"E d'aquells que son purgats en purgatori los uns hi estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora quan ell n'eixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per tant que són tots deslliurats." Ramon de Perellós (1)
Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:
"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."
Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.
Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.
Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.
Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)
Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).
Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".
Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).
Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?
A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.
La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.
Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!
És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.
-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)
15 de febr. 2016
7 de gen. 2016
Religiositat de baixa intensitat
L'altre dia vaig parlar de la "Bula de la Santa Cruzada". La veritat és que quan era petit (i durant l'adolescència), aquestes coses tan pintoresques de l'Església ni tan sols em cridaven l'atenció. Ni aquestes ni tots els "misteris" de la doctrina que m'inculcaven: el de la Immaculada Concepció, de l'Ascensió al Cel de la Verge, la Resurrecció de Jesús, la Santíssima Trinitat, el Judici final, els miracles, etc.
Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.
Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).
Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.
Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.
Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.
Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.
Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.
Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.
Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...
Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.
Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).
Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.
Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.
Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.
Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.
Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.
Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.
Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...
6 de gen. 2016
La Bula de la Santa Cruzada
"En 1966, tras el Concilio Vaticano II, Pablo VI suavizó las normas de ayuno y abstinencia para los católicos de todo el mundo. (...) Ese mismo año, la Conferencia Episcopal anunciaba la desaparición definitiva de la tradicional Bula de la Santa Cruzada, renunciando a unos ingresos que en los últimos años habían alcanzado los 96 millones de pesetas." M. Arrizabalaga (1)
Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".
Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.
Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.
Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:
"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)
És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.
Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.
--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.
Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".
Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.
Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.
Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:
"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)
És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.
Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.
--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.
8 de des. 2015
I si algun dia algú...?
No és fàcil que passi (perquè la meva vida no interessa a pràcticament ningú) però si algun dia algú es dedica a especular i a escriure sobre mi, sobre episodis de la meva vida, i arriba a dir coses certes però que a mi m'hauria agradat que quedessin ocultes (n'hi ha), o a dir coses més o menys distorsionades o falses, o falses del tot, a causa de les seves interpretacions desafortunades (en les malintencionades ja més val ni pensar-hi)... com m'ho prendré?
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo faig (amb un grau d'encert que desconec) de vegades sobre algunes persones, per exemple sobre els meus pares, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, "no em farà ni fred ni calor", perquè al cementiri els ossos o la cendra no tenen ni una cosa ni l'altra. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués aprés a que em fossin indiferents aquesta mena de coses.
Escric això (penso en això) pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares, o sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que a ells aquesta mena d'escrits no els fessin cap gràcia (si fossin vius), i que pensessin que sóc una persona poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva). O potser no, potser els seria del tot indiferent, ja fos perquè (si encara són vius, o si des del cel em miren per un foradet) també han fet aquests procés que a mi m'agradaria poder fer (de deseiximent...?), o perquè els importa un rave els que jo pugui pensar, dir i escriure sobre ells, que més o menys ve a ser el mateix.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. Tanmateix, de tant en tant vaig escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
És a dir, si algú un dia fa aquest exercici descriptiu o interpretatiu sobre mi, tal com jo faig (amb un grau d'encert que desconec) de vegades sobre algunes persones, per exemple sobre els meus pares, què en pensaré?
Per descomptat, si això passa quan jo ja no hi sigui, "no em farà ni fred ni calor", perquè al cementiri els ossos o la cendra no tenen ni una cosa ni l'altra. Ara bé, si passa mentre encara estic viu, suposo que podrien passar dues coses. Una, que em sabés greu. L'altra, que no me'n sabés, que em fos indiferent, perquè ja hagués aprés a que em fossin indiferents aquesta mena de coses.
Escric això (penso en això) pensant sobretot en el que de vegades escric sobre els meus pares, o sobre d'altres parents o coneguts. Penso que podria ser el cas que a ells aquesta mena d'escrits no els fessin cap gràcia (si fossin vius), i que pensessin que sóc una persona poc agraïda, poc delicada (o poc compassiva). O potser no, potser els seria del tot indiferent, ja fos perquè (si encara són vius, o si des del cel em miren per un foradet) també han fet aquests procés que a mi m'agradaria poder fer (de deseiximent...?), o perquè els importa un rave els que jo pugui pensar, dir i escriure sobre ells, que més o menys ve a ser el mateix.
De tota manera, pensar que el que jo escric sobre algú pot molestar aquest algú (o "podria", si encara fos viu), no em deixa indiferent. Tanmateix, de tant en tant vaig escrivint, de vegades vorejant aquests límits delicats.
3 de des. 2015
Noves descobertes - 2
M'havia oblidat d'una informació rellevant (a "Noves descobertes", 22-11-2015). Malgrat el poc que sabia del que va fer el meu pare durant la guerra (al marge del temps que va passar al front amb els nacionals), sí que sabia que després de la guerra va fer tres anys de servei militar, dels 21 als 24 anys. No recordo que mai fos un tema de conversa, recordo només aquesta informació telegràfica, potser ni tan sols facilitada per ell mateix, potser em va arribar a través de la meva mare.
Per què després de la guerra va fer aquells tres anys de mili? On els va fer? Per què no en parlava? Sí que recordo, abans d'emancipar-me, la meva estranyesa per aquest fet. Em semblaven molts anys de mili, que sumats als presumptes tres anys de guerra (encara no sabia que només eren un i mig), feien un total de sis anys vestit de militar. Molts anys. Se'm feia estrany... però no vaig preguntar mai res (i com jo, pel que sé els meus germans igual).
Pel que tinc entès, a l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili era de dos anys. De manera que si havia fet un any i mig de guerra, sembla que com a màxim n'hi haurien d'haver afegit mig (però la veritat és que desconec com anaven exactament llavors aquestes coses, no sóc cap estudiós del tema). (1)
Una explicació (versemblant?) podria ser la següent. Tal com ja vaig explicar, quan va començar la guerra el meu pare es va passar un any i mig amagat, perquè no simpatitzava amb les idees de la República (ni les religioses, ni les socials ni les econòmiques). Al cap d'aquell any i mig potser va passar alguna cosa i va tenir por que el descobrissin, o potser va pensar que aquella guerra l'acabarien guanyant els franquistes, i que per tant més valia "posicionar-se bé" de cara a la postguerra. Potser van ser les dues coses alhora, la por de ser descobert i la qüestió estratègica.
Des del punt de vista de fer mèrits de cara als franquistes i futurs vencedors, era coherent aquell pas, anar al front amb ells. De l'episodi posterior (ja explicat també anteriorment) de denunciar les persones que havien ocupat la fàbrica on ell treballava quan va començar la guerra se'n podria fer la mateixa lectura: va ser una delació estratègicament oportuna, des del punt de vista de caure bé als vencedors (parlo d'aquests dos fets perquè són els únics que conec que puc incloure en aquesta categoria, no sé si n'hi va haver d'altres d'equiparables).
Però és possible que a l'acabar la guerra aquells dos fets no fossin suficients per compensar "la taca" que suposava en el seu expedient el fet d'haver-se passat un any i mig amagat, "sense passar-se als nacionals des del primer moment". És probable que aquella "demora", en aquells moments de fanatisme ideològic, malfiances i revenges tingués un pes important. De manera que aquells tres anys de mili "complementària" podrien ser una penalització per la seva indecisió inicial.
Aquesta hipòtesi de la "penalització" lligaria amb l'evolució posterior del meu pare. Al marge de ser de dretes des de sempre, llavors es fa franquista i aprèn a moure's dins d'aquella societat de la postguerra, en què la total adhesió al Règim i "els contactes" eren els requisits per prosperar. I li va anar bé, d'una banda perquè era espavilat com a emprenedor, i d'una altra perquè també va saber ser espavilat a l'hora d'establir vincles amb les persones influents adequades. (2)
Bé, els motius que he exposat com a eventual causa dels tres anys de mili de propina són només una hipòtesi (tal com ja he dit, d'aquells tres anys -de mili o del que fos- no en sé res) . Com que em sembla com a mínim una hipòtesi versemblant, no em sembla fora de lloc haver-la exposat. (3)
--
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
(1) A l'acabar la Guerra Civil la durada de la mili "activa" era de dos anys, però la "llicència absoluta" de fet trigava uns vint anys més. Uns 36 anys més tard, després de fer jo la mili (i amb el Franco ja mort, va morir mentre la feia) encara em vaig veure obligat a passar una d'aquelles revisions anuals (va ser un requisit que vaig haver de complir per tal de poder-me treure llavors el permís de navegació comercial, o de mariner, ja no recordo com se'n deia).
(2) He procurat fer un relat "moralment neutre" de les decisions del meu pare durant la guerra, i també de la seva evolució un cop finalitzada la guerra, però no m'oblido que hi va haver persones que van tenir actituds diferents.
(3) Tindria sentit no parlar d'aquestes hipòtesis si el propòsit fos fer un relat familiar ressaltant només les anècdotes amables o irrellevants, però no és el cas.
22 de nov. 2015
Noves descobertes
Ja vaig parlar del descobriment que el meu pare durant la primera meitat de la Guerra Civil havia estat amagat a la zona republicana. Vaig parlar de la sorpresa que va suposar, uns quants anys després de la seva mort, fer aquest descobriment. Una sorpresa acompanyada d'incomoditat: la sorpresa pel fet que ell no n'hagués parlat mai, i la incomoditat pel fet que cap dels fills no haguéssim tingut gaire interès (o cap) sobre què havia fet ell durant la guerra. (1)
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
Fa uns mesos em vaig assabentar d'un altre fet del meu pare d'aquella època que també m'ha sobtat. Es veu que quan els nacionals van "alliberar" la capital de comarca on vivia la família del meu pare, a ell, que llavors ja feia temps que estava a la zona nacional enrolat en una companyia de requetès, li van donar un permís perquè anés a veure la família. Es veu que en aquests casos, i en aquella fase de la guerra, era habitual concedir aquesta mena de permisos.
Doncs bé, segons sembla el meu pare va aprofitar el permís per denunciar "davant les noves autoritats locals" les persones que al començar la guerra havien liderat l'ocupació (o col.lectivització) de la fàbrica de curtits on ell treballava.
Qui em va passar aquesta informació no tenia indicis que les persones denunciades pel meu pare fossin represaliades. De fet, suposo que el més normal és que haguessin tocat el dos abans de l'arribada dels nacionals, "per si de cas". Normalment els capdavanters de les iniciatives "revolucionàries" eren sindicalistes, membres de la CNT o la FAI, i que com a tals estaven en el punt de mira de la maquinària repressiva franquista. Si és que els podien posar la mà al damunt.
Aquesta intervenció del meu pare com a delator (en un moment que les delacions, fossin certs o falsos els fets imputats, podien tenir conseqüències molt greus), penso que podria ser l'explicació, o com a mínim una de les explicacions, del mutisme del meu pare sobre una part de la Guerra Civil. Dic d'una part de la guerra perquè, "de l'altra", de la seva estada al front en el bàndol nacional, en donava tota mena de detalls, fins i tot amb les corresponents dosis de gestos heroics.
Mentre el meu pare vivia els fills vam preguntar poc... i si abans pensava que a ell li podia doldre el nostre migrat interès, ara penso que potser també el devia alleujar, ja que li facilitava mantenir "el seu relat simplificat".
Avui, més que saber què va fer exactament el meun pare durant la Guerra Civil, m'intriga més com devia conviure ell amb aquells episodis silenciats, esborrats del seu relat públic.
D'altra banda, si explico això del meu pare també haig d'afegir el context. Ell era un "idealista de dretes", i tot el rebombori revolucionari i anticlerical no li agradava gens. Als tretze anys havia entrat a treballar d'aprenent a una adoberia, inicialment escombrant i fent feines "d'aquesta responsabilitat". Després, es va anar espavilant i guanyant la confiança dels amos. Era llest, diligent i ambiciós. Era un treballador però no estava en contra dels amos; no volia eliminar-los, sinó ser-ho ell també algun dia. De manera que des del seu punt de vista la ocupació o col.lectivització de la fàbrica on ell treballava era intolerable. Per això (des del seu punt de vista) denunciar aquells que es van apoderar de la fàbrica era coherent.
A més, al principi de la guerra, estant en la zona de la República va ser declarat pròfug, perquè no es va presentar quan el van cridar. I el temps que llavors va estar amagat suposo que de tranquil no ho devia estar gaire, ves a saber què li hauria passat si l'haguessin pescat. De manera que es pot entendre que estigués "emprenyat" amb aquells que, segons ell, havien organitzat aquell sidral.
És a dir, el meu pare era una persona "normal", en la mesura que ser normal es veu que consisteix en sobrevalorar els nostres criteris i infravalorar els criteris dels altres, inflar els greuges que ens han infligit i menystenir els que hem infligit (o "els que han infligit al nostre col.lectiu" i "els que el nostre col.lectiu ha infligit"). L'emoció pel damunt de la raó, la subjectivitat al seu aire, i així ens van les coses.
Tant de l'any i mig emboscat com de l'episodi de la denúncia, a la meva mare tampoc n'hi vaig sentir mai ni una paraula. Ni durant els últims anys de vida del meu pare, quan ell ja tenia el cap a passeig, ni durant els set anys que ella va sobreviure al meu pare, durant els quals vam parlar molt, també de la Guerra Civil. Cosa que em fa pensar que és possible que ella no en sabés res. Com que ja no li ho puc preguntar, és només una suposició, una més.
--
(1) "La Guerra Civil i el meu pare", 14-6-2013
21 de jul. 2015
"Només en recordo coses bones"
Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960) va ser cap dels "Servicios Psiquiátricos Militares", nomenat pel Franco, crec que el 1938. El mateix any o poc després va crear el "Gabinete de Investigaciones Psicológicas", amb l'objectiu de demostrar la inferioritat moral i mental dels militants marxistes i socialistes. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat a Alemanya i havia conegut les teories eugenèsiques llavors en alça. Una altra "línia d'estudi" seva era la de la inferioritat natural de la dona, i naturalment, de manera més acusada, de la dona socialista (en general, de la dona que no acceptava el seu paper subordinat a l'home i el seu rol de mare, engendradora de fills i enclaustrada a casa).
Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".
Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."
Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.
Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.
Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.
Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.
Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.
Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.
El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.
D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.
--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.
Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".
Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."
Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.
Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.
Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.
Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.
Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.
Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.
El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.
D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.
--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)