quotidiana. (2)

Mirar aquestes notes m'entendreix i m'entristeix. Trobo que són com un resum de la incapacitat del meu pare per poder veure realment la meva mare. I alhora, són una mostra de la seva dedicació a fer per ella el que ell creia que podia fer, en relació amb les oscil.lacions dels seus estats d'ànim: confiar en la medicació i portar-ne el control. Anotar-ho tot, per si, en algun moment, es podia descobrir alguna relació, alguna pauta de medicació de resultats positius. I que llavor, d'aquesta manera, ella pogués recuperar la seva estabilitat, i mantenir-la.

La llàstima és que la medicació no funcionava. L'altra llàstima és que, confiant en la medicació (tothom: el meu pare, la meva mare, els metges, la família...), no era possible tenir altres visions de la situació. No era possible contemplar altres opcions d'intervenció, de comprensió, d'ajuda, de facilitació.

Miro aquestes notes i sento això, tristesa i tendresa. Que difícils que són, les vides d'algunes persones. Unes, perquè pateixen, unes altres, perquè conviuen amb qui pateix... I sovint, uns i altres, tan poc preparats per a abordar situacions complexes i doloroses.

--
(1) Sano y salvo, y libre de intervenciones médicas innecesarias. Los libros del lince, 2013.
(2) Aquestes anotacions formen part dels papers que vaig recollir dels meus pares. Amb aquests papers, no hi havia altres notes del meu pare amb aquest altre tipus de contingut que he dit, notes que relacionessin estats d'ànim i situacions familiars, matrimonials o d'altres tipus. Tampoc puc dir que no haguessin existit, l'únic que puc dir és que, el que vaig trobar quan la meva mare va morir, i que encara conservo, va ser això. 

Vides moralment reprovables

De vegades he pensat que a la meva mare li agradava (i fins i tot, d'alguna manera inconcreta, potser envejava una mica), el meu procés, quan jo era jove, d'emancipació i de trencament d'expectatives i normes. Això sí, sense cap mena de dubte, li hauria agradat que aquests trencaments meus, haguessin sigut compatibles amb el manteniment d'una fe i unes pràctiques religioses que, d'altra banda, llavors, jo ja havia perdut o abandonat feia molt temps. 

Al capdavall, per a ella potser era com si hagués escollit una vida d'anacoreta, bastant espartana (cosa que ella associava al món religiós), però amb la mancança de sentiments i motivacions religiosos.

És a dir, no crec que li preocupés massa, per exemple, que de vegades em passés setmanes sol, aïllat en un poble abandonat a dalt d'una serralada, menjant només plats de farinetes i poca cosa més. Vivint allí, on, si m'hagués mort, potser haurien passat setmanes, o mesos, abans que algú se n'hagués assabentat. Però no crec que, en conjunt, li desagradés, o que patís molt, a causa d'aquella forma de viure meva, durant aquells anys. En canvi, que no fos creient, i que "no anés a missa el diumenge", això sí que la preocupava. Molt.

Ella tenia les seves creences i la seva escala de valors, i un conjunt de preocupacions associades a aquestes creences i valors. De vegades en parlava, en els seus escrits, del tipus de vida que jo feia. 

La meva vida amb la meva primera parella, una vida "adúltera" (des del punt de vista de la seva moral), va ser un motiu de gran preocupació i patiment, per a ella. Amb aquella parella al final ens vam separar, però quan uns quants anys després vaig tornar al domicili familiar, llavors jo tenia una altra parella, amb la qual mantenia, igual que amb la primera, una relació també "adúltera" i, per tant, per a ella moralment reprovable. Si n'hagués estat al cas.

Dic que si n'hagués estat al cas perquè, per tal d'estalviar-me embolics, durant aquells anys a la meva mare mai n'hi vaig dir res, d'aquella nova relació. Durant els onze anys que llavors vaig conviure amb la meva mare, va ser com si no existís, aquesta parella meva. Perquè tenia clar que, si l'existència de la meva parella s'oficialitzava, la meva mare ho gestionaria malament. De fet, no ho puc assegurar, però crec que fins que la meva mare no va morir, no ho vaig dir a ningú de la família. Per si de cas, per tal d'evitar qualsevol eventual indiscreció.

Potser ara sembla exagerat, i potser ho era, tant secretisme. Però jo pensava (i segueixo pensant), que si ella hagués conegut "la meva vida secreta", se li hauria incrustat al cap l'obsessió "del meu nou adulteri". Ho hauria gestionat malament.

I si la meva mare se n'hagués assabentat, això hauria implicat una altra cosa. Que potser la relació entre nosaltres s'hauria enrarit. I si llavors la relació amb ella s'hagués enrarit, si al final, s'hagués tornat massa tibant, potser jo hauria acabat marxant... cosa que d'altra banda no volia fer, perquè pensava que, llavors, "el meu lloc era allí".

Era important no marxar, era important mantenir una bona convivència, perquè considero que tant l'eventual enrariment de la relació, com l'eventual marxa meva, segurament, haurien augmentat, potser molt, el risc que ella acabés perdent la seva estabilitat emocional (ho podria exposar de manera més detallada, però ara no em sembla necessari). 

Aquella estabilitat seva que tant i tant li havia costat aconseguir, després d'anys i anys de depressions.

D'altra banda, no sé tampoc fins a quin punt, durant aquells anys, la meva mare no es va ensumar res d'aquella parella meva. No n'he trobat cap rastre en els seus escrits (en els que jo conservo, que no són tots). Ni recordo que ningú de la família me n'hagués fet cap comentari. Però això no vol dir que ella no tingués les seves sospites, malgrat les meves cauteles. Potser ho va endevinar, o intuir, i en contra del que he dit abans, va ser capaç, també ella, "de dissimular". Potser perquè també es va adonar (si és que va ser així), que aquell equilibri que havíem assolit en la relació, en la bona relació, entre ella i jo, i que ens facilitava la vida, era una prioritat conservar-lo.

Secrets, cauteles, dissimuls... Com per exemple quan, algun dia, quan la meva mare ja havia anat a dormir (per sort hi anava aviat), al cap d'una estona, quan jo calculava que ja estaria ben adormida, sortia de casa i me n'anava una estona a casa de la meva companya. Aquestes sortides nocturnes encara van ser més curioses mentre el meu pare encara vivia. Perquè llavors, ara no recordo si era a les dues o a les tres de la matinada, a causa de la seva incontinència, calia canviar-li els bolquers. I per fer-ho, jo ajudava la meva mare. 

A mitjanit, sonava el despertador de la meva mare, i llavors ella em venia a despertar a l'altra punta del pis, on jo dormia. De manera que, quan ella em venia a cridar, jo ja havia d'haver tornat, i ella m'havia de trobar "dormint", com si no m'hagués mogut de casa. I jo ja tenia més de quaranta anys... fa riure.

Per sort, aquella parella meva, que ho segueix sent ara, era (i és) una persona meravellosa, i va tenir una paciència infinita amb mi (aquella paciència, i alguna altra paciència posterior també llarga i complicada, que ara no ve al cas comentar).

De vegades m'agrada, recordar alguna d'aquestes històries dels anys de convivència amb la meva mare, uns episodis que, en general, he explicat poc. 

Treballs manuals

"Decideix de distreure's fent collage. (...) Un regal incòmode, que pesa molt més del que sembla." Delphine de Vigan (1)

La composició està feta a base de fotos familiars retallades, acompanyades d'estampes de marededeus, també poc o molt retallades, més retalls de roba i alguns textos manuscrits, tot enganxat damunt d'una roba blanca, tensada damunt d'un cartró (alguns textos estan escrits directament sobre la roba). És una composició d'uns tres pams d'amplada per dos d'alçada.

A la meva mare li agradava fer aquest tipus de composicions. Després, normalment les regalava (2). En aquest cas, al mig de la composició hi ha una foto meva. I al mig del meu pit, a la foto hi ha un forat. No és un forat ben retallat, sinó que sembla que hagi estat fet amb la punta d'un ganivet, rascant. D'aquest forat, en surten unes gotes de sang, fetes amb una tinta que el pas dels anys ha anat descolorint, però encara prou visibles. A sota, més avall d'aquesta foto meva amb el cor degotant sang, hi ha una foto de la meva mare, damunt del cap de la qual cau el raig de gotes de sang.

La resta de l'espai està ocupat, tal com he dit, per retalls de fotos familiars, de marededeus i retalls de robes, sense que aparentment hi hagi cap intenció en la seva distribució. Els textos, d'altra banda, tampoc aporten pistes, i no n'hi ha cap que faci referència a l'escena central. Sembla que tot només hi sigui "per omplir l'espai" que envolta l'escena principal.

La meva mare de tant en tant feia composicions com aquesta. Composicions curioses, amb fotos, textos, marededeus i robes, composicions en generals de continguts amables. Aquesta crec que és l'excepció; no me'n consta cap més, amb característiques tan estranyes, inquietants. (3)

Sóc conscient que a la meva mare la preocupava tant la meva falta de fe, com el que ella considerava "la meva vida en pecat" (això si de cas ho deixo per a un altre dia). El cert és que, en els seus escrits, quan feia la llista de les seves penalitats, de vegades es referia a mi. (4)

--
(1) Delphine de Vigan. Els dies sense fam. Edicions 62, 2013 (p. 115).
(2) Aquest quadre el té la meva tia. És potser l'altra cosa que sobta, que la meva mare, quan el va fer, el regalés a la meva tia, tot i que no conté ni una sola referència visual o en els textos a ella. L'hi va regalar durant els anys que jo no vivia a casa dels meus pares. Jo no en sabia res, fins que un dia la meva tia me'n va parlar, me'l va ensenyar, i em vaig quedar bocabadat. 
(3) Per descomptat, aquestes composicions no les feia quan estava en el pou de la depressió. 
(4) No vaig ser l'únic fill que li vaig donar maldecaps "d'aquesta mena"; d'aquest tipus concret de preocupacions als seus escrits n'hi ha altres exemples. Però tal com he dit, desconec cap altra composició (o cosa semblant), com aquesta del cor degotant sang damunt del seu cap.

Biografia i farmacologia

"Imagini's que vostè cobra molt poc (...) La ideologia dominant converteix el seu problema en psicològic: li dirà que la causa de la seva desgràcia no és el sou, sinó que vostè és un depressiu i que vagi al psicòleg. I que prengui pastilles i intenti canviar la seva actitud (...) Però en realitat el problema no està en la seva ment; està en el seu sou (...) No vagi al psicòleg, vagi a un sindicat (...) I canviï aquest sistema que el deprimeix a vostè i a molts altres." Markus Gabriel (1)

He fet servir ja moltes vegades cites semblants per parlar del mateix, de situacions vitals complicades que generen diferents graus de malestars i impotències, de vegades greus, de vegades depressions severes, i que quan l'afectat busca ajuda, en lloc de plantejar-li la conveniència d'intentar buscar alternatives, si és possible, o d'intentar acceptar el que no és modificable, se li ofereix l'opció de la medicació, per tal de "curar" el que li passa.

De tant en tant parlo d'aquest tema, d'aquest "drama". Potser fins i tot de manera obsessiva. Perquè crec que és el que he dit, un veritable drama. Un drama individual per a cada persona que es troba en una d'aquestes situacions. I un drama col.lectiu, perquè la generalització d'aquest abordatge el que fa és fomentar un model de societat globalment malalta i  psicofarmacologicament medicalitzada. 

Una altra manera d'explicar-ho. És com si a una persona que li fan mal els peus perquè les sabates que fa servir li van petites, en lloc de dir-li que el problema és aquest, les sabates, li donin analgèsics "per curar-li el mal de peus". 

Quan parlo d'aquest tema, d'aquests escenaris, i d'aquests "tractaments", cada vegada que en parlo, i ja n'he parlat moltes vegades, a més d'altres persones sempre tinc present la meva mare. Ella, des que es va casar, va viure "calçada amb unes sabates que li constrenyien els peus", que li feien mal. I el seu entorn, familiar, mèdic i amistats, en lloc d'entendre el que li passava (i d'ajudar-la a ella perquè ho pogués entendre i assimilar), li van suggerir i oferir atencions farmacològiques... per tal d'alleujar-li "el seu mal de peus" (les seves depressions). 

Segons sembla, ningú es va adonar, o ningú es va atrevir a dir, que el problema no estava "en ella", sinó "en les sabates". Bé, com que moltes altres vegades que he parlat de les depressions de la meva mare, ja he parlat també d'això "de les sabates petites", avui ho deixo aquí.

Una altra cosa, és clar, era quina era l'alternativa. Aquesta ja és una altra història, i ben complicada. Però el fet de no suggerir jo cap alternativa no invalida el que he dit: "que ella vivia amb un important mal de peus a causa de les sabates". I no només a causa de les sabates, sinó també a causa de tots els psicofàrmacs que es va anar prenent, dels quals no hi va haver mai cap indici que tinguessin algun efecte positiu (mentre que, en canvi, els seus efectes secundaris, negatius, eren molt importants).

Algunes vegades, parlant d'ella, o de les depressions d'alguna altra persona, o de les depressions en general, ja he fet servir algun exemple relacionat amb el mal de peus, perquè trobo que pot facilitar imatges força gràfiques. 

A més, resulta que fer servir exemples com aquest, "de sabates", en el seu cas té una curiositat afegida. Perquè ella va patir realment mal de peus, físic. Primer, a causa d'anar amb sabates massa petites, i després, a causa dels peus deformats com a resultat dels anys durant els quals havia fet servir sabates petites.

Això venia de la seva educació familiar (o "mala educació"). La seva mare considerava que les noies amb els peus grans no eren bufones, i com que les seves filles no tenien els peus petits, les feia anar amb sabates més petites del que els corresponia. La germana de la meva mare explica que, quan es va casar, a l'alliberar-se de la supervisió materna, va començar a fer servir sabates dos números més grans que abans.

En canvi, no tinc clar que la meva mare s'alliberés de manera tan ràpida de la influència d'aquella mania materna. Una mania de resultats òbviament "torturadors", encara que aquesta no fos la intenció. Sí que recordo bé, en canvi, que quan vaig tornar a viure amb ella, quan ella ja tenia seixanta-sis anys, com que es queixava de mal de peus, de vegades havia intentat convèncer-la que fes servir sabates més còmodes de les que feia servir. 

I també recordo que, llavors, a ella li era fàcil posar-hi objeccions, com si encara li quedés alguna cosa de la mania "dels peus bufons" de la seva mare. (2)

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 27-4-2016
(2) Encara hi havia una altra possible explicació, de tipus religiós, per a aquella tossuderia seva, però avui és millor deixar-ho estar, per no complicar massa la cosa.

Viure amb por

https://horitzontal.blogspot.com/2025/07/viure-amb-por.html