La revista

Era una revista d'un únic exemplar cada número. Els articles estaven escrits a mà o picats a màquina, i il.lustrats amb dibuixos. La meva tia Rosa participava en la seva elaboració; tant escriure com dibuixar sempre li va agradar.

La revista es deia Inter Nos i, un cop feta, anava circulant entre les noies que participaven en les activitats que organitzava un grup d'Acció Catòlica, del qual en formava part la Rosa. La Rosa i les seves companyes procuraven que les seves propostes no fossin tan rígides com les que promovia el nacionalcatolicisme llavors vigent. És clar, vist ara potser no ho sembla, però si et situes en aquella època, ja és una altra cosa. Crec que ella va participar en el grup d'Acció Catòlica i la revista fins que va entrar al noviciat, el 1954.

Bastant per casualitat, fa temps em vaig assabentar d'aquesta història de la revista, i em va cridar l'atenció: una revista feta a mà, d'un únic exemplar, que després anava circulant... com ha canviat tot! També vaig saber que una d'aquelles amigues de la Rosa, que encara viu, en tenia un exemplar (el nº 10, del maig de 1953, de 16 pàgines). Vaig parlar amb ella, i va ser tan gentil que me'n va fer fotocòpies. Em va fer molta il.lusió, perquè, a més, em va indicar els articles i dibuixos que ella creia que eren de la Rosa.

La portada de la revista nº 10, sense títol. Amb les "perspectives impossibles" (sens dubte no buscades), sembla un dibuix una mica surrealista...

D'aquesta pàgina n'he tret espais en blanc, he agrupat els blocs de text.

Les tres primeres pàgines són correlatives, aquesta ja no, és la nº 7 (comptant portada i sumari). Aquesta pàgina seria obra de la Rosa. Sobre el tema de la pàgina, durant tots els anys de vida missionera la Rosa no va oblidar els seus orígens, i sempre va conservar una devoció especial per la Mare de Déu de Montserrat.

A la revista també hi ha un article seu de dues pàgines titulat "Xina i la Legió de Maria", un text a partir del qual és fàcil pensar que, llavors, ja tingués bastant decidit fer-se monja missionera (va entrar al noviciat l'any següent). Els dibuixos també són seus.

I per acabar, un dels acudits de l'última pàgina de la revista. Aquests acudits eren aprofitats d'altres revistes, i llavors copiats a mà, en aquest cas val a dir que amb gust i força traça (com que crec que estic una mica qualificat per fer valoracions d'aquest tipus, en el cas dels dibuixos de la Rosa m'ha semblat més prudent no fer cap comentari...).

El diari

Durant la guerra, durant uns mesos el meu avi matern va estar a San Sebastián. No he pogut aclarir exactament des de quan fins quan, però d'aquell temps en queda un diari (en una petita llibreta) que va anar escrivint entre el 12 d'agost i el 9 de novembre del 1938 (cosa que no vol dir que aquestes dates coincidissin amb la seva arribada i la seva marxa de San Sebastián, potser hi va arribar abans i en va marxar després). De fet, em van comentar que hi havia hagut una segona llibreta-diari, d'aquella etapa, però que jo sàpiga d'aquesta hipotètica segona llibreta no n'hi ha cap prova, podria ser que fos només el resultat de la confusió d'algú.

Fa temps vaig tenir l'ocasió de llegir aquest diari, i em va semblar molt interessant, el que hi deia el meu avi. Per diferents motius.

De tant en tant, el meu avi parla de la preocupació que sent per dos cunyats seus, germans de la meva àvia. Fabricants de teixits com ell, però a diferència d'ell republicans, del text es dedueix que no han marxat de la zona republicana. Al principi de la Guerra Civil, aquells dos cunyats ja van estar a punt de ser afusellats per un escamot de milicians (junt amb el meu avi i el meu besavi), i llavors, des de San Sebastián, el meu avi tem que, al final, els dos cunyats potser puguin acabar afusellats pels franquistes. (1)

Aquesta preocupació pels seus dos cunyats era lògica, perquè llavors les coses anaven així: segons com, et podien afusellar tant els uns com els altres. D'altra banda, aquesta preocupació seva fa que alhora a mi em sobti que en el diari no hi hagi cap referència semblant amb relació a un germà seu, el qual, al principi de la guerra, s'havia afiliat a Estat Català i havia tingut algun protagonisme públic a favor de la República. I sembla que el meu avi n'havia d'estar al corrent, i per tant també preocupat, però no en parla ni una vegada. (2)

Un altre tema que surt algunes vegades al diari és el dels "avals", per a aquelles persones que, després d'haver marxat de la zona republicana, un cop a San Sebastián, llavors, per algun motiu, han sigut detingudes pels franquistes. I necessiten que algú les avali, és a dir, que avali la seva no implicació amb els republicans i la seva adhesió als revoltats. Eren uns avals que, naturalment, també comprometien als avaladors, per la qual cosa calia, m'imagino, sospesar bé a qui s'avalava.

Però el que surt més vegades al diari és l'enyorança que sent ell de la meva àvia, pel fet de no poder estar junts (de vegades també parla dels fills, però menys). D'ella en parla molts dies, "No saps com et trobo a faltar"... (bona part del diari està escrit així, com si fos una carta dirigida a ella). De fet, escriu la llibreta amb la intenció que, si ell morís, se li fes arribar a ella la llibreta. Aquesta és la primera anotació del diari: "Per a la meva esposa, si fos el cas que jo morís".

Un altre tema que va sortint tot sovint al diari són les seves gestions i dificultats per guanyar-se la vida a San Sebastián. Procura fer feines de tallista, restaurant talles i fent-ne de noves, i també té algun projecte d'algunes peces en sèrie. Explica les feines que pensava que li sortirien i al final potser no li surten, les dificultats, de vegades, per cobrar, els regatejos de les persones que li encarreguen feines, la compra dels materials i les eines necessaris...

Vaig llegir aquesta llibreta fa temps, i ara el que escric ho escric de memòria, de manera que podria ser que algun detall concret no sigui ben bé com l'he explicat. Però en conjunt, crec que tot és bastant correcte.

Els diferents temes que surten al diari, la forçada separació de la família, les dificultats per guanyar-se la vida, la preocupació pels cunyats, el problema dels avals, trobo que conformen un mosaic amb molta informació. És un conjunt d'informacions que penso que ajuden a entendre les vivències del meu avi llavors (semblants, és clar, a les de moltes altres persones en la seva mateixa situació, en aquells moments difícils de la guerra). Per això he dit abans que em sembla un diari interessant. No només per a la família, sinó més en general, també per a les persones interessades en aquells anys tan difícils i dramàtics. 

Quan vaig llegir el diari, la persona de la família que el guardava tenia la intenció de dur-lo a l'arxiu municipal de la ciutat on vivia el meu avi, una decisió que a mi em semblava molt encertada. Però llavors, quan se'n van assabentar altres persones de la família, s'hi van oposar, amb l'argument que aquell diari, deien, era molt personal.

Què podia incomodar, a aquells parents, del contingut del diari? No ho sé, però penso que potser això: un dia, el meu avi escriu, dirigint-se en primera persona a la meva àvia, "que ha estat a punt de fer-li el salt". Després, hi ha una pàgina arrencada, i la següent comença així, "però pensava en tu" (òbviament, és el final d'una frase que començava a la pàgina arrencada).

Què deia en aquella pàgina que faltava? Qui la va arrancar? El meu avi, la meva àvia, algú altre? Ves a saber, tot el que avui es pot fer és constatar que falta la pàgina i, si algú vol, "especular" sobre el seu contingut. Sigui dit de passada: si qui fos que va arrencar la pàgina (quan fos) hagués volgut que no quedés cap indici "d'aquell interrogant", només li hauria calgut arrencar també la pàgina anterior i la següent. (3)

En qualsevol cas, si aquest era el motiu per desaprovar el lliurament del diari a l'arxiu municipal (l'interrogant que queda a causa de la pàgina que falta i les dues frases que he esmentat), em sembla molt ridícul. Sobretot, tenint en compte el temps que ha passat (més de 80 anys des d'aquells fets), que la meva àvia va morir fa 28 anys (el 1996), i el meu avi fa 68 anys (el 1956).

--
(1) De la vegada que aquells dos cunyats, junt amb el meu avi i besavi, van estar a punt de ser afusellats, ja en vaig parlar:
https://442m.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
I també vaig parlar de tres parents més que van morir assassinats llavors, cosa que ajuda a entendre més la por del meu avi:
https://442m.blogspot.com/2021/02/1936-tres-oncles-del-meu-avi-matern.html
(2) Sobre aquest germà del meu avi i les seves peripècies durant la Guerra Civil: 
https://442m.blogspot.com/2019/08/visita-larxiu-del-tribunal-militar.html
(3) Sobre aquest tema de seleccionar i ocultar episodis del passat n'he parlat moltes vegades. Per exemple, aquesta, relacionada també amb el meu avi:
https://442m.blogspot.com/2015/02/la-jura-de-la-bandera.html

Dijous llarder

Vaig en tren a Igualada. Faig el trajecte (de moment en direcció contrària), que de vegades feia el meu avi patern quan ens venia a veure, amb un colom a dins d'una capsa de sabates lligada amb un cordill, un colom que després calia matar i desplomar, cosa que horroritzava a la meva mare (sort que llavors tenia una minyona que, pel que fa a aquestes feines, era molt expeditiva). Recordo alguna vegada (o potser hauria de dir "em sembla recordar", jo devia ser bastant petit), anar-lo a esperar a l'estació de la Plaça d'Espanya. El colom l'havia criat ell a les gàbies que tenia al seu hort urbà, a dins d'Igualada, un hort que li havia comprat el meu pare, perquè el meu avi, amb el seu jornal de picapedrer, no l'hauria pogut pagar mai. 

D'aquell tren, també recordo una anècdota sobre el meu besavi matern que m'havia explicat la meva mare. Aquest besavi era un home bromista, i de vegades una mica poca-solta (això no ho deia la meva mare, és la meva conclusió a partir de diferents anècdotes que n'havia sentit explicar). Es veu que quan agafava el tren per anar a Barcelona, per tal que no se li  assegués ningú al costat i així estar més ample, de vegades al seient del costat hi posava una caca de broma. I sembla que aconseguia el que volia. (1)

Han passat molts anys, des de llavors, des d'aquells viatges de l'avi, i encara més dels del besavi... Els pobles pels quals passa el tren han crescut, però entre estació i estació veig una vegetació molt semblant a la que devia veure ells: pins, algunes alzines, llentiscles, ginesta, argelagues, esbarzers, sembrats, petites vinyes, oliveres, canyars, de vegades també pollancres, plàtans, lledoners...

Avui, dijous llarder, una parenta m'ha convidat a menjar truites de botifarres d'ou i d'altres ingredients. Està bé, aquesta tradició gastronòmica-religiosa, que a més també em serveix d'excusa per veure la família. 

Després de dinar, amb les truites ja endreçades a la panxa, abans d'agafar el tren de tornada cap a casa encara passo pel Cementiri Vell, i faig un glop d'aigua de la font de dos brocs que va fer el meu avi, el picapedrer dels coloms. Aquesta font es veu que abans estava a la Plaça dels Porcs (abans es deia així, ara oficialment és la Plaça d'Espanya). Més endavant, quan van reformar la plaça van traslladar la font a la seva ubicació actual, al Cementiri Vell, en concret, al darrere de la capella de Bonaventura Bassegoda. (2)

--

(1) D'aquest besavi ja en vaig parlar una vegada:
https://442m.blogspot.com/2021/04/els-xiulets.html
(2) La informació sobre la ubicació anterior de la font està treta d'aquí:
https://vigilant-far.blogspot.com/2011/12/el-picapedrer-del-pla-del-magre-2.html

3D

3D: amplada, llargada, alçada.

D'això ja fa uns dies (ja es dedueix del tema). Llegeixo una notícia que explica, com una novetat, la construcció d'un pessebre "en 3D".

Mira quines coses, resulta que el meu pare, que cada any feia el pessebre, sense saber-ho ja el feia "en 3D". I la Mari, la dona que anava a fer feines a casa dels meus pares, també. La Mari fa unes setmanes em va ensenyar el pessebre que, com cada any, havia fet. I em va explicar que les figures dels pastors, les úniques que té de fang, les hi va regalar la meva mare. I un amic meu de fa temps, amb motlles de pressió fa anys feia figures de pessebre que després anava a vendre a la Fira de Santa Llúcia, i és clar, les seves figuretes de fang pintat també eren en 3D. 

La notícia que he esmentat també explica que el pessebre noticiat és un pessebre tiflològic, perquè els cecs el poden tocar. Com que no conec la paraula, la busco al diccionari: diu que la tiflologia és la part de la medicina que estudia la ceguesa i els mitjans per a curar-la. 

Quin embolic. A veure, una cosa o una altra: o en aquesta notícia es fa un ús abusiu de la paraula tiflològic o, més interessant, s'atribueix al fet de poder tocar pessebres propietats curatives de la ceguesa. És a dir, propietats miraculoses. 

Un petit incís: poder tocar el pessebre, fer avançar les figures dels reis i dels pastors, moure altres figures, tombar-ne alguna sense voler i llavors redreçar-la, sempre ha sigut un dels encants dels pessebres casolans. El que ignoro és si a aquestes manipulacions en algun moment se li han atribuït propietats curatives de la ceguesa (el que sí que recordo és que, quan era petit, als germans que teníem problemes de visió ens duien a l'oculista).

Però, per què m'entretinc tant amb aquest tema? Doncs, d'una banda, perquè el trobo divertit. D'una altra banda, perquè la notícia del pessebre 3D i tiflològic té a veure amb un conegut. D'una altra, perquè el pessebrisme forma part de la meva tradició familiar. I finalment, perquè a través de la mateixa notícia m'assabento que el pessebrisme fa un parell d'anys va ser declarat, pel Consell de Ministres, "Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial" del país. (1)

Llàstima que quan el meu pare feia el pessebre encara no hi hagués aquest reconeixement oficial; segur que li hauria agradat, com a pessebrista, sentir-se part d'aquest patrimoni cultural immaterial.

--
(1) https://www.cultura.gob.es/actualidad/2022/06/220614-belenismo.html

Aniversari

Fa uns dies va ser l'aniversari del naixement de la meva mare (m'hauria passat per alt, si un germà no m'ho hagués dit). Un aniversari és una invitació per recordar i, de vegades, també pot ser una invitació per reflexionar.

Llegeixo bastant, i les lectures de vegades em porten a pensar en la gent que conec. De vegades en els meus pares. D'altra banda, de les coses que llegeixo, si em crida l'atenció de manera especial alguna frase, de vegades la copio. Recollir cites és una cosa que m'agrada.

De les moltes cites que tinc guardades, en copio ara aquí algunes. Tenen en comú que, cada una, de manera diferent (de vegades molt directa, "inevitable"), em poden portar a pensar en la meva mare. I juntes i barrejades, també.

Les primeres, totes fan referència als estats depressius. I és que si penso en la vida de la meva mare, és gairebé inevitable, que pensi també en les seves depressions. De la mateixa manera que també fan que pensi en ella les persones que actualment conec que en pateixen. En algun cas, depressions tan severes com les seves.

--

"Lo más espantoso de la depresión es la sensación de que nunca vas a salir a flote." Andrew Solomon

"Mis recuerdos son de oscuridad y fatalidad; pesadez, depresión, desolación: todo ello envuelto en un sudario de gris lobreguez. No recuerdo ni colores ni texturas. No recuerdo ni la primavera ni el verano, ni ver flores o plantas. (...) Y sin embargo, a pesar de la debilidad de mi cuerpo, algo, de algún modo, me ayudó a sobrevivir en aquellos años de desesperanza. Dios me había dado un espíritu, y me gusta pensar que esto, junto con mi fe y confianza en El, me ayudaron a seguir adelante." Agnes Sasson

"Si el sufrimiento psíquico se entiende como desadaptación y se trabaja para que el sujeto pueda volver a adaptarse al mundo, es fácil incurrir en hacerle adaptarse a una situación inadmisible." Javier Padilla, Marta Carmona.

"Una jaula se fue a buscar un pájaro." Franz Kafka

"Uso muy poco los antidepresivos porque (...) no funcionan muy bien. Probablemente, hay un grupo pequeño de gente que tiene una respuesta muy buena y por eso hay una señal en los ensayos clínicos aleatorios, pero en la gran mayoría no tiene efecto. (...) pasa con toda la medicina, que medicaliza demasiado. En psiquiatría todavía es más así porque, desde el principio, estamos medicalizando la historia narrativa del paciente."
Jim Van Os

"La imagenología también ha confirmado que la psicoterapia es un tratamiento biológico, es decir, que modifica físicamente el cerebro, de igual modo que lo modifican los medicamentos." Eric R. Kandel

"El perfeccionismo es autodestructivo (...) El perfeccionismo es adictivo." Brene Brown

"Però sé que el pensament subtil exigeix acceptar l'ambigüitat, reconèixer les llacunes en el coneixement i fer preguntes que no tenen respostes fàcils." Siri Husvedt

"Sentía que no podía hablar de todo esto hasta que él falleciera, por una cuestión de respeto y de distancia." Juan Villoro

"Al cap i a la fi, gran part de la meva capacitat afectiva i d'entendre els altres la dec a la Joana." Joan Margarit

"En todas las familias hay desencuentros. Y es verdad que cada uno tiene su versión de las cosas. Resulta inevitable." Miguel Milá

"Siempre pensamos que somos materia familiar en menor medida de lo que realmente lo somos, pero esta materia nos sustenta por debajo con inclinaciones, expectativas y miedos." Yolanda Cataño

"A partir del moment del decés, la nostra realitat, la individual i la que hem compartit, passa a ser un llegat que estarà exposat a totes les versions que els altres en vulguin donar. És una herència que reforçarà o refutarà les formes discursives dels que encara poden dir alguna cosa, dels que puguin reconstruir, reformular i transformar la veritat." Joan Julibert

"Nunca he sido capaz de confiar en los recuerdos. Ni en los míos ni en los de los otros." Raymond Carver

"Todos vemos aquello en lo que creemos." Juan Luis Arsuaga

"Lo que no se habla se borra." Gildo

--

Com que a més de recollir cites si puc m'agrada posar d'on les he tret (un altre dia si de cas ja explicaré millor el motiu), afegeixo a continuació les referències de les cites anteriors:

- Andrew Solomon (citat per Eric R. Kandel, 'La nueva biología de la mente', Paidós, 2019, p. 73)
- Agnes Sasson. 'He sobrevivido', RBA, 2002 (p. 44). La cita està treta del seu llibre autobiogràfic sobre el seu pas pels camps nazis de Dachau i Bergen-Belsen. Em va impactar per la semblança amb el testimoni de persones sobre les seves sensacions i vivències durant etapes depressives greus i, la segona part de la cita, quan és el cas que aquestes persones a més són creients.
- Javier Padilla, Marta Carmona. 'Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo'. Capitán Swing, 2022 (p. 22)
- Franz Kafka. És un dels 'Aforismes de Zürau' (1918), però no recordo de quina edició en concret el vaig treure.
- Jim Van Os, psiquiatra. El País, 29/10/2023
- Eric R. Kandel, 'La nueva biología de la mente', Paidós, 2019 (p. 116)
- Brene Brown. El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 123)
- Siri Husvedt. 'Els miratges de la certesa', Edicions 62, 2021 (p. 212)
- Juan Villoro. La Vanguardia, 17/6/2023
- Joan Margarit, 'Joan Margarit. Poesia Amorosa completa. 1980-2000' (pròleg), Proa, 2001.
- Miguel Milá. 'Lo esencial', Lumen, 2019 (p. 160)
- Yolanda Cataño. 20Minutos, 16/11/2023
- Joan Julibert. 'El poder de la mentida', Edicions Saldonar, 2018 (p. 171)
- Raymond Carver. 'Bajo una luz marina' (relat 'Disparos'), Visor Libros, 1990
- Juan Luis Arsuaga. La Vanguardia, 05/07/2019
- Gildo. 'La vida que te espera', Manuel Gutiérrez Aragón, 2004