Opinions i objeccions

"Cuando alguien muere, no lo hace del todo, pues resucita una y otra vez en tu cabeza." Agustín Fernández Mallo (1)

Quan parlo dels meus pares no a tothom de la família li agrada. Sobretot, segons quin segui el tema. Per exemple, quan vaig compartir el text 'Depressions i tallarines', sobre la vida de la meva mare, a algunes persones no els va agradar gens. Fins al punt que alguna persona em va arribar a dir que, el que havia escrit, posava en evidència la rancúnia que jo sentia cap als meus pares, que l'escrit era una revenja pòstuma cap a ells.

Em va sorprendre molt, aquella opinió (o acusació) tan contundent. Però em va afectar poc, en relació amb la meva pròpia valoració del que havia escrit, perquè no tenia (ni tinc) cap mena de dubte que allò que havia escrit ho havia escrit des de l'afecte i des del respecte cap als meus pares. 

Per sort, de seguida vaig veure que aquelles opinions tan negatives eren l'excepció, ja que en general en el text ningú hi veia allò que aquelles persones hi havien vist, sinó més aviat el contrari. Després, quan han anat passant els anys, i he anat recollint altres retorns de persones que ho han anat llegint, la norma ha sigut aquesta: una valoració positiva, sense la més mínima referència a una suposada animadversió o voluntat de revenja cap als meus pares. (2)

És obvi que, un mateix text, diferents persones el poden llegir i interpretar de diferents maneres, perquè llegim i interpretem segons la nostra manera de ser, els nostres sentiments, la nostra biografia, les nostres creences, etc. I si allí on tu creus que has escrit "blanc", hi ha qui llegeix "negre", no passa res. Cadascú és lliure de llegir com vulgui. Una altra cosa és que, quan algú llegeix "negre" (rancúnia), on la majoria de la gent llegeix "blanc" (afecte), sembla que és aquest algú, qui s'hauria de plantejar què passa, amb la lectura i la interpretació que en fa. Però en qualsevol cas, això ja és cosa d'aquest algú.

D'altra banda, aquella era una acusació curiosa, ja que de ser cert el que se m'atribuïa, hauria resultat que jo hauria estat vivint onze anys amb els meus pares, onze, sempre dissimulant. Amb aquella rancúnia sempre ben amagada dins meu. I després, deu anys després de la mort de la meva mare (el meu pare havia mort abans), resulta que llavors, finalment, aquella rancúnia hauria emergit, s'hauria plasmat en aquell text.

Poques vegades a la vida m'han dit coses tan curioses... i dic curioses per no córrer el risc de fer servir paraules potencialment més conflictives, més perilloses.

Aquell no va ser l'únic comentari remarcable. Una altra persona de la família em va dir que en el text jo havia fet unes caricatures dels meus pares. Que ells no eren així. En aquest cas, reconec que tenia part de raó, perquè parlar d'un altre des del teu punt de vista d'alguna manera és, inevitablement, fer-ne una mena de caricatura, perquè no dones mai la mateixa importància a tots els aspectes o detalls. 

El que passa és que, en aquest cas, el problema no era (des del meu punt de vista) que jo hagués "caricaturitzat" els meus pares, sinó que les imatges que n'havia fet eren diferents de les imatges que volia que quedessin d'ells aquella persona. Per tant, era, per dir-ho així, "una guerra d'imatges o caricatures", de punts de vista, i aquella persona, acostumada al fet que fins llavors no hi hagués punts de vista oposats als seus, es va molestar quan jo vaig exposar el meu. 

Encara hi va haver un tercer punt de desacord rellevant. Aquest va ser sobre el dret que tenia jo a fer servir cites textuals de la meva mare. D'aquest tema ja n'he parlat alguna altra vegada (i fins i tot ja m'hi referia al llibre). Aquesta desautorització, des del meu punt de vista (òbviament, tot el que dic "és des del meu punt de vista", no pot ser d'una altra manera), té relació amb el punt anterior, el de les "caricatures". Perquè si jo hagués fet servir cites de la meva mare per presentar una imatge d'ella que agradés a aquella persona (i a les altres que també havien qüestionat el que jo havia escrit), no hi hauria hagut cap problema, amb les cites. Al contrari, m'haurien felicitat.

Ho repeteixo, perquè em sembla fonamental: si hagués utilitzat cites literals de la meva mare per exposar un punt de vista que "ells" compartissin, no hi hauria hagut cap crítica relacionada amb l'ús de les cites. N'estic ben convençut. El problema era que ells consideraven que tenien l'exclusiva de la versió correcta de la vida de la meva mare i, per tant, una "desviació" com la meva els semblava intolerable. I en aquest context, el qüestionament de l'ús de les cites considero que, al capdavall, era només una estratègia per atacar la versió que jo donava de la vida de la meva mare.

El meu pare, als fills, sobretot quan érem adolescents, de vegades ens deia: "Vosaltres dieu el que penseu, jo us dic el que és". Per a ell, nosaltres podíem tenir opinions, però la raó era seva. Des del meu punt de vista, aquests familiars crítics amb allò que havia escrit eren com el meu pare, "ells sabien", mentre que, en canvi, jo només tenia una opinió (i a sobre, equivocada i contaminada per la rancúnia). Val a dir que tenien part de raó, perquè jo ja ho deia, en el text, i de manera ben clara: que només exposava la meva opinió. El meu punt de vista. De manera que, sobre això en concret, estic del tot d'acord amb el que ells deien.

El que passa és que, alhora, afegeixo que, el que deien ells, era el mateix: "només opinions". Opinions que jo no comparteixo (per això vaig escriure el que vaig escriure), però que respecto. És a dir, que al capdavall, "el conflicte de versions" (i de tot aquest embolic al voltant dels punts de vista sobre el que va ser la vida de la meva mare, de l'ús de les cites, etc.), segurament es redueix a una qüestió molt elemental: de faltes de respecte en relació amb el que pensen els altres. De faltes de respecte, i d'irritacions, a causa d'haver qüestionat jo una suposada "versió canònica" de la vida de la meva mare de la qual, aquestes persones crítiques, es veu que n'eren (se'n consideren) els garants.

--
(1) La Vanguardia, 11/5/2024
(2) D'aquestes opinions favorables en vaig posar un exemple fa poc:
https://442m.blogspot.com/2024/03/lectura-i-comentari-de-text.html
Afegeixo que, a banda d'exemples com aquest, al llarg dels anys he anat buscant també opinions de professionals de la salut mental (sobretot psicòlegs), i de persones de les quals em refio, tant dels seus criteris literaris com de què em dirien realment, en tots els sentits, el que pensaven del text, i ningú no m'ha dit res que s'assemblés, ni de manera remota, al que em van dir fa anys aquelles persones.

Compadir-se, deixar anar

"Las personas no pueden evitar sentir lo que sienten, pero pueden evitar escribir lo que escriben. También pueden hacer un esfuerzo por analizar por qué sienten lo que sienten." Siri Hustvedt (1)

Quan vaig escriure el text 'Depressions i tallarines' vaig ometre alguns temes, segons els casos per diferents raons. Ja en vaig parlar llavors, de l'existència d'aquestes omissions o silencis. 

Un d'aquests temes és la possibilitat que el meu pare hagués mort "abans" del que va morir. Altres vegades ja m'hi he referit, i fa ben poc en vaig tornar a parlar (2). I és que sovint hi penso, que si el meu pare hagués mort abans, s'hauria estalviat molts patiments. I que perquè això hagués pogut ser, segurament només hauria calgut, només, que en algun moment, o durant algunes etapes, senzillament no s'hagués fet res. És a dir, que s'hagués permès que, llavors, "de manera natural", amb una mica de sort, la mort hagués pogut arribar. En lloc d'intervenir per tal d'evitar-la, tal com es va fer més d'una vegada.

Quan vaig escriure 'Depressions i tallarines' no en vaig parlar, d'això, perquè llavors no volia que incloure aquest tema complicat pogués enterbolir la reivindicació i la defensa de la meva mare que volia fer (i considero que feia), en el text. Aquest tema va ser una de les diferents coses que, llavors, vaig pensar que era preferible no incloure, i que ara segueixo creient que ja està bé, que allí no hi sigui. (3)

Allí no hi és, però això no vol dir que em sembli bé oblidar-ho. Perquè quan penso en la meva mare en relació amb aquest aspecte de la vida del meu pare, sempre m'entristeixo. Perquè era ella, qui llavors decidia com s'havien de fer les coses, i és cert que moltes, la majoria, durant aquells anys les va fer molt bé. En canvi, aquesta considero que no: la de no facilitar que la mort del meu pare hagués pogut arribar, "potser", més aviat, a causa d'alguna complicació. 

No tinc cap mena de dubte sobre que ella va fer allò que estava del tot convençuda que era el correcte, i que ho va fer de la millor manera que va poder. Alhora, no tinc cap problema per entendre per què va actuar com va actuar. Però entendre-ho no m'alleuja la tristesa. Perquè penso que, condicionada per les seves creences (i per la influència de persones del seu entorn), llavors, en relació amb el meu pare malalt i desvalgut, va ser poc compassiva, encara que ella sentís que ho era absolutament. És clar, dic això segons la manera que jo entenc què és la compassió i l'empatia, que també tinc clar que no té per què ser la de tothom.

Ara hi torno a pensar perquè un germà m'ha enviat fragments d'unes cartes que la nostra mare li va escriure durant l'últim any de la vida del nostre pare. La nostra mare hi diu que, en relació amb el nostre pare malalt i desvalgut, se sent com una mare que té un nou fill quan ja no espera tenir-ne més, i que això li fa il.lusió, i que se sent contenta. També hi diu que el nostre pare sempre li somriu. (4) (5)

El germà que m'ho envia entenc que ho comparteix com a mostra d'una bona actitud i un bon fer per part de la nostra mare, de manera que a mi, a més de l'horror que em fa que la nostra mare pensés d'aquella manera, se m'hi afegeix aquest altre horror, que el meu germà pensi com pensa (un horror més petit, és clar, perquè per a mi el meu germà és molt menys important que la meva mare).

Pensar en el que pensava, sentia i feia la meva mare (pel que fa a aquest aspecte concret), pensar sobretot en les conseqüències d'aquella manera de ser i d'actuar d'ella, i que ara m'ho recordi un germà amb un testimoni tan clar, m'entristeix molt. 

D'altra banda, sé bé que no té sentit que qüestioni els sentiments de la meva mare: a mi em trasbalsen, però cadascú té els sentiments que té. I els d'ella "eren els que eren". I no ho eren per casualitat, ja m'he referit diferents vegades a les diferents influències que condicionaven (per be i per mal, segons els casos), la seva vida.

Ara bé, sí que puc qüestionar, si més no parcialment, l'objectivitat d'una de les coses que fa anys la meva mare li deia al meu germà. Perquè quan fa anys li deia que el nostre pare sempre li somreia, no deia tota la veritat. I ho puc dir perquè jo hi era (aquells anys, els últims quatre de la vida del nostre pare). Òbviament, quan ells estaven junts, jo no hi era sempre, però sí moltes vegades.

Recordo bé que, llavors, moltes vegades, el meu pare no somreia a la meva mare, sinó que feia una cara absent, apàtica. I també que de vegades tenia a la cara una expressió d'una tristesa infinita. Això, a més de les estones, hores, dies (algunes vegades dies sencers), en què la meva mare no hi era, i durant les quals, el meu record, sobretot durant l'última etapa de la vida del meu pare, és que l'expressió de la seva cara era, majoritàriament, inexpressiva, perduda, absent. 

Sí que és veritat que, entremig, de vegades, potser somreia una mica. De la mateixa manera que la norma de la inexpressivitat, del seu extraviament, també es trencava de vegades amb cares de profunda tristesa. Potser a parts iguals, no ho sé, aquests petits parèntesis de diferent sentit.

D'acord, cadascú recorda el que recorda, i a partir dels seus records cadascú construeix els seus propis relats. De manera inevitablement subjectiva. Segons allò que sentim, que pensem, en què creiem. O que som capaços d'assumir. Tots ho fem, jo també. El problema són les eventuals conseqüències, de vegades, d'aquestes subjectivitats, sobretot quan a causa d'elles hi ha víctimes. O quan el resultat de la subjectivitat és l'ocultació d'aquestes víctimes. 

A mi, "la transformació" del meu pare, quan ja era una persona dement, dependent, humiliada, en general absenta, inexpressiva, "en una persona que somriu", em sembla una simplificació abusiva, i una deslleialtat cap a ell. Sobretot per referir-se a llavors, quan estava en el moment més fràgil i vulnerable de la seva vida. Suposo que servia perquè la meva mare es protegís (i ara aquest germà), però crec que no tot pot valer, no tot hauria de valer, en relació amb casos i moments tan dramàtics com aquells.

Acabo. Des del meu punt de vista, parlar d'això que he parlat avui, d'aquest aspecte per a mi contradictori i complicat de la meva mare, em sembla correcte. Sé que és un tema familiarment complicat, i que algú, a banda d'estar-hi en desacord, també ho pot malinterpretar: el fet que jo n'hagi volgut parlar, i de la manera que ho he fet. Sé que parlar-ne és un risc. Però un risc que em sembla bé assumir-lo. Perquè crec que el meu pare se la mereix, aquesta reflexió. Encara que sigui pòstuma, ja que en vida malauradament no va ser possible. (6)

--
(1) 'Madres, padres y demás. Apuntes sobre mi familia real y literaria'. Seix Barral, 2022, p. 66.
(2) Voldries viure demenciat?
https://442m.blogspot.com/2024/05/voldries-viure-demenciat.html
(3) En canvi, després sí que n'he parlat més d'una vegada. Per exemple:
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html
https://442m.blogspot.com/2020/06/la-mort-del-meu-pare-una-altra.html
(4) Com que aquest germà fa temps em va retreure que hagués reproduït cites literals de la meva mare (quan vaig escriure 'Depressions i tallarines'), ara m'ha semblat més prudent no reproduir aquí les que ell m'ha enviat. Per això només "les explico". Òbviament, seria molt més convincent, didàctic, que fes servir les cites literals (és precisament per això, que jo en vaig fer servir quan vaig escriure 'Depressions i tallarines'). Però ara no em vull embolicar amb aquest tema de la "legitimitat de les cites", si de cas un altre dia ja m'hi estendré, perquè sens dubte s'ho val.
(5) Un parell de coses més. La primera: jo m'he assabentat del que deia la meva mare en aquestes cartes perquè aquest germà les ha guardat i, a més, després me n'ha passat aquests fragments. Encara que a mi les frases m'esgarrifin, m'alegra la vocació arxivística d'aquest germà; em doldria, que aquestes cartes haguessin desaparegut, ja que llavors mai no hauria pogut tenir aquestes referències que tinc ara (i això té molta relació amb la documentació de la meva mare que jo he conservat, i que algunes persones -m'ho han dit de manera explícita- haurien preferit que s'hagués perdut, per tal que jo no n'hagués pogut fer l'ús que en vaig fer). La segona cosa: també és veritat que les cites que m'envia aquest germà no sé en quin context estaven, ni si en el conjunt de les cartes que ell conserva de la nostra mare hi pot haver comentaris que suavitzin el contingut dels fragments que m'ha enviat. Ho ignoro. L'únic fet objectiu és que aquest germà (amb motiu de l'aniversari del naixement del nostre pare), va fer precisament aquesta selecció, aquesta i només aquesta.
(6) Encara que algú ho dubti (i hi ha qui n'ha dubtat, però això ho deixo per a un altre dia), o que fins i tot estigui convençut del contrari, el cas és que els últims anys de la vida dels meus pares, durant els quals vaig viure amb ells, la meva relació amb ells va ser cada vegada més afectuosa, compassiva, atenta. I tot el que he escrit després sobre ells ho he escrit, sempre, des d'aquests mateixos sentiments. Avui també.

Voldries viure demenciat?

Voldries viure demenciat?

Voldries que, a causa de la incontinència, t'haguessin de posar bolquers, i que a sobre te'ls precintessin amb cinta d'embalar, per tal d'evitar que te'ls arranquessis?

Voldries acabar fent algun dia pipí a una paperera, o cagant a una cadira?

Voldries que t'haguessin de rentar el cul?

Voldries insultar la teva dona perquè intenta rentar-te?

Voldries que, quan et rentessin, fessis uns crits tan forts que els veïns es pensessin que se t'estava maltractant?

Voldries insultar també la teva dona perquè, a causa de les teves confusions, pensessis que ella et roba?

Voldries, a causa de la falta de moviment, viure llagat, malgrat l'ús d'un matalàs d'aire per tal de minimitzar aquest risc d'ulceració?

Voldries arribar al punt que t'haguessin de tallar part dels talons, gangrenats també a causa de l'enllitament i la immobilitat?

Voldries que, quan ja no tinguessis esma d'obrir la boca per menjar, te l'obrissin a la força, amb l'argument que t'havies d'alimentar?

Voldries que, dement, incontinent, dependent, al final sempre al llit (potser amb un braç lligat perquè no et gratessis i ulceressis), en aquest estat, si llavors tinguessis una grip o una pneumònia, avisessin al metge per tal d'evitar que empitjoressis, i així allargar-te aquest tipus de vida demenciada i desgraciada?

Voldries que el metge vingués, si estiguessis en aquest estat? O potser preferiries que no vingués? Que no vingués i que, d'aquesta manera, durant una d'aquestes crisis, potser tinguessis la possibilitat, amb una mica de sort, que acabessis morint. I així s'acabés la teva vida tan torturada, degradada i humiliada.

Ignoro si, quan encara tenia el cap clar, al meu pare algú li va plantejar aquestes preguntes, va parlar amb ell d'aquests eventuals escenaris. Penso que és molt probable que no. Ignoro també si ell, alguna vegada, hi va pensar. De motius per pensar-hi en podia tenir, perquè quan ell encara estava bé, segur que va saber de casos de coneguts seus que ja havien iniciat aquest camí de desintegració i degradació.

Crec que si el meu pare, "quan encara era ell", s'hagués fet aquestes preguntes, o algú les hi hagués fet, hauria contestat que no. Que tot allò no ho volia, de cap manera. Perquè el meu pare era un home orgullós, i sóc incapaç d'imaginar-me'l acceptant submisament aquesta degradació sense sentir-se profundament avergonyit i humiliat.

Pel que fa a les diferents preguntes, subratllo que cap inclou "fer" (el que fos) per tal de poder morir. Perquè "fer", aquest eventual tipus de fer amb l'objectiu d'escurçar la vida, no era compatible amb les seves creences, encara que potser pogués ser compatible (ho ignoro), amb els seus desitjos. Només m'he referit, dues vegades, a "deixar de fer": en el cas del menjar forçat, i en el de la intervenció del metge.

Hi ha persones a les quals potser els molesta, que tantes vegades torni sobre aquest tema del final de la vida del meu pare. Potser pensen que, "si allò ja va passar i és irreversible", no té sentit, i potser fins i tot és morbós, anar-ne parlant.

Jo, és obvi, no ho penso, ni ho sento, ni ho visc així. Perquè a més, històries com la del meu pare no són una excepció, sinó dissortadament massa habituals.

Per això en segueixo parlant. Perquè em sembla que cal: parlar de com ens enfrontem al final de la vida, al nostre final o al de les persones que estimem, quan és el cas que tenim la desgràcia de patir demències, dolors, sofriments i degradacions tan greus com els que va haver de patir el meu pare.